31 de desembre 2005

CONCERT OBRINT PAS a Palma de Mallorca

Amb poques paraules. Excepcional concert d'Obrint Pas a Palma de Mallorca. Les cançons habituals (veure la crònica del concert a BCN) i la marxa habitual... Més de 800 joves a tot ritme en un dia bastant bó. Cal donar l'enhorabona a tots els organitzadors.
Ara fins al Juny de l'any que començarà avui a l'última hora no hi haurà concerts d'Obrint Pas als PPCC, ja que sembla ser que se'n van de gira internacional...

Gràcies per mirar aquest blog durant aquests mesos. Bon any 2006!!!!! (Ple de concerts i bons discs... Ah! I no són els Discípulos de Otilia que faran 15 anys?)

29 de desembre 2005

Els Hippy Boys, LIQUIDATOR i FANZINES

Interessant article extret del FANZINE de LIQUIDATOR de la Primavera del 2003

LOS HIPPY BOYS by Chiken
Los Hippy Boys tienen el honor de ser el grupo de Reggae más influyente y conocido (aunque no sea con este nombre) entre los amantes de este estilo tan variado y heterogéneo; dependiendo en cada caso de sus preferencias y gustos, son conocidos por ser el grupo de reggae más crudo, rápido y bailongo del Early Reggae (producciones de Bunny Lee), o como la segunda generación de Upsetters, combinando en esta faceta el ser los autores del ‘skinhead’ y ‘western reggae’ más puro y más de putcha mara´, o bien en su papel como pioneros y precursores del sonido roots; definitivamente su fama internacional les viene por ser la banda de Bob Marley & The Wailers en el lanzamiento mundial que les llegó de mano del magnate de Island, Chris Blackwell.

Principalmente nos interesan por su labor en los primeros años del Reggae, como músicos de sesión y grupo
nominal de intensos instrumentales, son conocidos y adorados por los amantes en general de esta época del reggae, música de sonido puro crudo y lleno de sentimiento que es el Primer Reggae, lo que por lógica incluye
a los Skinheads, al menos los que aun hoy son fieles al reggae.

De esta época en la que parieron algunos de los temas más electrizantes del momento se recuerda su labor
junto a algunos de los personajes que empezaban a despuntar a finales de los sesenta y que se harían con
los mandos de la música jamaicana en la década siguiente, Lee Perry, Harry J., Matador, Sonnia Pottinger o Bunny Lee, entre otros muchos, su elección en detrimento de otros la decidió su sonido, que era considerado en la época más primitivo y visceral que el resto, lo que le llevó a ser el contrapunto al combo líder de la época (Gladdy´s Allstars).

Sus orígenes como banda se remontan a 1968 cuando Hippy Boys era un jóven grupo que se dedicaba a tocar
para los turistas en clubes nocturnos y el circuito hotelero, principalmente el Hotel Flamingo de Kingston con
el joven cantante Max Romeo a la cabeza, y el cuarteto formado por, Glen “Capo” Adams al órgano , Alva ´Reggie´ Lewis con la guitarra, y el verdadero motor rítmico del grupo, los hermanos Carlton y Aston ´Family
Man´ Barret en la batería y el bajo, respectivamente... Max Romeo (décadas más tarde) nombra en este núcleo original a Webby Stewart que tocaría esporádicamente la guitarra.

Max Romeo que en ese momento era el más experimentado y profesional, les había ofrecido que le acompañaran (a él y su grupo, The Emotions) y se fueran a trabajar con ellos como su banda en los clubes y hoteles donde eran contratados regularmente.

Lloyd Charmers, que en aquel entonces pertenencia ocasionalmente a The Emotions, también habría estado en el grupo original, tocando ocasionalmente el órgano, el piano (que aprendió de Alton Ellis), y acompañando
lógicamente en el micro a Max Romeo. El punto a resaltar será la estrecha relación que mantendrá a partir de ahora Charmers con el grupo; a lo largo de estos años de formación del reggae produjo cantidad de temas de los Hippys, cantó (solo ó en los grupos a los que perteneció), tocó el piano y fue el autor de numerosas interjecciones vocales a lo largo de numerosos temas producidos por él mismo, el mayor exponente de estos seria la inimitable African Zulu.

Precisamente en el hotel Flamingo es donde según Romeo les bautizaron con el nombre de Hippy Boys, lo que sin duda debían parecer estos fumetas a ojos de los ricos y refinados turistas yankis y europeos. A finales de ese mismo 1968 dejaron el circuito hotelero, a petición del macarra de Bunny Lee, años más tarde Leroy Brown. Uno de los miembros de The Emotions, recuerda el suceso como un desdichado soborno (pasta y coches de por medio) por parte de Bunny (y su colega Lee Perry) que ofreció al grupo empezar a grabar enseguida. Para él tocaron como sus Allstars y la primera generación de Aggrovators, su primera grabación fue el éxito del momento, la versión de jazz Bangarang acompañando al experimentadísimo Lester Sterling. Posiblemente la razón para que Bunny Lee se fijase en ellos fue que había producido una serie de temas vocales a su teclista, Glenroy Adams, que ya era un conocido de los círculos profesionales de la música de Kingston, había sido uno de los miembros originales de los Pioneers en 1965 y participaba desde hace años como teclista y cantante en grabaciones de algunos de los productores que despuntaron con el rocksteady en 1966-67.
Bunny Striker Lee, vendedor de coches interesado en la música, había trabajado para Duke Reid como uno
de sus matones montándola en los sound systems de los rivales de éste y machacando a los Dj´s radiofónicos que no pinchaban los temas del Duke. Precisamente en el estudio de este, Treasure Isle, (elegido por el sonido que la construcción en madera de la isla del tesoro daba a las grabaciones) fue donde los Hippy Boys grabaron la sección rítmica del que seria su primer gran exito Wet Dream , su cantante Max Romeo grabó la parte vocal en Studio One, con Coxsone en la mesa de mezclas, éste curiosamente paró la grabación nada mas empezar gritando (literalmente) que no quería participar en la grabación de esa música de mierda y con un cantante idiota, por suerte, y por la influencia de Bunny Lee, el tema llegó a ver la luz y fue el comienzo de una fructífera relación con éste. De esta época quedaron temazos de la talla de She´s But a Little Girl en la que los Hippy Boys desatan toda su furia rítmica, en cuanto a su autoría personalmente este tema me levanta muchas dudas, los Hippy Boys... si, ¿pero Max Romeo? Creo que la voz suena demasiado bien para ser la nasal vocecita del romanticón de Max, si fue él le felicito por que sin duda sería la mejor interpretación de su discografía, esta apropiación de temas no sería ninguna rareza en la época, concretamente algunos de los temas que aparecen en sus primeros singles ingleses (Unity y Bullet) son temas de Pat Kelly o del Dj Charlie Ace.

A parte de grabar junto a mi amigo Max Romeo los Hippys trabajan este año y los dos siguientes con el resto de artistas que graban en el sello Bunny lee, esto es tanto como decir que su música acompaña a algunas de las mejores voces que ha dado la música jamaicana, estando presentes en los mejores temas que estos grabaron a lo largo de toda su carrera, Pat Kelly, Ken Parker, Derrick Morgan, John Holt o Slim Smith (sólo o con The Uniques grupo del que era miembro el pianista y cantante de los Hippys, Lloyd Charmers) con estos (The Uniques) llegaron a formar un verdadero equipo, siendo imposible disociar las sólidas melodías del grupo con los personalísimos ritmos que Hippy Boys les imprimían. Entre los músicos con los que colaboraron destacan Val Bennett, Roland Alphonso y Rico Rodríguez, que en esos años estaba considerado el heredero espiritual de Santo Don Drummond, esas voces y los años en los que nos movemos dan como fruto excepcionales piezas de rabioso y espeluznante reggae, que por aquel entonces conservaba su rabiosa originalidad.

Aparte de estos méritos, dos de los miembros del grupo, el prolífico Glen Adams y Alva ´Reggie´ Lewis formaban el exitoso grupo vocal The Reggae Boys bajo cuyo nombre editaron una serie de temas producidos en su mayoría por Joe Gibbs y en los que el grupo que había detrás del tema era al que pertenecían los cantantes, Hippy Boys, entre los que destaca la sensacional Reggae Train (... is co o o ommmin´...) con el inconfundible toque de vocecillas cantarinas muy resultón y pegadizo que creó un estilo infinitas veces imitado en el periodo 68-70.

Una de las razones (que no debería extrañar a nadie) del prestigio y el reconocimiento adquiridos por el sello ingles Pama entre los amantes más exigentes del reggae, fue el haber tenido la suerte y el acierto de distribuir los lanzamientos de este productor en la tierra que convertía al reggae en “pasta” (UK) y haber mantenido la dignidad de no adulterarlos con comerciales violines de blanquitos, esto es tanto como decir que vendían material de la máxima calidad entre una gran cantidad de mediocridad producida, lógicamente, por el consiguiente auge de cualquier estilo musical. (salvando una gran parte, y condenando otra no tan pequeña de lo editado por Trojan en estos años de felicidad, y es que, sobre todo a partir de 1970, sacaron mucha mierda los trojanos, con perdón de la expresión).

Aunque su emancipación del circuito hotelero fue efectiva tras su contrato con Bunny Lee, los primeros pasos comenzaron con los elogios y la colaboración del que más tarde sería su mánager, Bart San Fillipo que quedó fascinado al escucharles una noche en el hotel en 1968, tuvo que insistir ante su rechazo pero un año más tarde, después de aceptar grabar con Bunny, Max y los Hippys grabaron con él una serie de temas que no tuvieron gran repercusión, Sweet Chariot, Love y Michael fueron algunos de estos, después de esto los Hippys (por fortuna para ellos) separaron sus caminos de Max Romeo, que se fue a triunfar con San Filippo.

En ese mismo año, 1969, el grupo empezó a aumentar sus honorarios gracias a la creciente demanda de sus servicios. Seguían trabajando para Bunny Lee y el cuarteto pasa a ser la banda de Sonnia Pottinger con la
que grabaron para sus sellos Hi Note y Gay Feet, algunos de los éxitos más sonados en la época como Dr. No
Go, tema que sería más tarde usado por Max en un vocal. El nombre que a veces oculta su labor es el de los Gaysetters, a pesar de ello conservaron su nombre en gran cantidad de instrumentales, a los que se sumarían en numerosas ocasiones el sacrosanto Roland Alphonso y el pianista Aubrey Adams, que así mismo aportan sus melodías a una serie de temas producidos por Mrs. Pottinger, recuperados de la era rocksteady 66-68 y grabados por Lynn Taitt & the Jets, estos mismos también fueron renombrados con el nombre de Gaysetters.

Su relación junto a LLoyd Charmers como productor comenzó también en el año santo del reggae y dejó gran cantidad de instrumentales de ritmos machacones y disco tequeros de órgano planeador, sus grabaciones se centran principalmente en los años 69-70 en los que el músico-cantante produjo deliciosos Lp´s de la talla House In Session, Reggae Is Tight y Reggae Charm, uno de sus temas de mayor éxito era pinchado todas las tardes en la radio, a las cinco menos cinco resonaba en los transistores el hipnotizante 5 to 5 en cuya creación participo el genial Lee Perry con su acertado y original uso de la conjunción “a hit cha” que es ya un clásico en nuestras pistas de baile.

Otros productores que reclamaron sus servicios fueron Lloyd Matador Dalley, que a base de ritmos saltarines fusionó el fresco sonido de los Hippys con teclados de la talla de Neville Hinds o Boris Gardiner. O el primo de Leslie Kong, Herman ´Chin´ Loy, que experimentaba innovadores instrumentales con los Hippy Boys (que acabarían desembocando en el originalísimo “far east” de Augusto Pablo) En muchos de los temas, el teclado estuvo en manos del rastafara Augustus Pablo. Harry J. tampoco pudo resistirse y empezó a contratar al grupo de Glen Adams y los hermanos Barrett, en su caso, la confusión de adjudicaciones y la variedad de opiniones hace muy difícil sentenciar en qué momento y en qué temas nos encontramos con los Hippys, no sólo en determinadas canciones, si no en álbumes enteros, Gladdy´s Allstars o Hippy Boys se disputan la autoría (dependiendo de la fuente) de temas como Liquidator o Hang Em High. Al no encontrar ningún dato concreto la lógica lleva a pensar que al igual que el resto de productores que les contrataron en este periodo, Harry J. se fijase en ellos en 1969, cuando sus éxitos en los sellos de Bunny Lee empezaron a llamar la atención sobre esta joven banda, es entonces cuando el productor empezaría a sustituir paulatinamente a la banda líder del momento que llevaría usando desde sus primeras producciones en 1968 y que seguramente exigiría salarios más elevados. Es posible que en determinados momentos, los teclados o más miembros del grupo trabajasen en las dos bandas, Winston Wright y Glen Adams con seguridad. En cualquier caso el nombre con el que aparecían unos u otros en las galletas de los discos no varía, Harry J. Allstars ó Jay Boys.

Este año (69) que fue el más célebre de su primigenia época, también fue el del comienzo de su larga relación con el grupo de Bob Marley, Peter Tosh y Bunny Livingstone, los Wailers, tras haber sido producidos sin gran éxito por el americano Danny Simms y decidieron independizarse y crear su propio sello Wail ´n´Soul. En un principio usaban los servicios de la banda de Gladdy, Winston Wright, etc.. etc... (Crystalites, Dinamites etc... etc...) pero Bob se fijó en el jóven grupo de los hermanos Barrett, cuya sección rítmica le sorprendió gratamente en el primero de los temas (Watch This Sound) que tuvo el placer de escuchar. A partir de entonces, los Hippys, que eran admiradores (en especial “Familyman” Barrett) de uno de los grupos vocales más veteranos de la escena jamaicana del momento, pasaron a grabar con los Wailers en el estilo que poco a poco fueron definiendo su sonido, un reggae más funkorro, más negro y comprometido, Black Progress que es su primera grabación como banda de los Wailers, es una auténtica proclama de lo que buscaban expresar las conciencias agitadas de una gran mayoría de músicos de la época. El fichaje de los Wailers por Leslie Kong paralizó de momento el formidable y duradero equipo que formarían éstos y los Hippys.

El siguiente en caer en manos de los Hippy Boys fue el maestro Perry, Lee ´Scratch´ Perry, fue el productor que los empujó definitivamente a su máximo esplendor y auge profesional al haber favorecido (muy a su pesar como ya explicaremos más adelante) la excelente relación y el reencuentro entre los Hippys y el grupo preferido y mil veces elogiado de Scratch... The Wailers, que ahora eran parte de la escudería del sello Upsetter. El conjunto vocal recuperaba parte del prestigio perdido tras el estancamiento de popularidad entre los años 67-70 (aproximadamente), tras su discreto paso (en las listas de éxito) por el sello de Leslie Kong, Beverly´s, en el que dejaron algunas de sus piezas y versiones más exquisitas.

Su recuperación vino de la mano de un puñado de singles que los lanzó al éxito en la isla más rentable para el reggae (UK) Small Axe , My Cup , etc, etc... Aunque realmente este fue un éxito relativo (en relación a los números $), esta es considerada la época más pura y auténtica del trio. Centrándonos más en la banda, su fichaje por Lee Perry comenzó como un simple relevo de los saturadísimos de trabajo Gladdy´s Allstars para una gira inglesa, tras el triunfo en las listas del megatema Return of Django, (erróneamente adjudicado a los Hippys), Perry eligió al grupo que grababa con su buen amigo Bunny “Striker” Lee. Tras la gira quedó tan contento que jubiló a los primeros Upsetters y contrató a los Hippy Boys que pasaron a ser los nuevos Upsetters, estos crearon una nueva serie de instrumentales hammondianos y ritmos leeperrianos con los que jamaicanos e ingleses adictos a los Upsetters podían seguir flipando, su estreno con el indio no pudo comenzar mejor, el primer tema que grabaron fue Medical Operation, uuuuaaauuuuu!!!, y los bestiales Cold Sweat y The Vampire. Algo posteriores son los temas western que comienzan a crear dentro de una moda que se afianzara a partir de 1970, The Good the Bad & the Ugly, For a Few Dollars More, Taste of Killing, Return of the Ugly, Clint Eastwood , Eastwood Rides Again y Kill Them All, estos tres últimos ya dentro de la corriente de la que Lee Perry empezaba a empapar todas sus grabaciones, ritmos minimalistas e hipnotizantes de un tempo descaradamente más lento, experimentos de protodub e influencias del funk norteamericano más militante.

Es ahora cuando el sonido de los Hippys empieza a mutar y se ralentiza creando la base de la nueva corriente del reggae que va a dominar los 70´s, multitud de temas instrumentales de los Upsetters / Hippys en estos años, 1970-73, serán monótonos y minimalistas ritmos perfectos para experimentar en las mesas de mezclas y servir de base al estilo emergente de los parlanchines DJ´s.

Cuando en 1973 el lumbreras de Island, Chris Blackwell, se fijó en los Wailers y se los llevó al bote, los Hippys (exceptuando a su teclista Glen Adams) aprovecharon y se disolvieron dentro del nuevo concepto de grupo que Blackwell quería crear, de esta manera los Wailers / Hippy Boys pasaron a ser un grupo de rock a la manera de los exitosos mega grupos blancos como Rolling Stones o The Doors, el concepto fue bien aceptado por el mercado internacional y la saga de álbumes que el magnate Blackwell les produjo son ya parte de otra historia. El hecho de que Bob Marley y los Wailers arrastrasen con ellos a los Upsetters no le gustó nada a Lee Perry que los consideraba tan suyos como sus ideas, su música, y sus proyectos (como la tienda/casa Upsetter y su posterior
legendario-estudio Black Ark).

El hecho del descontento y las iras que levantaban los movimientos, las idas y venidas de los Hippy Boys son un claro reflejo de la calidad y el saber estar de estos geniales músicos que supieron estar en el momento y lugar adecuados... Sed fieles al reggae y escuchad el Medical Operation una vez por semana al menos.

Chicken

28 de desembre 2005

Clos prohibirà l'ska i la música jamaicana

L'execrable Joan Clos, alcalde de Barcelona, vol presentar i aprovar una nova ordenança que prohibirà la música jamaicana (incloent l'ska, el reggae, el rocksteady i el ragga) a tota la ciutat. En particular no es podrà fer concerts d'aquest tipus en tota la ciutat a l'aire lliure i els clubs i sales de concerts que organitzin concerts d'aquests estils rebran importants multes.

Segons Joan Clos, aquesta mesura va estretament lligada a la seva particular croada contra l'incivisme ja que moltes de les cançons d'aquests estils fomenten la consumició de begudes alcoholiques, especialment de cervesa i de substancies incíviques o il·legals com la marihuana. Com el mateix alcalde ha dit: "l'altre dia, escoltant un CD pirata amb una mescla de cançons de Skatalà, Dr. Calypso i els Discípulos de Otilia que em va passar l'inpresentable President de la Generalitat, el Pascual, em vaig sentir profundament tentat de prendre'm una cervesa i fumar-me un porret... Clar, si els adolescents incívics escolten tot el temps aquesta música no m'extranya que beguin tant i que acabin per fer-se pipi a sobre!!!! Cal acabar d'arrel amb aquestes situacions. I com que no hi ha banys públics a Barcelona, cal evitar que als joves els entrin ganes de pixar"

Quan s'ha preguntat a Pascual Maragall sobre el CD, ell afirma que no en sap res, que no és seu i que en qualsevol cas, no és pirata, que li ha copiat un amic que és de CIU i li volia fer la punyeta.

27 de desembre 2005

Jamaica Ska, en anglés, en francés i en castellà

Jamaica Ska (english version, by Hilbert?)
Ska Ska Ska
Jamaica Ska

Not many people can ChaChaCha
Not everybody can do the Twist
But everybody can do the Ska
It's the new dance you can't resist

Ska Ska Ska
Jamaica Ska

Now everybody can do the Ska
It's the new dance that goes like this

Now bow you head
And swing your arms
Shake your hips
Now do a dip

Ska Ska Ska
Jamaica Ska

Now bow your head
And swing your harms
And shake your hips
Now do a dip

Ska Ska Ska
Jamaica Ska

Not many people can ChaChaCha
Not everybody can do the Twist
But everybody can do the Ska
It's the new dance that goes like this

Ska Ska Ska
Jamaican Ska

Jamaica Ska (en français by Skarface)

Tout le monde ne peut pas danser la Polka
Certains ne savent pas danser le Tcha-Tcha
Mais tout le monde peut danser le Ska
Regarde-nous tu apprendras !

Le petit Jack n'danse pas le Tango
Et moi je n'ai pas les pas du Mambo
Mais vous pouvez tous danser le Ska
Y a pas plus simple, ni plus sympa !

Balance tes bras !
Bouge tes hanches !
Baisse ton corps !
HEY ! Essaie encore !

Aucun de nous ne sait twister
Personne je pense ne sais plus jerker
Mais on adore oui danser le Ska
Et le ridicule ne tue pas !

Ska ska ska
Jamaica ska


Jamaica Ska (en castellano by Potato)
Ya estamos hartos de cha cha cha
y nos queremos largar de aquí
por eso nos vamos a pirar
a Jamaica para variar

Ska ska ska
Jamaica ska

Ya estamos hartos de potear
con policias en cada bar
por eso les vamos a tirar
coctelitos de ron pa quemar

Ya estamos hartos de pacharán
y nos queremos largar de aquí
por eso nos vamos a largar
a Jamaica, a Jamaica, a Jamaica Jamaica Ska!!!!!!!!

26 de desembre 2005

Domesticada - ELS PETS

Que lluny queden els temps del "Saint Germain"
quan els tenies tots darrera teu
com mosques a la mel
mostrant-te indiferent
dient que no volies estar lligada.
Tastaves el millor de cada plat
sabent-te la més maca i popular
a festes d'amagat
on no era convidat
sempre tornant de bona matinada.
Ara t'aixeques a les set
per fer-li el cafè amb llet
domesticada,
que lent et passa el temps
domesticada,
corrent darrera seu.
Va ser qüestió de probabilitants
que trobessis per fi el teu igual
va trigar a fer-te un nen
el que en fer un cigarret
al mes i mig ja et teníem casada.
Ara t'aixeques a les set
per fer-li el cafè amb llet
domesticada,
que lent et passa el temps
domesticada,
corrent darrera seu.
Vas tan de cul que no pots ni pensar
tot el que un dia vas tenir
i mai més tornarà.
Ara t'aixeques a les set
per fer-li el cafè amb llet
domesticada,
que lent et passa el temps
domesticada,
corrent darrera seu
domesticada,
que lent et passa el temps
domesticada,
corrent darrera seu.

25 de desembre 2005

Jo anava per milionari - ELS PETS

Matins de lleganyes plenes,
avui ni t'has pentinat.
Repetides les escenes:
els del teu costat,
el mateix posat.

Suportar aquesta gent
és quasi un pecat mortal.
Tots els meus somnis
d'arribar a ser quelcom
ja s'han esfumat.

Jo anava per milionari,
no sé pas que faig aquí
treballant de funcionari,
de vuit a tres, cada matí,
en comptes d'estar a Tahití.

Tan sols són tres quarts de deu
i ja voldria plegar.
Vaig al lababo, em tanco
i quan he acabat
sóc quasi a Hawai.

Jo anava per milionari,
no sé que cony faig aquí
treballant de funcionari,
de vuit a tres, cada matí,
en comptes d'estar a Tahití.

24 de desembre 2005

No hi ha prou de ser català - ELS PETS

Quin muermo, quin rotllo, quina merda de 6 milions.
No es mullen, no es mouen, no els molestis, no siguis plom.
Mentre tinguin la botigueta i un bon xec a final de més,
tant els hi fot que voti Fraga, Pujolet o el rei.

Espanya, Burundi, o Catalunya, tot és igual.
Les dretes, les esquerres o ve el centre, tant els hi fa.
Et diuen que ets idealista i que el temps ja t'ho canviarà,
que encara que sembli mentida ells ja ho ha passat.

Oooa, no n'hi ha prou amb ser català
Aaao, per molt que siguem una nació
Oooa, no n'hi ha prou amb ser català
Aaao, cal que ho tinguem molt clar.

Les dretes, les esquerres o ve el centre, tot és igual.
Espanya, Burundi, o Catalunya, tant els hi fa.
Et diuen que ets idealista i que el temps ja t'ho canviarà,
que encara que sembli mentida ells ja ho ha passat.

Oooa, no n'hi ha prou amb ser català
Aaao, per molt que siguem una nació
Oooa, no n'hi ha prou amb ser català
Aaao, cal que ho tinguem molt clar.

23 de desembre 2005

ELS PETS i la música jamaicana.

Nova secció en aquest bloc. De tant en tant aniré analitzant incursions de diferents grups que NO fan música jamaicana habitualment en aquests ritmes.Ja sé que de moment aquest bloc no és el més adient per als puristes de l'SKA, però la veritat és que tampoc no preten ser-ho. Per a que no sigui un més, s'ha de donar punts de vista o comentaris poc habituals. I aquest és l'objectiu de les RARESES.

ELS PETS, grup de rock català... Bé... No entrem en discussions. Grup de Pop-Rock, de Constantí... Un dels que més ven en català... Que ja fa 20 anys que és el grup de moda entre la gent que en té 15. Doncs he de confessar que ara fa 9 anys a mi em varen atrapar. Clar que no eren tan vells com ara... Feien música més cutre però més festiva i per a passar-s'ho bé estaven molt bé. I a més, com ja he explicat en un altre apunt, va ser un dels primers grups que em va fer adonar que a mi l'SKA em tirava molt... (I el reggae).

Repassant la discografia i les cançons de Els Pets trobem que de tant en tant s'han atrevit amb algun upbeat... Clar que, sobretot al principi, ja feien de tot, com correspon a un grup de poble que comença (rock'n'roll, ska, reggae...). I en el primer disc que varen fer

ELS PETS - ELS PETS (1989)
hi havia dues cançons d'influència jamaicana:
  • No hi ha prou de ser català: un HIMNE per a alguns. Una cançó sobre l'idealisme i que recorda que cal lluitar. Un ska interessant. També es pot trobar al directe de ELS PETS (VINE A LA FESTA, 1995)
  • Jo anava per milionari: l'altre tema d'influència jamaicana és una divertida burla del que molts pensen (jo anava per milionari, no se que cony faig aquí, treballant de funcionari, de vuit a tres cada matí, en comptes d'estar a Tahití) a ritme de reggae. Interessant, curiós i per cert, tan divertit com cutre és.
La següent raresa jamaicana la trobem dos anys més tard (al 1991) quan editen una caixa especial amb els 9 primers singles del grup més un single amb dos temes inèdits. Entre aquests dos temes inèdits hi ha una perla. Una vertadera perla.

  • L'Avi Martí: ningú en el seu sa judici podria endevinar que sota aquest títol s'amaga una versió d'una de les gran cançons de la música SKA. Una cançó que va ser amplament popularitzada per un dels grans grups del TWO TONE, els Specials. La cançó de la qual parlo és ni més ni menys que A Message to you, Rudy. Un dia d'aquests posaré la lletra de L'Avi Martí a la web i veureu la gràcia general de l'assumpte. (Té delicte). Per a que us en faceu una idea, allà on l'original diu "Rudy, a Message to you, Rudy", ELS PETS hi diuen "Martí, el meu avi esdiu, Martí". El que ja he dit, una perla.
Tres anys i dos disc havien de passar abans que tornessin a caure en les influències jamaicanes. La recaiguda es produeix en una cançó molt molt interessant del disc que porta per títol

BRUT NATURAL - ELS PETS (1994)

Un disc que estava bé. Encara estava bé. Potser un dels millors que han fet. La cançó, o més ben dit el reggae era

  • Domesticada: reggae que narra (erre que erre) la història d'una dona que d'adolescent era la reina fins que en va trobar un que la va "domesticar", des del punt de vista d'un home que mai no la va poder assolir i ara s'en fa creus. Una molt bona cançó.
I ja està. Aquestes són les influències jamaicanes d'ELS PETS.

Bé, també podria considerar-se que a l'últim disc (Agost-2004) hi ha alguna cançó que té algun toc... Però només aixó. Algún toc.

A continuació aniré posant les lletres d'aquestes cançons que he comentat.

22 de desembre 2005

Ken Boothe, LIQUIDATOR i FANZINES

Copiat vilment del FANZINE de LIQUIDATOR, discogràfica i associació cultural de la música jamaicana una petita introducció a la figura de Ken Boothe...

Quien ha escuchado cantar a este hombre queda prendado por su fuerza y encanto. Jamaica ha contado siempre con extraordinarios cantantes, capaces de competir con los grandes del jazz, soul o gospel, y destacar entre tanta estrella tiene mucho mérito. Y la voz de Ken Boothe cuenta con incondicionales admiradores.

Nació en Kingston en 1948 y su carrera musical comenzó a los quince años haciendo duo con Stranger Cole, eran Stranger and Ken, y ya en esa primera época tuvieron éxitos como All Your Friends, Hush o Artibella. Se le empezaba a comparar con los cantantes de soul americanos, siendo rápidamente apodado como el Wilson
Pickett Jamaicano, por su estilo feroz y educado. Sus primeras grabaciones fueron para el Studio 1 de Coxone y a partir de ahí su colaboración con diferentes productores era algo habitual, terminando trabajando como freelance.

En 1971 se asoció con el gaylad B. B. Seaton grabando un album justo en la época en la que volvía locas a las quinceañeras por su emotiva voz y su buen ver. Y los éxitos se sucedían, tanto en Jamaica como en Inglaterra, siendo el punto álgido de su
carrera cuando empezó a colaborar con el pianista y productor Lloyd Charmers, y especialmente con la versión de David Gates del tema Everything I Own que golpeó fuerte en las listas de éxito inglesas en 1974, seguida por otras canciones como Crying Over You, que llegó al nº 11 en Febrero del 75 en UK. Como anécdota
se podría comentar que Boy George buscó el éxito versioneando la revisión de Everything I Own de Boothe y Charmers en 1987.

En la actualidad está consagrado como una de las grandes voces soul de Jamaica y su asistencia a los conciertos de oldies en la isla es siempre obligada.
Toni Face.
Discografia

  • Mr. Rocksteady (Studio One, 1968)
  • More of Ken Boothe (Studio One, 1968)
  • A Man and his Hits (Studio One, 1970)
  • Freedom Street (Beverleys, 1971)
  • The Great Ken Boothe Meets B. B. Seaton and the Gaylads
    (Jaguar, 1971)
  • Black Gold and Green (Trojan, 1974)
  • Blood Brothers (Trojan, 1975)
  • Live Good (Liberty, 1978)
  • Who Gets Your Love (Trojan, 1978)
  • I’m Just a Man (Bunny Lee, 1979)
  • Showcase (Justice, 1979)
  • Reggae for Lovers (Mountain, 1980)
  • Imagine (Park Heights, 1986)
  • Don’t You Know (Tappa, 1988)
  • Power of Love (1993)
Recopilaciones:
  • Ken Boothe Collection (Trojan, 1987)
  • Everything I Own (Trojan, 1997)

21 de desembre 2005

Skalariak - Radio Ghetto

Al 2003 Radio Ghetto tanca la trilogia del poble Klub-Street-Ghetto. I ho fa de forma brillant, perquè no dir-ho. I així ho dic:

  1. Sarrera IV: Sense comentaris. 4 discos, 4 Sarreres. Quasi-instrumental introductori. I anem per feina!
  2. Viento del Ghetto: reminiscències Third Wave en un gran tema que introdueix la temàtica del Ghetto. El vent que porta informació ens farà més lliures a tots.
  3. Despídeme: un Himne. Gran introducció de la guitarra acústica que li dóna un aire fantàstic. Gran canvi de ritme (com en saben!) tan ska i amb tocs llatins. I lletra obrera al 100%. Saluda!
  4. El Tiempo Tuyo: estranya cançó, d'estil difícil de classificar. De fet d'estil Skalariak, per què no? Un tema ple de reflexió. Potser no és el més destacat però no es queda gens enrera en un disc trencador. Com trenca la següent cançó, la de la
  5. Luna de Barcelona: per un jove que porta 6 anys estudiant a una ciutat tan bonica i genial com BCN, per un ésser humà que ha viscut 14 anys de la seva vida a Barcelona, per a molts turistes que han vingut esporàdica i ràpidament a Barcelona se'ls queda la impressió que BCN és un lloc molt especial. No puc fer més que estimar aquesta cançó dedicada a una ciutat que estimo tant. Per tant el meu judici en aquest cas segur és esbiaixat. Però bé, per a mi és un Himne. Perquè m'encanta l'ska, i perquè jo també camino a la Lluna de Barcelona.
  6. Errainuaren Modura: no sé que significa (no ho tinc a mà). Musicalment és un ska sec i ràpid... A bon ritme, bona cara!
  7. Los Golpes: Els cops. No paren. Un reggae ràpid (rocksteady?) anti-bèlic. Un bon tema.
  8. José República: en aquest cas, tot i que a mi no em fascini he de reconèixer que per a molts amics meus aquesta cançó té la categoria d'HIMNE, així que essent just la inclouré en aquesta categoria malgrat la meva opinió. Personalment m'agrada però sense matar. Potser és la més característica de l'estil Skalariak en essència: ska rapidet amb una secció de vents potent i melòdica.
  9. La Solución: aquesta per a molta gent no té la categoria d'Himne, però per a mi si. M'encanta el ritme d'ska marcat que té aquesta cançó i els canvis de ritmes de la veu... M'encanta. Un, dos, hem de trobar una solució a la merda del món.
  10. En Mi Nombre: Ja està bé que els polítics matin en el nom de la pau. Ja està bé que els polítics facin guerres en el nostre nom. Ja està bé d'ocultar-se en els vots per a matar indiscriminadament. Tema també molt Skalariak.
  11. En el callejón: rocksteady currat... Stà bé!
  12. Guantánamo: important cançó que denúncia les injusticies i il·legalitats que es duen a terme a llocs com la presó de Guantànamo. No hi podem fer res... Musicalment no em mata. És d'aquestes que musicalment passa sense pena ni glòria. Reggae en basc.
  13. Radio Ghetto: per tancar el disc genial cançó instrumental que dóna nom al disc. Imprescindible ska-jazz.
I aquest any, 2005, han publicat Luz Rebelde, el qual ja vaig comentar fa unes setmanes. Per si teniu curiositat.
A veure si aviat ens obsequien amb algun concertet per BCN... La Lluna de Barcelona i jo els esperem.

20 de desembre 2005

Skalariak - En la kalle

El tercer disc de Skalariak (segon de la trilogia del poble Klub-street-ghetto) està En la kalle a l'any 2001, enriquint encara més l'ampli ventall de sons i temes reivindicatius de la banda.

  1. Sarrera III: Quasi-instrumental introductòria típica i tradicional de tots els discs de la banda. Sense més comentaris.
  2. ¡Estoy de revuelta!: genial ska que clama per la revolta popular. Ritme rapidet en el disc més Skalariak de tots.
  3. Oligarquía: un altre genial ska d'arrel skalari... Ritme mogudet. Vents clavats tant en aquest tema com en l'anterior. No tinc paraules. (Curiositat: en aquest tema la melodia dels vents recorda molt a una cançó de Manu Chao, sabeu quina?).
  4. En la civilización: Un altre gran tema... En aquest cas inclassificable com a estil (rock amb un toc reggae-ska en alguns moments). Una reflexió més sobre les contradiccions socials que empenyen a determinats comportaments... Perquè a la civilització NO es respira llibertat.
  5. S.R.K. (Skalari Rude Klub): un ska que pot, en certa manera recordar als Selecter. Una cançó festiva i molt molt molt bona. Una de les referències d'aquest disc, ja que el balla l'skin i fins i tot el punk...
  6. Ruido: en tot disc hi ha d'haver alguna cançó que t'agradi menys que les altres o que no t'agradi. Bé... En els hiper-grans discos això potser no passa. Però pot passar - de fet sol ser el més habitual. En el meu cas aquest tema és un d'aquests que no acaba de convencer-me. Tocant al rocksteady...
  7. ¿Quién nos ha robado?: una mica de punk-ska per fer preguntes i trobar alguna resposta. Potser les sabem ja les respostes. Qui ens ha robat els drets? Qui?
  8. Nuestra manifestación: un altre dels grans temes d'aquest disc tan Skalariak. Ska lent, rocksteady, tercera ona... O no? Per que una veu, més una veu, és una manifestació, la nostra manifestació!
  9. Emakume askea... lur askea: En basc. Dona lliure, terra lliure. Poques més coses puc afegir sobre la lletra. Sobre l'estil... Sobre l'estil tampoc hi ha dubte: un reggae amb totes les de la llei.
  10. La makina ska: Ska-rocksteady (creieu que té tocs salsa també?) també dels que s'encomanen considerablement... Una cançó festiva d'homenatge als scooters. El món del ritme ska!
  11. Vodka Revolución: el vertader HIMNE d'aquest fantàstic disc. Amb un troç de lletra en rus i tot. Ska ràpidet amb una melodia marcadament inspirada en la música russa.
  12. Plaza Gorria: algun cop he dit que tot disc que s'aprecia té un tema de ska-jazz instrumental. Aquest disc no s'escapa d'aquesta regla escrita o no. I Plaza Gorria té el plaer de ser el genial tema que assumeix aquesta responsabilitat.
  13. Eguzkitan edan: que vol dir Bevent al sol, és un tema desafortunat per al meu gust. Un ska mogudet amb un bon vent però la lletra (almenys la traducció de la lletra) no acaba de convèncer...
  14. La kalle ska: L'altre Himne d'aquest disc. Gran participació d'Angelo "Sigaro" en italià, Begoña Bang-Matu (mítica Begoña, coneguda cantant de Malarians, col·laboradora habitual de Potato, etc. etc. etc.) en anglés i de Titot de Brams en català. Hi ha gent que la troba massa repetitiva, però tot i que ho sigui una mica no ho veig tan malament. A mi m'agrada molt, de música (així llatinenca), d'idea, de lletra i de realització. I per la participació de dues figures com la Begoña i el Titot.
I això és tot. Un molt bon disc, com ja sabeu els que el teniu. El punt àlgid del so Skalariak, que a partir del següent disc va començar a experimentar noves sonoritats i estil amb èxit segons la meva humil opinió però sé de bona tinta que a la majoria dels seguidors del grup no estan gaire d'acord amb mi. Ens sentirem a Radio Ghetto!

19 de desembre 2005

Skalariak - Klub Ska

Dos anys després del primer disc, Skalariak torna a les tendes de discos amb el seu segon treball i el primer de la trilogia del klub-carrer-ghetto, de la gent.
En aquest cas, el club, el Klub Ska. Un disc en part més madur tot i que per mi més irregular...

  1. Sarrera II: Una introducció per disc. Segon disc, Sarrera II. Un tema quasi-instrumental, declaració de principis del disc. M'encanta la idea. I m'encanta el tema.
  2. Puto Alcohol: Un ska sobre aquest company de festes que és l'alcohol... Matinades sense descans... Tants errors i tantes tonteries... I tanta gent addicta? Puto alcohol!
  3. Segi, Segi, Segi: o Segueix, segueix, segueix! Un tema també molt bo en aquest cas més guitarrero (és a dir, d'aires més punkis/rock) però no per això pitjor. Una nota exòtica però molt ben trobada. Un crit a la lluita.
  4. Uníos: He de reconèixer que aquesta cançó no m'agrada gaire. No sé per què... SI és que la música no m'acaba d'entrar o si és la lletra el que no em convenç. Potser son les dues coses. Però no. De tant en tant bueeeeeeeeeeno. PErò no. Després no em pot dir ningú que no faig crítiques negatives. El que passa és que en aquest cas no sé dir ben bé el perqué. És un ska clàssic (lentet) i els vents no estan mal, però... No ho sé.
  5. Sólo vivir: un HIMNE amb majúscules. El vaig arribar a avorrir perquè l'escoltava 10 vegades al día. Genial intro amb acordió i genial lletra. Ska trepidant amb vents trepidants. No puc dir res d'aquesta cançó. Només que m'encanta!!!!!!!! ALguna objecció?
  6. Huyes: Amb aquest em passa el mateix que amb Uníos. Que no m'entra. QUe no m'entra. No em té que agradar tot tampoc!!!!! Un rocksteady que rítmicament tampoc està malament. Però no m'emociona com altres.
  7. Naturarekin bat: En harmonia amb la natura hauríem d'estar tots. I amb un porret (els que en fumin), una birreta (els que en beguin), molt amor i ska com aquest segurament és la millor manera d'arribar-hi a estar. En basc.
  8. Soldados: Bon tema és aquest, que critica la prepotencia militar, el menyspreu cap a la vida i a les persones... Un tema guitarrer-rock-punk per donar força al missatge.
  9. Neska Reggae: Crec que en aquesta ressenya i en la del disc anterior he comés almenys una injustícia. No he recordat que havia de fer émfasi en els canvis de ritme. Skalariak és potser un dels grups que més domina els canvis de ritme. Els canvis de ritme poden ser essencials per a l'exaltació que produeixi un tema... Aquest és l'exemple Neska Reggae! Como se mueve... Ska-reggae.
  10. En mi escarabajo rojo: un tema d'ska-clàssic que tampoc no m'ha emocionat mai. I no és que sigui dolent... Ja ho sabeu: no m'entra...
  11. Maldita tu suerte: uns ritmes més llatins (reggaes salseros) per a maleir guerres i interessos polítics. Per a maleir imperis declarats i sense declarar. Aquesta és la seva maledicció. Una de les molt bones del disc.
  12. A buen ritmo: una altra de les que m'agaden molt... A bon ritme no fas el tonto, que així res no et pot guanyar, res no et pot tombar. Ska frenètic dedicat a aquells que els agradaria veure'ns malparats o morts.
  13. Pide Perdón: els que creen terror no demanen perdó. Els que causen humiliacions no demanen perdó. Els cacics de l'estat no demanen perdó. Aixó planteja aquesta cançó, a ritme de ska.
  14. Klub Ska: un tema instrumental completament per tancar el disc a ritme de latin-ska-jazz.

En poques paraules, la consolidació d'una grata promesa.

18 de desembre 2005

Skalariak - Skalariak

Comencem amb un repàs a la discografia d'Skalariak. Un dels grups d'ska del panorama peninsular més interessants i respectats. Sempre innovadors però sense oblidar mai l'arrel jamaicana, han anat oferint disc a disc una visió musical i político-social molt particular i interessant. Generalment en castellà, però amb alguna cançó en basc (son navarresos) i cada cop més detalls en altres idiomes (anglés, francés, català (per al qual demostren un gran apreci), etc....).

Avui entrarem a valorar, tema a tema el seu treball de debut... Un disc imprescindible, segons la meva opinió a totes les estanteries d'aquells a qui els agrada l'ska. El disc, sense un títol es conegut pel mateix nom de la banda Skalariak, el qual, al seu torn prové del cognom de dos dels seus fundadors, els germans Juantxo i Peio Skalari.

El primer tema, Sarrera, ja ha esdevingut una tradició. Sarrera en basc vol dir introducció i això és el que és un petit tema majorment instrumental que esdevé una declaració de principis del que serà el disc.

Acte seguit, el segon tema és O, Neure Erri , que significa més o menys Oh! El nostre poble... Un ska lent molt agradable, molt ben trobat. Moltes vegades per adonar-te de la qualitat d'un tema has d'estar un temps llarg sense escoltar-lo (un any o més) i després veure les sensacions que et produeix quan el tornes a escoltar. Gran secció de vents. Preciós ritme, d'aquests que no pots evitar de seguir amb el moviment del teu cos.

I en tercer lloc, un temàs. Molt més que una cançó. És un vertader poema musicat. La lletra és d'aquestes que et fa sentir identificat... Que et fa valorar més la vida... Que et fa veure que la tristesa i la soledat de vegades són necessàries per a valorar més l'alegria i la companyia. I la música... la música està més que a l'altura d'una lletra tan genial. Un HIMNE, amb majúscules. perquè "sin la soledad en esta vida, tu compañía no tendria valor". Ningún Valor.

Quatre: Calipso-reggae. Tema quasi-instrumental, dels que t'encanta sentir en directe. Només 4 versos de lletra "lo que los indios bailamos, el estado no cede si no les acorralamos" Un ritme pausat però enganxòs i provocatiu, marcat pel calypso. "És lo que puedes bailar cuando ellos te intenten manipular". Un d'aquests temes que et posa de bon humor.

Després del 4 ve el 5: Fuego de Revolución (un skinhead reggae per variar) és una altra gran cançó d'aquestes que fan dubtar si realment aquest pot ser el primer disc d'un grup. Tanta qualitat de lletra i de música són el reflex d'un grup amb ganes de fer i fer bé. Sempre aportant l'estil Skalariak.

Ara fa temps que no esmentava el concepte de cançó-gamberrada o gamberra. La sisena d'aquest album molt bé podria ser considerada segons aquest concepte. Tot i així, el rerafons de crítica i de denúncia que ja sabem propis del grup hi és constantment present, fins i tot a
Todos los Hintxas. Un ska trepidant.

A la setena posició, Agur Euskal Herriari, el segon tema en basc del disc... En aquest cas no recordo molt bé que vol dir... Bé si algo es pot deduir... Però per evitar ficar la pota no hi entro. El que si que puc afirmar és que abandona lleugerament la sonoritat més jamaicana per fer un tema una mica més guitarrer... O potser no?

BRRRRRRRRRRRRRRRRR! Vuit. Vuit és el número d'un altre gran tema d'aquest disc. Per a mi també es tracta indubtablement d'un Himne. Jaia. "Aquí puedes venir, solo para olvidar, tienes ocho noches para beber i desfasar... libres para gritar!!!!!!!!!!!!!". Un gran ska. Un gran ska. I repeat it. A big ska.

"Con Rabia amanecia y sin nada poder hacer, reir de las mentiras ya no és ningún placer..." "...cuando entres en mi casa no me vengas, no me vengas a joder." Amb un ritme estrany però molt bo es presenta aquesta novena cançó. Una vegada més una invitació a la reflexió plena de denúncia en aquest cas contra els mitjans...

Una altra incursió al món dels esports és Txapeldunak, un ska a mig temps. Bona secció de vents. Però no destaca, segons el meu parer, tant com les altres aportacions del disc tot i ser la desena.

Tampoc em crida especialment l'atenció el tema que ocupa la posició número onze. Una vez más, un homenatge als Rude Boy. Un reggae gens dolent però em perdonareu si penso que al costat d'altres temes del disc és dels més fluixets. Clar que sobre gustos...

En canvi m'encanta Capitalismo Caníbal. Més denúncia i més ska. Per no parar de ballar. En aquest cas, sobre el tràfic i l'abús i l'esclavització dels immigrants. I ja en van dotze.

I cal recriminar. Si hi ha moltes coses a recriminar. Però sobretot que es negui la veritat... El pepè nega. Els fatxes neguen. Clar, no han d'admetre els seus propis crims, els crims dels seus pares, tiets, avis... Però la gent ha de recordar, perquè "Niegan, los que torturan". I no només aquí, sinó arreu del món. Un reggae dels que posen el pel de punta.

I l'últim, una altra gamberrada genialment consumada. Una d'aquestes que ja no en fan... Simple, senzilla però trepidant i adrenalinadora. SKALARIAK!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! "I tiembla Iruñea, tiembla Iruñea, tiembla Iruñea, tiembla ya, tiembla Iruñea, tiembla! A ritmo de ska!" Que ja ha arribat Skalariak per a fer-te tremolar.

Gran inici, que faria que Skalariak fos reconegut ràpidament a tot l'estat espanyol com un dels principals grups representants de la música jamaicana i de la música basca també... Acte seguit iniciaria la trilogia de la gent, del poble amb Klub Ska, En la kalle i Radio Ghetto. I que últimament han abandonat amb el disc que acaben de treure, Luz Rebelde. Pròxima entrega, Klub Ska!

17 de desembre 2005

La revolta de l'ànima, La revolta de l'ànima, Obrint Pas

La revolta de l'ànima
ritmes de vides que creixen
aferrades als arbres
els arbres de les grans arrels.

Les grans arrels,
de les ànimes fortes.
Les grans arrels,
de l'esperit rebel.

Salam alaïkum, alaïkum salam.

És la història dels pobles la que parla,
és la història de les vides maltractades,
és la història de la terra i de l'aire,
és la història que mai no ens contaren.
Respira fort, esperit rebel, respira fort,
que fins i tot ens prenen l'aire,
que ens roben la terra i l'aire.

Salam alaïkum, alaïkum salam.

Hi ha algú que viu
d'arrancar-nos l'ànima.
Arreu del món hi ha algú que viu
d'arrancar-nos l'ànima.

Saludant des d'aquí,
la revolta de l'ànima al món.
Saludant des d'aquí,
la victòria dels pobles al món.

Salam alaïkum, alaïkum salam.

16 de desembre 2005

Kaspa, Toxic Sons, Dr. Calypso

KASPA

me vuelvo a perder
hundido en un bol
un rastro de kaspa tras de mí
enjuta visión
vuelvo a preguntar
callos amb xoriço per sopar

siguiendo el carril
gestos de tu amor
un beso con halo de pipí
amarga sobaquina
obtuso olor
aparta ese puñal de mí

pero tu aliento
me pone tierno

lascivo mugrón
erección letal
catinga me vuelve a intrigar

volando caí
viscoso colchón
dos cuerpos bañados en sudor
no veo el final
mañana quizás
nos volveremos a perder

15 de desembre 2005

Desmond Dekker, LIQUIDATOR i FANZINES

A continuació una aproximació a la figura, al figura de Desmond Dekker, un dels grans de l'ska jamaicà extreta del FANZINE de LIQUIDATOR.

Desmond Dekker, King of Kings

Desmond Dacres, nacido el 16 de Julio de 1942 en Kingston, Jamaica, pasó gran parte de su juventud en un orfanato en St. Thomas antes de volver a Kingston donde trabajó de soldador. Sus compañeros de curro le instaron varias veces a que buscase una audición con algún productor que le pudiera dar alguna oportunidad como cantante y un conocido le consiguió una con Leslie Kong. En 1963 el rebautizado Desmond Dekker grabó su primer single Honour Your Father and Mother que fue editado en Inglaterra en la compañía Island Records de Chris Blackwell.
En este periodo Desmond Dekker se unió a The Aces con quienes obtuvo
un éxito enorme en Jamaica en la segunda mitad de los 60, llegando a cosechar veinte números uno. Cuando llegó la época del rocksteady en 1966 arrasó con su tema inspirado en James Bond 007 (Shanty Town) siendo un éxito en el Reino Unido: una infecciosa articulación rítmica del callejero rude boy pandillero, que fue un presagio del éxito internacional del que disfrutaría poco tiempo despues.
En el 67 quedó segundo en el Festival de la Canción de Jamaica con el tema Unity y continuó teniendo sucesivos números uno como Hey Grandma, Music Like Dirt, Rudi Got Soul, Rude Boy Train y Sabotage.

Ya en el 69 consiguió su mayor éxito internacional con Israelites.
“Get Up In The Morning,
slaving for bread, sir,
so that every mouth can be fed”
cantado en patois jamaicano confundió a toda la audiencia pop a ambos lados del Atlántico. Israelites había sido un éxito de club el año anterior y en el 69 se convirtió en la primera canción reggae que conseguía un nº 1 en las listas
inglesas de la historia y, lo que tampoco está nada mal, entró en el Top 10 en EEUU, un pais que se había mostrado siempre reacio a la música Jamaicana.
El siguiente éxito sería It Mek, grabado un año antes como A It Mek, un tema inspirado en su hermana Elaine, quien tras un accidente doméstico lloró “like
ice water”. Dekker disfrutaba adaptando sus observaciones diarias en líneas afiladas he incisivas. Los éxitos se sucedían, así como las giras por todo inglaterra, siendo el
artista de reggae más importante hasta la llegada de Bob Marley.

Durante el 2-Tone Ska/Mod revival grabó Black and Dekker, no llegando a volver a tener el éxito de la década anterior intentándolo despues con Compass Point. En el 84 los tribunales le declararon arruinado y sin manera de obtener fondos de su antiguo manager, duros momentos para alguien que había tocado las estrellas. Siguió girando, apoyado a los coros por Delroy Williams, quien es además su manager, y en 1993 graba King of Kings con The Specials, para Trojan Records.

Su inconfundible voz de falsetto es la tarjeta de visita de una de las más memorables estrellas jamaicanas, el pionero en dar a conocer el reggae internacionalmente.
Toni Face.
(Información ampliada gracias a la biografía de Colin Larkin)

ENTREVISTA (Publicada a la Tardor de l'any 2000 a LIQUIDATOR)

Estamos aquí esta noche, en Granada, con Desmond Dekker, quien acaba de
hacer un estupendo concierto con el público como loco bailando, creo que es
además un buen momento para hablar ya que acaba de salir tu nuevo trabajo
Halfway To Paradise.

Para comenzar creo que sería perfecto si comenzámos hablando de los primeros días, cuando eras un rude boy que se empezaba a buscar la vida cantando en Jamaica, una faceta que no todos nuestros lectores conocerán.
Si, bien, mi primer disco se llamaba Honour You Father and Mother y fue un éxito, era una especie de blues-ska, no el ska real que se hizo despues, era una especie
de blues. Con los años el ritmo fue cambiando a lo que se conoció como rocksteady,
un ritmo más soul como 007, ese tipo de ritmo, luego siguió cambiando hasta que se convirtió en reggae, ¿sabes?, la música tiene que estar siempre cambiando y experimentando para que la gente no se aburra, se tiene que mezclar un poco todo, un poco de rocksteady, un poco de ska, un poco de blues, se mezcla todo y en ese momento sale el reggae. Yo hice temas como Get Up Edina, que era ska, King of Ska, Jess Dream y.... hice unas cuantas en la época del ska! Cuando el ritmo cambió a reggae hice temas como Israelites, You Can Get It..., It Mek y muchas otras, pero Isralites fue el momento más grande, n º1 en Inglaterra y Europa, fue un disco que abrió muchas puertas a la música reggae y entonces... un amigo mio, Bob, ¿sabes?, se hizo grande con su versión de la música reggae, y esto era bueno, porque éramos amigos y habíamos tocado juntos en Jamaica e incluso habíamos colaborado juntos en Inglaterra. Despues vino un ritmo llamado dub, durante una largo periodo, era el momento para los deejays, yo me mantuve al margen un tiempo, yo no podía realmente hacer deejay, era lo que se llevaba en ese momento y todavía se lleva y es lo que quiere el público. Ahora he vuelto al estudio para hacer mis versiones, es un CD llamado Halfway to Paradise, para el sello Trojan. Puede ser algo diferente, es un nuevo desafío para mí,porque al hacer unas versiones de diferentes magníficos cantantes es un desafío, ¿sabes? Ha sido muy satisfactorio para mí hacer este disco, es un poco de mezcla de ritmos: un poco de ska, un poco de reggae, y un poco de otras cosas. A mis amigos les encanta, esto es lo que pasa conmigo ahora, pero estoy feliz de estar aquí, de hacer este concierto y me gustaría hacer unos cuantos conciertos más por España, ya estuve aquí unas cuantas veces pero me encanta venir y me gustaría volver.

Creo que es la mejor manera de sintetizar tu historia desde los primeros día hasta la actualidad en unas pocas palabras, en la boca de una estrella jamaicana. Se dice que la música jamaicana ha evolucionado paralelamente a la música americana, cuando en America estaba el rhythm’n’blues en Jamaica empezó el ska, despues cuando en EEUU el rhythm’n’blues se convirtió en soul en Jamaica nació el reggae, primero el rocksteady y luego el reggae. ¿Qué recuerdo tienes de la época del ska en Jamaica, cuando tu comenzaste a cantar?
En Jamaica nos gustaba ser originales, y hay un montón de música que hicimos en
Jamaica y a los americanos les encantaba y también se inspiraban en ella y hacían su versión de la música jamaicana y todavía pasa hoy en dia que se inspiran en música que nació en Jamaica. Cogen cosas de U Roy, I Roy, etc. improvisan y lo interpretan a su medida. Lo que quiero decir es que hay mucha música
que nació en Jamaica y en américa hicieron su propia versión de ella.

Despues de la época ska, te convertiste en una estrella del pop en todo el mundo con Israelites, ¿Qué recuerdas de los dias en que eras nº1 en las listas de éxitos?
Es un buen sentimiento saber que Isralites es nº1 por todo el mundo, y es bueno para la música reggae porque mucha gente en todo el mundo no había oído reggae en su vida hasta que oyó Israelites, cuando fui de gira con el éxito Isralites estaba cantando una música nueva, un nuevo estilo, y todo el mundo lo cantaba y lo bailaba, es un buen sentimiento, la música tiene que servir para hacer feliz a la
gente y disfrutar, si has tenido un dia duro, de trabajo duro, una dura semana, necesitas olvidarte de todo y disfrutar. Para mí es una satisfacción cuando veo que la gente disfruta con Israelites, incluso hoy en dia.

Israelites era una canción que estaba en la boca de todos pero nadie sabía exactamente qué quería decir, ¿podrías explicarnos de qué habla la canción?
Bien, es normal que la gente no comprenda el acento jamaicano, es un poco difícil
de entender. Lo que digo ahí es:
Get up in the morning (me levanto por la mañana),
slaving for bread: (esclavizándome por pan/dinero),
so that every mouth can be fed (para que todas las bocas puedan alimentarse),
Quiere decir que sales por lavmañana a trabajar para ganar un poco de dinero para mi mujer y los niños. Eran tiempos duros que yo reflejo en Israelites, mi ropa se va y no quiero acabar como Bonny & Clyde, no quiero tener que robar.

Suena una canción de rude bwai.
Bueno, rude bwai era 007, otra época y otro rollo. Había manifestaciones en Jamaica todo el dia, mucho control, entonces escribí 007, por todo el rollo que había de represión por parte de la policía hacia los estudiantes y los manifestantes.
Rude boys contra la policía, je, je.

Hay algunas canciones de Jimmy Cliff que hiciste famosas como You Can Get It If You Really Want, ¿cómo es que cantabas canciones suyas, y qué tal tu relación con Jimmy Cliff?
Éramos muy buenos amigos, y de hecho todavía somos buenos amigos. Trabajábamos con el mismo productor y el me ofreció canciones que Jimmy había grabado pero que no estaba interesado ya en ellas, yo las canté a mi manera y en cierto modo llegaron a ser más populares. De todas formas, como te digo, somos buenos amigos.

Háblanos un poco sobre tus compañeros los Aces, ¿Quéfue de ellos?
Eran cuatro chicos que se llamaban The Four Aces, solían cantar por su cuenta, el líder dejó el grupo y me preguntaron si yo quería liderarles, cosa que hice, y grabamos el primer disco como Desmond Dekker & The Aces. The Aces originalmente eran: Carl, Patrick, Clive y Barry, pero cuando empezamos a ir
de gira la banda quedó reducida. Hicimos unas cuantas canciones juntos como Get Up Edinah, 007, Unity, y un largo etcétera y nuestra carrera conjunta terminó cuando me fui a vivir a Inglaterra.

¿Cuándo fuiste a vivir a Inglaterra?
Fui a Inglaterra en el 68.

¿ Y cuando estabas en Jamaica dónde vivías, en Kingston?
Sí. Vivía en St. Andrew.

Volviendo al tema de tu último disco Halfway To Paradise creo que no grababas nada desde el disco King of Kings con The Specials, ¿es cierto?
Si, es cierto, un disco maravilloso, King of Kings con los Specials.

¿ Y por qué tanto tiempo sin grabar un disco, has estado fuera de la música durante este tiempo?
No, porque la música que se estaba haciendo durante este último periodo era otro estilo, a mi me gusta darle al público lo que quiere y la música que se estaba haciendo en este tiempo era Dub, Rub-a-Dub con un deejay y todo eso que se estaba
poniendo de moda como Shaggy, era lo que el público quería oir.

¿ Y a tí te gusta el Dancehall?
Sí sí, de veras, pero era el tiempo de los deejays y me tocaba descansar.

Bueno, tu eres Desmond Dekker, el cantante, con tu propia carrera y no necesitas hacer lo que esté de moda en ese momento...
Sí, y si no puedes hacer deejayin’ no tiene sentido que te empeñes en hacerlo. Los que lo hacen ahora lo hacen bien y disfrutan con ello.

En tu último disco haces unas cuantas versiones de éxitos del pop de los 60...
Grandes canciones de una época grande, grandes músicos, canciones con las que yo
crecí, era una nueva oportunidad para cantarlas.

Y también alguna versión de Harry Belafonte...
Sí, de Harry Belafonte y de Sam & Dave. Esos eran los sonidos con los que crecí y me inspiraron, amo esas canciones, esos tíos hacían música grande, cuando quiero relajarme les escucho.

Pero las versiones son una parte pequeña de tu último disco, la mayoría de las canciones son temas escritos por tí, unos escritos en los 60 y otros en la actualidad, háblanos de ellas.
Las canciones viejas las he vuelto a grabar porque en su día sólo fueron editadas en
Jamaica, nunca vieron la luz en Inglaterra, ¿y por qué no iba a volver a grabarlas?
Como Drácula. Je, je, je, je.

¿De qué habla esta canción?
La escribí despues de haber visto la película Drácula por vez primera, en Jamaica, me impresionó y escribí esta canción. Bueno parece que nos tenemos que marchar ya, gracias por todo, ha sido un placer.

Gracias a tí, el placer ha sido mio.
Toni Face.

14 de desembre 2005

Si el rei vol corona, Mesclat

Fa tres segles que els borbons
pretenen ser els nostres reis
ignorant fins a quin punt
arribem a passar d'ells.
Però si insisteixen gaire
amb aquesta obsessió,
els mostrarem nostra debilitat pel tall rodó.
I és que no és massa agradable
veure passejar pel món
un que diu que et representa
que és més tou que un tall de llom.
Quan el món veu el figura
que tenim per opressor,
més que solidaritat
despertem compassió.

Si el Rei vol corona, corona li darem: que vingui a Barcelona i el coll li tallarem.

S'explica que a Catalunya
en temps de Felip Cinquè
van prohibir totes les armes,
fins i tot els ganivets,
sols els ganivets de cuina
i a la taula ben lligats,
perquè no fóssim ximplets,
perquè no fóssim gosats,
perquè no fóssim gosats,
perquè no fóssim ximplets,
per salvar el coll i la fava
als soldats espanyolets.
Però ara això s'acaba,
hem avisat els esmolets.

13 de desembre 2005

Skatalites perd força

Un dels meus passatemps és, de tant en tant, visitar les webs dels mítics grups per veure si s'acosten per Barcelona (o per Mallorca quan hi sóc, però aquesta segona opció tendeix a la ciència ficció)...

Així l'altre dia vaig 'passar' per la pàgina web dels Skatalites... Crec que sobren les presentacions per a la majoria... Els que no els conegueu... Bé... Ja en parlarem amb més detall en un altre moment.

Bé, la Notícia, trista, que vaig descobrir en visitar l'esmentada web és que un dels pilars i el més carismàtic dels components dels Skatalites originals que encara resten vius ha decidit deixar els Skatalites (amb una mica de mal rollo) per dedicar-se a la seva carrera en solitari. Es tracta de Lloyd Brevett, el contrabaixista. La veritat és que personalment no ho entenc... No acabo de veure quina carrera en solitari vol fer als 70 anys... Però allà cadascú.

De totes formes, seria un detall que la resta, que encara 'contenen' 3 membres dels originals i 1 de la segona formació es passin malgrat tot per Barcelona.

12 de desembre 2005

Obrint Pas - La Flama

2004. Un altre disc. La Flama, per continuar Obrint Pas. BVA Triku, productor de Betagarri, entre altres el produeix. I aquest és el meu comentari de les cançons que conté:

  1. La Flama: ska clavat d'estil OP. La lletra, de les habituals. La dolçaina genial. És el tema que dóna nom al disc... I ho entenc. Un Himne, tot un Himne.
  2. El foc i la paraula: un altre ska característic del grup. Dolçaina i Vents. Vents i dolçaina. La lletra... habitual. Satisfacció plena pels més fans del grup.
  3. Novembre: em sap greu haver-ho d'admetre, però quan en comptes de fer la lletra ells l'adapten d'algú altre, es nota, ja que guanyen en estil i temàtica. En aquest cas, musiquen una carta de Feliu Ventura a Miquel Martí Pol... En un so harcore-punk fosc que encaixa notablement... Una gran cançó, no ho puc negar.
  4. Cançó de bressol: com el seu nom indica, el seu nom indica el que és. Una cançó de bressol amb una base ritmica molt suggerent (aportada per DJ Chola i Gabb). La veu és de Maria Dolz.
  5. Esperant: i com ja he dit es nota la variabilitat de la temàtica quan adapten textos d'altra gent, aquest reggae ràpid n'és un exemple. Per a mi de les millors cançons d'aquest disc... La participació de Manoli Alandes en aquesta cançó li aporta un toc femení molt ben trobat, val a dir.
  6. Caça de Bruixes: Carles Belda s'apunta a col·laborar en aquest disc posant acordió en dues cançons. Aquesta n'és una. La Caça de Bruixes... Ska-folk característic... Una proposta molt interessant.
  7. Temps Difícils: punk-rock excelent. Al nivell més guitarrer d'Obrint Pas. (Algú ha pensat Obrint Nas? Hi ha gent amb mala idea)
  8. 1939: ska op, totalment op. Perquè no cal oblidar mai qui és qui. Qui està a quin bàndol i qui no, qui hi està i qui hi va estar. No cal oblidar com hem arribat fins aquí...
  9. Quatre Vents: segona col·laboració de Carles Belda (alguns el coneixereu de Mesclat) a l'acordió. Personalment (suposo que ja era hora) és la cançó que menys m'agada d'aquest disc i d'Obrint Pas en general. Una espècie de reggae-cumbia. I la lletra no és que estigui malament... Però no sé... No m'acaba d'emocionar.
  10. Records: harcore-punk fosc en l'altra vessant d'Obrint Pas. Lletra reeixida. Molt bon tema.
  11. No hi ha demà: Reggae, reggae, reggae. Bona cançó. No tinc res més a dir.
  12. Tornar a casa: ska característic d'Obrint Pas. Bona lletra, bona música... La veritat és que reescoltant Obrint Pas me n'adono i me n'alegro de que puguin ser un grup Europeu, que puguin trencar fronteres... Malgrat les intencions la major part de grups catalans normalment es limiten als territoris de parla catalana (PPCC) i això és patètic, sobretot quan hi ha molta qualitat... Però ja es sap que a l'estat espanyol lo català no està ben vist (i per no parlar de lo basc)...
  13. Som: HIMNE en majúscula total. Sens dubte la cançó que més m'agrada d'aquest disc. Per la lletra, per la força del punk i de les guitarres, i perquè té un toc d'optimisme... Em fa sentir realment identificat... Un tema de 10. I mira que a mi em tira més l'ska.

Un bon disc... Un bon disc. Un disc de maduresa. La única crítica que els puc fer jo és que haurien de llegir més llibres i de temàtiques més diverses per tal de trobar, (encara que sigui de tant en tant, anecdóticament) noves temàtiques que permetin ampliar el seu món i fer pensar a la gent, més enllà de la imprescindible lluita i rebelia que ja destil·la el grup. Perquè després em diguin que tot m'agrada i que soc un pilota i aquestes coses... A més, recordo que tot son opinions personals i que els comentaris us permeten opinar anónimament... Així que ja sabeu...

11 de desembre 2005

Deejays a Jamaica, LIQUIDATOR i FANZINES

Visiteu LIQUIDATOR... Jo hi he trobat uns fanzines sobre ska interessantíssims... I de tant en tant reprodueixo alguns dels interessants articles que conté per tal d'ampliar coneixements sobre els sons jamaicans...

DEEJAYS A JAMAICA, per Toni Face

No fue hasta los primeros años setenta que los deejay’s dejaron huella en la industria discográfica jamaicana, hasta entonces Count Matchuki y Sir Lord Comic eran los únicos que ocasionalmente visitaban el estudio de grabación para remezclar temas instrumentales siendo solicitados sus servicios posteriormente por los sound systems.

Inicialmente los deejays eran algo más que selectores de los sound systems, y asumieron el rol siguiendo los pasos de Winston ‘Count Matchuki’ Cooper, quien
en los primeros cincuenta comenzó a adornar los discos con precarios conocimientos sobre efectos de sonido y viendo pasar los años hasta que fueran reconocidos como artistas durante las grabaciones y ser tomados en serio.

La alternativa vino en 1969 cuando King Stitt, un deejay de la factoría Coxone, apodado como el feo al tener la cara desfigurada de nacimiento, grabó unos cuantos temas para el productor Clancy Eccles. Grabando temas como Fire Corner, Vigerton 2 y Herbsman Shuffle fueron abonando el terreno a posteriores deejays que vendrían despues. El primero en tener un éxito considerable dentro de este nuevo estilo fue U Roy que, inspirado en el estilo de Matchuki, popularizó su estilo de hacer toasting para el Doctor Dickies Dynamic System en los primeros sesenta. En el 69 unió sus fuerzas con King Tubby llegando a llamar la atención de productor de Kingston Arthur Duke Reid quien les llevó a su estudio situado en Bond Street para que hiciera toasting encima de las bases de dos viejos éxitos de rocksteady. Una vez publicadas estas canciones retituladas ahora como Weak The Town y Rule The
Nation, fueron importantes éxitos en la isla siendo la punta de lanza para otros deejays que empezaron a grabar discos en los meses siguientes.

Los productores, visto el creciente éxito que estaba teniendo este nuevo estilo,
empezaron a fichar nuevos talentos, pero el que causaba furor en esos dias era Dennis ‘Alcapone’ Smith. Desde 1970 hasta 1973, año en que se fue a vivir al Reino unido, Alcapone era el dj más prolífico, grabando material para casi todos los productores jamaicanos llegando a destacar su rivalidad con U Roy en términos de popularidad. Otros artistas que destacaron en este periodo eran David ‘Scotty’ Scott, Dave Barker y Lloyd Young, todos ellos habiendo hecho carrera en jamaica como vocalistas. U Roy, en cualquier caso, siguió liderando el estilo hasta los primeros setenta manteniendo su fama con una serie de éxitos locales obtenidos para un montón de productores. Una vez que Dennis Alcapone se había marchado a Inglaterra el nuevo rival con el que se encontraría U Roy era I Roy. I Roy venía de trabajar en unos cuantos sound systems de Spanish Town y comenzó grabando unas cuantas caras de disco en las que se notaba una fuerte influencia de U Roy y de Alcapone consiguiendo en poco tiempo llegar a tener su propio y único estilo, él llevó el arte de toastear a niveles antes desconocidos. Fue entonces cuando una nueva banda estaban viendo crecer su popularidad, eran Big Youth y trabajaban estrechamente con los deejays. Estos eran los dias grandes de los deejays.
Toni Face.

10 de desembre 2005

Pi-Iaio Bugia, 1d9 (Un de Nou), Skatalà

p-IAIO BUGIA
(lletra: J.O.Moregó / música: J.Asensio - I.Álvarez - I.Romero)

Això no hi ha qui ho pari
Els dos peus s'han embalat,
Un pitillo a la boca
I un coll ben fred a la mà.
Amb l'única intenció
De divertir-me i disfrutar,
Aquí estic per plantar-me
Fent un dance rude.

Posa't a ballar Rocksteady suaument
Tots els teus amics porten moviment!

El meu peu dret em ronda
Per darrera de l'esquena,
El que em trepitja el nas
És el meu genoll esquerra.
Un braç el tinc al cul
I l'altre em rasca l'orella,
Estic fet tot un nus
A punt de caure pel terra!

Posa't a ballar Rocksteady suaument
Tots els teus amics porten moviment!

Riddim'n'Roots, Riddim'n'Riddim
Mou malucs, (Feel that riddim man)
Riddim'n'Roots, Riddim'n'Riddim
Mou malucs, (Can you feel it?)
Riddim'n'Roots, Riddim'n'Riddim


Traducció al castellà:
p-ABUELO BUJÍA
(letra: J.O.Moregó / música: J.Asensio - I.Álvarez - I.Romero)

Esto no hay quien lo pare
Los dos pies se han embalado,
Un pitillo en la boca
Y un cuello bien frío en la mano.
Con la única intención
De divertirme y disfrutar,
Aquí estoy para plantarme
Haciendo un baile duro.

Ponte a bailar Rocksteady suavemente
Todos tus amigos llevan movimiento!

Mi pie derecho me ronda
Por detrás de la espalda,
Lo que me pisa la nariz
Es mi rodilla izquierda.
Un brazo lo tengo en el culo
Y el otro me rasca la oreja,
Estoy todo hecho un nudo
A punto de caer por el suelo!

Ponte a bailar Rocksteady suavemente
Todos tus amigos llevan movimiento!

Ritmo y Raíces, Ritmo y Ritmo
Mueve las caderas, (Siente este ritmo hombre)
Ritmo y Raíces, Ritmo y Ritmo
Mueve las caderas, (Puedes sentirlo?)
Ritmo y Raíces, Ritmo y Ritmo

09 de desembre 2005

Obrint Pas - Terra

El segon disc d'Obrint Pas (sense comptar la maqueta) apareixia el 2002 i portava per títol Terra. I incloia aquests temes:

  1. No hem oblidat: ska de mig temps de gran qualitat, amb la genial i habitual melodia de la dolçaina... I la habitual lletra reivindicativa... Un Himne, suposo...
  2. Respecte: hardcore-punk per demanar respecte... (Feia temps que no escoltava aquest CD i ara me n'adono que m'agrada força). Bon ritme, bona melodia de la dolçaina i bona lletra. Bo! Bo?
  3. Sense Terra: Fantàstic reggae... Fantàstica lletra. apareix una de les innovacions més interessants del disc, que és l'augment de l'ús de samplers... Sense Terra, i jo sense paraules.
  4. Més lluny: interessant cançó per dos motius... Perquè retroba l'esperit de festa i reivindicació de els crits de la terra com a temàtica i perquè esmenta el meu poble. En general a vosaltres us serà igual, però a mi em fa molta il·lusió. (Pels que no ho sapigueu els de Felanitx sóm molt afectats del nostre poble).
  5. Fuster 82/02: sampler dedicat a Joan Fuster, eminent escriptor valencià en llengua catalana de gran importància en el nacionalisme català a valència i sobretot en la definició i popularització del terme Països Catalans.
  6. Ara: Himne punk, un dels temes més significatius del disc dins del més pur so obscur d'Obrint Pas. (Aixó si sense oblidar la llum que introdueix la dolçaina)
  7. Des de la nit: tema original d'estil difícil de classificar amb un ritme curiós... Un dels que fan estil.
  8. Avui com ahir: a ningú es va obligar mai a parlar en castellà? Avui, com ahir, hi ha gent amb mala memòria... Ska-folk clàssic dels Obrint Pas. Cal remarcar un parell d'interessants canvis de ritme... I per no repetir-me, no dirè que la melodia de la dolçaina és...
  9. Lluny d'aquí: reggae, reggae in your jaggae. Un reggae ben posat, ben plantat. Amb tot al seu lloc.
  10. La marxa: petita marxa instrumental, solemne, interessant. D'aquests tracks que no haurien de contar com a tema, però que aporten originalitat a un disc.
  11. Trets al cor: hardcore-punk que recorda altament el disc anterior... En el so guitarrer es nota la mà de BVA Triku, el productor basc de grups com Betagarri, que a partir d'aquest disc produeix les gravacions d'Obrint Pas.
  12. Del Sud: ska característic d'OP (no confondre amb OT)... I una de les lletres més destacables... almenys d'aquest disc.
  13. El cant dels Maulets: Al Tall s'apunta a la gravació d'aquest disc col·laborant en la versió d'Obrint Pas d'aquest himne (i Himne) entre moltes coses anti-borbonic... Un tema dels que fan que els més majors s'interessin per els grups de joves...
Què puc dir per concloure i resumir aquesta ressenya? Obrint Pas reafirma la seva consolidació en l'àmbit de la música reivindicativa a Catalunya, a l'Estat espanyol i fins i tot a Europa amb aquest disc, en el qual la sonoritat harcore-punk perd presència per donar pas a una major proporció de temes reggae-ska... Obrint Pas s'ha convertit en un grup rebel però festiu, que promet reflexió i crítica a més de fer que la gent s'ho passi bé.

De totes formes d'altra banda, tenen tendència a repetir-se una mica i a experimentar poc... Haurien de fer, de tant en tant, algun tema arriscat, prenent exemple dels desapareguts Inadaptats, que sempre es reinventaven a si mateixos disc rera disc. A més, les lletres... També podrien trobar de tant en tant altres temes... Podrien agafar d'exemple Kortatu mateix... o Skalariak... (Tot això és una opinió subjectiva subjecta a canvis, variacions i tot tipus de discrepàncies. La pròxima oportunitat de discrepar serà en el decurs del comentari de La Flama, l'últim disc d'estudi d'OP abans del directe que acaben de publicar.)

08 de desembre 2005

Obrint Pas a Sant Andreu

Molt bon concert d'Obrint Pas ahir a Sant Andreu del Palomar, antic poble del Barcelonès ara ja barri de Barcelona...

Uns irregulars però interessants Radio Raheem varen caldejar una mica l'ambient. Quin problema tenen Radio Raheem? Doncs que intenten fer el mateix que ja fan molts altres grups a Barcelona amb l'inconvenient que els altres grups ho fan molt bé. El que més em va cridar l'atenció de la seva actuació va ser una versió dels mítics Potato de Vitoria-Gasteiz dels quals ja en parlarem extensament en un futur... La cançó en qüestió és Sube, sube... I ja en parlarem...

En general la gent va embogir quan Obrint Pas va anunciar la seva aparició amb el sampler Fuster 82/02, que tot seguit va encadenar (de forma idèntica al disc en directe) amb Ara i El foc i la paraula.
Aquí jo ja m'havia adonat de dues coses:

  1. La primera és que estava ple, ple, ple a vessar... Mai he sigut bó calculant persones però no m'assustaria a afirmar que n'hi havia més de 3000.... Un envelat grandet ple a vessar on havies de demanar permís als del teu voltant per respirar.
  2. La segona és que el so del concert d'Obrint Pas era prou bo. Els dos concerts anteriors que havia presenciat del grup m'havien defraudat lleugerament pel so... Especialment perquè no es sentia ni la dolçaina ni la veu del cantant. En aquest cas, suposo que en part per l'acústica del propi envelat o potser pels recursos del propi grup o de la organització la qualitat del só era molt elevada. I cal felicitar-los a tots... Sobretot als que han pagat per a que aquest concert pogués ser (i gratuït!).
Segurament l'ordre de les cançons a partir d'aquí ja és quelcom vague en la meva memòria... com és senzill suposar.

El que si puc dir és que, com a concert de promoció del disc en directe es varen cenyir als temes del disc (amb alguna concessió interessant que ja esmentarem) tot i variar l'ordre... Així varen anar succedint-se temes com No hem oblidat, Avui com ahir, Des de la nit, Esperant, Novembre, No hi ha demà, la genial, sempre genial Revolta de L'Ánima, la Caça de Bruixes que va emocionar particularment l'audiència ja de per si embogida aprofitant tots els espais possibles per ballar i inventant-ne de nous, llançant-se uns sobre altres.
Mentrestant es succeïen cançons i melodies de dolçaina... Els castellers de sempre s'enfilaven iconstantment hi havia qui encenia bengales provocant dues reaccions diferents: l'entusiasme i l'embogiment d'alguns i la fugida despavorida d'altres (en la qual incloc els màrtirs de la taula de so que feien el possible per evitar que les guspires fessin malbé l'instrumental, o l'operadora de la càmara que projectava les imatges a les dues pantalles que, també les havia de sofrir, com si no en tingués ja prou amb aguantar les 4 hores que va durar tot dreta aguantant estoicament la càmara).
Trencar el silenci. Els crits de la terra/Bella Ciao. No tingues por. A València. El cant dels maulets ja començava a fer olor de final. Al públic però, totalment entregat, li era igual.

Però suposo que l'espectacle és l'espectacle i a banda de regalar al públic la melodia famosa popularitzada per l'Elèctrica Dharma (Jordi de Sant Jordi es diu?) i un solo instrumental de dolçaina molt interessant varen disposar-se a acabar. Aixó si, acabar bé.
La flama, Som, i Del Sud. En un final tan apoteòsic com la resta del concert. Com apoteòsic va ser que quan el públic va demanar un bis, el bis va ser Zu Atrapatu Arte! de Kortatu (realment em varen conquerir amb aquest bis) i un repàs a Bella Ciao que va tornar a embogir l'audiència.

Tot molt bé? Tot? No... Em sap greu dir això... Però crec que ho he de dir.
Crec que està molt bé que TOTHOM s'ho passi bé... Però de vegades hi ha gent molt poc coherent, en una música que parla de respecte, la gent que l'escolta de vegades no respecta res. Hi ha gent que vol anar al concert i no acabar amb mal d'esquena per les ósties que li han fotut. Hi ha gent que està lesionada d'alguna forma i no vol acabar tornant al metge amb més mal. I per què ho dic, perquè hi ha gent que no respecta als demès a l'hora de passar-s'ho bé. Foteu-vos d'ósties entre vosaltres, jo de vegades ho faig, però assegurau-vos que no esteu putejant a ningú perquè aleshores no sou coherents. I si d'alguna forma us ho fan veure, demanau disculpes i intenteu no molestar en comptes d'amenaçar...

06 de desembre 2005

Obrint Pas - Obrint Pas (Propiedad Privada Prohibido el Paso)

Any 2000. Obrint Pas llença el seu primer CD de llarga durada. No porta títol. Alguns l'anomenen Obrint Pas, d'altres pel que diu el cartell trencat que apareix fotografiat a la portada del CD: Propiedad Privada Prohibido El Paso. Aquesta data suposa l'inici d'una llarga carrera que aquest any ha vist un capítol més amb la publicació d'En Moviment, el primer disc en directe del grup.

El disc del 2000, aquell disc... Quina companyia m'ha fet aquell disc en les hores d'estudi, en dies avorrits, en viatges llargs, i en festes, concerts... Un gran disc. Aquesta és la meva visió de cada un dels temes:

  1. On vas?: després d'una llarga i bonica intro, comença aquesta obscura però genial cançó de tocs hardcore-punk, que expressa moltes de les inquietuds de la joventut avui en dia. Particularment sempre m'hi he sentit molt identificat. Podria considerar-la fàcilment un Himne!
  2. Trencar el silenci: un interessant ska lent per trencar el silenci, i per fer-se respectar. També ha esdevingut una de les cançons més característiques d'Obrint Pas. A mode d'introducció, un sampler de Tio Canya. Com ja s'ha fet habitual, fantàstica combinació de vents i dolçaina, a mode de diàleg.
  3. Continuar Avançant: què puc dir jo d'aquesta cançó que no sembli redundant o excessivament afalagador. Un hardcore-punk que mai no em deixa indiferent... D'aquests que em posen els pels de punta. Gairebé un altre Himne.
  4. Sota el seu cel: ska-folk característic, però amb una lletra més complicada, el que no la fa tan reeixida com Trencar el silenci. Però això no implica que no sigui una gran cançó. La dolçaina, els vents, i començar, només cal començar, des de tots els fronts, des de tots els racons!
  5. Telefeixisme: tema eminentment hardcore que ataca el món de la tv, si és que cal, ja que s'ataca a si mateix. M'alegra molt que la recuperessin després de no tocar-la durant dos anys per incloure-la al directe, i amb la col·laboració d'Alex d'Inadaptats que li va com l'anell al dit!
  6. Quan ja no ens quede res: cançó estranya... Ska a mig-temps, prop del rocksteady. Pessimista... No és dolenta, tampoc no és la que més es recorda d'aquest disc. Més aviat el contrari.
  7. Cada cop: després d'una gran intro de dolçaina, ve més que un tema: un Himne. Cada Cop. Cada cop... sempre esperant el meu final, el meu final! Estremedora, hardcore-punk... Obscura. Certa. I la melodia de la dolçaina, què gran!
  8. Temps d'esclatar: una altra gran cançó plena de ràbia i rebel·lia, de caire més aviat punk. I és que ha arribat el temps d'esclatar... Aquesta cançó et fa esclatar! M'encanta!
  9. Quan no hi ets: reggae, reggae, reggae. Molt bon reggae. Despuntava qualitat. De les menys conegudes del disc però que m'encanta... Ara feia molt que no l'escoltava i m'ha emocionat quan l'he recordat...
  10. No tingues por: hardcore-punk-folk... Gran combinació de la guitarra rítmica i la melodia de la gralla... Gran lletra. Tema ple de força i ràbia. Tot plegat, un altre Himne! I com ja sabeu, cap agresió sense resposta!
  11. Punt de mira: per tancar el disc, potser una de les cançons més interessants... sempre des del meu punt de vista! Per què? Si una cosa li falta a Obrint Pas, és innovar-experimentar... S'han estancat una mica en un estil que els dóna molt bons resultats però sense arriscar-se mai a provar coses extravagants, encara que només es tractés d'un o dos temes per disc. Almenys en aquest disc hi ha aquesta perla, Punt de mira, que potser és el tema més original respecte ells mateixos que han fet.
En resum, un gran disc... Un disc on hi ha un gran equilibri entre les sonoritats més guitarreres (hardcore-punk) i les més skatalítiques, equilibri que es perd en futurs discs, com ja comentarem. Propera entrega: Terra.

05 de desembre 2005

Can't take my eyes off of you

Aquesta cançó de l'Aretha Franklin, repopularitzada després per la Gloria Gaynor té el gran honor de que els Bad Manners l'hagin versionada al seu disc més recent. Stupidity. Aquesta és la lletra:

Can't take my eyes off of you
You're just too good to be true
Can't take my eyes off of you
You'd be like heaven to touch
I wanna hold you so much
At long last love has arrived
And I thank God I'm alive
You're just too good to be true
Can't take my eyes off of you
Pardon the way that I stare
There's nothing else to compare
The sight of you leaves me weak
There are no words left to speak
So if you feel like I feel
Please let me know that it's real
You're just too good to be true
Can't take my eyes off of you
chorus:
I love you baby and if it's quite all right
I need you baby to warm the lonely nights
I love you baby, trust in me when I say
Oh pretty baby, don't bring me down I pray
Oh pretty baby, now that I've found you stay
And let me love you baby, let me love you

Traducció:

No et puc treure els ulls de sobre
Ets massa bona per a ser veritat
No et puc deixar de mirar
Tocar-te ha de ser tocar el cel
Et vull abraçar tant!
Al final ha arribat l'amor cert
I dòno gràcies a Deu que sóc viu
Tu ets tansols massa bona per a ser veritat
No et puc deixar de mirar
Perdona el meu mirar astorat
No hi ha res que es pugui comparar
La teva visió dèbil m'ha deixat
No queda ja res que pugui dir
Així, si et sents tal com jo ho faig
Per favor, deixa'm saber que és real
Ets massa bona per a ser veritat
No et puc deixar de mirar
tornada:
T'estimo, nena, i està força bé
Et necessito per escalfar les nits solitaries
T'estimo nena, creu-me quan et dic
Nena preciosa, se que no em decebràs
Nena preciosa, ara que t'he trobat, queda't
I deixa'm estimar-te, nena, deixa'm estimar-te.

04 de desembre 2005

Obrint Pas (I) - La revolta de l'ànima

Amb motiu de la publicació del primer disc gravat en directe d'Obrint Pas ja vaig dir que s'acostava el moment de fer un repàs per la seva discografia... Un repàs comentat és clar.

El primer pas en aquesta musicografia és la maqueta que els va popularitzar especialment. La revolta de l'ànima (1998). Una maqueta que ja porta 3 o 4 reedicions i que és més que una declaració de principis... El manifest que definieix a Obrint Pas.

  1. La revolta de l'ànima: tema que dóna nom al disc i que personalment m'agrada molt. És un reggae (african reggae) amb totes les de la llei. De manual vaja. La lletra, un recordatori per a tothom que l'ànima és l'últim que es perd. Salam Alaikum!
  2. Som més: tema de tendència hardcore-punk que definia un dels estils que acompanyarà el grup com a senya d'identitat. En aquest cas la lletra passa del pessimisme de la realitat a l'optimisme de la utopia. Cada cop som més que agafem el relleu de la merda que ens han deixat i fem que la cultura sobrevisqui!
  3. Els crits de la terra: si hi ha una cançó que sempre s'associarà a Obrint Pas, que defineix l'estil i el caire festiu d'Obrint Pas, que estableix les bases de l'ska-folk amb dolçaina i que molts embogim en sentir-la és aquesta. Un Himne, amb majúscula.
  4. El ritme de la gent: De l'apartat hardcore-punk, un temet, igual de naive que el segon. En aquest cas critiquen la distància exitent entre el que la gent viu i el que les fàbriques de cultura artificials dónen. No acabaran amb el ritme de la gent!
  5. Àfrica: tornant a l'ska-folk, una altra cançó que per a mi és un Himne indiscutible. "I ara què, i ara què, i ara què, què penseu fer?" Una reflexió sobre les contínues injustícies i abusos del món "desenvolupat" envers el tercer món.
Un disc imprescindible si us agrada qualsevol dels altres d'Obrint Pas.
Un disc interessant si us agrada el mestissatge de cultures, car aquesta és l'oferta d'Obrint Pas, cultura jamaicana-britànica-americana-catalana... Una barreja que, amb els millors ingredients de cadascuna pot tenir moments exquisits. Per a gourmets....

La pròxima entrega... Obrint Pas (Propiedad privada prohibido el paso)

02 de desembre 2005

Monstre Bu, Discipulos de Otilia, Otiliamina Pura

Los mendigos viven sin hogar
las guerras siguen matando
el hambre gobierna países
y la naturaleza se va deteriorando
Discriminación racial y sexual
violencia gratuita en las calles
los ricos y los pobres
cada vez más ricos cada vez más pobres están
Qué vas hacer tú!
venga despierta ya.
Sociedad clasista de modelo
su doctrina es ganar mucho dinero,
cuida tu imagen y vestuario,
lo más importante es tu salario
mundo difícil de entender
que todos deberíamos cambiar
para que lo podamos disfrutar
junto a los que vienen detrás
Qué vas hacer tú!
venga despierta ya.