31 de juliol 2006

Honor Your Mother And Your Father, Desmond Dekker

HONOR YOUR MOTHER AND YOUR FATHER (Dekker)
Honor your mother and your father
That your days may be long, on the land
Children obey your parents and the law
This is the law, of the prophets

Love your parents as how you love yourself
Do onto others as they would do to you

TRADUCCIÓ (JGVA)

HONOREU LES MARES i ELS PARES
Honoreu les vostres mares i els vostres pares
Que els vostres dies poden ser llargs, a la terra
Nois obeïu els vostres pares i la llei
Aquesta és la llei, dels profetes

Estimeu els vostres pares com us estimeu a vosaltres mateixos
Feu als altres el que us agradaria que us fessin.

30 de juliol 2006

Crònica Concert Obrint Pas a Vilafranca de Bonany

Quin gran ambient, en un poble que si no fos que està a tansols 24 km. de la meva casa estival, diria que es tracta del poble on Crist va perdre l'encenedor. Però això si, moltíssima gent a Vilafranca de Bonany per al concert d'Obrint Pas, al voltant de 900 persones entregades a la fantàstica actuació de la banda del País Valencià.

Dels teloners en parlaré poc per no parlar-ne malament, els primers 971 que ja havia vist varen tocar molt poc, per sort. Després la gran decepció Skards Piken, un grup que semblava que havia de fer ska i el que va fer és pena, amb un pop-metal xungo i un cantant de cabells llargs patètic d'aquests que fa flipar a les adolescents poblerines. Algú els hauria de dir que com a mínim escrivissin el seu nom sense k: Scards Piquen, així ningú no els prendria per un grup ska.

Els únics teloners que es salven de la crema són Els Grollers de Sa Factoria, un grup amb + o - 20 membres, tots alumnes de Sa Factoria de So que presenten una aposta que peca de massa ambiciosa: dues trompetes, 4 gralles (o 5) una veu, una xeremia un o dos flabiolers, un bateria, un caixa de ritmes, un guitarra, un baix i un acordió... Tot aixó tocant temes mítics com el Tio Canya, himnes de la Dharma com Inana Inene, un Jota Menorquina, alguna cançó d'Eivissa o La Manta Al Coll... Animats i alegres bé que ho eren. Ara la sonorització evidentment és molt complicada i és molt i molt difícil apreciar tots els instruments.

Ara Obrint Pas. Obrint Pas va oferir un recital. Varen arribar a Mallorca amb DJ Chola inclós (el DJ que fa alguns scratchs al disc En Moviment). I varen oferir un concert molt entregat. Se'ls veia molt motivats en el concert. Alguns deien que sonava força diferent a altres concerts recents d'Obrint Pas. La veritat és que llevat de uns lleugers problemets tècnics, i de que els cantants es quedaven sense veu degut a l'elevadíssima humitat de la illa, va ser un concert rodó.
Pel que fa a els temes, entre altres No tingues por, Els crits de la terra (amb final Bella Ciao), Trencar el Silenci, Caça de Bruixes, No hi ha demà, Novembre, Des de la nit, Avui com ahir, A València (1r tema del grup), Esperant (una de les que més m'agrada d'OP), No hem oblidat, Ara i El foc i la paraula.

El concert, va tenir com a sorpresa moltes cançons que no apareixen al directe En Moviment. Entre elles, Tornar a Casa, Records, Més lluny, Sense Terra, i potser alguna més que no record. A la recta final El cant dels maulets, va ser un dels que va fer excitar més el públic. I el final apoteòsic però ja tradicional amb La Flama, Som, Del Sud i la puntilla instrumental amb gralla de un mix amb Bella Ciao (de nou), el Tio Canya, No en volem cap, Sant Antoni i alguna altra melodia popular o mítica que no puc recordar.

Un gran concert... Promotors de concerts mallorquins, apreneu-ne!

29 de juliol 2006

Crònica concert Sin Papeles a Pollença

Difícil tasca tenia entre mans Sin Papeles dimecres passat a Pollença. Per animar el primer concert-berbena de poble, telonejant uns Cycle (pop electrònic-disco) relativament desconeguts (evidentment en l'escena musical mallorquina Sin Papeles ho són més encara, de desconeguts, de fet no m'estranyaria que jo fos l'únic que coneixia d'avantmà la història i algunes cançons de la formació liderada per Pep Boltó.

Al començament molt poca gent s'interessava pel grup, que va començar un concert que estaria marcat per intervencions excessives i massa repetitives del cantant (sempre ensenyant la panxa i dient 'Bustamante!') i per un repàs a temes dels dos discos de la banda, Duermes? (2005) ja amb el nom de Sin Papeles, i Traumas Infantiles (2000) encara amb l'anterior nom de la banda, Los de Otilia (resultat de l'escisió dels Discípulos de Otilia).

En qualsevol cas va tenir molt de mèrit començar amb una plaça plena de pre-adolescents i adolescents per als quals 'ska' es la forma de pronunciar en mallorquí "el ca" (és a dir, el gos), i a qui els feia gràcia el posat gamberrillo del Pep Boltó. Sobretot va tenir mèrit acabar amb una plaça totalment plena i movent-se al ritme dels temes del grup. L'únic que els últims temes, una mica més rockers, varen resultar massa empalagosos. Millor l'ska.

Així, van tocar, entre altres temes, Rastaman, 619, Pinochet, Drogadicto Legal, Globaliza 2000, Al Trapo No, Sin Papeles, Ramadan, Secta Catolica, Mosca, No tengo Papel, El Picapiedra, Fujimori, Pitbull, Operación Jeto, Alístate o Que Vengan...

Amb tot, un concert difícil per a ells, que varen resoldre relativament bé, donades les circumstàncies, però que segurament ho poden fer força més bé, amb un públic més entregat.

En qualsevol cas li fan molt de bé a l'escena musical mallorquina que hi hagi promotors que s'arrisquin a dur grups bons d'ska (Sin Papeles, Dr. Calypso, Obrint Pas (demà en parlem), Discípulos de Otilia, The Cabrians, i un llarguíssim etcétera) sense oblidar-se que aquest any la gent ha trobat a faltar actuacions de Syphosis i Oprimits. Així que promotors, espavileu!

28 de juliol 2006

La Biografia d'Skatalà

Extreta de la seva web oficial: Web Oficial Skatalà

L'estiu del 85, sis amics es reuneixen en un local d'assaig per a rememorar els sons que feren que Londres tremolàs a finals dels 70 i principis dels 80: la música punk en la seva versió més autèntica (Oi! Music) i l'ska jamaicà ressucitat pels grups del moviment (i del segell) Two Tone (Specials, Madness, The Beat,...). Naixia així Skatalà, la llegendaria banda que es convertiria en una referència mítica en l'escena ska espanyola. L'elecció del nom fou el producte de l'aplicació de complexes fórmules matemàtiques: ska + català = SKATALÀ.

La seva música fou des dels inicis un combinat basat en alternar i fusionar ska i Oi!, mescla explosiva que els va caracteritzar, encara que amb el trancurs del temps, l'ska prengué més relevància, sobretot per la consolidació de la secció de saxos i a la plaça fixa indiscutible del teclista.

De la mateixa manera que la majoria de bandes amb una ampla trajectòria, Skatalà va patir constants canvis en la seva composició des de la seva formació inicial, però més enllà dels motius que pogueren provocar aquests canvis, cal destacar que els resultats d'algunes d'aquestes escicions foren molt fructífers ja que membres fundadors d'Skatalà foren la llavor d'altres bandes de Barcelona com Tension Friends, Front Pilsen, Knockouts o Dr.Calypso.

El 1987 enregistren la seva primera maqueta, Fent D'Aquí, que fou tot un éxit per a la banda, tant per l'acollida de l'audiència com pel nivell de vendes. Aquella maqueta, que va representar el naixement de l'ska cantat en català, fou reeditada en vinil pel segell de l'skazine FBI, Sock It Records, l'any 1991 i fou distribuida per Semaphore, convertint-se en el primer LP oficial de la banda. Quinze anys després de la seva primera edició, encara es venien copies pirates de la cinta original.

La banda es passà tres anys oferint nombrosos concerts per Catalunya i visitant Euskadi i França. Això els va portar a ser seleccionats pel segell britànic Unicorn Records per aparèixer al disc Planet Ska, la primera recopilació mundial de grups d'ska, juntament a bandes dels USA, Europa i Australia.

Després d'un periode (1989-90) d'impasse, en el qual la banda es disgrega en diferents formacions amb la conseqüent etapa de consolidació d'un nou grup, comencen un altre cop el seu passeig pels escenaris amb més força que mai. Tot això sorgeix arran de la publicació de la primera recopilació de grups d'ska de l'Estat, Latin Ska Fiesta, a la qual s'hi inclou Skatalà com a precursor de l'ska a l'estat espanyol i com a pare indiscutible de la resta de bandes participants.

De l'estil classe obrera que els va caracteritzar en els seus inicis, la nova formació passa a un so power-ska de molta més qualitat però sense perdre les seves arrels de jovialitat tabernaria ni la poderosa contundència de les seves actuacions en directe. Això comença a despertar l'interés de les discogràfiques catalanes i finalment, el març de 1993, firmen un contracte amb Al.leluia Records y Capità Swing, el primer fruit del qual fou la publicació del que seria el segon LP i primer CD oficial de la banda, Borinot Borinot.

Comencen així un ascens imparable que els porta a ser solicitats pels festivals més prestigiosos de l'estat: Reggus de Reus, U-Zona Reggae de Torelló, BAM de Barcelona, Mercat de la Música Viva de Vic, Espárrago Rock de Granada, el fallit Festival Pop-Rock Non-Stop de Barcelona o el Doctor Music Festival dels Pirineos, havent participat en més d'una ocasió a algun d'ells. De la mateixa manera les seves aparicions a la televisió passen de les emisions locals dels seus inicis a la participació a l'Sputnik del C33, Zona Franca de la 2 o a la Marató de TV3.

Tot això els va fer pujar al punt més alt de l'escena skatalítica, on s'hi varen mantenir fins el 1997, després de l'edició el 1994 del seu segon CD, Un de Nou ( 1d9 ), i de gires por Italia (Padua, Milán y Bolonia), actuacions a París i veient les seves cançons publicades en diverses recopilacions mundials editades per segells de la categoria de Moon Records (USA), Heatwave (Alemania) o Gridalo Forte (Italia), i es convertiren així en la banda d'ska de l'estat espanyol més internacional del moment, arribant inclús a distribuir els seus discos al mateix mercat japonés.

El juliol de 1997, en Quique abandona el seu lloc de segon cantant de la banda. Després de la gira de l'estiu d'aquest any, el teclista Joan Diaz y els saxos Jordi Prats i Guim Garcia (que había substituït Nacho Romero aquell mateix any) decideixen també seguir el seu camí. Finalment, a inicis de l'any 1998, la resta de al banda deixa els assaigs i cancela totes les actuacions. Des d'aleshores Skatalà no tornà a aparèixer sobre un escenari, confirmant definitivament els rumors sobre la seva desintegració.

A mitjans d'aquell mateix any, el segell Baobab Música de Al·leluia Records editaba In Concerto, el quart disc oficial de la banda. Es tractava d'un enregistrament "pirata" duta a terme quatre anys abans a Padova, durant la seva gira per Italia. A finals de l'any 2001 el segell Subway va reeditar la maqueta Fent D'Aquí en format CD i amb 4 temes extra enregistrats en directe en una de les primeres actuacions de la banda. Posteriorment Tralla Records va adquirir els drets de In Concerto, reeditant-lo l'any 2002.

L'any 2005, es reuneixen de nou per a celebrar el 20è aniversari de la seva formació amb una mini-gira per Catalunya. A la vegada s'edita Llunàtics, un CD que conté els temes dels dos primers CD oficials ("Borinot Borinot" i "Un De Nou"). I per acabar, aquest mateix any apareixen al recopilatori oficial del FC Barcelona Més Que Un Club amb l'emblemàtic "Fem D'aquí".

26 de juliol 2006

Històrics: Skatalà!!!

Un grup ja històric. També històrica és la ressenya dels seus discos que va apareixer a aquest bloc en el seu primer més d'existència. Per tal de celebrar-ho... Enllaços a les ressenyes:

Skatalà (1a part) : Introducció
Skatalà (2a part) : Fent d'Aquí (1987)
Skatalà (3a part) : Borinot, Borinot! (1993)
Skatalà (4a part) : Un de Nou ( 1d9 ) (1994)
Skatalà (5a part) : In concerto (2001)

També podeu visitar la seva web, encara activa: Skatalà Official Web

On podeu trobar una biografia de la banda en castellà. Aviat, aquí a El Racó, la traducció al català.

25 de juliol 2006

Te Quiero, de La Gran Orquesta Republicana (per Mario Benedetti)

Te quiero

Tus manos son mi caricia,
mis acordes cotidianos;
te quiero porque tus manos
trabajan por la justicia.

Si te quiero es porque sos
mi amor, mi cómplice, y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Tus ojos son mi conjuro
contra la mala jornada;
te quiero por tu mirada
que mira y siembra futuro.

Tu boca que es tuya y mía,
Tu boca no se equivoca;
te quiero por que tu boca
sabe gritar rebeldía.

Si te quiero es porque sos
mi amor mi cómplice y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.

Y por tu rostro sincero.
Y tu paso vagabundo.
Y tu llanto por el mundo.
Porque sos pueblo te quiero.

Y porque amor no es aurora,
ni cándida moraleja,
y porque somos pareja
que sabe que no está sola.

Te quiero en mi paraíso;
es decir, que en mi país
la gente vive feliz
aunque no tenga permiso.

Si te quiero es por que sos
mi amor, mi cómplice y todo.
Y en la calle codo a codo
somos mucho más que dos.
Poema de Mario Benedetti
Genialment versionat i interpretat per La Gran Orquesta Republicana!!!!
Al disc Optimista!

24 de juliol 2006

Otílicos Perdidos, Discípulos de Otília

(Acompañamiento guitarra: Xavier Anglada)
Únete a nosotros, únete al percal,
somos una secta, que curará tu mal.
Otilia siempre te cuidará,
sino un poco de vino,
un trocito de pan,
o algo de Ska!!
Deja la vergüenza, déjala en el portal,
píllate una birra y ven con nosotros a bailar,
tus problemas te haremos olvidar,
déjate de hostias, pégate una gran farra ya!!
Y te vamos a hacer bailar
y tu vas a disfrutar,
y que los fascistas se queden en el portal.
Siéntelo, báilalo, su nueva canción.
los Diszaipols el ritmo sabrosón.
Y si tú quieres bailar, muévete!!
Y si tú quieres gozar, muévete!!
Y si tú quieres flipar, muévete!!
Bébete nuestro Kalimotxo Sound,
no viene de Jamaica pero notarás su calor,
controle sus impulsos, tómelo con precaución.
Y quédate en casa viendo la televisión!!

23 de juliol 2006

Brasil, Discípulos de Otília

(Intro: Manolo Kabezabolo Percusión: Cidón Trindade)
Tú tienes la última palabra
simplemente diles que NO!!
puedes caer en un pozo sin fondo
y tu luz se puede apagar...

BRASIL!!

Unas caladitas de ética y de religión
en un pupitre todo rallado ya estás sentao
y los domingos en la iglesia con el sermón
Fumadote del copón.

Una rallita de amor a la patria
de 9 meses de longitud,
ya estás colgao y necesitas mucho más,
la droga definitiva vas a encontrar!

Te la van a dar en la calle E
del polígono industrial
currando 8 horas cada día
de tu enferma y yonki vida!!
Esos camellos no llevan ni greñas ni chupas de cuero,
pero pueden ser tu perdición.

Tú tienes la última palabra
simplemente diles que NO! NO! NO!
puedes caer en un pozo sin fondo
y por el culo te puede dar.

Pruébalo, hazlo ahora! Atrévete, Gallina!
Libertad, Libertad sin ira Libertad
y si no la hay, sin duda la habrá,
porqué hay Libertad sin ira Libertad
y si no la hay, sin duda la habrá!

Y a mí no me vas a encontrar en este puto mundo,
lleno de pecado y de maldición.

22 de juliol 2006

En la plaza de mi pueblo

El tema que tanca el disc de memòria històrica i reivincidació dels desapareguts Canallas, ¡Nunca más! és En la plaza de mi pueblo.

Procedents dels distints cançoners que coneixia o recollides per ell mateix, García Lorca havia harmonitzat per a piano diverses cançons populars espanyoles, que interpretava en molt diverses ocasions. Deu d'aquestes cançons foren enregistrades per a la firma La Voz de su Amo i editades en discos gramofònics. El propi García Lorca va interpretar el piano en aquest registre, acompanuant a La Argentinita (Encarnación López Júlvez); que va cantar i tocar els palillos. L'acompanyament instrumental es redueix al piano i als palillos, a part d'algun taconeig, excepte a Anda jaleo, on hi ha acompanyament d'orquesta. Aquest enregistrament, de la qual no en va quedar altre soport que els propis discos, com que està realitzada abans de l'era del magnetòfon, és el document sonor més personal que s'ha conservat del genial poeta granadí.
Els discos de gramòfon, d'un diametre de 25 cm. i de 78 revolucions per minut, contenien un tema per cada cara, i en sortiren 5, el que suposa 10 cançons: "Zorongo gitano", "Los cuatro muleros", "Anda jaleo", "En el Café de Chinitas", "Las tres Hojas", "Los mozos de Monleón", "Romance de los Pelegrinitos", "Nana de Sevilla", "Sevillanas del siglo XVIII" y "Las morillas de Jaén".
Els discos es posaren a la venda al llarg del 1931 i varen tenir una gran acceptació. Les cançons, totes d'origen tradicional, assoliren amb aquesta versió una popularitat extraordinaria. A partir d'aquest moment, La Argentinita les convertí en peces fonamentals del seu repertori i les va difondre no tansols pels escenaris espanyols, sinó també pels d'Europa i Amèrica. García Lorca també les va incloure en els seus montatges teatrals i les va interpretar en privat i en públic, tant sol com acompanyant a La Argentinita o altres cantants.
Les versions que contenen d'aquestes cançons no només son les que podem considerar genuínes d'aquests dos artistes únics, sinó que també les que es varen popularitzar fins a convertirse en peces claus del cançoner popular espanyol de la República i de la Guerra Civil. Sobre tot al bàndol republicà, foren molt emprades algunes de les melodies, com les d' "Anda Jaleo" i "Los Cuatro muleros", però amb textos alusius a la guerra.
A la postguerra, proscrita tota l'obra de Federico García Lorca, aquests discos desaparegueren pràcticament de la circulació. Els vencedors demostrarien que amb l'assassinat de Viznar, un dels més significatius i brutals atentats que s'hagin comés cotnra la llibertat personal i de creació artística, es buscava quelcom més que la desaparició física del poeta; també es perseguia l'aniquilació total de la seva obra.
("La Argentinita", García Lorca y las Canciones Populares Antiguas por Pedro Vaquero)


"El Café de Chinitas" és una antiga petenera malaguenya que conta una anècdota del famós torero gadità Francisco Montes Reina 'Paquiro" (1805-1851) en ple segle XIX al Café de Chinitas, prestigiòs local de cant flamenc. Un "germano" (delinqüent de baixa estofa) el desafia a una baralla; es citen al carrer, però el matón no apareix.

EN LA PLAZA DE MI PUEBLO

En la plaza de mi pueblo
dijo el jornalero al amo
"Nuestros hijos nacerán
con el puño levantado".

Esta tierra que no es mía
esta tierra que es del amo
la riego con mi sudor
la trabajo con mis manos.

Pero dime, compañero,
si estas tierras son del amo
¿Por qué nunca lo hemos visto
trabajando en el arado?

Con mi arado abro los surcos
con mi arado escribo yo
páginas sobre la tierra
de miseria y de sudor.


EL CAFÉ DE CHINITAS

En el Café de Chinitas
dijo a Paquiro un "germano":
"Soy más valiente que tú
más torero y más gitano"

En el café de Chinitas
dijo a Paquiro un Frascuelo:
"Soy más valiente que tú
más gitano y mas torero"

Sacó Paquiro el reló
y dijo de esta manera:
este toro ha de morir
antes de las cuatro y media.

Al dar las cuatro
en la calle
se salieron del café
y era Paquiro en la calle
un torero de cartel.

21 de juliol 2006

El Pino Verde

El Pino Verde, un dels temes versionats per Canallas a ¡Nunca más!, és una cançó molt cantada durant la Guerra Civil espanyola, a ambdós bàndols (convenientment adaptada) i continuament renovada de forma popular. Basada en la música de El Vito, (tema popular) juntament amb la tornada de Anda, jaleo! (Los Contrabandistas de Ronda) dos temes populars molt semblants musicalment que s'acabaren fusionant en un de sol. El Pino Verde també es coneix com El Quinto Regimiento, o com El Tren Blindado (de fet el Tren Blindado és una versió particular recopilada per Federico García Lorca). Per més informació històrica sobre aquests i altres temes mítics de la Segona República i la Guerra Civil Espanyola us proposo que visiteu la fantàstica pàgina El Altavoz del Frente. A continuació la lletra de la versió interpretada per Canallas, que és un mix de totes les versions existents que podeu trobar apretant sobre qualsevol dels enllaços. Per cert, un fragment mesclat de Si me quieres escribir i Anda Jaleo! serveix d'introducció al tema José República de Skalariak.


Yo me subí a un pino verde
por ver si la divisaba,
y sólo vi un tren blindado
lo bien que tiroteaba
.

Anda jaleo, jaleo;

Ya se acabó el alboroto
y ahora empieza el tiroteo.
Silba la locomotora
y ya empieza el tiroteo.

Anda jaleo, jaleo;

Yo me subí a un pino verde
por ver si la divisaba,
y sólo divisé el polvo
del coche que la llevaba.

Anda jaleo, jaleo;

Suena una ametralladora
y ya empieza el tiroteo.

Anda jaleo, jaleo;

Ya se acabó el alboroto
y ahora empieza el tiroteo.
Silba la locomotora
y ya empieza el tiroteo.

20 de juliol 2006

Hasta Siempre de Carlos Puebla


Què podem dir d'aquesta cançó? Només podem recomanar-ne la versió de Canallas al disc ¡Nunca más! I posar-ne la lletra.

Aprendimos a quererte
desde la histórica altura
donde el sol de tu bravura
le puso cerco a la muerte.

Estribillo:

Aquí se queda la clara,
la entrañable transparencia,
de tu querida presencia
Comandante Che Guevara.

Tu mano gloriosa y fuerte
sobre la historia dispara
cuando todo Santa Clara
se despierta para verte.

Estribillo

Vienes quemando la brisa
con soles de primavera
para plantar la bandera
con la luz de tu sonrisa.

Estribillo

Tu amor revolucionario
te conduce a nueva empresa
donde esperan la firmeza
de tu brazo libertario.

Estribillo

Seguiremos adelante
como junto a ti seguimos
y con Fidel te decimos:
!Hasta siempre, Comandante!

Estribillo

19 de juliol 2006

Crònica Concerts Acampada Jove: 3r dia.

3r dia: Dissabte 15
S'acabava l'Acampada. Els grups que no em vaig perdre van estar molt bé. I començava la última nit de concerts.

Començava amb Gossos, i òbviament jo estava lluny d'allà. Vaig sentir de lluny Rera Teu i alguna altra cançó del primer disc. I vaig arribar per al que possiblement seria el millor del concert. Penùltimament, Quan et sentis de marbre, i últimament Sun is Shinning (Bob Marley + Pinley Quaye en to rock reggeós).

Acte seguit era el torn de la Companyia Elèctrica Dharma, amb molta expectació. Hauria estat un concert excel·lent si no fos pels continus problemes de sonorització... Un monitor o dos fallaven... Jo què sé. De cop i volta no es sentien gens. I clar varen marxar abans d'hora i força enfadats, amb motiu.

Després els encarregats de fer soroll eren Paradise Lost. Però jo i la meva companya varem anar a dormir un parell d'horetes per estar a tope a Betagarri, les autèntiques estrelles de la nit, per a nosaltres. Pel que em varen explicar Paradise Lost són un grup de heavy melódic bastant tranquilet que varen sorprendre positivament als que els varen anar a escoltar.

A continuació els sovint prohibits Soziedad Alcoholika varen poder exercir el seu dret a la llibertat d'expressió en aquest escenari... La veritat és que jo també dormia.

I finalment tocava el clímax de la nit. Betagarri. Per desgràcia varem arribar que ja portaven mitja hora de concert. Però la hora que varem veure va coincidir amb els temes que més m'agraden de Betagarri. En qualsevol cas, com ja havia certificat a la Sala Apolo l'any passat (juntament amb Pirat's i Obrint Pas), Betagarri és un grup enorme en directe... Realment grans. Pel que fa als temes que vaig sentir, Skalatu, Revolution Mix (que va tancar el concert), Verde, Euskadi Antifaxista, Soldaduzka, Baldin Bada (gran tema), La Chica del Batzoki (un altre tema enorme), Herriak du Hitza, Zure Ingurua, Boom Egin Eta Crash, Gora Beherak, Hankak Mahai Gainean, i com no podia ser d'altra manera, L'Estaca. A més varen fer alguna cançó del que serà el seu proper disc. I tenia molt bona pinta. Així que ja veurem... Espero tornar-los a veure aquest estiu... O en algun moment.

I aquí acabà l'Acampada Jove, en l'aspecte musical.

18 de juliol 2006

Crònica Concerts Acampada Jove: 2n dia.

Dia 2: Divendres 14
AraMateix eren els encarregats d'obrir la nit del Divendres. La pregunta que em van fer és, tindrà aquest projecte del Titot tant d'èxit com Brams? La pregunta estava justificada perquè tot just començar el concert només hi havia 100 persones. La resposta estava al final del concert, on ja hi havia més de 1000 persones entregades a AraMateix, projecte que, com no ha amagat Titot en cap moment, representa la continuació de Brams. Un punt i seguit i no un punt i a part. A més de versionar La Fera Ferotge d'Ovidi, i presentar alguns temes nous AraMateix va presentar el seu disc de presentació, homònim. Iniciaren el concert igual que l'últim concert de Brams, amb el poema que dóna nom al grup. Un a un, es succeïren , Quatre Banderes, Ara No Es Fa Però Jo Encara Ho Faria, D'aquí No Em Moc, Si Vols Parlem Del Temps, Merda Pels Vius, Desoir el Toc (no n'estic segur), Funcionari i Manfred. També varen tocar un tema que han compost en record de Isanta, en noi assassinat a Berga per la Patum, i que apareix en un recopilatori de grups de la zona per recaptar fons per a la família de la víctima. I per acabar, com a continació de Brams, varen tocar temes mítics com Dilluns que ve, Ho Endevinaràs, La Plaça i Soc d'un País, que va tancar el concert. Un bon concert. Molt més ben sonoritzat que el que varen oferir al CAS.

De Lax'N'Busto... Poc en podria dir... De Lax'N'Busto... De fet varen fer un concert d'hora i mitja clavat als que feien a la gira AMB TU de presentació del directe. Cap novetat tot i ser diferent del que varen oferir al CAS.

I la gran desgràcia vital... Que em va tenir rallat més de 20 hores. Quan començava Skalariak, vaig ser cruelment arrossegat a la tenda de campanya per motius de cansament irreversible. La meva companya, que havia estat treballant tota la setmana i havia fet dos torns seguits justament per poder anar a l'Acampada Jove, no s'aguantava dreta... En qualsevol cas, pel trosset que vaig sentir i el que em varen explicar el concert va ser pràcticament clavat al que varen oferir a la Sala Apolo a BCN i al Senglar Rock.

A la tenda ens vàrem adormir i l'altre gran concert de la nit també me'l vaig perdre... Dr. Calypso. Però també vaig preguntar i a partir del que em varen dir el concert va ser clavat al que varen oferir a Badalona.

I lògicament també ens varem perdre La Gossa Sorda, un grup de la corda (massa semblant) d'Obrint Pas... I d'aquest ningú no m'en va dir res... Peró suposo que més o menys seria com el del CAS. Potser un poc més llarg.

I us puc prometre que em va fer molta i molta ràbia haver-me perdut aquests concerts. Per sort, recentment havia vist tots els grups en directe. Però bé, només l'experiència de fugir de la rutina urbana per un parell de dies ho compensa... A més la calor horrorosa del matí i la pluja de tota la tarda varen contribuir al nostre cansanci... Peró serà l'últim cop. Espero!

17 de juliol 2006

Crònica Concerts Acampada Jove: 1r dia.

Sí, he anat a l'Acampada Jove, i no hi he anat per política... Hi he anat per l'impressionant cartell... Peró per desgràcia, em vaig haver de perdre tres dels grups que més m'interessaven... Quan un no va sol, va acompanyat i s'han de satisfer les necessitats de tothom... És el que hi ha... De totes formes, malgrat el meu disgust i sentiment d'impotència el tema no va ser excessivament greu...

Dia 1: Dijous 13
Gertrudis obrien el cartell... A les 21 h. El concert en sí no el vaig seguir... Només els últims 15 minuts. Era el primer cop que els sentia... Típic grup rock-mestissatge... Tipus Dusminguet però pitjors... Per al meu gust, es clar... Els hauria de sentir amb més calma.

Els següents a saltar a l'escenari foren els grans Mesclat. La barreja de músics excel·lents va fer un concert molt típic, d'una hora i mitja... Per començar la homònima Mesclat, seguida per un regitzell de temes tant del seu primer com del seu segon disc. De Fel, a Au Jovent!, passant per Tall de Rel, Pastís de Llima, El Burgués, Tot explota (pel cap o per la pota), Els Funerals del Porc, També per tu, Serà Cumbia o Havanera?, Com goses?, Viure, Xauen, No és aixó,Companys, Torna Serrallonga, El rei vol corona, No res, Què volen aquesta gent?. Grans cançons. Grans Intèrprets. Bona sonorització. Un concert molt bó.

A continuació la gran sorpresa de la nit. Dr.Ring-Ding, acompanyat per la banda catalana dels Ranking Soldiers (molt bé... mantenint el tipus... peró estaven massa estressats... no es deixaven portar prou). Ja tenia ganes de veure'ls, als Ranking Soldiers i em varen agradar molt... Clar que dos teclats... (Soc dels que prefereixen els vents... però és el que hi ha!). El Dr.Ring-Ding va passejar els seus dons vocals sobre les bases que creaven els RS, dancehall i rocksteady... Molt agradable per ballar amb tranquil·litat, sense estrés. El Dr. va alternar temes propis amb versions de clàssics, i medleys amb temes propis i clàssics jamaicans. Entre els temes propis destacà Call the Doctor, i entre les versions, When I fall in love.

Després actuava Boikot i jo vaig anar a descansar una estona... Aquella tarda havia fet la maleta, l'havia transportat amb tren, i havia muntat una tenda de campanya, entre altres coses. Una mica de descans era imprescindible.

I finalment tocaren Oprimits, un grup que tenia moltes ganes de veure i que em va decebre una miqueta. Tinc els dos primers discs i m'agraden bastant. A més el grup aprofitava per presentar el seu últim disc, el tercer, que porta per títol Tolerància Zero. Aviat espero poder fer-ne una crònica. Bé, Oprimits em va decebre perquè al meu parer algunes de les cançons (4 o 5) més bones del grup les varen tocar excessivament ràpid. Una miqueta més lentes i hagués estat perfecte. L'altra cosa que vaig trobar excessiu (potser més degut al marc del concert que res) és l'excessiva gesticulació del cantant... En qualsevol cas és una crítica constructiva: Oprimits tenen bons temes i poden fer-ho molt millor! A part dels temes del seu nou disc, tocaren temes de sempre com No és cap joc, Gonelles, Parc Nacional, Per Un Futur Millor, La Revolució, Poble Respectat, i com no acabar amb Oprimits. Del seu segon disc tocaren que jo recordi, Cap Al Cel, Independència i Llibertat, Vida i Estels. Ho poden fer molt millor... Sobretot si els contracten més a les Illes i al Principat. Realment fan bon ska combatiu.

13 de juliol 2006

L'estaca de Lluís Llach

Possiblement la cançó en català més coneguda a la Península ibérica per la seva connotació de lluita anti-franquista... El gairebé himne de Lluís Llach, ha estat versionat per molts i molts grups contemporanis, per exemple Canallas (i Loquillo) a ¡Nunca más! i per Betagarri a Arnasa Hartu. La lletra:

L'avi Siset em parlava de bon matí al portal,
mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar.
Siset, que no veus l'estaca a on estem tots lligats?
Si no podem desfer-nos-en mai no podrem caminar!

Si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.

Però Siset, fa molt temps ja les mans se'm van escorxant
i quan la força se me'n va ella es més forta i més gran.
Ben cert sé que està podrida i és que, Siset, pesa tant
que a cops la força m'oblida, torna'm a dir el teu cant

Si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.

L'avi Siset ja no diu res, mal vent que se'l va emportar,
ell qui sap cap a quin indret i jo a sota el portal.
I, mentre passen els nous vailets, estiro el coll per cantar
el darrer cant d'en Siset, el darrer que em va ensenyar.

Si estirem tots ella caurà i molt de temps no pot durar,
segur que tomba, tomba, tomba, ben corcada deu ser ja.
Si jo l'estiro fort per aquí i tu l'estires fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba i ens podrem alliberar.

12 de juliol 2006

Himno de Riego (Si el rei vol corona)

També és plural l'Himno de Riego, l'autèntic himne de la República espanyola... Amb lletres oficials i populars... Amb versions populars i oficials. En negreta hem ressaltat la part de la lletra que utilitzen els Canallas a la seva peculiar versió de ¡Nunca más!. En vermell el troç adaptat que forma part d'un troç de la cançó Si el rei vol corona de Mesclat. Però per començar i per als que estigueu interessats en la nostra memòria històrica, una introducció històrica:

El segle XIX és, a Espanya, el segle dels himnes. Ja el 1808 apareix l'Himne de la Victòria, amb lletra del poeta Arriaza i música de Fernando Sor. L'any 1809 s'imposa el titulat Los defensores de la Patria i any rera any es van subrallant els diversos aconteixements històrics amb altres himnes, dels que es recorden: A las víctimas del dos de mayo, amb lletra de Juan Nicasio Gallego i música de Rodríguez Ledesma; A la entrada del Duque de la Victoria a Cádiz; Al pendón morado; Al restablecimiento de la Constitución, etc. També va existir, i fou molt popular, el Trágala, amb el qual els liberals atacaven els seus adversaris absolutistes i que agafà el nom de la tornada: "Trágala, trágala, tú servilón" i que ha donat lloc a un substantiu registrat al Diccionario de la Real Academia Española. Un altre, la Marcha de Cádiz, es va convertir en himne popular durant la guerra de Cuba i no son pocs els que hauran sentit el Gloria a España, de Clavé.

Entre els himnes regionals, els més difosos són el Guernikako arbola, del versolari Iparaguirre, Els segadors i l'himno gallego de Pondal.
Peró de tots aquests himnes, nascuts la majoria d'ells als atzarosos dies de l'absolutisme i que son, per tant, invocacions a la llibertat perduda, el de Riego, a Riego, com varen escriure els seus autors, és el que ha tingut major fortuna. Tanta, que molt aviat, el 7 d'Abril de 1822, va ser declarat oficialment himne nacional. Himne que no només fou entonat per lliberals i després per republicans, sinó també el propi Ferran VII, des d'un dels balcons del Palau Reial de Madrid davant d'una enfervorida multitut.
Així mateix, l'Himne de Riego va ser proclamat himne i marxa oficial de la Segona República espanyola, malgrat certs sectors reticents que consideraven la seva música ramplona i poc adaptada a les circumstàncies. Per aixó, la nit del 27 d'Abril de 1931 es va donar a conèixer a l'Ateneo madrileño una composició amb lletra d'Antonio Machado y música d'Oscar Esplá, dos homes prestigiosos, amb la finalitat que fos declarat himne nacional. La varen interpretar en presència de Don Manuel Azaña, ateneísta de pro i futur president de la República, la llavors famosa cantant Laura Nieto i la prestigiosa Banda Real del Cuerpo de Alarbaderos, ja surpimida i els mestres de la qual vestien el clàssic esmóquing.
El dia següent a l'estrena, el diari El Sol, de tan destacada influència, va opinar que "si se desecha el actual himno (se refería a la Marcha Real) no debe ser aceptado ninguno de los conocidos hasta ahora, pues son muy malos. El que ayer ejecutó la Banda de Alarbaderos, convertida en banda republicana, original del maestro Esplá, es una pieza poco inspirada, basada en la opereta El desfile del amor".
La realitat és que aquest nou himne li mancava la solemnitat marcial i l'empempta popular amb certa sonoritat enganxosa que ha de tenir tota composició que aspiri a convertir-se en himne de tota una colectivitat. Per aixó, i gràcies a la insistència d'Azaña, que es va considerar hereu dels liberals del segle XIX, l'himne de Riego fou proclamat oficialment hime de la República espanyola. Així, i per dos períodes liberals i progresistes, ha estat l'himne de tots els espanyols. "El Himno de Riego -escrigué Pío Baroja-, no cuajó en la segunda república porque carecía de relación, exacta o aproximada, con ella. El himno, decía, es callejero y saltarín; la República fue sesuda y jurídica. La República no era heredera de los hijos del liberalismo; Mina, Riego, el Empecinado, sino más bien obra de los hijos espirituales de Salmerón, Pi y Margall y Ruiz Zorrilla." El novelista basc atribueix aquest fracàs a la lletra. Els liberals, escriu, no varen saber adaptar les paraules a cada moment històric i varen pecar d'acadèmics o de ramplons i arriba a sentenciar: "Hay que reconocer que oficialmente y popularmente, no tiene letra".
Tot i així, l'Himno de Riego va tenir lletra des del seu naixement el Feberer de 1820, i va anar adoptant-ne moltes més al llarg del temps. El seu primer autor fou el company de Riego i rellevant figura al llarg del segle XIX, Evaristo San Miguel. Asturià com Riego, liberal i escriptor, tenia, així com l'autor de l'aixecament a Las Cabezas de San Juan, una ànima ardent i un esperit exaltat.
Aquesta lletra quee ha arribat fins a nosaltres, es troba recollida en l'opuscle que "el ciudadano Mariano Cabreriza dedica al ciudadano Riego y a los valientes que han seguido sus huellas", on es recopilen una colecció de cançons patriòtiques de l'época.
Existia una altra lletra d'Alcalá Galiano que deia: "Patriotas guerreros/blandió los aceros". Segons la maliciosa suposició d'aquest últim, a Riego no li va agradar aquest texte perquè el seu nom no es mencionava expressament. L'any 1836 es va escriure una nova lletra titulada La moderación: "Que mueran los que claman/por la moderación/ para atacar los fueros/ de la Constitución".
Molts anys després, ja en vida de Baroja, un diari donostriarra va reproduïr com autèntica la lletra anticlerical que més es coneix a l'actualitat: "Si los curas y frailes supieran/ la paliza que van a llevar/ subirían al coro cantando/ libertad, libertad, libertad".
Molt distint és el cas de l'autor o els autors de la música. La majoria dels historiadors, seguint a Mesonero Romanos, n'otorga l'autoria a don José María de Reart y Copons, militar herioc que havia servit a l'Ejército español i va perdre una cama durant la guerra de la Independencia. Havia nascut a Peronan el 1784 i mort a Madrid el 1857. Sembla que es sentia sorprés per l'èxit de la seva contradança. Però s'ha atribuït també a molts altres autors. Així, Grimaldi, a la revista El Averiguador, del 1871, l'atribuïa al professor don Manuel Varo, que l'hauria composat a Morón i que era músic major de la charanga de la cavallería que Riego duïa a la seva columna.
Una altra atribució d'aquesta popular musiqueta apareix a la Historia de la Revolución española des de la Guerra de la Independencia fins la Revolució de Sagunto, que va deixar inacabada Blasco Ibáñez. Aquí es diu que l'autor musical de l'Himne fou un tal Gomis. Segurament deu referir-se a José Melchor Gomis, músic major del regiment de Barcelona i autor d`òperes, que es va traslladar a Madrid l'any 1820 com a director de músics de la Guàrdia Reial.
Però en realitat, Gomis es limità a adaptar l'himne per a banda. La seva autoria, en canvi, és clara a l'ópera Riego en Sevilla, que fou reposada a Barcelona l'any 1854.
Adolfo Salazar, al seu llibre Los grandes compositores, diu que "entre los papeles inéditos de Barbieri se encuentra una carta en la que se da como autor del Himno de Riego a un tal don Antonio Hech, músico mayor del regimiento de Granada". El senyor Hech, d'origen suís i arribat a Espanya durant la Guerra de la Independencia, hauria escrit l'himne el 1822, per la qual cosa hauria rebut una recompensa de les Corts que es va convertir després en persecucions. La proposició presentada a les Corts l'Abril de 1822, per a declarar oficial l'Himne, no menciona el seu autor. L'acta diu que es tracta d'una marxa vertaderament espanyola.

Peró si tot això fos poc, don José María Sans Puig, en un treball titulat Riego, un mito liberal, aparegut a Historia y Vida, afegeix que també a l'Himno se li atribueix un origen anònim. "Quien presencie las fiestas patronales de los pueblos del hermoso valle de Benasque, podría oír una típica y alegre danza popular llamada ball de Benás", l'origen del qual es perd en la nit dels temps. A aquesta música l'acompanya el sec i insistent repicar d'uns castanyetes de fusta de faig de gran mida.
El més curiós de tot és que durant l'estiu de 1939, els de la vall de Benasque varen intentar dançar la seva típica músiqueta, les autoritats franquiestes els ho prohibiren, ja que els va semblar totalment el republicà Himno de Riego. El de la vall manifestaren aleshores que ells mai no havien ballat el popular Himne, sinó que havia estat el famós general asturià el que havia copiat i adaptat la seva música per servir a la revolució liberal.
Què hi ha de cert en tota aquesta història? Mai no ho sabrem. Peró el que ens interessa avui és comprovar la pervivència i la popularitat de l'anomenat Himno de Riego, que malgrat la seva persecució a diferents períodes de la histròia recent d'Espnaya segueix conservant un to liberal i de carrer, al qual molts espanyols son molt aficionats. Perquè alguna cosa tindrà la controvertida contradança quan, com a Homer i Cervantes, hi ha tants i variats músics que s'en disputen l'autoria.


(Política. Nº 24 y 25. Abril-Marzo 1997. Enero-Febrero 1998)

HIMNO DE RIEGO

Serenos y alegres
valientes y osados
cantemos soldados
el himno a la lid.
De nuestros acentos
el orbe se admire
y en nosotros mire
los hijos del Cid.

Soldados la patria
nos llama a la lid,
juremos por ella
vencer o morir.

El mundo vio nunca
más noble osadia,
ni vió nunca un día
más grande el valor,
que aquel que, inflamados,
nos vimos del fuego
excitar a Riego
de Patria el amor.

Soldados la patria
nos llama a la lid,
juremos por ella
vencer o morir.

La trompa guerrera
sus ecos da al viento,
horror al sediento,
ya ruge el cañon
a Marte, sañudo,
la audacia provoca
y el ingenio invoca
de nuestra nación.

Soldados la patria
nos llama a la lid,
juremos por ella
vencer o morir.

HIMNO DE RIEGO (lletres populars)

Si los curas y frailes supieran
la paliza que les van a dar,
cantarian todos juntos: (subirian al coro cantando)
"¡Libertad, libertad, libertad!"

Si los Reyes de España supieran
lo poco que van a durar,
a la calle saldrían gritando:
"¡Libertad, libertad, libertad!"


La Reina vol corona
que vingui a Barcelona
Corona li darem
i el coll li tallarem

(Versió de Mesclat)
Si el Rei vol corona
Corona li darem
que vingui a Barcelona
i el coll li tallarem

Un hombre estaba cagando
y no tenía papel
pasó el Rey Alfonso XIII
y se limpio el culo con él.

11 de juliol 2006

Bandiera Rossa

Bandiera Rossa és un tema també molt versionat pels grups de ska-punk-rock combatiu. Canallas, a ¡Nunca Más! o Oprimits a Seguirem lluitant en són exemples. Presentem a més d'una introducció històrica, la versió en italià (que canten els Canallas) i la versió més popular a la República en castellà.

INTRODUCCIÓ HISTÒRICA:
"La Internacional", "Bandiera Rossa", "Marcha fúnebre" y "U.H.P.", entre altres cançons proletaries, gaudeixen d'una gran popularitat entre les masses de la classe treballadora, i han constituït per als obrers de la vella Rússia, l'estandart de les seves lluites revolucionàries. no es fàcil entendre-les sense conèixer la història de la lluita contra el zar, els grans terratinents i capitalistes. La majoria d'aquestes cançons revolucionaries procedeixen dels obrers, els quals amb la seva fina percepció de la situació social sabien crear la música adaptada al moment. En ella la classe treballadora expressa els seus patiments, les seves fatalitats, el seu dolor davant dels camarades caiguts, trobant l'ànim i l'alé necessaris per a prosseguir en la batalla empresa contra els explotadors. Foren composades a la fàbrica, a la casa del treballadors i no poques vegades en obscures cel·les d'una presó.
Cançons antigues com "Martirizado a muerte en la cárcel", "Noche oscura", "Valor, camaradas", "En lucha desigual" i "Preso, escucha", comencen a escoltar-se als primers moviements revolucionaris, als mítings, a les manifestacions, als funerals... Després de 1905 s'extengueren extraordinariament a la comienzan a oirse en los primeros movimientos revolucionarios, en mítines, manifestaciones, entierros. Después de 1905 se extendieron extraordinariamente la "Varsovianka" i "Bandiera Rossa", entre altres, i ja als últims anys la "Joven Guardia" i "La Internacional".

(Carlos Palacio, "Colección de Canciones de Lucha")

BANDIERA ROSSA

Avanti o popolo, alla riscossa,
Bandiera rossa, bandiera rossa
Avanti o popolo, alla riscossa,
Bandiera rossa trionferà.

Bandiera rossa deve trionfar (ter)
E viva il comunismo e la libertà.

Avanti o popolo, alla stazione,
Rivoluzione, rivoluzione
Avanti o popolo, alla stazione,
Rivoluzione trionferà.

Bandiera rossa deve trionfar (ter)
E viva il comunismo e la libertà.

Non più nemici, non più frontiere :
Sono i confini rosse bandiere.
O proletari, alla riscossa,
Bandiera rossa trionferà.

Bandiera rossa deve trionfar
Bandiera rossa deve trionfar
Bandiera rossa deve trionfar
E viva il comunismo e la libertà.

Bandiera rossa deve trionfar
Bandiera rossa deve trionfar
Bandiera rossa deve trionfar
E viva il comunismo e la libertà.

BANDERA ROJA
¡Avancemos! ¡A la revuelta!
Bandera roja, roja bandera.
¡Avancemos! Que en la revuelta
la roja enseña triunfará.
La roja enseña triunfará,
la roja enseña triunfará,
la roja enseña triunfará.
¡Viva el Comunismo y la libertad!

De los parias, la inmensa hilera
alce la pura, roja bandera.
¡Ah, proletarios, a la revuelta!
¡Bandera roja triunfará!
¡Bandera roja triunfará!
¡Bandera roja triunfará!
¡Bandera roja triunfará!
El fruto del trabajo nuestro será.

En el campo, el taller y la mina,
suene ya para los que esperan
la hora final de la revuelta.
La roja enseña triunfara.
La roja enseña triunfara,
la roja enseña triunfara,
la roja enseña triunfara.
que sólo el Comunismo es la Libertad.

¡No hay enemigos! Las fronteras
se alzarán de rojas banderas.
¡Ah, comunistas, a la revuelta!
¡Bandera roja triunfará!
¡Bandera roja triunfará!
¡Bandera roja triunfará!
¡Bandera roja triunfará!
Comunismo sólo es paz y libertad.

Falange audaz, consciente y fiera,
ondea al sol la roja bandera,
¡Trabajadores, a la revuelta!
La roja enseña triunfará.
La roja enseña triunfará,
la roja enseña triunfará,
la roja enseña triunfará.
¡Viva el comunismo y la Libertad!

10 de juliol 2006

En el Pozo Mª Luisa

En el Pozo Mª Luisa és una altra cançó que Canallas revisita a !Nunca Más¡. El Pozo María Luisa, a Ciaño, és el més emblemàtic de tots els pous miners asturians, tant per la seva història com per aquesta cançó minera, molt popular a tota la conca minera Astur-Lleonesa. Els treballs per a la seva explotació començaren l'any 1918.


EN EL POZO Mª LUISA

En el pozo María Luisa,
murieron cuatro mineros.
Mira, mira Maruxiña,
mira como vengo yo.

Traigo la camisa roja
de sangre de un compañero.
Mira, mira Maruxiña,
mira como vengo yo.

Traigo la cabeza rota
que me la rompió un barreno.
Mira, mira Maruxiña,
mira como vengo yo.

Santa Bárbara bendita,
patrona de los mineros.
Mira, mira Maruxiña,
mira como vengo yo.

Mañana son los entierros
de esos pobres compañeros.
Mira, mira Maruxiña,
mira como vengo yo.

09 de juliol 2006

La Tarara

La Tarara era una cançó infantil de gran popularitat durant la República. La lletra és de les versions populars.
Dins de ¡Nunca Más!, Canallas ofereix la seva versió.

LA TARARA

La Tarara, sí;
la tarara, no;
la Tarara, Ay Madre!,
que la bailo yo.

Tiene la Tarara
un vestido blanco
que sólo se pone
en el Jueves Santo.

Tiene la Tarara
unos pantalones
que de arriba a bajo
todo son botones.

Tiene la Tarara
Unas pantorrillas
Que parecen palos
De colgar morcillas.

Tiene la Tarara
una camiseta
que si se la pone
Se le ven las tetas.

La Tarara, sí;
la tarara, no;
la Tarara, Ay Madre!,
que la bailo yo.

08 de juliol 2006

Hit Them Back (it's a funky business), The Fenicians

En exclusiva, a El Racó: Música i Arrels (AKA El Racó Músicarrels), les lletres del disc de The Fenicians. Per cortesia d'Oriol Moregó (Moltes gràcies!)

HIT THEM BACK !
False leaders, I would say
and you say why?
Cause war is ugly
And love is lovely
Cause war is empty
And love is fully
Hit them back!
It’s a Funky business

Words without works
Made tension
Words without works
Adds the drama
Hipocrites & bad minded
What’s your Culture ?
Is the kill of your brothers
Or the teachings of the father ?
You say this And you mek that
False have no credit
Again, hit them back!
You must run and see
To the children hospital
Cos’ war is ugly
And love is lovely
Cos’ love is Universal
And war is the bad version
Hit them back!
It’s a Funky business

Traducció (JGVA):

Torna-t'hi !
Falsos líders, diria jo
i tu preguntes per què?
Perquè la guerra és lletja
I l'amor preciós
Perquè la guerra és buida
I l'amor omple tant!
Torna-t'hi!
És un negoci Funky

Paraules sense fets
plenes de tensió
Paraules sense fets
plou sobre mullat
Hipòcrites i malintencionats
Quina és la vostra Cultura,
L'assassinat dels vostres germans
O els ensenyaments del pare?
"Aixó" dieu vosaltres
però "Alló" és el que feu
Els falsos no tenen crèdit
De nou, torna-t'hi!
Has de còrrer i veure
L'hospital infantil
Perquè la guerra és lletja
I l'amor preciós
Perquè l'amor és Universal
I la guerra la versió fatal
Torna-t'hi!
És un negoci Funky
(millor És la llei del Funky )

07 de juliol 2006

Solid As A Rock, The Fenicians

En exclusiva (almenys de moment) a El Racó: música i arrels, les lletres de dos temes del disc de l'any, "Stoned Moments" de The Fenicians. Per cortesia d'Oriol Moregó (gràcies). Avui:

SOLID AS A ROCK

This sound is solid

Solid as a rock

When I start to sweat

Man, I'm soaking wet

Mama, so much sweat

That’s a night I can´t forget

Hey little bird… would say a pray

This sound is solid

Solid as a rock

When I walk up and down

Man, I start to rock

Mamma I do hard work

Can you let me be the one

Hey little bird, to take your hand


Solid as a rock

Solid as a rock


Traducció (+ o - ) per JGVA:

SOLID COM UNA ROCA

Aquest so és sòlid

Sòlid com una roca

Quan començo a suar

Tiu, vaig ben mullat.

Mama, de tant suar,

quina nit! per no oblidar!

Ei! Ocellet... alcem uns precs.

Aquest so és sòlid

Sòlid com una roca

Quan vaig per aquí i vaig per allà

Tiu, em començo a enrollar

Mama, faig els treballs pesats

Em pots deixar ser l'indicat,

eh, ocellet, per agafar-te la mà?


Sòlid com una roca.

Sòlid com una roca.

06 de juliol 2006

Toots & The Maytals a l'Apolo

Quina nit! Quina nit?
Ahir vaig anar al meu primer concert de Toots & The Maytals... I no m'estranyaria que també fos l'últim. La veritat és que al final vaig acabar a mig camí entre la satisfacció i la decepció...

El tema és que el concert va començar puntualment a les 21:30. Un noi (de l'organització?) va presentar l'actuació. I va sortir la banda. Un baixista, un bateria, dos guitarres, dos (quatre) teclats, dues coristes i el Toots.

Com sempre, no recordaré l'ordre exacte de les cançons, peró si la majoria de cançons que van tocar. El que sí recordo és que va començar amb Pressure Drop. Com ja es podia entreveure per la presència de dos teclistes, els vents eren sintètics al més pur estil Ska-P. Una decepció musical. Clar que els fantàstics temes i la característica veu de Toots són prou emocionants com per disfrutar d'una nit de, com alguns anomenen, Gospel-Reggae.

Jo hi vaig anar amb iLòGiCa, una enorme amiga meva que no estava molt segura de saber massa temes. I LóGiCament s'ho va passar bé (o va dissimular molt).

A nivell musical les coristes també eren decebedores. No eren precisament d'aquestes de categoria. De fet diria que eren fluixetes. Dels teclistes no en diré res. Simplement no m'hi vaig fixar. Un dels guitarristes va fer un parell de solos interessants. Peró poca cosa més a nivell musical. Efectivament la veu de Toots ja no és la que era... L'edat té aquestes coses. Peró el temps que va cantar, pel meu gust va estar a l'altura de les circumstàncies.

Si he escrit "el temps que va cantar" és perquè va cantar poc més d'una hora i mitja. El públic no s'ho creia. Van tocar d'una tirada. Però de cop i volta van marxar, varen encendre les llums i van dir prou. El públic, incrèdul, va començar amb el recital de "Speedy Gonzàlez" i "Guns Of Navarone" però res. Una de dues, o el preu de les entrades es corresponia a un xou curt o simplement el Toots es va quedar afònic i havia de reservar-se per a altres dates. En qualsevol cas una decepció més.

Peró entrem ara en una espiral positiva.... Un repàs dels temes més significatius de la nit. Com ja he esmentat va començar de la millor manera per caldejar l'ambient, Pressure Drop. Aquest tema, que ha estat versionat, entre altres per Specials i per Selecter, ha estat emprat a la pel·lícula "50 primeras citas", una pel·lícula sorprenentment plena de temes reggae.

La nit seguí encadenant clàssics i alguns temes no tan clàssics... Es recreà amb Reggae Got Soul (You got soul, she got soul, them got soul, everybody got soul...). Entre els més celebrats hi ha Bam Bam, el qual va interpretar més que dignament... Tenint en compte el baix estat de forma del cantant. Per cert que per tractar-se d'un espai lliure de fum, ahir gairebé no podia obrir els ulls... Hi tenia més plom que la gasolina súper. (Perdó per la broma fàcil sense gràcia!) Mentrestant la nit i Toots anaven desfullant el seu repertori... Ara Never Grow Old, després Do The Reggay. Amb un públic que va anar de menys a més...

L'Apolo presentava un 85% percent de la seva entrada màxima. Dels quals el 100% estava pendent de passar-s'ho bé i aguaitant amb especial interés els clàssics dels clàssics. D'aquesta manera l'audiència es rendí a Time Tough, al·lucinà amb Sweet & Dandy, s'entregà amb Pomps & Pride... I tocà el torn de la reversionada per Specials (i per Potato i Skatalà) Monkey Man. Per cert, el Luismi de Dr.Calypso estava per allà (al balcó) gaudint del Toots com un entusiasta més. Aquestes coses em fan gràcia... Bé deia que tocà el torn a Monkey Man, i l'organització es mostrà molt tolerant... (o foren els músics) i deixaren pujar fins a 30 persones a l'escenari... Una bestialitat... Es varen enrollar molt!!!
I no menys emocionat es mostrà el públic quan descobriren que tocava el torn de 54-46 Was My Number. Funky Kingston també fou bastant ben rebuda pel públic. I Take My Home (Country Roads) feu posar els pels de punta a més d'un.

Per acabar intentaren fer un funky-reggae apoteòsic que quedà en teòsic. I per acabar-ho d'arreglar deixaren al públic en un flamant coitus interruptus que deixà totalment desil·lusionat a la totalitat del públic... Bé, com diuen a les pelis, "fue bonito mientras duró".

El que no els podré perdonar mai és que no toquessin TRUE LOVE.