Crònica Concert Potato + Skarface a la Sala Apolo

Ara farà 10 dies vaig anar a un concertillo que no va estar pas malament...

Uns Skarface en hores baixes, però prou competents a l'hora de fer trontollar el terra de la mítica Sala Apolo (com t'enyoro, Apolo, no n'hi ha cap com tu aquí a Madrid... Suposo que t'hauré de venir a veure més sovint). I després uns Potato llegendaris, lluny de la seva millor hora, però oferint-nos qui sap si la última oportunitat de gaudir de grans himnes....

El concert va ser força puntual. Dj Xeriff, vocalista d'uns Dr.Calypso cada dia més difícils de veure en directe, va ser l'encarregat d'amenitzar la vetllada...

Skarface varen començar a escalfar l'ambient... Clar que pels més puristes de l'ska l'escena era decebedora (com diuen alguns, quina decepció, amb el que havien arribat a significar...). Però clar... Mantenir grans formacions estables és car i difícil... I suposo que en aquest cas el que més ha patit son els vents... La imatge d'un grup com Skarface amb un únic instrument de vent, un saxo, és certament trista... Però si el que cal fer és divertir-se, és un fet que es pot "perdonar".

Els francesos varen oferir un variat repertori de tota la seva trajectòria discogràfica (amb un disc per any entre el 1992 i el 2003) que ha viscut uns anys de sequera. Alguns dels temes, autoversionats, realment hi perdien molt... Però bé... A mi em va ser suficient: Kung Fu, Catalunya (un clar gest a l'audiència), la genial Politiquement Correct, Skarface, Jamaica Ska (va ser decebedora perquè en varen tocar la versió anglesa i a mi m'encanta la francesa que varen fer ells mateixos), I hate you so, It's time to go, Dr. Martens Boots, El Dorado, Leave Me Alone, Always Look on the Bright Side of Life (molt gran versió de la més gran encara cançó final de La vida de Brian dels Monty Python) i alguns temes més que no recordo...

Els Potato varen començar i varen acabar... No recordo massa bé l'ordre de les cançons... El que si sé és que vaig volar tan amunt que aquest divendres hi torno, a Madrid a la Gruta'77. (Havia de triar entre veure Betagarri i veure Potato i he preferit repetir els segons). Com que és la gira de comiat, s'ha d'aprofitar.

Tornem ara peró a BCN. A la Sala Apolo, amb els Potato a punt de començar el concert... I per obrir boca varen fer un Buen Tiro. Una gran versió del "Guns Fever" de la Baba Brooks Band (aka Skatalites) que forma part del repertori de la banda desde molt temps ençà... I després d'aquesta intro, varen començar a succeïr-se els temes mítics de la banda... Al llarg del concert varen fer 3 poupurris per poder tocar més temes en el reduït temps de què disposaven...

Entre versions dels Skatalites, els grans temes de Potato: la gente dura, Rula, rula, rula rula... Jamaica Ska... (Sí, un altre cop Jamaika Ska, però aquest cop ens varen oferir la versió espanyola que ells mateixos varen popularitzar). Varen dir al públic "Sube, sube". I el públic va respondre al 100%. I tant que va pujar... I el goig de veure una Apolo amb gent de 3 generacions diferents.... Com a mínim... Jo estava nerviós... Però amb l'ska i el reggae tranquil de Potato és fàcil mantenir la tranquilitat (encara que et tractin com un subnormal): Kuiti! (Alguns en coneixereu més la versio que Betagarri va fer-ne al disc 80/00). Un altre tema mític que va sonar va ser Txop-Txuey... Molt gran...

Amb la Klase Obrera em vaig auto-abduïr. (Se entera o no se entera?) El Aguila encara domina en el món sencer. (Això si n'hi ha). I encara predomina l'Elástica Consciència. Del seu disc més recent van tocar Robotic i la instrumental Blueska (em fa fallar El Rey del Lio) (bé de fet em varen fallar molts components mítics de la banda que podrien haver jugat a participar a aquesta última gira, o colaboradores històriques com Begoña Bang Matú).

I el regitzell de himnes no es va aturar en la hora i mitja de reggae i ska tradicional que ens varen regalar (en certa manera) els Potato... Miguelín el Cashero (Sammy Dead'Oh). Monkey Man. Pegamento. Derroche. És que només pensar-hi se m'estan posant els pèls de punta... El Reggae Popular Riojano (Ke beban, ke beban, que hay más en la bodega).

En poques paraules... Divendres repeteixo.
I dissabte intentaré explicar-ne més coses... Si l'ska i la cervesa no m'ennuvolen la memòria...

Roland Burrell, un vocalista menystingut

Roland Burrell és un vocalista que no ha rebut molta atenció durant la seva carrera, però suposo que si ha aconseguit un disc de “Greatest Hits” alguna cosa bé deu haver fet.... No? De fet, escoltant als temes que composen el disc “The Best Of Roland Burrell” (Prestige, 1994) es pot comprovar que sí, que ha fet algunes coses ben fetes. Amb una veu aguda i encantadora, que recorda en alguns moments la d'Horace Andy, Burrell conjunta belles melodies, aconseguint, fins i tot, que els temes compromesos sembli de somni. La fabulosa "Black Race" és un bon exemple de tema militant que et transposa i et transporta amb gran delicadesa. De totes formes, és possible que la veu i l'estil de Burrell sigui totalment eficient a les seves cançons com "Suzette", "Strongest Love", i "Stormy Night", amb la seva tornada plena d'emoció, "Have you ever been outside when the rain is falling?" (Has estat mai a fora mentre la pluja queia?).

"Johnny Dollar" (1982) probablement és la seva cançó més coneguda, ja que va ser inclosa a l'album "Crucial Reggae" d'Sly & Robbie. De totes formes la cançó està acreditada a The Rolands. La veritat és que hi ha molt poca informació disponible sobre la història d'aquest grup, si és que realment va existir: hi havia més d'un Roland? Com va anar la seva carrera...? A Internet m'ha resultat impossible trobar més informació sobre aquest artista i/o sobre el grup The Rolands. Si disposeu d'informació que pugui contribuir constructivament a aquest apunt, prego que la inclogueu com un comentari o que me l'envieu per a completar aquest apunt. Gràcies. La veritat és que estaria bé disposar de més informació d'aquest artista menystingut.

Jo vaig descubrir-ne l'existència amb el disc recopilatori “100 Reggae Greats” (House Of Reggae 1996). Les cançons de Burrell que s'inclouen a aquest recopilatori de diversos artistes (i que més endavant comentem) estan extretes del disc de grans èxits abans esmentat, “The Best of Roland Burrell” (Prestige, 1994), que és una reedició en CD d'un disc aparegut per primer cop als anys 80.

De totes formes també es poden trobar aportacions seves al disc “Jamaica Affair Vol.2” (la cançó “See the Hypocrite”) (John Dread Prod, 1987) i al disc “Jamaican Gold” (la cançó “Watch And Peep”), produït per Ansel Collins amb Sly & Robbie el 1979 i reeditat en CD recentment per Moll Selekta (2002)

Discografia

• “The Best of Roland Burrell” (Prestige, 1994)

• “Crucial Reggae Driven by Sly & Robbie” (cançó “Johnny Dollar” acreditada a The Rolands) (Mango, 1982)

• “Jamaica Affair Vol. 2” (“See the Hypocrite”) (John Dread Prod, 1987)

• “Jamaican Gold” (“Watch And Peep”) (Ansel Collins with Sly & Robbie) (Moll Selekta, 2002) (Original Record Date 1979)

Alguns temes:

• Suzette: reggae molt melódic i calmat. “My little girl Suzette that I need so much...”. La base, molt rítmica (i poc melódica) conté a més de les percusions diverses i el ritme de guitarra, uns vents (segurament artificials) que donen cos a la cançó... És un bon tema que tampoc no tomba d'esquena.

• Black Race: Black Race en canvi comença amb una intro de guitarra molt interessant... També Reggae molt dels vuitanta i de temàtica Rastafari (“Africa is for the black people of the world”). Tema de gran lirisme, potser té la passió que li falta a Suzette per ser un molt bon tema.

Breu crònica de Roy Ellis "Mr. Symarip" w/ The Peeping Toms

Ja fa dos mesos vaig anar a veure el concert de Roy Ellis "Mr. Symarip" a la Gruta 77, Madrid. No n'he parlat abans perquè a la feina he anat realment de cul i m'ha estat impossible... Però ara començo a retrobar moments per a escriure cosetes a aquest blog. Espero que em disculpeu.
El cantant estava acompanyat per The Peeping Toms.

El concert va estar prou bé. El cantant va presentar gairebé totes les cançons del seu últim disc (a la discogràfica estatal Liquidator i on també està acompanyat per The Peeping Toms).

Val a dir que la majoria de les cançons son normaletes, excepte una o dues de realment molt bones i una o dues de regulars. (No he escoltat el disc, però segurament me'l compraré només per la cançó que dóna nom al disc, "Skinheads Dem A Come"). A part del disc va interpretar
cançons seves mítiques, entre les quals la seva imprescindible "Skinhead Moonstomp". O Skinhead Girl, tot un clàssic mil cops versionat (entre d'altres per Bad Manners i The Specials). Què gran, si senyor!

De The Peeping Toms poc en puc dir... Un dels grups nascuts arran de la dissolució de la gran banda Malarians (torneu, siusplau!!!!!!)... Des del meu escàs coneixement de la tècnica instrumental, a mi em semblen molt bons músics... Sense cap dubte dels millors de la capital de l'estat. Indiscutiblement uns acomapanyants de luxe per al senyor "Mr. Symarip".

En poques paraules, va ser un concert al qual m'ho vaig passar molt bé. La única llastima es que la Gruta 77 deixa molt que desitjar (sobretot en comparació amb la genial Sala Apolo). Pel que he llegit el concert a la KGB va estar ple d'impresentables... Almenys a Madrid la gent es va comportar, tant que fins i tot va convidar a 4 Skinhead Girls a pujar a l'escenari mentres els dedicava la cançó. El que és realment lamentable és que uns impresentables no deixin als músics fer la seva feina i facin malbé la festa als que realment gaudim de l'ska (en referència al succeït a la KGB).

Un altre dia parlaré de Symarip... I un altre de Malarians... I un altre...

POTATO + SKARFACE

Aquest divendres 16 de Febrer, una gran nit... Trista nit.

Concert inicial de la gira de Comiat de Potato, acompanyants en aquesta ocasió pels francesos Skarface.

Un concert ENORME.

Producciones Vikingas, agència de management dels dos grups així com de Begoña Bang Matú (entre altres) són els promotors del concert, enmarcat en la Skarnaval Reggae Party.

Així, Divendres, 16 de Febrero obrirà les portes aquest Skarnaval, en una nit repleta de ritmes jamaicans, a la qual la llegendaria banda Potato arrenca la seva gira de comiat. Com ja hem esmentat estaran acompanyats per la banda francesa Skarface i l'ambientació musical correrà de la mà de Dj Xeriff. El citat minifestival tindrà lloc a la genial Sala Apolo de Barcelona.

Hora: 20:00h Obertura de portes
20:30h Inici del concert

Més info dels grups

POTATO

Potato, la banda de Ska Reggae més veterana de la península acaba d'anunciar la seva gira de comiat per aquest any 2007. La formació, nascuda a Vitoria l'any 1984 dins del que va ser anomenat Euskadi Tropial, posará fi a la seva existència després de 23 anys d'activitat durant els quals han editat 9 discs, han realitzat centenars de concerts per tot l'estat i ha acollit en aquest període aprop de 50 músics.

Per a aquesta última gira, que s'iniciará amb aquest concert, s'incorpora al grup Aianai, el fundador de la banda i autor de temes com Miguelín el Cashero, El Águila, La clase obrera, Txop Zuei, Kuiti o Rula.

Precisament aquests i altres grans éxits de Potato com El Sultán, Sube, Plántala, Reggae Popular Riojano, Punki Reggae Party, Elástica Conciencia, Puro Derroche, Pegamento, Kiki, Babilonia, Jhonny Brusko, Monkey Man o Jamaica Ska seran la base del repertori d'aquesta última gira en la qual la banda vol agraïr als seus milers de seguidors la fidelitat i l'afecte que durant tot aquest temps els han demostrat.

Així doncs estam al davant de la darrera oportunitat de gaudir de la música ballable, cadencionsa i rítmica, del peculiar reggae i ska que practica Potato, sense estridencies però amb un clar missatge de diversió y compromís apte per a tots els públics. I amb la seva indubtable gran qualitat instrumental.

SKARFACE

Amb una dotzena de discos a l'esquena, casi un per any, Skarface és una de les bandes més importants de l'ska francés independent desde que sorgiren l'any 1991 . Ritmes jamaicans, barreja d'ska, reggae i punk donant forma a uns himnes skatalítics que faran la delícia dels assistents a aquest festival, convidant-los a ballar sense remisió al compàs del frenètic ritme desplegat per les guitarres, el saxo, el baix, el trombó i la bateria.

DJ XERIFF

L'ambientació musical correrà a càrreg de Dj Xeriff (Dr.Calypso), un clàssic al recorregut de sales de la ciutat, les seves sessions abarquen tot el ventall de sons negres: ska, reggae, soul, funk, rocksteady...

Lloc: Sala Apolo. C/Nou de la Rambla 113. Barcelona.

Metro: Paral.lel, Autobuses: 20, 36, 57, 64, 121, 157, N0 y N6
Entrada: 15 € anticipada (Revolver, Etnomusic, Kebra, Daily, Hot Shots y Atrapalo.com)
18 € en taquilla