També és plural l'Himno de Riego, l'autèntic himne de la República espanyola... Amb lletres oficials i populars... Amb versions populars i oficials. En negreta hem ressaltat la part de la lletra que utilitzen els Canallas a la seva peculiar versió de ¡Nunca más!. En vermell el troç adaptat que forma part d'un troç de la cançó Si el rei vol corona de Mesclat. Però per començar i per als que estigueu interessats en la nostra memòria històrica, una introducció històrica:
El segle XIX és, a Espanya, el segle dels himnes. Ja el 1808 apareix l'Himne de la Victòria, amb lletra del poeta Arriaza i música de Fernando Sor. L'any 1809 s'imposa el titulat Los defensores de la Patria i any rera any es van subrallant els diversos aconteixements històrics amb altres himnes, dels que es recorden: A las víctimas del dos de mayo, amb lletra de Juan Nicasio Gallego i música de Rodríguez Ledesma; A la entrada del Duque de la Victoria a Cádiz; Al pendón morado; Al restablecimiento de la Constitución, etc. També va existir, i fou molt popular, el Trágala, amb el qual els liberals atacaven els seus adversaris absolutistes i que agafà el nom de la tornada: "Trágala, trágala, tú servilón" i que ha donat lloc a un substantiu registrat al Diccionario de la Real Academia Española. Un altre, la Marcha de Cádiz, es va convertir en himne popular durant la guerra de Cuba i no son pocs els que hauran sentit el Gloria a España, de Clavé.
Entre els himnes regionals, els més difosos són el Guernikako arbola, del versolari Iparaguirre, Els segadors i l'himno gallego de Pondal.
Peró de tots aquests himnes, nascuts la majoria d'ells als atzarosos dies de l'absolutisme i que son, per tant, invocacions a la llibertat perduda, el de Riego, a Riego, com varen escriure els seus autors, és el que ha tingut major fortuna. Tanta, que molt aviat, el 7 d'Abril de 1822, va ser declarat oficialment himne nacional. Himne que no només fou entonat per lliberals i després per republicans, sinó també el propi Ferran VII, des d'un dels balcons del Palau Reial de Madrid davant d'una enfervorida multitut.
Així mateix, l'Himne de Riego va ser proclamat himne i marxa oficial de la Segona República espanyola, malgrat certs sectors reticents que consideraven la seva música ramplona i poc adaptada a les circumstàncies. Per aixó, la nit del 27 d'Abril de 1931 es va donar a conèixer a l'Ateneo madrileño una composició amb lletra d'Antonio Machado y música d'Oscar Esplá, dos homes prestigiosos, amb la finalitat que fos declarat himne nacional. La varen interpretar en presència de Don Manuel Azaña, ateneísta de pro i futur president de la República, la llavors famosa cantant Laura Nieto i la prestigiosa Banda Real del Cuerpo de Alarbaderos, ja surpimida i els mestres de la qual vestien el clàssic esmóquing.
El dia següent a l'estrena, el diari El Sol, de tan destacada influència, va opinar que "si se desecha el actual himno (se refería a la Marcha Real) no debe ser aceptado ninguno de los conocidos hasta ahora, pues son muy malos. El que ayer ejecutó la Banda de Alarbaderos, convertida en banda republicana, original del maestro Esplá, es una pieza poco inspirada, basada en la opereta El desfile del amor".
La realitat és que aquest nou himne li mancava la solemnitat marcial i l'empempta popular amb certa sonoritat enganxosa que ha de tenir tota composició que aspiri a convertir-se en himne de tota una colectivitat. Per aixó, i gràcies a la insistència d'Azaña, que es va considerar hereu dels liberals del segle XIX, l'himne de Riego fou proclamat oficialment hime de la República espanyola. Així, i per dos períodes liberals i progresistes, ha estat l'himne de tots els espanyols. "El Himno de Riego -escrigué Pío Baroja-, no cuajó en la segunda república porque carecía de relación, exacta o aproximada, con ella. El himno, decía, es callejero y saltarín; la República fue sesuda y jurídica. La República no era heredera de los hijos del liberalismo; Mina, Riego, el Empecinado, sino más bien obra de los hijos espirituales de Salmerón, Pi y Margall y Ruiz Zorrilla." El novelista basc atribueix aquest fracàs a la lletra. Els liberals, escriu, no varen saber adaptar les paraules a cada moment històric i varen pecar d'acadèmics o de ramplons i arriba a sentenciar: "Hay que reconocer que oficialmente y popularmente, no tiene letra".
Tot i així, l'Himno de Riego va tenir lletra des del seu naixement el Feberer de 1820, i va anar adoptant-ne moltes més al llarg del temps. El seu primer autor fou el company de Riego i rellevant figura al llarg del segle XIX, Evaristo San Miguel. Asturià com Riego, liberal i escriptor, tenia, així com l'autor de l'aixecament a Las Cabezas de San Juan, una ànima ardent i un esperit exaltat.
Aquesta lletra quee ha arribat fins a nosaltres, es troba recollida en l'opuscle que "el ciudadano Mariano Cabreriza dedica al ciudadano Riego y a los valientes que han seguido sus huellas", on es recopilen una colecció de cançons patriòtiques de l'época.
Existia una altra lletra d'Alcalá Galiano que deia: "Patriotas guerreros/blandió los aceros". Segons la maliciosa suposició d'aquest últim, a Riego no li va agradar aquest texte perquè el seu nom no es mencionava expressament. L'any 1836 es va escriure una nova lletra titulada La moderación: "Que mueran los que claman/por la moderación/ para atacar los fueros/ de la Constitución".
Molts anys després, ja en vida de Baroja, un diari donostriarra va reproduïr com autèntica la lletra anticlerical que més es coneix a l'actualitat: "Si los curas y frailes supieran/ la paliza que van a llevar/ subirían al coro cantando/ libertad, libertad, libertad".
Molt distint és el cas de l'autor o els autors de la música. La majoria dels historiadors, seguint a Mesonero Romanos, n'otorga l'autoria a don José María de Reart y Copons, militar herioc que havia servit a l'Ejército español i va perdre una cama durant la guerra de la Independencia. Havia nascut a Peronan el 1784 i mort a Madrid el 1857. Sembla que es sentia sorprés per l'èxit de la seva contradança. Però s'ha atribuït també a molts altres autors. Així, Grimaldi, a la revista El Averiguador, del 1871, l'atribuïa al professor don Manuel Varo, que l'hauria composat a Morón i que era músic major de la charanga de la cavallería que Riego duïa a la seva columna.
Una altra atribució d'aquesta popular musiqueta apareix a la Historia de la Revolución española des de la Guerra de la Independencia fins la Revolució de Sagunto, que va deixar inacabada Blasco Ibáñez. Aquí es diu que l'autor musical de l'Himne fou un tal Gomis. Segurament deu referir-se a José Melchor Gomis, músic major del regiment de Barcelona i autor d`òperes, que es va traslladar a Madrid l'any 1820 com a director de músics de la Guàrdia Reial.
Però en realitat, Gomis es limità a adaptar l'himne per a banda. La seva autoria, en canvi, és clara a l'ópera Riego en Sevilla, que fou reposada a Barcelona l'any 1854.
Adolfo Salazar, al seu llibre Los grandes compositores, diu que "entre los papeles inéditos de Barbieri se encuentra una carta en la que se da como autor del Himno de Riego a un tal don Antonio Hech, músico mayor del regimiento de Granada". El senyor Hech, d'origen suís i arribat a Espanya durant la Guerra de la Independencia, hauria escrit l'himne el 1822, per la qual cosa hauria rebut una recompensa de les Corts que es va convertir després en persecucions. La proposició presentada a les Corts l'Abril de 1822, per a declarar oficial l'Himne, no menciona el seu autor. L'acta diu que es tracta d'una marxa vertaderament espanyola.
Peró si tot això fos poc, don José María Sans Puig, en un treball titulat Riego, un mito liberal, aparegut a Historia y Vida, afegeix que també a l'Himno se li atribueix un origen anònim. "Quien presencie las fiestas patronales de los pueblos del hermoso valle de Benasque, podría oír una típica y alegre danza popular llamada ball de Benás", l'origen del qual es perd en la nit dels temps. A aquesta música l'acompanya el sec i insistent repicar d'uns castanyetes de fusta de faig de gran mida.
El més curiós de tot és que durant l'estiu de 1939, els de la vall de Benasque varen intentar dançar la seva típica músiqueta, les autoritats franquiestes els ho prohibiren, ja que els va semblar totalment el republicà Himno de Riego. El de la vall manifestaren aleshores que ells mai no havien ballat el popular Himne, sinó que havia estat el famós general asturià el que havia copiat i adaptat la seva música per servir a la revolució liberal.
Què hi ha de cert en tota aquesta història? Mai no ho sabrem. Peró el que ens interessa avui és comprovar la pervivència i la popularitat de l'anomenat Himno de Riego, que malgrat la seva persecució a diferents períodes de la histròia recent d'Espnaya segueix conservant un to liberal i de carrer, al qual molts espanyols son molt aficionats. Perquè alguna cosa tindrà la controvertida contradança quan, com a Homer i Cervantes, hi ha tants i variats músics que s'en disputen l'autoria.
El segle XIX és, a Espanya, el segle dels himnes. Ja el 1808 apareix l'Himne de la Victòria, amb lletra del poeta Arriaza i música de Fernando Sor. L'any 1809 s'imposa el titulat Los defensores de la Patria i any rera any es van subrallant els diversos aconteixements històrics amb altres himnes, dels que es recorden: A las víctimas del dos de mayo, amb lletra de Juan Nicasio Gallego i música de Rodríguez Ledesma; A la entrada del Duque de la Victoria a Cádiz; Al pendón morado; Al restablecimiento de la Constitución, etc. També va existir, i fou molt popular, el Trágala, amb el qual els liberals atacaven els seus adversaris absolutistes i que agafà el nom de la tornada: "Trágala, trágala, tú servilón" i que ha donat lloc a un substantiu registrat al Diccionario de la Real Academia Española. Un altre, la Marcha de Cádiz, es va convertir en himne popular durant la guerra de Cuba i no son pocs els que hauran sentit el Gloria a España, de Clavé.
Entre els himnes regionals, els més difosos són el Guernikako arbola, del versolari Iparaguirre, Els segadors i l'himno gallego de Pondal.
Peró de tots aquests himnes, nascuts la majoria d'ells als atzarosos dies de l'absolutisme i que son, per tant, invocacions a la llibertat perduda, el de Riego, a Riego, com varen escriure els seus autors, és el que ha tingut major fortuna. Tanta, que molt aviat, el 7 d'Abril de 1822, va ser declarat oficialment himne nacional. Himne que no només fou entonat per lliberals i després per republicans, sinó també el propi Ferran VII, des d'un dels balcons del Palau Reial de Madrid davant d'una enfervorida multitut.
Així mateix, l'Himne de Riego va ser proclamat himne i marxa oficial de la Segona República espanyola, malgrat certs sectors reticents que consideraven la seva música ramplona i poc adaptada a les circumstàncies. Per aixó, la nit del 27 d'Abril de 1931 es va donar a conèixer a l'Ateneo madrileño una composició amb lletra d'Antonio Machado y música d'Oscar Esplá, dos homes prestigiosos, amb la finalitat que fos declarat himne nacional. La varen interpretar en presència de Don Manuel Azaña, ateneísta de pro i futur president de la República, la llavors famosa cantant Laura Nieto i la prestigiosa Banda Real del Cuerpo de Alarbaderos, ja surpimida i els mestres de la qual vestien el clàssic esmóquing.
El dia següent a l'estrena, el diari El Sol, de tan destacada influència, va opinar que "si se desecha el actual himno (se refería a la Marcha Real) no debe ser aceptado ninguno de los conocidos hasta ahora, pues son muy malos. El que ayer ejecutó la Banda de Alarbaderos, convertida en banda republicana, original del maestro Esplá, es una pieza poco inspirada, basada en la opereta El desfile del amor".
La realitat és que aquest nou himne li mancava la solemnitat marcial i l'empempta popular amb certa sonoritat enganxosa que ha de tenir tota composició que aspiri a convertir-se en himne de tota una colectivitat. Per aixó, i gràcies a la insistència d'Azaña, que es va considerar hereu dels liberals del segle XIX, l'himne de Riego fou proclamat oficialment hime de la República espanyola. Així, i per dos períodes liberals i progresistes, ha estat l'himne de tots els espanyols. "El Himno de Riego -escrigué Pío Baroja-, no cuajó en la segunda república porque carecía de relación, exacta o aproximada, con ella. El himno, decía, es callejero y saltarín; la República fue sesuda y jurídica. La República no era heredera de los hijos del liberalismo; Mina, Riego, el Empecinado, sino más bien obra de los hijos espirituales de Salmerón, Pi y Margall y Ruiz Zorrilla." El novelista basc atribueix aquest fracàs a la lletra. Els liberals, escriu, no varen saber adaptar les paraules a cada moment històric i varen pecar d'acadèmics o de ramplons i arriba a sentenciar: "Hay que reconocer que oficialmente y popularmente, no tiene letra".
Tot i així, l'Himno de Riego va tenir lletra des del seu naixement el Feberer de 1820, i va anar adoptant-ne moltes més al llarg del temps. El seu primer autor fou el company de Riego i rellevant figura al llarg del segle XIX, Evaristo San Miguel. Asturià com Riego, liberal i escriptor, tenia, així com l'autor de l'aixecament a Las Cabezas de San Juan, una ànima ardent i un esperit exaltat.
Aquesta lletra quee ha arribat fins a nosaltres, es troba recollida en l'opuscle que "el ciudadano Mariano Cabreriza dedica al ciudadano Riego y a los valientes que han seguido sus huellas", on es recopilen una colecció de cançons patriòtiques de l'época.
Existia una altra lletra d'Alcalá Galiano que deia: "Patriotas guerreros/blandió los aceros". Segons la maliciosa suposició d'aquest últim, a Riego no li va agradar aquest texte perquè el seu nom no es mencionava expressament. L'any 1836 es va escriure una nova lletra titulada La moderación: "Que mueran los que claman/por la moderación/ para atacar los fueros/ de la Constitución".
Molts anys després, ja en vida de Baroja, un diari donostriarra va reproduïr com autèntica la lletra anticlerical que més es coneix a l'actualitat: "Si los curas y frailes supieran/ la paliza que van a llevar/ subirían al coro cantando/ libertad, libertad, libertad".
Molt distint és el cas de l'autor o els autors de la música. La majoria dels historiadors, seguint a Mesonero Romanos, n'otorga l'autoria a don José María de Reart y Copons, militar herioc que havia servit a l'Ejército español i va perdre una cama durant la guerra de la Independencia. Havia nascut a Peronan el 1784 i mort a Madrid el 1857. Sembla que es sentia sorprés per l'èxit de la seva contradança. Però s'ha atribuït també a molts altres autors. Així, Grimaldi, a la revista El Averiguador, del 1871, l'atribuïa al professor don Manuel Varo, que l'hauria composat a Morón i que era músic major de la charanga de la cavallería que Riego duïa a la seva columna.
Una altra atribució d'aquesta popular musiqueta apareix a la Historia de la Revolución española des de la Guerra de la Independencia fins la Revolució de Sagunto, que va deixar inacabada Blasco Ibáñez. Aquí es diu que l'autor musical de l'Himne fou un tal Gomis. Segurament deu referir-se a José Melchor Gomis, músic major del regiment de Barcelona i autor d`òperes, que es va traslladar a Madrid l'any 1820 com a director de músics de la Guàrdia Reial.
Però en realitat, Gomis es limità a adaptar l'himne per a banda. La seva autoria, en canvi, és clara a l'ópera Riego en Sevilla, que fou reposada a Barcelona l'any 1854.
Adolfo Salazar, al seu llibre Los grandes compositores, diu que "entre los papeles inéditos de Barbieri se encuentra una carta en la que se da como autor del Himno de Riego a un tal don Antonio Hech, músico mayor del regimiento de Granada". El senyor Hech, d'origen suís i arribat a Espanya durant la Guerra de la Independencia, hauria escrit l'himne el 1822, per la qual cosa hauria rebut una recompensa de les Corts que es va convertir després en persecucions. La proposició presentada a les Corts l'Abril de 1822, per a declarar oficial l'Himne, no menciona el seu autor. L'acta diu que es tracta d'una marxa vertaderament espanyola.
Peró si tot això fos poc, don José María Sans Puig, en un treball titulat Riego, un mito liberal, aparegut a Historia y Vida, afegeix que també a l'Himno se li atribueix un origen anònim. "Quien presencie las fiestas patronales de los pueblos del hermoso valle de Benasque, podría oír una típica y alegre danza popular llamada ball de Benás", l'origen del qual es perd en la nit dels temps. A aquesta música l'acompanya el sec i insistent repicar d'uns castanyetes de fusta de faig de gran mida.
El més curiós de tot és que durant l'estiu de 1939, els de la vall de Benasque varen intentar dançar la seva típica músiqueta, les autoritats franquiestes els ho prohibiren, ja que els va semblar totalment el republicà Himno de Riego. El de la vall manifestaren aleshores que ells mai no havien ballat el popular Himne, sinó que havia estat el famós general asturià el que havia copiat i adaptat la seva música per servir a la revolució liberal.
Què hi ha de cert en tota aquesta història? Mai no ho sabrem. Peró el que ens interessa avui és comprovar la pervivència i la popularitat de l'anomenat Himno de Riego, que malgrat la seva persecució a diferents períodes de la histròia recent d'Espnaya segueix conservant un to liberal i de carrer, al qual molts espanyols son molt aficionats. Perquè alguna cosa tindrà la controvertida contradança quan, com a Homer i Cervantes, hi ha tants i variats músics que s'en disputen l'autoria.
(Política. Nº 24 y 25. Abril-Marzo 1997. Enero-Febrero 1998)
HIMNO DE RIEGO
Serenos y alegres
valientes y osados
cantemos soldados
el himno a la lid.
De nuestros acentos
el orbe se admire
y en nosotros mire
los hijos del Cid.
Soldados la patria
nos llama a la lid,
juremos por ella
vencer o morir.
El mundo vio nunca
más noble osadia,
ni vió nunca un día
más grande el valor,
que aquel que, inflamados,
nos vimos del fuego
excitar a Riego
de Patria el amor.
Soldados la patria
nos llama a la lid,
juremos por ella
vencer o morir.
La trompa guerrera
sus ecos da al viento,
horror al sediento,
ya ruge el cañon
a Marte, sañudo,
la audacia provoca
y el ingenio invoca
de nuestra nación.
Soldados la patria
nos llama a la lid,
juremos por ella
vencer o morir.
valientes y osados
cantemos soldados
el himno a la lid.
De nuestros acentos
el orbe se admire
y en nosotros mire
los hijos del Cid.
Soldados la patria
nos llama a la lid,
juremos por ella
vencer o morir.
El mundo vio nunca
más noble osadia,
ni vió nunca un día
más grande el valor,
que aquel que, inflamados,
nos vimos del fuego
excitar a Riego
de Patria el amor.
Soldados la patria
nos llama a la lid,
juremos por ella
vencer o morir.
La trompa guerrera
sus ecos da al viento,
horror al sediento,
ya ruge el cañon
a Marte, sañudo,
la audacia provoca
y el ingenio invoca
de nuestra nación.
Soldados la patria
nos llama a la lid,
juremos por ella
vencer o morir.
HIMNO DE RIEGO (lletres populars)
Si los curas y frailes supieran
la paliza que les van a dar,
cantarian todos juntos: (subirian al coro cantando)
"¡Libertad, libertad, libertad!"
Si los Reyes de España supieran
lo poco que van a durar,
a la calle saldrían gritando:
"¡Libertad, libertad, libertad!"
La Reina vol corona
que vingui a Barcelona
Corona li darem
i el coll li tallarem
(Versió de Mesclat)
Si el Rei vol corona
Corona li darem
que vingui a Barcelona
i el coll li tallarem
Un hombre estaba cagando
y no tenía papel
pasó el Rey Alfonso XIII
y se limpio el culo con él.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada