The Heptones, 35 anys d'història (II)

The Heptones, era de canvis 1975 - 1994

El primer disc després de l'aventura canadenca de Sibbles fou 'Cool Rasta' (1975) produït per Harry J i publicat per Trojan. L'any 2002 fou reeditat en CD per Trojan amb 9 temes addicionals. El 1975 signaren un contracte amb un dels grans segells, Island Records i tot just un any després sorgí, de la mà del productor Danny Halloway, 'Night Food' (1976). Aquest disc contenia sobretot noves versions de temes clàssics de l'era Studio One. Tot seguit enregistraren el que es considera el seu millor treball dels anys 70, 'Party Time' (1977) produït pel brillant Lee “Scratch” Perry i molt similar al seu anterior treball, també format per noves versions de temes clàssics de l'era Studio One. També presentava una colpidora versió de “I Shall Be Released” de Bob Dylan (que els Sopa de Cabra traduïren com “Tornaré a ser lliure”). Si aquest disc està tan ben considerat és perquè es convertí en el disc més venut del grup al mercat internacional.

Però no tot serien flors i violes. El següent disc de The Heptones, 'Better Days' (1978) fou comparativament molt decebedor. Niney n'havia estat el productor. Això empenyé Sibbles a deixar el grup per seguir amb la seva carrera en solitari no gaire temps després. Paral·lelament, aquest mateix any 1978 aparegué un recopilatori dels éxits de The Heptones amb Dodd, 'In Love With You', editat pel segell UA. El disc 'Better Days' seria reeditat l'any 1994 pel segell Lagoon i amb 10 talls extra consistents en versions dub dels 10 temes originals.


Malgrat l'èxode de Sibbles, la carrera de The Heptones no es parà. Els dos components restants, Earl Morgan i Barry Llewellyn prengueren Naggo Morris com a substitut de Leroy Sibbles de forma que The Heptones continuà essent essencialment un trio vocal. Amb aquesta formació enregistraren 'King Of My Town' (1979) amb la supervisió de Niney. Aquest disc seria reeditat per Culture Press (2001) amb dos bonus tracks. El mateix any es juntaren amb el productor Joseph Hoo Kim per a dur a terme 'Good Life' (1979) aparegut al segell Greensleeves. Per a aquest disc The Revolutionaries hi participaren com a banda de suport.

Durant els anys 80 continuaren enregistrant i actuant, tot i que sense el nivell d'éxit i acceptació que tenien quan Sibbles formava part del grup. Així es succeïren 'On The Run' (1982) per al segell Shananchie i produït per The Heptones i Bullwackie; 'Back On Top' (1983) i 'In A Dance Hall Style' (1983) auto-produïts per a Vista Sounds; 'Swing Low' (1985, Burning Sounds) i 'Changing Times' (1986, Moving Target) produïts per Earl Morgan. Aquest últim es va reeditar l'any 1997 en una edició CD que incluia també un mini-lp de 1987 'Place Called Love'. Al llarg d'aquests anys la formació de The Heptones anava variant: intèrprets com Glen Adams i Joseph Forester, entre altres, també formaren part de la banda en un o altre moment. L'any 1988, la discogràfica Prestige publicà 'Good Vibes'. Tot just després el grup es dissolgué i durant uns anys cadascún prosseguí el seu camí, fins l'any 1994, en el qual es publicà 'Mr. T' (Lagoon) produït per Exroy Francis i The Heptones.


Una era moguda, plena de canvis, d'anades i vingudes... Una era difícil, en la que varen tocar el cel i baixar als inferns...

The Heptones, 35 anys d'història (I)

The Heptones, els primers anys 1965 - 1975

Un dels grups vocals rocksteady més grans, The Heptones, foren dels pocs que aconseguiren, amb èxit la transició a la era reggae. El grup estava encapçalat per Leroy Sibbles (a la foto), que a més d'un cantant exquisit també era un escriptor, arreglador i baixista d'estudi de gran talent als legendaris Studio One. Autors de bona part del seu propi material, el grup presumia d'un dels catàlegs més profunds del seu temps, ple de temes d'enorme qualitat que foren generalment imitats per les seves veus d'igual harmonia i amplament reciclades per a instrumentals ple de ritme, lleugers, líquids, melòdics...

Els Heptones es formaren a Kingston l'any 1965, amb una alineació que a més de Sibbles (amb 16 anys), incluia Barry Llewellyn (amb 18), i Earl Morgan (amb 20). Inicialment adoptaren el nom de The Hep Ones, però com que els noms d'un únic mot semblava penetrar més als fans prengueren la decisió més lógica. El seu primer enregistrament fou pel segell Caltone de Ken Lack aquell mateix any, una estranya adaptació de "The William Tell Overture" titulat "Gun Men Coming to Town."

Les coses s'animaren per al grup l'any 1966 quan s'enrolaren als Studio One de Clement "Coxsone" Dodd, la preeminent factoria de l'era rocksteady. Dodd ajudà en la preparació del grup en l'art del cant en harmonia, i també guià al emergent compositor Sibbles, que desenvolupà un sutil i sarcàstic sentit de l'humor que adornava les seves històries d'enamorats amb els cors trencats.


The Heptones aconseguiren el seu primer hit més tard aquell mateix any amb "Fattie Fattie", una alegre i grossera tonada d'exaltació de les dones grassonetes que malgrat ser prohibida a les radios jamaicanes es vengué molt i molt bé. Prosseguiren enregistrant grans quantitats de material per a Dodd durant els següents cinc anys, incluint el seu primer LP, 'Heptones' (1967) que era un recull dels principals éxits del grup. Aquest disc fou reeditat l'any 1996 amb el nom de 'Fattie Fattie' i amb dos temes extra. El següent treball per a Studio One fou 'Black is Black' (1967) del mateix any i reeditat a mitjans dels 70 com a 'Ting a Ling'. Un any més tard arribà 'On Top' (1968), també reeditat en format CD l'any 1995 amb tres temes addicionals.

A mesura que s'anaven apilant els éxits, Sibbles passà a ser un dels compositors i arregladors de la casa als Studio One a més de consolidar-se com a baixista d'estudi, participant a una gran multitud de sessions d'enregistraments. A més treballà eventualment com a productor assistent i caça-talents. Malgrat tot, pels volts de 1971, en la seva composició començava a emergir una consciència social Rastafari i es cansà de les limitacions que suposava treballar a l'estudi de Dodd. Aquest sentiment de reclusió portà a un trencament amarg amb Dodd. Així aquest any apareixeria l'últim dels discs produïts per Dodd, 'Freedom Line' (1971).

Durant els següents anys, Sibbles portà The Heptones en un tour virtual pels principals productors de Jamaica, tallant material per Joe Gibbs, Harry J, Augustus Pablo, Rupie Edwards i molts altres. El seus treballs per Joe Gibbs es materialitzaren i recolliren en dos discs 'The Heptones & Friends Vol. 1' (1972) i 'The Heptones & Friends Vol. 2' (1973). Els dos discs amb Gibbs foren recollits en un sol volum l'any 1995 publicat per la Trojan Records. També el 1973 es publicà 'Book Of Rules', àlbum que recollia els fruits de la seva col·laboració amb Harry J. Peró l'ambició de Sibbles el portà a aparcar el grup durant uns anys, i entre 1973 i 1975 provà sort en terres canadenques. Sembla ésser que no trobà el que buscava, ja que l'any 1975 retornà a Jamaica i reagrupà la formació original de The Heptones.

Ha mort Desmond Dekker (1941-2006)

La llegendària icona del ska i del reggae, Desmond Dekker, va morir fa tres dis d'una malaltia indeterminada (evidentment molt ens ensumem de quina es tracta). Tenia 64 anys i es trobava al Regne Unit per a enregistrar i per actuar als propers festivals d'estiu europeus.

Desmond Adolphus Dacres, més conegut per Desmon Dekker nasqué a Kingston, Jamaica, el 16 de Juliol de 1941. Més endavant dedicarem una setmana a repassar els moments més importants de la seva biografia i discografia. A mode de resum, Dekker fou rebutjat per Coxsone Dodd, el famós fundador dels Studio One l'any 1961, peró tansols 2 anys més tard publicava el seu primer single amb el productor Leslie Kong i al seu segell Beverly Records, "Honour your Father and Mother" (1963), que donà pas a tot un seguit d'éxits a l'era del 'early ska'. En aquesta época The Aces era la banda de suport de Desmond.

L'éxit internacional més gran de Dekker fou "Israelites" (1968) que arribà al capdamunt de les llistes del Regne Unit i al top 10 de les llistes dels Estats Units. La seva carrera inclou clàssics com "Get Up Edina", la colaboració amb Derrick Morgan "Tougher Than Tough", i l'himne rude boy "007 (Shanty Town)" entre molts i molts altres.

Abans de gran salt de Bob Marley, Dekker era el músic jamaicà més famós fora de la seva terra natal. Desmond continuà enregistrant prolíficament per a diversos segells al llarg de la seva vida, inclós el famós segell Trojan Records. Participà a l'efervescent moviment punk i ska dels 70 signant pel segell punk Stiff Records i publicant discos amb el suport de The Rumor, banda de Graham Parker. Als 90 Dekker feu una genial col·laboració amb The Specials versionant temes clàssics del ska i el rocksteady jamaicans.

Dekker ha estat molt influent en la seva carrera. Els historiadors musicals destaquen que a la vegada que al 68 "Israelites" arribava al capdamunt de les llistes britàniques, els Beatles respongueren amb el tema de gran influència ska "Ob-La-Di, Ob-La-Da", el protagonista de la lletra del qual és curiosament un tal Desmond ("Desmond has a borrow in the market place"). En la història musical recent, els fans poden recordar homenatges al vocalista com "Roots Radicals" dels Rancid o "Classics of Love" dels Common Riders.

Segurament tots el trobarem a faltar.
El seu llegat musical, malgrat tot, no morirà mai.

Que descansi en pau

Genial concert de Dr. Calypso ahir a Badalona

Ahir Dr. Calypso va demostrar que ja tornen a estar en forma després d'un any relativament gris. En un pavelló de la Plana de Badalona amb unes 100 persones, aixó sí plenament entregades varen oferir una hora i mitja de concert en el qual varen mesclar, en el marc d'un festival pro-mestissatge, temes clàssics de la banda, temes més recents i versions de clàssics de l'ska i el soul metal. Varen mestissar soul, ska, reggae, calypso, rocksteady... I em varen deixar molt bon gust de boca. Sincerament, una llàstima la poca assistència de públic.

En un ordre que, com sempre no recordo, varen aconseguir entregar el públic amb temes com Return, Mr. Happiness, Brigadistes Internacionals... Peró evidenciant que el disc més popular és el Toxic Sons, el públic s'entregava especialment amb hits com The Power Of Latin Soul, Sense Sostre, Kaspa, 2300 Milions, Reggae Lovers, Not Understanding (mítica i la toquen poc), Toxic Avenger i com no, Plan 10 (només van faltar Julia i Camí Fàcil ). Peró també versions soul (que desconec) o una versió de Prince Buster... També varen oferir una fantàstica versió de Goodbye Girl de Ken Boothe (també versionada per The Specials). I per acabar de completar el repertori que varen oferir... Mítiques com Pardalets, Aquesta Nit o Pole Man. I d'altres com Cinecittà, Se'ns Pixen, The Snake...

I ja està. Crec que no m'en deixo cap. Si haguessin de tocar totes les cançons que m'agraden... Tocarien 3 hores.

Dinamo, la revelació mallorquina d'accent argentí

Avui he decidit parlar d'un grup-revelació de Mallorca.
Ells es defineixen com "una mancomunió musical de gent molt dispar"... I sembla que aixó sempre és la recepta perfecta per a un bon plat musical. Engrandint l'escena skatalítica mallorquina, realment necessitada de suport i de varietat de bandes (així de bones a primeres, a més de la mítica Gran Orquestra Republicana només puc pensar en Syphosis, Oprimits, Es Reboster i Ke Reggae Ska, tots d'estils totalment oposats i plens de diversitat).

Però avui els protagonistes són Dinamo. El seu manager em va passar una maqueta, de la qual us podeu baixar alguns temes a la seva web http://www.dinamonet.com.

Com ja és tradicional en aquest blog, faré una petita anàlisi de les sensacions que em produeixen els distints temes de l'esmentada maqueta. Ah! I per cert, si encara sentiu més curiositat sempre podeu anar al YouTube i buscar les paraules "Dinamo" i "Ska" i en podreu veure uns videos sense massa qualitat però interessants malgrat tot.

1. Intro: introducció del pal imitació de concert que més que valor musical, és una declaració dels principis festius.
2. El Asesino del Tiempo: ska alegre i en el que el particular accent del cantant destaca des del primer moment. Tema melódic peró molt alegre de ritme i d'interpretació. Una bona forma de començar una maqueta. Realment impressionant per tractar-se d'una maqueta. Si estiguessin afincats a BCN en comptes de Mallorca serien molt més coneguts... Inconvenients de les Illes.
   
3. Equilibrista: ska de tall més proper al rocksteady. Un altre tema excel·lent. Sobre un tipus molt concret d'equilibrisme. Fan un ska modern molt comercial, amb un toc pop molt característic de l'ska fet a Argentina (p.e. Desorden Público).
   
4. O.F.: Retorn a l'ska alegre i festiu. Tema de denúncia social. Rítmes dels que s'enganxen sense remei. Sense solució... La trompeta, destacada. I tampoc no tenen problemes per posar un sampler de tant en tant... Sense arribar a l'abús del Manu Chao, clar.
   
5. Incienso: Ska lent-Rocksteady-Reggae ràpid... Qui ho sap? I què? Mig temps en el que adopten un registre de veu proper al hip-hop. Peró el ritme continua enganxant-se com una malaltia infecciosa. Com l'olor de l'encens roent. Aquest tema en alguns moments em recorda molt a un tema d'Ejectés, un dels grups de ska-rocksteady més importants de França.
   
6. El Mago: I arriba El Mago, en to ska amb la superba trompeta suau i en segon terme. Alegre. I la veu tranquila amb curiosa cantarella i accent. Tema de temàtica amorosa. Una prova també que quan volen saben fer canvis de ritme com cal.
   
7. Quarteto Chanson: més temàtica amorosa ofereix aquest Quarteto. Aixó sí, amplia els horitzons lingüístics ja que alterna castellà i anglés. Ska alegro ma non tropo però aixó si molt i molt festiu. Atenció un cop més a la trompeta... Potser en la mescla li haurien d'apujar una mica el volum!
   
8. Piedras: capítol de reggae... O aixó sembla! Després d'una intro de ritme peculiar, el primer tema que sembla tenir un ritme més lent... Peró de cop, canvi de ritme i ja hi tornam a ser. Ska ska ska... Peró canvi de ritme i tornem a anar lents. Peró està prou bé.
   
9. Ruski: Sampler i som-hi... Acordió inclós? Ska de ritme curiós... Canvis de ritme de bon nivell es succeeixen. Ritme perdut entre l'ska i el rocksteady... Peró que es va accelerant i canvia amb certa freqüència. Russos amunt i russos avall.
   
10. Joe Smooth: i més ska ofereix aquest tema... Amb un curiós inici marcat pel diàleg (de besugs) entre els teclats i la trompeta. Fins que la veu irromp... Interessant tema... Reminiscències discotequeres? Pot ser.
    
11. Todo no se puede: Ska trepidant. A toc de trompeta. Tema que podria definir perfectament aquest grup, Dinamo. Quick-Ska inna Pop Style. En aquest cas destaca la tornada (estribillo)... Que curiosament coincideix amb el nom del tema. Altament contagiós. Una de les millors.
    
12. Demagogo: I per acabar la maqueta... Tema dedicat als polítics. Que comença (i acaba) com si fos una cançó popular argentina i... resulta un perfecte tancament d'una maqueta que podria ser perfectament el seu primer disc.
    

I atenció al trompeta del grup, que si segueix la seva carrera en el món de la música possiblement serà prou conegut arreu. Apunta maneres molt bones, il·lusió, técnica, i passió, molta passió...

Recriminacions... Potser un parell, a la mescla... I a que podrien variar una mica el seu repertori rítmic. Peró sense cap dubte, és tota una revelació. I falta el que cap grup ska no hauria d'oblidar: almenys un tema instrumental!

Young, Gifted & Black, de Bob & Marcia

Young, Gifted And Black Bob (Andy) & Marcia (Griffiths)
[Irving/Simone] Popularitzada originalment per Nina Simone 1969/70

Young, gifted and black
Oh what a lovely precious dream
To be young, gifted and black
Open your heart to what I mean
In the whole world you know
There's a million boys and girls
Who are young, gifted and black
And that's a fact!

Young, gifted and black
We must begin to tell our young
There's a world waiting for you
Yours is the quest that's just begun
When you feel really low
Yo, there's a great truth you should know
To be young, gifted and black
Your soul's intact

Oh, young, young, gifted and black
Oh, how I long to know the truth
There were times when I look back
And I am haunted by my youth
Oh, but my joys of today
Is that we can all be proud to say
To be young, gifted and black
Is where it's at

Young, gifted and black
We must begin to tell our young
There's a world waiting for you
Yours is the quest that's just begun
When you feel really low
Yeah, there's a great truth you should know
When you are young, gifted and black
Your soul's intact

Oh, young, young, gifted and black
Oh, how I long to know the truth
There were times when I look back
And I am haunted by my youth
Oh, but my joys of today
Is that we can all be proud to say
To be young, gifted and black
Is where it's at, is where it's at, is where it's at
Is where it's at, is where it's at ....

Traducció:

Jove, dotat i negre
Oh quin adorable i preciós somni
Ser jove, dotatat i negre
Obre el cor al que vull dir
En tot el món, saps,
Hi ha milions de nois i noies
Que son joves, dotats i negres
I és un fet!

Jove, dotat i negre
Hem de començar a dir als joves
Hi ha un món que t'està esperant
Teva és la búsqueda que tot just ha començat
Quan et sents molt desanimat
Hi ha una gran veritat que hauries de saber
Ser jove, dotat i negre
La teva ànima és intacta

Oh, jove, jove, dotat i negre
Oh com ansio saber la veritat
Hi havia vegades que mirant enrera
m'obsessiona la meva joventut
Oh, però les meves alegries d'avui
És que tots podem dir, orgullosos,
Ser jove, dotat i negre
Es on està.

Jove, dotat i negre
Hem de començar a dir als joves
Hi ha un mon esperant per tu
...

Oh, jove, jove, dotat i negre
Oh com ansio saber la veritat
...

Marcia Griffiths: alguns temes

Per començar no podem evitar parlar d'un dels seus éxits més indiscutibles, en duo amb Bob Andy.

• Young Gifted & Black: (Bob & Marcia) duo amb Bob Andy, enregistrat i publicat l'any 1970 que seria el primer i més gran éxit del duo. Un tema altament conegut que forma part, amb justícia, del genial recopilatori BOX-SET de Island Records “The Story of Jamaican Music”. Rocksteady melòdic i reivindicatiu, amb un acompanyament de cordes d'aquest que no troben terme mig entre fanàtics i detractors. De fet és una versió d'un tema popularitzat per Nina Simone l'any 1969.

Per seguir esmentarem alguns temes del seu àlbum “Naturally” (1978) reeditat per House Of Reggae, considerat un dels seus millors treballs, el qual fou produït per la única dona de l'establishment reggae: Sonia Pottinger. Tots aquests temes es poden trobar també al recopilatori “100 Reggae Greats” de Time Music International (House Of Reggae).

• Mark My Word: un reggae tranquilet però molt melòdic en el qual Marcia llueix la seva veu. Un ritme suau i un lleuger toc de vents acompanyen a la intèrpret vocal. Al seu primer disc, “Marcia Griffiths at Studio One”, enregistrat en directe s'hi pot trobar la versió original.

• Feel Like Jumping: Versió en estudi del tema que també apareix al seu primer disc per Studio One, en directe. El tema, escrit per Bob Andy, gaudeix de gran popularitat en l'actualitat sobretot per les diferents versions que n'han fet Bad Manners. Reggae melodiós i rítmic en el qual el joc de la vocalista amb el cor femení és genial. Un d'aquests temes impressionants que fan història. Cal destacar la breu però ben present presència d'una melodia de vents.

• Survival: Preciós tema original d'aquest disc en el qual poc podem afegir respecte als dos anteriors. Potser el ritme és una mica més ric... I hi ha un interessant joc entre la veu principal i els cors. En canvi destaca l'absència d'acompanyament de vent en el rerafons.

• Melody Life: Si la vida és una melodia, la melodia pot ser aquest tema. Interessant ritme, intro de vents anecdòtics... Però per a què els vents quan la intèrpret és la Marcia? Impressionant interpretació... Tema interessant.

• Stay: Reggae de tall també melòdic. Joc entre el ritme juganer i la melodia trista-melancòlica. Matissos de música i veu, de teclats entremesclant-se en un tot difús. Tema ple de lirisme.

• Lonesome Feeling: un altre reggae de l'Emperadriu. En la mateixa tònica que les anteriors, amb un ritme juganer i els diferents instruments deixant pinzellades d'acompanyament anecdòtiques. Però aixó si, sense barret, ja que se l'han tret al davant de les magnífiques interpretacions de Marcia.

• Dreamland: I si la terra dels somnis fos una película, aquest tema en podria ser la banda sonora. Combinació original de ritmes reggae juganers però calmats amb el lirisme melòdic de la intèrpret i el cor.

I per acabar un tema curiós. Directament des del Trojan Beatles Tribute Reggae Style, una elegantíssima versió del famós tema dels Beatles.

• Don't Let Me Down: en la línea característica de Marcia, amb ritmes juganers que contrasten a la perfecció amb el lirisme melódic de la vocalista i que per cert em semblen molt adequats per a aquesta versió, més propera al rocksteady que no pas al reggae.

Marcia Griffiths, "Young, Gifted & Black" (IV)

Marcia Griffiths, l'Emperadriu del Reggae

Quan se li demana l'opinió sobre les vocalistes reggae, Marcia pensa que “ha estat una tasca molt, molt àrdua romandre a aquest negoci essent una dona, és per això que el meu àlbum anterior a “Land of Love” el vaig titular “Indomitable”, que fa referència als que no es desencoratgen o es donen per vençuts fàcilment. Els meus punts de vista sobre les dones en el reggae són positius; la major part de les cantants femenines emergents comencen cantant les meves cançons abans de fer-ne d'originals. Em fa sentir molt bé, saber que he influit positivament a moltes persones.”


Actualment Marcia és una de les artistes líders de l'escena Reggae. La força que guia a l'Emperadriu del Reggae és el seu desig inherent de servir a la gent del poble amb dolça música reggae. Com ella digué, “La música en ella mateixa ha de romandre viva, no només pels diners, sinó també per la satisfacció que obtinc quan faig la feina que estimo, aixó és el que em fa prosseguir en el dia a dia”.

Grans paraules en boca de l'Emperadriu del Reggae, que amb un total de 15 discos en solitari, 4 juntament amb Bob Andy (Bob & Marcia) i 2 amb les I-Threes té a les seves espatlles un impressionant bagatge. I això sense tenir en compte actuacions i colaboracions, entre les quals destaca especialment l'etapa en la qual les I-Threes acompanyaren Bob Marley & The Wailers. I tot ja està dit.

Més endavant parlarem d'alguns dels seus temes.

Marcia Griffiths, "Young, Gifted & Black" (III)

Marcia Griffiths, legendària

Marcia aconseguí de nou reconeixement internacional amb “Electric Boogie”, single escrit i produït per Bunny Wailer i enregistrat originalment l'any 1982. Arribà al #1 a les llistes Jamaicanes. Les vendes continuaren al llarg dels anys i el 1989, els DJ començaren a punxar-la amb regularitat i la repopularitzaren. Així entrà a les llistes de rotació regular de les emisores de ràdio. L'any 1991 s'en edità el revival. L'àlbum on aparegué, “Carousel” fou el següent a sortir a Mango Records, segell on havien editat originalment el single l'any 1983. “Carousel” fou produït per l'equip americà de The Jerks (Raphael, Joe & Larry).

Un nou ball, l'Electric Slide, sorgí de la cançó “Electric Boogie”, fet que incrementà les vendes. L'“Electric Slide” esdevingué popular arreu dels Estats Units. La canço i el ball han aparegut a populars programes de TV americans i el videoclip ha estat emés sovint a diversos mitjans i xarxes musicals dels Estats Units.
L'any 1995, a més de “The I-Threes Sing Bob Marley”, Marcia publicà el popular àlbum “Indomitable” que Donovan Germain havia produït per al segell Penthouse. Dos anys més tard publicà “Land of Love”, també amb Donovan Germain. Aquest fou seguit per l'homònim “Marcia Griffiths” dins de les Collection Series, també a Penthouse. Paral·lelament apareixeria el quart disc del duet Bob & Marcia, “Sweet Memories” (1997). L'any 1998 apareixeria el seu segon disc per a Studio One: “Truly”, publicat per Heartbeat Records. Els treballs més recents de Marcia són el clàssic “Certified” (1999), produït per Willie Lindo per a VP Records i la seva publicació més nova, un recopilatori titulat “Reggae Max” (2003), publicat per Jet Star Records.

Al 2004 continuava enregistrant per a Donovan Germain, Beres Hammond i Lloyd Campbell, i fent alguns nous treballs amb Bob Andy. També continua amb les gires, prosseguint la seva missió d'escampar el missatge de la música en el nou mileni. Durant el 2003 i el 2004, ha dut a terme nombroses gires mundials (per països com els USA, Anglaterra, Canada, Jamaica...) i compartint escenari amb artistes com Beres Hammond, Buju Banton, Freddie McGregor, John Holt, The Wailers, Ken Boothe i Mikey Spice, entre altres. Entre les actuacions destacades l'Spring Break de l'MTV a Jamaica amb els Boyz II Men o la inauguració del Bob Marley Museum a Orlando, Florida on compartien cartell les I-Threes, Ziggy Marley i Inner Circle. Marcia s'ha reunit per a fer alguns concerts amb Bob Andy, reformant el Duo Legendari que fou tan popular. També les I-Threes s'han reunit per a girar per Jamaica, Europa i Suràfrica. El Novembre de 2002, Marcia dugué a terme dues actuacions històriques, juntament amb John Holt, Ken Boothe i Mikey Spice i acompanyats per la Royal Philharmonic Concert Orchestra al Wembley Arena, Birmingham i al Aston Vill Leisure Centre, Middlesex.
La legendària Marcia Griffiths, la primera gran vocalista de la música Jamaicana, és la indiscutible campiona d'enregistrament i publicació de grans éxits. Marcia és la regent Emperadriu de la Música Reggae. Marcia ha estat treballant professionalment durant 30 anys. Una gran carrera. A més, la consistència dels seus éxits d'aquesta era, com “Fire Burning”, “I Shall Sing”, “You Have Lost That Loving Feeling”, el recent remake “Tell Me Now,” i "Run Up And Down" mostren clarament el seu potencial per crear mites duradors en el temps.

Marcia Griffiths, "Young, Gifted & Black" (II)

Marcia Griffiths, una carrera ascendent

El primer tema que enregistrà com Marcia Griffiths fou “Wall Of Love” per al productor Sir Coxone Dodd als Studio One. Mai fou publicat. El primer éxit que Marcia publicà fou “Feel Like Jumping”, escrit per Bob Andy (Keith Anderson), arreglat per Jackie Mittoo i produït per Sir Coxone Dodd per al segell Down Beat dels Studio One. El seu disc de debut fou “Marcia Griffiths at Studio One” enregistrament en directe per als mateixos productor i segell. Aquest album presentava el primer tall conjunt de Bob & Marcia, “Always Together”, el primer de tota una sèrie de duets que grabarien junts. “Afortunadament per a mi, Bob Andy sempre era una persona forta i sàbia”, diu Marcia. “Estava allà al meu costat als primers dies i això em donà molta confiança”.

L'any 1970, ja com a duo, Marcia Griffiths i Bob Andy obtingueren un éxit internacional amb “Young Gifted And Black”. Guanyaren el Disc de Plata i publicaren un disc amb el mateix nom, produït per Harry J. i editat per Trojan a Anglaterra i Europa i per Motown als USA. L'any següent (1971) Bob & Marcia aconseguiren un altre hit a les llistes de Londres i Europa en general amb “The Pied Piper”. I com a conseqüència el duo publicà un segon disc amb el mateix títol que l'éxit, també produït per Harry J. per a Trojan Records. Després d'aquest periode d'éxits, Bob & Marcia decidiren prosseguir carreres per separat. L'any 1974, Marcia edità el seu segon disc en solitari “Sweet Bitter Love”, produït per Lloyd Charmers per a Trojan Records.

Marcia té la distinció d'haver treballat amb un gran segell discogràfic, Phillips Records, a Alemània. Allà enregistrà un disc amb una orquestra de 32 instruments, i cantà fins i tot dos temes en alemany, “Bleib By Sir" (Stay Right Here) i “Alles Ist Wunderschoen”, (Everything is Beautiful). A Alemania també enregistrà “The Reggaes” amb el suport dels Fab 5.

Amb la formació dels I-Threes, Marcia inicià una aventura en un grup vocal. Amb les I-Threes, Judy Mowatt i Rita Marley feien les harmonies per a la veu solista de Marcia..., fins que un dia començaren a enregistrar i acompanyar a les gires als mítics Bob Marley & The Wailers, acompanyant-los a partir de la publicació del disc “Natty Dread” (1974) en endavant.

Com a trio vocal, les I-Threes publicaren dos discos, “Beginning” (1983) i ja més tard “The I-Threes Sing Bob Marley” (1995) així com tot un seguit de singles.

“No hi ha prou paraules per expressar la meva experiència amb les I-Threes i Bob Marley & the Wailers”, recorda Marcia. “Quina bendició és ser tan privilegiada... haver pogut compartir aquesta experiència”.

Tot i la seva aventura Marcia no abandonà la seva carrera en solitari i enregistrà dos discos per al segell High Note amb la única productora ben establerta en el negoci del Reggae, Sonia Pottinger: “Naturally” (1978) i “Stepping” (1979). El primer ha estat sovint considerat la seva millor colecció. Set dels 10 talls del disc foren escrits pel seu sovint company Bob Andy. També obtingué diversos éxits amb singles produits per Pottinger, com per exemple la seva original “Stepping Out of Babylon”.

L'any 1985 Sydney Crooks produï “Rock My Soul” que fou distribuït pel segell Tuff Gong. Després vindria “I love Music”, produït per Chris Stanley per a Mountain Music. Aleshores aparegué el preciós “Marcia” (1989), produït per Donovan Germaine per a Penthouse Records. El 1990, el tercer disc de Bob & Marcia, “Really Together” fou editat a Londres per I-Anka Records. Aquest disc conté peces que foren produïdes per Bob Andy a mitjans dels anys setanta. El quart CD que presentaria el duet, “Sweet Memories”, també seria produït per Bob Andy, i editat a Londres set anys més tard.

En resum, una carrera impressionantment ascendent.

Marcia Griffiths, "Young, Gifted & Black" (I)

El Racó Músicarrels presenta una biografia de Marcia Griffiths a partir de les notes de http://www.marciagriffiths.net . Durant 7 dies.

Marcia Griffiths, un conte de fades

L'artista més duradora, forta i de major consistència de la història de la indústria musical jamaicana és, per a molta gent, l'Honorable Marcia Griffiths. Per a uns Emperadriu de la Música Reggae. Per a d'altres la Primera Dama de les cançons. En una carrera que s'exten al llarg de més de 40 anys fins ara i que encara dura, ha obtingut grans èxits internacionals com a solista i en duet amb Bob Andy, com a Bob & Marcia. També ha girat per tot el món com a membre dels I-Threes, acompanyant Bob Marley & the Wailers.

Marcia Llyneth Griffiths nasqué el 23 de Novembre de 1949, filla de Joseph i Beatrice Griffiths. La família pertanyia a una de les zones deprimides de West Kingston, però malgrat les dificultats, Marcia considerava aquells dies gloriosos, perquè sempre hi havia quelcom en abundància que convertia aquella família en la més rica del món i que ningú els podria prendre. Amor.

D'adolescent, Marcia anava al Kingston Senior School, i era una membre entusiasta del cor de l'esglèsia. De fet, contínuament prenia part en un o altre concert. Li encantava reunir-se amb els amics i cantar, sovint escapant-se de casa d'amagat després que els seus pares haguessin marxat a dormir. Fou en el decurs d'una d'aquestes excursions nocturnes, que la petita bellesa de 15 anys aconseguí ser descoberta.

Philip “Boasie” James, cantant principal del duo vocal Blues Busters estava visitant la seva xicota, veïna de Marcia, i la sentí cantar. Sense poder-s'ho creure, s'emportà Marcia directament a Byron Lee i insistí en que la incluissin en el proper concurt de talents que havia de tenir lloc al Carib Theater de Kingston.

Marcia recorda que interpretà “No Time To Lose”, un tema original de Carla Thomas que rebé una resposta fenomenal de part de l'audiència, que en demanà més inútilment ja que només havia n'assajat un.

L'atenció que Marcia rebé després del seu propici debut fou agobiant. Tothom en volia ser mànager, fins i tot Ronnie Nasralla, mànager de Byron Lee que, aquella mateixa nit, la portà als estudis del canal JBC on Marcia feu el seu debut televisiu. Així, inesperadament, Marcia saltà a la fama d'un dia per l'altre. Com ella diu, “Vaig començar a cantar professionalment com a vocalista l'any 1964, per a Byron Lee & The Dragonaires”. Els seus anys d'enregistrament en solitari començaren poc després.

Certament un conte de fades.

Have I Told You Lately That I Love You, George Faith

HAVE I TOLD YOU LATELY THAT I LOVE YOU
(Scott Wiseman)
Publicat per primer cop per
Bing Crosby & The Andrews Sisters (with Vic Shön & his Orchestra)

Have I told you lately that I love you
Could I tell you once again somehow
Have I told, with all my heart and soul how I adore you,
Well darlin' I'm tellin' you now.
This heart would break in two if you refuse me
I'm no good without you anyhow
Dear have I told you lately that I love you
Well darlin' I'm tellin' you now.

Have I told you lately that I miss you
When the stars are shinin' in the sky
Have I told you why the nights are long when you're not with me
Well darlin' I'm tellin' you now
This heart would break in two if you refuse me
I'm no good without you anyhow
Dear have I told you lately that I love you
Well darlin' I'm tellin' you now.

Have I told you lately when I'm sleepin'
Every dream I dream is you somehow
Have I told you who I'd like to share my love forever
Well darlin' I'm telling you now
This heart would break in two if you refuse me
I'm no good without you anyhow
Dear have I told you lately that I love you
Well darlin' I'm tellin' you now.

TRADUCCIÓ

T'he dit últimament que t'estimo?

T'he dit últimament que t'estimo?
D'alguna manera t'ho podria tornar a dir
T'he dit, amb tot el meu cor i tota la meva ànima com t'adoro?
Bé, amor, ara t'ho estic dient.
Aquest cor es partiria en dos si em refuses
No soc res sense tu, en qualsevol cas
Estimada, t'he dit últimament que t'estimo?
Bé, amor, ara t'ho estic dient.

T'he dit últimament que et trobo a faltar?
Quen els estels brillen dalt del cel
T'he dit perquè són tan llargues les nit si no ets amb mi?
Bé, amor, ara t'ho estic dient
Aquest cor es trencaria en dos si em refuses
No soc res sense tu, en qualsevol cas
Estimada, t'he dit últimament que t'estimo?
Bé, amor, ara t'ho estic dient.

T'he dit últimament que quan dormo
tots els meus somnis són tu, d'alguna manera
T'he dit amb qui voldria compartir el meu amor per a sempre
Bé, amor, ara t'ho estic dient
Aquest cor es partiria en dos si em refuses
No soc res sense tu, en qualsevol cas
Amor, t'he dit últimament que t'estimo?
Bé, amor, t'ho estic dient ara.

Please Stay, de George Faith

Please Stay (Burt Bacharach - Bob Hilliard)

If I got on my knees and I pleaded with you
Not to go but to stay in my arms
Would you walk out the door
Like you did once before

This time be different
Please stay don't go

If I call out your name like a prayer
Would you leave me alone with my tears
Knowing I need you so
Would you still turn and go
This time be different in some way
Don't go please stay

You took me away from the rest of the world
When you taught me to love you like this
Now I hang my head when I think how you lied
But I still can be saved by your kiss

I loved you before I even knew your name
I wanted to give you my heart
But when you came back after leaving me one time
Oh I knew, yes I knew that the heartaches would start

If I told you my life was a song
That was written for you, you alone
Would you hurt all my pride
Oh, till I cry this time be different
Please stay
Oh, this time be different in some way
Don't go please stay

TRADUCCIÓ

Queda't siusplau
Si em posés de genolls
i et supliqués que no marxessis,
que et quedessis entre els meus braços
Travessaries la porta
Com feres l'últim cop
Aquest cop serà diferent

Queda't siusplau
Si crido el teu nom com una pregària
Em deixaries sol envolt en llàgrimes
Sabent que et necessito tant
Així i tot, et giraries, marxaries
Aquest cop serà diferent, d'alguna manera
No marxis, siusplau, queda't
Em portares més enllà de la resta del món
Quan m'ensenyares a estimar-te així
Ara em dol pensar com em vares enganyar
Però encara un petó teu em pot salvar
Et vaig estimar inclús abans que sapigués el teu nom
Et volia donar el meu cor
Però quan tornares a mi després d'haver-me deixat
Ho sabia, sabia que el dolor al cor començaria
Si et digués que la meva vida és una cançó
Escrita només, únicament per a tu
Feriries tot el meu orgull
Oh, fins que plori aquest cop serà diferent

Queda't siusplau
Oh, aquest cop serà d'alguna manera diferent
No marxis, queda't siusplau

George Faith (II), Alguns Temes

Alguns temes del Soulful (1997) també disponibles a 100 Reggae Hits (House Of Reggae).

Have I told you lately that I love you: Reggae romàntic (Lovers Rock) tranquil i ple d'influència soul. La base rítmica i instrumental es manté en un segon pla per donar tot el protagonisme a l'intèrpret. És una versió del tema amb el mateix nom popularitzat per Bing Crosby & The Andrews Sisters. De fet ha estat versionat per molts altres artistes.

Once Upon A Time: També reggae molt melódic i impregnat de soul music. De ritme de mig temps, que s'enganxa molt per ser un lovers rock. A més de la interessant interpretació de Faith, cal destacar de nou la interessant base malgrat que aquesta resta en un segon pla.

Please Stay (Disco Style): Poques coses diferencïen aquest tema dels anteriors. Potser l'etiqueta de Disco Style intenta indicar que es dona una mica més d'importància a la base rítmica. Però l'aire romàntic i el ritme ballable fan aquest tema molt apropiat per a alguns moments... Que no venen al cas. O si?

Love & Affection (Disco Style): Un altre tema amb l'etiqueta de Disco Style, amb aire romàntic i ritme marcat... Evidentment no és res de l'altre món. Però com he indicat abans hi ha cançons més apropiades per uns moments que d'altra. I aquesta, per a algunes situacions pot anar bé.

If Loving You Is Wrong (I don't want to be right): Retorn al reggae més melódic i més proper al característic soulful lovers rock de Faith. Encertat acompanyament de la guitarra que es permet alguns petits solos de certa gràcia. De ritme tranquil, d'aire molt romàntic, i amb una interpretació plena de vida.

George Faith (I), AKA Earl George

Earl George Turner va nèixer el dia 6 de Juliol de 1946, a Rae Town (Jamaica).

El talent vocal d'aquest cantant fou reconegut ben aviat, i sovint l'animaven a cantar a les festes i als serveis religiosos. Els intèrprets de R&B que escoltà durant la seva adolescència, incluint Jackie Wilson i Sam Cooke, influïren en el seu estil ple de soul. Els seus primers passos al negoci de la música els feu com a part de The Enchanters, però pel seu particular estil vocal fou amplament encoratjat a iniciar una carrera en solitari. Als 16 anys, amb la poc familiar producció Saver de Mr. Abraham, enregistrà el seu títol de debut, "Little Miss Mmm". El single fracassà i fins a mitjans dels 70 no es sentí a parlar massa del cantant, quan publicà alguns títols amb Lee "Scratch" Perry sota el monitor George Earl, incluint la seva primera versió del clàssic tema soul de William Bell "To Be A Lover".

L'any 1977, enregistrant ja com George Faith, Turner s'embarcà en diverses sessions amb Perry als Black Ark Studios. Les sessions resultaren en la publicació d'una nova versió de "To Be A Lover" en un format discomix. L'obra de nou minuts i mig, més els sis minuts i mig de la cara b del single, "Rastaman Shuffle" amb Dillinger, obtingué aprovació a nivell internacional. L'éxit del single portà a la publicació d'un disc amb el mateix nom. També feu versions de temes com "In The Midnight Hour" i "I've Got The Groove", juntament amb la seva pròpia composició "Opportunity". Desafortunadament, Faith havia enregistrat "Opportunity" amb Lee Perry d'una banda i amb Militant Barry de l'altra, resultant en dues publicacions consecutives per part d'Island Records i Horse, el segell subsidiari de Trojan Records. La confusió de la doble edició impedí qualsevol éxit llistes i que feu que el seu segon disc amb Perry fos tristament ignorat. L'any 1978, el cantant començà a enregistrar Alvin "GG" Ranglin als Channel One Studios. El seu treball amb Ranglin fou acreditat a Earl George així com les seves sessions amb Phil Pratt més tard el mateix any. L'any 1980, després de la seva experiència als estudis d'enregistrament, es decidí a embarcar-se en una carrera com a productor independent. Els esforços es frustraren aviat, fet que inspirà el seu retorn als estudis sota la supervisíó de Ranglin. L'any 1982 ambdós llançaren Since I Met You Baby firmat com George Faith però no pogué retrobar l'èxit del passat.

Encara que mai pogué repetir l'éxit de la seva etapa amb Perry, el cantant mantingué un cert renom a Jamaica. Continuà actuant com a George Faith al circuit hoteler de la costa Nord Jamaicana. Més tard, l'any 1990 començà a actuar regularment a Toronto, Canada. Els seus notables espectacles incluiren un tour amb Gregory Isaacs i Philip Frazier així com els aclamats espectacles Rock Steady Nite a l'hotel Skyline. També fou notable la sessió d'enregistrament de 1992 que completà el material per al disc Just The Blues. El disc fou produït per Doris Darlington – mare de Coxsone Dodd – que durant els anys 60 produí sota la identitat de D. Darling a l'estudi del seu fill Brentford Road Studio. Faith també disfrutà de gran popularitat al mercat brasiler i continuà enregistrant esporàdicament fins que morí l'any 2003 d'un cancer.

Discografia
To Be A Lover (Island 1977) **** com Earl George
One And Only (Burning Sounds 1978) *** com Earl George
Loving Something (GG 1978) ***
Working On A Guideline (Upsetter 1978) ***
Since I Met You Baby (GG 1979) ***
Sings For Lovers Only (Dynamics 1985) **
First Class (Top Ranking 1986) ***
Happy Anniversary (Music Track 1986) ***
Bunny Lee Presents
Soulful George Faith (Hollywood 1988) ****
Like Never Before (Virgo Stomach 1991) ***
Just The Blues (Studio One 1992) ***
Soulful (Mid Price 1997) ***

Crònica Telecogresca!

Fantàstica. Només un defecte: massa temps entre grups a l'escenari gran.

La Kinki Beat: Terriblement marxosos
Reincidentes: Clàssics! Reincidents. Mítics. Correctes.
Muchachito BomboInfierno: Genials malgrat la intempestiva hora.

A l'altre escenari varen destacar els Vive La Fête.

Prou breu?

Gibson Brothers, el grup disco que va fer un reggae

A tall de raresa jamaicana avui toca la biografia d'un grup de música disco que va treure 1 únic tema reggae, "I left my heart In Jamaica".

Els germans Gibson, Chris, Patrick i Alex són de Martinique (West Indies). De la mateixa manera que moltres altres estrelles de la música disco, es sap ben poc d'ells abans i després de l'era disco. El que si es sap és que al voltant de 1976 caigueren a les mans del productor musical Daniel Vangarde.

Tallaren el seu primer single aquell mateix any amb la tonada "Come To America”, amb un regust salsa que fou molt ben rebuda a Europa però en canvi, a Amèrica encara no estava preparada per aquest nou tipus de música disco. Sense deixar-se intimidar els Gibson continuaren enregistrant temes. El seu següent single de 12'' "Non-Stop Dance", fou seu primer disc que vengué un milió de còpies. Un cop més, peró, el tema arribà al capdamunt de moltes llistes europees però no entrà a l'escena de clubs americans.

Al volts de 1977 l'icona musical Henry Stone sentí a parlar dels talentosos germans i el seu èxit internacional. Ràpidament preparà amb ells dos tracks per a publicar al seu segell T.K. El single de 12'' “Heaven” amb “Symphony” a la cara B seria el seu primer treball. Fou tocat a alguns clubs algun temps peró el mercat disco Americà encara se'ls resistia.

Malgrat l'aparent falta d'éxit al mercat americà gaudien de la 'vida pop' globalment i el productor Vangarde estava convençut que amb un bon tema America també cauria. Trobaren el tema adequat l'any 1978: "Cuba". Aquest seria el tema que llançaria la seva carrera. La mescla de percusions llatines i un ritme molt enganxós portaren la cançó al número u a diversos països, al top ten a Nord-Amèrica i els suposà 14 discos d'or arreu del món. El single de 12" fou publicat a Mango Records.

Els germans resorgiren al 1979 amb un altre gran éxit, "Ooh What A Life" que malgrat no obtenir a Amèrica les impressionant xifres de "Cuba" obtingué uns resultats molt respectables a les llistes i naturalment funcionà molt bé als mercats europeus. El single de 12" de Mango era purament promocional i encara és molt cobdiciat. Però 1979 no fou un any malgastat per als germans Gibson. Ràpidament reflotaren amb un altre single de 12'' per Mango Records que els lliurà de l'etiqueta de ser un fenòmen d'un sol éxit. "Que Sera Mi Vida" fou tant o més popular a l'escena de clubs disco, però la ràdio estava a punt de vessar de la sobrecàrrega disco i no li feren molt de cas. Tot i aixó el single també escalà fins al número u del mercat internacional de clubs proporcionant-los un altre disc d'or. A més, el tema aparegué a la película sobre l'escena disco, Studio 54 (1998).

Amb el colapse de música disco l'any 1980, els germans no tornarien a trobar un forat al mercat americà. Això els portà a intentar-ho amb altres estils, en particular amb el reggae i el single “I left my heart in Jamaica” (1982) sense massa éxit. Però continuaren fent gires i enregistrant per als fans encantats d'arreu del món. El seu disc Emily (1987) els proporcionà el premi de 'Grup de l'any' a Europa. Una recopilació de grans éxits de Candian Unidisc The Best Of The Gibson Brothers presentava tots els seus singles de 12'' així com molts altres éxits globals. El disc Move On Up (1997) era una mescla de temes nous i versions que fou alabat per la crítica.

Actualment el seu productor principal Daniel Vangarde encara recull éxits recentment amb la producció de la banda del seu fill Daft Punk.

I left My heart in Jamaica: aquest és un tema bastant elaborat... D'aquests temes bons per a calmar el rollo disco... És un tema interessant que explora el cantó més pop del reggae. Bé, de fet el que explora és el cantó reggae de la música disco dels 80... Malgrat no ser un éxit de la banda és un tema molt apropiat per veure com la cultura pop ha vist la música reggae al llarg de la història.

Stick By Me, John Holt

Stick by me and I`ll stick by you
Stick by me and I`ll stick by you

My life here on earth would be useless can`t you see
If I didn`t have you to stick by me
I love you darling and that`s no lie
Stick by me and I`ll stick by you
When you cry I cry too
Stick by me and I`ll stick by you


Friends may try to hurt us
Scandalise our name
But no one (no-one) can tear us apart
You have a place in my heart


I love you darling and that's no lie
Stick by me and I`ll stick by you
Remember my heart and love belongs to you
Stick by me and I`ll stick by you
When you cry I`ll cry too
Stick by me and I`ll stick by you

Traducció:

Enganxa't a mi i m'enganxaré a tu
Enganxa't a mi i m'enganxaré a tu

Ma vida aquí, a la terra no veus que no tindria cap sentit
Si no et tingués enganxada a mi
T'estimo i no és mentida
Enganxa't a mi i m'enganxaré a tu
Quan tu plores, també ploro jo
Enganxa't a mi i m'enganxaré a tu

Els amics ens intentaran ferir
Amb els nostres noms escandalitzar
Peró ningú, (ningú) ens podrà separar
El meu cor has conquistat

T'estimo molt i no és mentida
Enganxa't a mi i m'enganxaré a tu
Recorda que el meu cor, el meu amor et pertany
Enganxa't a mi i m'enganxaré a tu
Quan plores tú, també ploro jo
Enganxa't a mi i m'enganxaré a tu

Happy Go Lucky Girl, The Paragons, John Holt

Ah, what can I do?
Ah, what can I do?
Imagine how many pride you've broke
Imagine how many hearts you've stole

Everyone in town knows about you
Happy go lucky girl
The life you live isn't good
Hard-headed girl

I have tried my best to change you
Oh, how much I'd love to control you
Ah, happy go lucky girl
Ah, happy go lucky girl

Imagine how many pride you've broke
Imagine how many hearts you've stole

Everyone in town knows about you
Happy go lucky girl
The life you live isn't good
Hard-headed girl

I have tried my best to change you
Oh, how much I'd love to control you
Ah, happy go lucky girl
Ah, happy go lucky girl
Ah, happy go lucky girl

Traducció:

Ai, ai, ai, que puc fer jo?
Ai, ai, ai, que puc fer jo?
Imagina quant orgull t'has carregat
Imagina quants cors has robat

Tota la ciutat sap de tu
Alegre i feliç vas noia
Mala vida la que vius
Ets caparruda noia

He fet el possible per canviar-te
M'encantaria poder controlar-te
Oh, how much I'd love to control you
Ai, ai, ai, alegre i feliç vas noia!
Ai, ai, ai alegre i feliç vas noia!

The Blackstones, reggae vocal britànic

No us confongeu!, a molta distància de la banda homònima nord-americana de la innecessària Música Cristiana, The Blackstones, és un grup vocal de reggae britànic amb una llarga història, malgrat que la seva discografia és en bona part molt recent.

The Blackstones és un trio vocal fundat per Leon Leiffer al Regne Unit l'any 1975 juntament amb Neville Henry i Ben Corkery. Però tot just 2 anys després Ben Corkery deixà el grup i fou substituit per Byron Otis. De gira, voltaren amb artistes com Curtis Mayfield & The Impressions, Rufus Thomas, Dennis Brown, Owen Grey i The Heptones, entre altres.

Però 7 anys després de la marxa de Corkery, fou Neville Henry qui deixà la banda, i fou substituit per Ken Kendricks i Tony Douglas. Aleshores es juntaren amb Lloyd Chambers que produí un dels millors àlbums del grup Colours of Love, que aparegué a Body Music Records. The Blackstones foren dels pocs elegits per participar en el musical “Black Heroes in the Hall Of Fame” del Hackney Empire, que tingué molt de ressó i reberen molt bones crítiques de la premsa internacional. Com a resultat del seu éxit a Anglaterra, el musical feu una gira pel carib i els Estats Units. Malgrat l'èxit obtingut, Tony, Ken i Neville deixaren la banda després de la gira.

L'any 1995 Tony Mahoney entrà a formar part de la banda. Tot just l'any següent, la discogràfica Prestige Elite publicà el disc Outburst (1996), considerat per molts el millor disc de The Blackstones.

No fou fins l'any 2002 que Junior Bailey fou invitat per Leon a unir-se a la banda, a temps per a participar en el retrobament dels Black Heroes al Palace Pavilion. Amb Bailey, Leiffer i Mahoney The Blackstones trobava la formació que encara perdura. Aquest mateix any apareixia el disc Riding High (2002) , a la mateixa Prestige Elite.

L'any 2004 la banda comptà amb l'honor de ser el primer (i únic) grup Britànic convidat a enregistrar un disc als estudis mundialment famosos Studio One sota la supervisió del legendari Sir Coxsone Dodd. Aquest disc, titulat Tribute To Studio One. Per desgràcia, Dodd morí poc després de l'enregistrament, provocant diversos problemes legals que han endarrerit la publicació del disc. Tot i així, aquest disc ha rebut molt bones crítiques...

Dodd fou responsable de moldejar les carreres de moltes estrelles del reggae i de l'ska, incluint Bob Marley and The Wailers,The Ska-talites, Bob Andy, Marcia Griffiths, Ken Boothe, Heptones, Burning Spear entre molts altres. Per tot aixó aquest disc suposa una excel·lent fita en la història del grup.

Per acabar uns breus apunts biogràfics sobre els actuals membres de la banda.

LEON LEIFFER: fundador i líder de The Blackstones, nasqué a St. Ann (Jamaica). De ben petit estava completament inspirat per llegendes del reggae com Slim Smith & The Uniques, The Melodians, The Paragons, Ken Boothe, Bob Marley, Peter Tosh, Bunny Wailer, Curtis Mayfield & Impressions entre altres. Quatre anys després d'arribar a Anglaterra, Leon i la seva tropa fundaren el seu primer grup, The Mighty Soul Rebels. Fat man, el fundador del principal Sound System de Londres “Fat Man Hi-Fi” els portà a l'estudi, i esdevingueren celebritats locals.

Després de 4 anys de carrera, The Mighty Soul Rebels es separaren i Leon es retirà temporalment de la indústrica de la música. Aleshores el 1975, Leon Leiffer coincidí amb la superestrella del reggae, Roy Sherley al seu show. Sherley l'encoratjà a formar un altre grup i retornar al món de la música. Fou així que Leiffer fundà The Blackstones juntament amb Neville Henry i Ben Corkery.

TONY MAHONEY: Mahoney nasqué a St. Thomas (Jamaica) en un petit disticte anomenat Ramble. Des de molt jove, a Tony li encantava cantar i juntament amb els seus quatre germans eren els principals animadors del seu barri. Els nois s'uniren als seus pares i al seu nou germà a Anglaterra i tot just deixar l'escola tots els germans entraren a l'escena musical, començant pels Sounds Systems. Tony comença a fer-se un nom com a prometedor cantant arreu dels diferents concursos de talents d'arreu de Londres.

A mitjans dels 70, Desmond, el seu germà més gran el convidà a unir-se a la seva banda, Blackslate en la que tocava la bateria. Tony n'esdevingué el cantant principal durant un breu periode de temps, peró adquirí una gran experiència, actuant com a teloners d'artistes com Pat Kelly, Dennis Alcapone, Errol Dunkley, Owen Grey i molt més.

Malgrat tot, Tony deixà la banda per concentrar-se a la seva carrera en solitari, enregistrant temes per a diversos productors locals amb un discret resultat. Aleshores fundà The Chanters amb el seu germà Cecil i uns amics comuns, incluint algunes publicacions per al segell Burning Sounds. Però la cosa no funcionà i The Chanters es separaren. Tony i Cecil fundaren una altra banda anomenada The Mission Band, que tocà arreu del Regne Unit. Quan a finals dels 80 The Mission Band ho deixà correr, Tony retornà a la seva carrera en solitari interpretant i enregistrant temes dels quals un funcionà molt bé: “Ain't No Love”. Fou cap al 1995 que Leon Lieffer, el membre fundador dels Blackstones, li demanà a Tony que s'unís al grup.

EARL 'JUNIOR' BAILEY nasqué a St. Andrew (Jamaica). Als 15 anys emigrà al Regne Unit per retrobar-se amb la seva mare i tansols un any més tard ja tenia montat un Sound System conegut com "Sir Lord Junior“, camp al qual es dedicà durant aproximadament 10 anys. Degut a problemes familiars deixà el Sound System, peró com a amant de la música que era immediatament es mogué i esdevingué un DJ en un altre Sound System conegut com "Sir Jesus".

Junior més tard s'uní a Zabandis, un grup de sis membres del qual n'era el cantant principal. En el decurs de la seva carrera, feren diverses gires i actuaren amb artistes com els legendaris John Holt, Dillinger, Delroy Washington, Sidney Roger i Louisa Marks. Zabandis actuaren arreu del Regne Unit en actes com els del sempre popular Hammersmith Palais.

Tot just acabar la seva aventura amb Zabandis s'uní a la S.U.S. Band. En el temps que dedicà a aquest grup, treballaren amb la gran Lady Judy Boucher i actuant al esdeveniment benèfic per als miners celebrat al Royal Festival Hall. El seu éxit els portà nombrosos concerts en gires, incluint actuar com a banda de suport per a Lee “Scratch” Perry. L'any 2002 s'uní als Blackstones, just a temps per a la reunió dels Black heroes al Palace Pavilion.

Alguns temes del seu disc Outburst (1996) que també apareixen al 100 Reggae Hits de House Of Reggae:

You & I: Reggae animat però sense ser ràpid de reminiscències dancehall pel que fa a la base. Aixó sí, ple de canvis de ritme que fan el tema força acceptable. The Blackstones ofereixen una interessant proposta vocal/coral amb una veu principal i dues fent els cors de rèplica, amb una certa gràcia. Tot i així, The Blackstones estan entre els grups de reggae britànics no massa ben considerats.

Children Of The World: Un reggae més, però sobre temes culturals. The Blackstones aprofiten en gran mesura les seves habilitats vocals i en fan gala amb més o menys encert. Però temes com aquest no deixen de tenir un cert interés.

Only A Smile: Un altre reggae animadet, amb els ingredients que poden oferir The Blackstones: jocs corals molt

encertats en aquest tema... Un tema bastant bo.

Concert de Skalariak a BCN!

Divendres Sala Apolo.
Arribo a les 20:45. El DJ Mamarracho està punxant. I punxa molt bé. Demostra ser un bon coneixedor de la música SKA. Punxa ska. Encadena temes mítics mundials, amb temes mítics locals i bascos. A les 21:30 com estava programat, l'home es para.

Abaixen el nivell de la llum. I surten a l'escenari 1 dona i 7 homes. Alguns els anomenen com Skalariak. I a ritme del Sarrera V conviden a tota la Sala Apolo, plena fins dalt, a moure's. Una vegada més, com que jo estava una mica més per ballar que no pas per apuntar-me l'ordre dels temes que varen enfilar, us els diré possiblement tots... Ara bé l'ordre segur que no és el que toca.

Skalariak va oferir un concert genial, fantàstic de poc més de 2 hores. Aparentment estructurat en tres parts, de les quals Sarrera V, Sarrera I i Sarrera IV en marcaren l'inici. A dins, una barreja dels temes mítics i himnes del grup i els temes més emblemàtics del seu últim disc, Luz Rebelde, del qual el concert n'era la presentació.

No els va ser necessari escalfar l'ambient... L'ambient es va escalfar sol només amb les primeres notes i síncopes. Clar que amb cançons com Jaia i A Buen Ritmo, pujava la calor ràpidament. I per molt que apel·lessin a la Vodka Revolución, la temperatura i el moviment no baixaven. El grup i el públic competien per veure qui dels dos estava més entregats. I entre tema clàssic i tema clàssic, una entrega del últim... Com Global Musik. Com la Anti-Canción. Com la versió de The Clash, Rude Control. I com Alé.

Todos los Hintxas va fer embogir la sala (més del que ja ho estava, clar). Puto Alcohol no es va quedar enrera. Temes com Oligarquía, Nuestra Manifestación, Eguzkitan Edan, Viento del Ghetto, El Tiempo Tuyo, etc. s'anaven succeïnt en l'orgia musical que es perpetrava a la Sala Apolo. La gent suant de cap a peus. Els més tranquils buscant llocs on no els fotessin ósties. Els més intranquils fotent-se ósties entre si. I per cert hi havia un retrasat mental que no parava de pujar a l'escenari per molestar al grup. Si tan egocéntrics sou que voleu que tothom us vegi, no és millor que participeu en algun concurs de la tele i deixeu als que ens agrada la música en pau. Bé. Oblidem ara això i retornem a la orgía musical. Sí, la orgia que venia amanida amb Errainaren Modura i José República. Amb temes de lluita i revolució, aixó si, plens de sobrietat.

La Hiartz amb Hartu, posà el toc femení al concert. Un skinhead reggae clàssic com Fuego de Revolución serví per permetre als més cansats calmar-se una mica. Ruido també entrà dins el capítul de les més calmadetes. Però en general manteniren constantment a la gent en moviment... Ara amb Naturarekin Bat, després amb Skalari Rude Klub.I a la recta final Despídeme, Segi, Segi, Solo Vivir i Corazón Rebelde, tema del disc amb el que varen tancar un concert certament d'alt nivell.

O Neure Erri, de Skalariak

Aiztu daiguzan geure artean
izan diran asarriak;
izan gaitezan anaiak eta
euskaldun zintzo garbiak.

Betor guraso zarren fedia
betoz asaben legiak
bere negarrak legortu daizan
ni jaio nintzan erriak.

O, neure erri maite-maitea!
Zakustaz triste, negarrez;
zeure alabak euren buruak
baltzez estaldu dituez;
trentza mordoak tiraka atara
ta sutara bota dabez;
gaur euskaldunak dirala orreik
ezin ezagutu leikez.

O, neure erri maite-maitea,
o, neure erri maite-maitea,
o, neure erri maite-maitea,
o, neure erri maite-maitea.

Alguien tiene la traducción?

Devon Russell, Més fosc que el blau!

La data i el lloc de naixement de Devon Russell són un misteri tansols comparable al dels parèntesis totalment buits en la seva carrera discogràfica.

El dolç però oscil·lant reggae-man començà la seva carrera amb The Tartans, un grup vocal de rocksteady de mitjans dels 60 juntament amb Prince Lincoln Thompson, Linbergh “Preps” Lewis i Cedric Myton. El grup es separà després del deu èxit "Dance All Night" de 1967.

A partir d'aleshores continuà la seva carrera en solitari, interrompent-la únicament per una curta aventura com a veu principal de Cultural Roots amb els quals enregistrà Money, Sex and Violence per a Runn Records.

El seu primer disc en solitari, Bible and Gun fou produït per Sir Coxsone Dodd per a Sweet Music Records el 1982, que fou un éxit a Jamaica. Russell no destacà presicament per ser un intèrpret prolífic: enregistrava quan en tenia oportunitat i era lliure per a fer-ho. Tamoki Wambesi Records publicà Prison Life, produït per Roy i Norma Laul Cousins; un dels seus singles, "Jah Is Watching You", va tenir un cert ressó. P-Vine Records (la gegantina discogràfica japonesa de re-edicions) edità Home Bound Train, que inclou alguns tracks de Russell. El 1996 fou House of Reggae Records que complagué als seguidors de l'artista i del reggae en general amb Darker Than Blue, un punyent tribut a Curtis Mayfield destinat a ser l'àlbum més exitós de Russell.

Pel que fa a singles, cal destacar "Sometimes", un duo amb Nina Soul sortí a Tamoki Wambesi. També són significants singles com "My Woman's Love" a Mayfield, la versió dels Impressions "This Is My Country", "Thanks & Praise", "Story of the Drum", "Race Track Riot", "Jah Holds the Key" signat per Devon Russell & Zion Train, i "Three the Hard Way" amb Nitty Gritty i Willie Williams.

Com a productor signà el disc Isaiah First Prophet of the Old Album (1978) de Big Youth i co-produí "Happy Birthday" de Sugar Minott amb el propi cantant. Es posà a la bateria per al disc Never Get Weary (1988) dels Mighty Diamonds i posà la veu al disc Privileged Few (1988) de Doctor Alimantado.

Malgrat tot, la major part de les col·laboracions i participacions de Russell no estaven acreditades o restaren undocumentades. El 1996, un any després de l'aparició del seu disc més popular, Darker Than Blue, sucumbí a un tumor cerebral.

Alguns Temes:

Del seu disc més popular, Darker Than Blue, hi ha 5 temes que també es poden trobar al recopilatori 100 Reggae Hits de la discogràfica House Of Reggae.

Falling In Love With You: tranquil reggae, on la dolça veu de Russell, acompanyada d'uns cors molt fluixets i una trompeta. Un tema agradable i molt adequat per a una vetllada romàntica.

Love To The People: un altre reggae tranquil. Amb els ingredients característics de Russell. La veu en falsetto. Un fons rítmic també suau, amb trompetes replicant les seves frases... Un ritme lent peró enganxós. Certament interessant.

We the people who are darker than blue: Tema que dóna nom al disc. Tema tranquil i enganxós. Reggae bastant senzill, on destaca la dolçor interpretativa de Russell per sobre la suau base rítmica i els esporàdics vents... (Vents que podrien estar fets sintèticament, aixó sí).

Move On Up: Estructura estàndard d'aquest disc: intro curta de vents... I Russell, falsetto & reggae. Amb la calma i el vibe & feeling. Això sí, el ritme sempre d'aquests que entra fins als ossos i no els deixa quiets. Aquest tema no està malament.

Makings Of Version: Un tema amb una base més propera al hip hop potser que al reggae convencional... Fet que li dona un aire més modern. A més, és curiós ja que és un tema gairebé instrumental, en el qual Russell només hi deixa una lleugera participació. Un tema interessant. Certament.