02 de gener 2010

El Retorn de Brams

Una bona manera de començar el 2010. Amb l'optimista anunci del retorn de Brams.

El ja mític grup català, el passat 30 de Desembre de 2009 iniciava la seva gira de retrobament a Palma de Mallorca amb motiu de la Diada de Mallorca, al mateix escenari on 5 anys abans feien el seu últim concert abans del concert de comiat a Berga.

Era competament inevitable. Hi havia d'anar.

I a les 21:15 començava a sonar un concert que duraría més de 2 hores.

Començaren amb Rojo Separatista, una cançó qué ara que entenc especialment des de que visc a Madrid, i allà t'encasillen aviat per poc que tinguis una visió mínimament diferent de la que tenen allà. A partir d'aquí jo em vaig animar molt i em vaig preocupar més de ballar que d'anotar l'ordre exacte de les cançons que interpretaven. El que si recordo són totes les que varen tocar.

El primer que cridà la atenció fou que varen fer dos blocs... Un primer amb temes més polítics i deixant per al final els temes que jo anomeno "més gamberros", i fent així un repàs als temes mítics i a temes més desconeguts, com és el cas de Sant Jordi 1985, una preciosa cançó dedicada a les forces de seguretat. Aixó sí, una cançó massa forta de paraules. I d'altres com les fantástiques La Diplomàcia de la Rebel·lia, o Fidels a la Utopia. Dos temes que sempre m'han encantat.

I així anàvem fent Brindis tots plegats, amb Energia contra l'Aldea Global Thematic Park, reclamant la mateixa autonomia que Portugal, donant-los les Moltes Gràcies pels seus Sants Collons. Clar que el David Rosell va tenir algún problemilla amb la guitarra a Moltes Gràcies i se la varen saltar perquè el temps passava. El millor va ser la espontanietat del Titot que va empènyer al públic a cantar, amb la música de Go West:

Rosell, compra cables bons, Rosell, compra cables bons!

El que més il·lusió em va fer es sentir un temàs amb lletra renovada, actualitzada amb els desastres ecológics i culturals del moment: Som a Girona! Som a València! Som a Mallorca! ja estem igual!

Recordarem a el Massana i El President, al que té més dignitat Quan t'Imagino Cagant, i cagant-nos en els que ens volen separar en Moros i Cristians, i en els Ploramiques que mai no rebrán tot el que han estat donant.

A La Plaça, Quan surt el sol surt per tothom, inclosa la Nena de Nicaragua, sense preguntes ni privilegis. Així que quan ens varen dir, Fuig amb mi, els varem seguir. Conscients de que tard o d'hora Guanyarem!!!

En el pla més fiestero-gamberro, varen fer un dels meus himnes: Pocatraça.

Fent Goigs a Sant Hilari, recitarem la Declinació del Beure fins que l'Inici de Cástic al Fetge ja havia deixat de ser un inici. Sense que servís de precedent (tal i com Titot va dir) feren l'himne a l'amor més bonic que hi ha al món de la música en català, la Cançó d'amor a la dona més estimada dels Països Catalans. Trinxàrem el cotxe del Papa, i entre Marihana Berguedana i altres Herbes i Fermentats, decidírem ballar de nou l'Últim Tirabol.

I en la recta final del concert, anàrem De Bar en Bar, prometent deixar la beguda i tot el mal Dilluns que ve, tenint ben clar alló que tots i jo en especial Vull per a demà, i per Sempremés.

Mentre duri el setge no firmarem la rendició!

La única que realment vaig trobar a faltar va ser El Millor. Sempre m'he sentit profundament identificat amb aquesta cançó.

Un concert fantàstic per a iniciar la gira de retrobament.
(Tant de bó sigui molt llarga i duri uns quants anys!)