En la plaza de mi pueblo

El tema que tanca el disc de memòria històrica i reivincidació dels desapareguts Canallas, ¡Nunca más! és En la plaza de mi pueblo.

Procedents dels distints cançoners que coneixia o recollides per ell mateix, García Lorca havia harmonitzat per a piano diverses cançons populars espanyoles, que interpretava en molt diverses ocasions. Deu d'aquestes cançons foren enregistrades per a la firma La Voz de su Amo i editades en discos gramofònics. El propi García Lorca va interpretar el piano en aquest registre, acompanuant a La Argentinita (Encarnación López Júlvez); que va cantar i tocar els palillos. L'acompanyament instrumental es redueix al piano i als palillos, a part d'algun taconeig, excepte a Anda jaleo, on hi ha acompanyament d'orquesta. Aquest enregistrament, de la qual no en va quedar altre soport que els propis discos, com que està realitzada abans de l'era del magnetòfon, és el document sonor més personal que s'ha conservat del genial poeta granadí.

Els discos de gramòfon, d'un diametre de 25 cm. i de 78 revolucions per minut, contenien un tema per cada cara, i en sortiren 5, el que suposa 10 cançons: "Zorongo gitano", "Los cuatro muleros", "Anda jaleo", "En el Café de Chinitas", "Las tres Hojas", "Los mozos de Monleón", "Romance de los Pelegrinitos", "Nana de Sevilla", "Sevillanas del siglo XVIII" y "Las morillas de Jaén".

Els discos es posaren a la venda al llarg del 1931 i varen tenir una gran acceptació. Les cançons, totes d'origen tradicional, assoliren amb aquesta versió una popularitat extraordinaria. A partir d'aquest moment, La Argentinita les convertí en peces fonamentals del seu repertori i les va difondre no tansols pels escenaris espanyols, sinó també pels d'Europa i Amèrica. García Lorca també les va incloure en els seus montatges teatrals i les va interpretar en privat i en públic, tant sol com acompanyant a La Argentinita o altres cantants.

Les versions que contenen d'aquestes cançons no només son les que podem considerar genuínes d'aquests dos artistes únics, sinó que també les que es varen popularitzar fins a convertirse en peces claus del cançoner popular espanyol de la República i de la Guerra Civil. Sobre tot al bàndol republicà, foren molt emprades algunes de les melodies, com les d' "Anda Jaleo" i "Los Cuatro muleros", però amb textos alusius a la guerra.

A la postguerra, proscrita tota l'obra de Federico García Lorca, aquests discos desaparegueren pràcticament de la circulació. Els vencedors demostrarien que amb l'assassinat de Viznar, un dels més significatius i brutals atentats que s'hagin comés cotnra la llibertat personal i de creació artística, es buscava quelcom més que la desaparició física del poeta; també es perseguia l'aniquilació total de la seva obra.
("La Argentinita", García Lorca y las Canciones Populares Antiguas por Pedro Vaquero)

"El Café de Chinitas" és una antiga petenera malaguenya que conta una anècdota del famós torero gadità Francisco Montes Reina 'Paquiro" (1805-1851) en ple segle XIX al Café de Chinitas, prestigiòs local de cant flamenc. Un "germano" (delinqüent de baixa estofa) el desafia a una baralla; es citen al carrer, però el matón no apareix.

EN LA PLAZA DE MI PUEBLO

En la plaza de mi pueblo
dijo el jornalero al amo
"Nuestros hijos nacerán
con el puño levantado".

Esta tierra que no es mía
esta tierra que es del amo
la riego con mi sudor
la trabajo con mis manos.

Pero dime, compañero,
si estas tierras son del amo
¿Por qué nunca lo hemos visto
trabajando en el arado?

Con mi arado abro los surcos
con mi arado escribo yo
páginas sobre la tierra
de miseria y de sudor.


EL CAFÉ DE CHINITAS

En el Café de Chinitas
dijo a Paquiro un "germano":
"Soy más valiente que tú
más torero y más gitano"

En el café de Chinitas
dijo a Paquiro un Frascuelo:
"Soy más valiente que tú
más gitano y mas torero"

Sacó Paquiro el reló
y dijo de esta manera:
este toro ha de morir
antes de las cuatro y media.

Al dar las cuatro
en la calle
se salieron del café
y era Paquiro en la calle
un torero de cartel.