A Rauxa li varen donar només 20 minuts de glória, però glòria de la pitjor qualitat. Foren els responsables de començar a donar so a la cosa quan al Palau Sant Jordi tot just començava a omplir-se amb les primeres ànimes. Ànimes piadoses però amb ganes de festa... Rauxa va estar bé. Era el primer cop que els veia i em va semblar molt igual a altres coses (Dusminguet i tota la pesca), així que en el camp d'originalitat poc. Però malgrat aixó una aposta festiva i alegre on el detall més interessant del grup és el toc de la flauta travessera.
El següent grup a saltar a l'escenari era Glissando*. També és el primer cop que els sentia. I primer m'he de disculpar... En un apunt anterior potser els vaig menystenir injustament. La veritat és que em va semblar un grup molt interessant i original en el seu estil en català. Aixó sí, també he de dir que aquest estil no m'agrada. Només comptaren amb 25 minuts de temps.
Després va venir el torn d'AraMateix, la nova proposta de Titot (de Brams). El concert va estar prou bé... Per ser un grup que tot just comença com a tal, encara que alguns dels seus components tenen una pila d'anys d'experiència... La llàstima varen ser els evidents problemes de sonorització que varen tenir, amb la consegüent incomoditat del grup sobretot en els primers temes. D'altra banda, una crítica constructiva: les dues noies estaven massa tenses i serioses. Haurien de passar-s'ho més bé a sobre l'escenari perquè l'alegria es contagia. Però pel que fa a la resta, un bon debut. Presentació a tota regla de les cançons del nou disc, aixó si, gaudint de 40 minuts. Molta gent del públic ja es sabia les cançons de cap a peus... Aixó sí, quan tothom va embogir i cantar a ple pulmó fou quan recuperaren alguns temes de Brams. Dilluns que ve, Soc d'un país, La Plaça, etc... Una predicció: ens ho passarem molt i molt bé amb aquest grup... Per més senyes, a aquest blog podreu trobar una ressenya del primer disc d'aquest grup.
Els següents a participar a aquest gran esdeveniment foren els grans i incombustibles Lax'n'Busto, que en plan de presentació de la seva última edició, (un dual disc CD-DVD amb videoclips i els grans No-éxits de la banda) i en aquest sentit varen oferir un repertori poc habitual. Fes Un Glop, Tu ets la Llum, No vaig triar, Oh! Senyor, Toca'm els ous Maria, El Navegant Solitari, Per Una Copa, Llença't, Miami Beach i potser alguna altra varen omplir els 45 minuts de què disposava Lax.
Acte seguit torn de Gerard Quintana amb la colaboració de Joel Joan. Personalment i en línees generals vaig trobar horrible l'actuació de Quintana. Només es salvava en els moments en els quals en Joel Joan hi posava una mica de simpatia al tema... Fins i tot llançant-se a sobre el públic. Les cançons noves de Quintana són molt fluixetes (recordo que aixó és únicament la meva opinió) i el públic realment s'emocionava quan tocava temes de Sopa sense alterar-los excessivament (com la horrible i prohibitiva versió de El Boig de la Ciutat), temes mítics com Camins o El Far del Sud.
I un altre grup conflictiu, els Gossos. Conflictiu perquè també els havia menystingut injustament, peró no tant injustament com Glissando*. La veritat és que la selecció de temes que varen fer era molt adequada... Segurament aprofitaren els seus 45 minuts per a el millor que tenen (el concert que jo havia vist havia estat monóton i horrible). Com sempre els temes més aclamats, les reversions dels clàssics acústics: Quan et sentis de marbre, Rera teu i Condemnats. Curiosament un de cada disc i per cobrir el cupo. Peró bé... La meva queixa principal és que el que fan no és excessivament original... Està molt vist... I no té excessiva frescura. A més s'han distanciat molt del que els va portar a primera línea... Hi ha gent a qui els agrada més. Hi ha gustos per a tot.
El següent a ocupar l'escenari fou Cris Juanico acompanyat pels Mags de Binigall. Em va preocupar la mala cara (de cansament... o que ja ha tornat vell) de Cris. Peró continua fent-ho bé... Si bé no és el sant de la meva devoció sí que em va convéncer la seva actuació. Els temes de l'últim disc no els conec. Però de l'anterior en va tocar dues (Ses al·lotetes quan son petitetes... i una altra) i un cop més varen ser els temes de Ja T'ho Diré els que varen arribar més al públic: Si Vens i Així i Tot.
L'éxtasi. El gran moment de la nit. El grup estrella. L'únic amb tota una hora sencera d'actuació. I els més experts, els que tenen més ofici a sobre l'escenari. Un grup mític. Una mostra de genialitat. La Companyia Elèctrica Dharma. Si sou del rollo ska, i us agrada l'ska instrumental us hauria d'agradar la Dharma. No. No fan ska. Fan Rock. Rock del millor. Una gran i sonada festa. Connectaren amb un públic famolenc de festa des del primer moment a l'últim. I aixó que no estaven sols. La Cobla Mediterrànea els acompanyava. Més que excel·lent. Extasiant. Immillorable demostració. No tinc paraules... I dubto que cap dels que hi varen ser tinguin res en contra de la impressionant acutació de la Dharma. Només dues coses. M'he quedat amb ganes del disc (La Dharma l'arma) i de tornar-los a veure en directe. Genial.
Difícil ho tenien els Dr. Calypso, per mantenir el nivell de la Dharma. Peró se n'ensortiren molt bé. L'últim cop que els havia vist els havia vist vells. Però ahir em vaig trobar amb uns Dr.Calypso rejovenits i amb ganes de revolucionar els 40 minuts que els corresponien. I triaren per a l'ocasió el seu millor repertori. A més d'una versió d'un tema soul que desconec, es succeïren mítics temes com Plan 10, Aquesta nit, Sense Sostre, Pole Man, Return, Se'ns Pixen, 2300 Milions, Brigadistes Internacionals... I els més grandets (la majoria dels quinceanyerus ja piraven, ja havia passat l'hora donada pels papes) ens quedàrem i disfrutàrem d'una immillorable dosi de ska i rocksteady amb el toc característic latin soul de Dr. Calypso.
I més difícil encara ho tenien els valencians de La Gossa Sorda. I tot i que jo estava rebentat a aquelles hores em va resultar molt interessant la seva proposta skatalítica. Aixó sí, potser em recordava massa a Obrint Pas. Bé amb tocs més propers al rap però tot i així interessant. Sense vents convencionals i amb gralla i dolçaina.
En definitiva que el CAS va ser un gran esdeveniment. No sé si fou un éxit, peró a mi em va agradar. I no estaria gens malament que l'any que ve es repetís... Aixó sí... Dos grups menys i més temps per grup. I vosaltres, que en penseu?
Després va venir el torn d'AraMateix, la nova proposta de Titot (de Brams). El concert va estar prou bé... Per ser un grup que tot just comença com a tal, encara que alguns dels seus components tenen una pila d'anys d'experiència... La llàstima varen ser els evidents problemes de sonorització que varen tenir, amb la consegüent incomoditat del grup sobretot en els primers temes. D'altra banda, una crítica constructiva: les dues noies estaven massa tenses i serioses. Haurien de passar-s'ho més bé a sobre l'escenari perquè l'alegria es contagia. Però pel que fa a la resta, un bon debut. Presentació a tota regla de les cançons del nou disc, aixó si, gaudint de 40 minuts. Molta gent del públic ja es sabia les cançons de cap a peus... Aixó sí, quan tothom va embogir i cantar a ple pulmó fou quan recuperaren alguns temes de Brams. Dilluns que ve, Soc d'un país, La Plaça, etc... Una predicció: ens ho passarem molt i molt bé amb aquest grup... Per més senyes, a aquest blog podreu trobar una ressenya del primer disc d'aquest grup.
Els següents a participar a aquest gran esdeveniment foren els grans i incombustibles Lax'n'Busto, que en plan de presentació de la seva última edició, (un dual disc CD-DVD amb videoclips i els grans No-éxits de la banda) i en aquest sentit varen oferir un repertori poc habitual. Fes Un Glop, Tu ets la Llum, No vaig triar, Oh! Senyor, Toca'm els ous Maria, El Navegant Solitari, Per Una Copa, Llença't, Miami Beach i potser alguna altra varen omplir els 45 minuts de què disposava Lax.
Acte seguit torn de Gerard Quintana amb la colaboració de Joel Joan. Personalment i en línees generals vaig trobar horrible l'actuació de Quintana. Només es salvava en els moments en els quals en Joel Joan hi posava una mica de simpatia al tema... Fins i tot llançant-se a sobre el públic. Les cançons noves de Quintana són molt fluixetes (recordo que aixó és únicament la meva opinió) i el públic realment s'emocionava quan tocava temes de Sopa sense alterar-los excessivament (com la horrible i prohibitiva versió de El Boig de la Ciutat), temes mítics com Camins o El Far del Sud.
I un altre grup conflictiu, els Gossos. Conflictiu perquè també els havia menystingut injustament, peró no tant injustament com Glissando*. La veritat és que la selecció de temes que varen fer era molt adequada... Segurament aprofitaren els seus 45 minuts per a el millor que tenen (el concert que jo havia vist havia estat monóton i horrible). Com sempre els temes més aclamats, les reversions dels clàssics acústics: Quan et sentis de marbre, Rera teu i Condemnats. Curiosament un de cada disc i per cobrir el cupo. Peró bé... La meva queixa principal és que el que fan no és excessivament original... Està molt vist... I no té excessiva frescura. A més s'han distanciat molt del que els va portar a primera línea... Hi ha gent a qui els agrada més. Hi ha gustos per a tot.
El següent a ocupar l'escenari fou Cris Juanico acompanyat pels Mags de Binigall. Em va preocupar la mala cara (de cansament... o que ja ha tornat vell) de Cris. Peró continua fent-ho bé... Si bé no és el sant de la meva devoció sí que em va convéncer la seva actuació. Els temes de l'últim disc no els conec. Però de l'anterior en va tocar dues (Ses al·lotetes quan son petitetes... i una altra) i un cop més varen ser els temes de Ja T'ho Diré els que varen arribar més al públic: Si Vens i Així i Tot.
L'éxtasi. El gran moment de la nit. El grup estrella. L'únic amb tota una hora sencera d'actuació. I els més experts, els que tenen més ofici a sobre l'escenari. Un grup mític. Una mostra de genialitat. La Companyia Elèctrica Dharma. Si sou del rollo ska, i us agrada l'ska instrumental us hauria d'agradar la Dharma. No. No fan ska. Fan Rock. Rock del millor. Una gran i sonada festa. Connectaren amb un públic famolenc de festa des del primer moment a l'últim. I aixó que no estaven sols. La Cobla Mediterrànea els acompanyava. Més que excel·lent. Extasiant. Immillorable demostració. No tinc paraules... I dubto que cap dels que hi varen ser tinguin res en contra de la impressionant acutació de la Dharma. Només dues coses. M'he quedat amb ganes del disc (La Dharma l'arma) i de tornar-los a veure en directe. Genial.
Difícil ho tenien els Dr. Calypso, per mantenir el nivell de la Dharma. Peró se n'ensortiren molt bé. L'últim cop que els havia vist els havia vist vells. Però ahir em vaig trobar amb uns Dr.Calypso rejovenits i amb ganes de revolucionar els 40 minuts que els corresponien. I triaren per a l'ocasió el seu millor repertori. A més d'una versió d'un tema soul que desconec, es succeïren mítics temes com Plan 10, Aquesta nit, Sense Sostre, Pole Man, Return, Se'ns Pixen, 2300 Milions, Brigadistes Internacionals... I els més grandets (la majoria dels quinceanyerus ja piraven, ja havia passat l'hora donada pels papes) ens quedàrem i disfrutàrem d'una immillorable dosi de ska i rocksteady amb el toc característic latin soul de Dr. Calypso.
I més difícil encara ho tenien els valencians de La Gossa Sorda. I tot i que jo estava rebentat a aquelles hores em va resultar molt interessant la seva proposta skatalítica. Aixó sí, potser em recordava massa a Obrint Pas. Bé amb tocs més propers al rap però tot i així interessant. Sense vents convencionals i amb gralla i dolçaina.
En definitiva que el CAS va ser un gran esdeveniment. No sé si fou un éxit, peró a mi em va agradar. I no estaria gens malament que l'any que ve es repetís... Aixó sí... Dos grups menys i més temps per grup. I vosaltres, que en penseu?
1 comentari:
També penso que Cris Juanico fotia mala cara, jo alucinava amb les ulleres que fotia. Vaig veure que la nit anterior em sembla que feia un concert pel Vallés. Em va agradar molt el CAS i també opino que els millors van ser la Dharma amb diferència.
Publica un comentari a l'entrada