Ahir vaig anar al meu primer concert de Toots & The Maytals... I no m'estranyaria que també fos l'últim. La veritat és que al final vaig acabar a mig camí entre la satisfacció i la decepció...
El tema és que el concert va començar puntualment a les 21:30. Un noi (de l'organització?) va presentar l'actuació. I va sortir la banda. Un baixista, un bateria, dos guitarres, dos (quatre) teclats, dues coristes i el Toots.
Com sempre, no recordaré l'ordre exacte de les cançons, peró si la majoria de cançons que van tocar. El que sí recordo és que va començar amb Pressure Drop. Com ja es podia entreveure per la presència de dos teclistes, els vents eren sintètics al més pur estil Ska-P. Una decepció musical. Clar que els fantàstics temes i la característica veu de Toots són prou emocionants com per disfrutar d'una nit de, com alguns anomenen, Gospel-Reggae.
Jo hi vaig anar amb iLòGiCa, una enorme amiga meva que no estava molt segura de saber massa temes. I LóGiCament s'ho va passar bé (o va dissimular molt).
A nivell musical les coristes també eren decebedores. No eren precisament d'aquestes de categoria. De fet diria que eren fluixetes. Dels teclistes no en diré res. Simplement no m'hi vaig fixar. Un dels guitarristes va fer un parell de solos interessants. Peró poca cosa més a nivell musical. Efectivament la veu de Toots ja no és la que era... L'edat té aquestes coses. Peró el temps que va cantar, pel meu gust va estar a l'altura de les circumstàncies.
Si he escrit "el temps que va cantar" és perquè va cantar poc més d'una hora i mitja. El públic no s'ho creia. Van tocar d'una tirada. Però de cop i volta van marxar, varen encendre les llums i van dir prou. El públic, incrèdul, va començar amb el recital de "Speedy Gonzàlez" i "Guns Of Navarone" però res. Una de dues, o el preu de les entrades es corresponia a un xou curt o simplement el Toots es va quedar afònic i havia de reservar-se per a altres dates. En qualsevol cas una decepció més.
Peró entrem ara en una espiral positiva.... Un repàs dels temes més significatius de la nit. Com ja he esmentat va començar de la millor manera per caldejar l'ambient, Pressure Drop. Aquest tema, que ha estat versionat, entre altres per Specials i per Selecter, ha estat emprat a la pel·lícula "50 primeras citas", una pel·lícula sorprenentment plena de temes reggae.
La nit seguí encadenant clàssics i alguns temes no tan clàssics... Es recreà amb Reggae Got Soul (You got soul, she got soul, them got soul, everybody got soul...). Entre els més celebrats hi ha Bam Bam, el qual va interpretar més que dignament... Tenint en compte el baix estat de forma del cantant. Per cert que per tractar-se d'un espai lliure de fum, ahir gairebé no podia obrir els ulls... Hi tenia més plom que la gasolina súper. (Perdó per la broma fàcil sense gràcia!) Mentrestant la nit i Toots anaven desfullant el seu repertori... Ara Never Grow Old, després Do The Reggay. Amb un públic que va anar de menys a més...
L'Apolo presentava un 85% percent de la seva entrada màxima. Dels quals el 100% estava pendent de passar-s'ho bé i aguaitant amb especial interés els clàssics dels clàssics. D'aquesta manera l'audiència es rendí a Time Tough, al·lucinà amb Sweet & Dandy, s'entregà amb Pomps & Pride... I tocà el torn de la reversionada per Specials (i per Potato i Skatalà) Monkey Man. Per cert, el Luismi de Dr.Calypso estava per allà (al balcó) gaudint del Toots com un entusiasta més. Aquestes coses em fan gràcia... Bé deia que tocà el torn a Monkey Man, i l'organització es mostrà molt tolerant... (o foren els músics) i deixaren pujar fins a 30 persones a l'escenari... Una bestialitat... Es varen enrollar molt!!!
I no menys emocionat es mostrà el públic quan descobriren que tocava el torn de 54-46 Was My Number. Funky Kingston també fou bastant ben rebuda pel públic. I Take My Home (Country Roads) feu posar els pels de punta a més d'un.
Per acabar intentaren fer un funky-reggae apoteòsic que quedà en teòsic. I per acabar-ho d'arreglar deixaren al públic en un flamant coitus interruptus que deixà totalment desil·lusionat a la totalitat del públic... Bé, com diuen a les pelis, "fue bonito mientras duró".
El que no els podré perdonar mai és que no toquessin TRUE LOVE.
Jo hi vaig anar amb iLòGiCa, una enorme amiga meva que no estava molt segura de saber massa temes. I LóGiCament s'ho va passar bé (o va dissimular molt).
A nivell musical les coristes també eren decebedores. No eren precisament d'aquestes de categoria. De fet diria que eren fluixetes. Dels teclistes no en diré res. Simplement no m'hi vaig fixar. Un dels guitarristes va fer un parell de solos interessants. Peró poca cosa més a nivell musical. Efectivament la veu de Toots ja no és la que era... L'edat té aquestes coses. Peró el temps que va cantar, pel meu gust va estar a l'altura de les circumstàncies.
Si he escrit "el temps que va cantar" és perquè va cantar poc més d'una hora i mitja. El públic no s'ho creia. Van tocar d'una tirada. Però de cop i volta van marxar, varen encendre les llums i van dir prou. El públic, incrèdul, va començar amb el recital de "Speedy Gonzàlez" i "Guns Of Navarone" però res. Una de dues, o el preu de les entrades es corresponia a un xou curt o simplement el Toots es va quedar afònic i havia de reservar-se per a altres dates. En qualsevol cas una decepció més.
Peró entrem ara en una espiral positiva.... Un repàs dels temes més significatius de la nit. Com ja he esmentat va començar de la millor manera per caldejar l'ambient, Pressure Drop. Aquest tema, que ha estat versionat, entre altres per Specials i per Selecter, ha estat emprat a la pel·lícula "50 primeras citas", una pel·lícula sorprenentment plena de temes reggae.
La nit seguí encadenant clàssics i alguns temes no tan clàssics... Es recreà amb Reggae Got Soul (You got soul, she got soul, them got soul, everybody got soul...). Entre els més celebrats hi ha Bam Bam, el qual va interpretar més que dignament... Tenint en compte el baix estat de forma del cantant. Per cert que per tractar-se d'un espai lliure de fum, ahir gairebé no podia obrir els ulls... Hi tenia més plom que la gasolina súper. (Perdó per la broma fàcil sense gràcia!) Mentrestant la nit i Toots anaven desfullant el seu repertori... Ara Never Grow Old, després Do The Reggay. Amb un públic que va anar de menys a més...
L'Apolo presentava un 85% percent de la seva entrada màxima. Dels quals el 100% estava pendent de passar-s'ho bé i aguaitant amb especial interés els clàssics dels clàssics. D'aquesta manera l'audiència es rendí a Time Tough, al·lucinà amb Sweet & Dandy, s'entregà amb Pomps & Pride... I tocà el torn de la reversionada per Specials (i per Potato i Skatalà) Monkey Man. Per cert, el Luismi de Dr.Calypso estava per allà (al balcó) gaudint del Toots com un entusiasta més. Aquestes coses em fan gràcia... Bé deia que tocà el torn a Monkey Man, i l'organització es mostrà molt tolerant... (o foren els músics) i deixaren pujar fins a 30 persones a l'escenari... Una bestialitat... Es varen enrollar molt!!!
I no menys emocionat es mostrà el públic quan descobriren que tocava el torn de 54-46 Was My Number. Funky Kingston també fou bastant ben rebuda pel públic. I Take My Home (Country Roads) feu posar els pels de punta a més d'un.
Per acabar intentaren fer un funky-reggae apoteòsic que quedà en teòsic. I per acabar-ho d'arreglar deixaren al públic en un flamant coitus interruptus que deixà totalment desil·lusionat a la totalitat del públic... Bé, com diuen a les pelis, "fue bonito mientras duró".
El que no els podré perdonar mai és que no toquessin TRUE LOVE.
1 comentari:
Bnenvingut al mon dels directes de "Toots & Maytals". (fa dotze anys que son iguals)
Publica un comentari a l'entrada