El disc del 2000, aquell disc... Quina companyia m'ha fet aquell disc en les hores d'estudi, en dies avorrits, en viatges llargs, i en festes, concerts... Un gran disc. Aquesta és la meva visió de cada un dels temes:
- On vas?: després d'una llarga i bonica intro, comença aquesta obscura però genial cançó de tocs hardcore-punk, que expressa moltes de les inquietuds de la joventut avui en dia. Particularment sempre m'hi he sentit molt identificat. Podria considerar-la fàcilment un Himne!
- Trencar el silenci: un interessant ska lent per trencar el silenci, i per fer-se respectar. També ha esdevingut una de les cançons més característiques d'Obrint Pas. A mode d'introducció, un sampler de Tio Canya. Com ja s'ha fet habitual, fantàstica combinació de vents i dolçaina, a mode de diàleg.
- Continuar Avançant: què puc dir jo d'aquesta cançó que no sembli redundant o excessivament afalagador. Un hardcore-punk que mai no em deixa indiferent... D'aquests que em posen els pels de punta. Gairebé un altre Himne.
- Sota el seu cel: ska-folk característic, però amb una lletra més complicada, el que no la fa tan reeixida com Trencar el silenci. Però això no implica que no sigui una gran cançó. La dolçaina, els vents, i començar, només cal començar, des de tots els fronts, des de tots els racons!
- Telefeixisme: tema eminentment hardcore que ataca el món de la tv, si és que cal, ja que s'ataca a si mateix. M'alegra molt que la recuperessin després de no tocar-la durant dos anys per incloure-la al directe, i amb la col·laboració d'Alex d'Inadaptats que li va com l'anell al dit!
- Quan ja no ens quede res: cançó estranya... Ska a mig-temps, prop del rocksteady. Pessimista... No és dolenta, tampoc no és la que més es recorda d'aquest disc. Més aviat el contrari.
- Cada cop: després d'una gran intro de dolçaina, ve més que un tema: un Himne. Cada Cop. Cada cop... sempre esperant el meu final, el meu final! Estremedora, hardcore-punk... Obscura. Certa. I la melodia de la dolçaina, què gran!
- Temps d'esclatar: una altra gran cançó plena de ràbia i rebel·lia, de caire més aviat punk. I és que ha arribat el temps d'esclatar... Aquesta cançó et fa esclatar! M'encanta!
- Quan no hi ets: reggae, reggae, reggae. Molt bon reggae. Despuntava qualitat. De les menys conegudes del disc però que m'encanta... Ara feia molt que no l'escoltava i m'ha emocionat quan l'he recordat...
- No tingues por: hardcore-punk-folk... Gran combinació de la guitarra rítmica i la melodia de la gralla... Gran lletra. Tema ple de força i ràbia. Tot plegat, un altre Himne! I com ja sabeu, cap agresió sense resposta!
- Punt de mira: per tancar el disc, potser una de les cançons més interessants... sempre des del meu punt de vista! Per què? Si una cosa li falta a Obrint Pas, és innovar-experimentar... S'han estancat una mica en un estil que els dóna molt bons resultats però sense arriscar-se mai a provar coses extravagants, encara que només es tractés d'un o dos temes per disc. Almenys en aquest disc hi ha aquesta perla, Punt de mira, que potser és el tema més original respecte ells mateixos que han fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada