The Paragons, breu biografia

Si hi ha un nom que s'assocïi ràpidament al de John Holt és el de The Paragons. De fet, probablmement et resultarà familiar un tema anomenat "The Tide Is High" que tocaven els Blondie a inicis dels 80. Però abans que Deborah Harry i companyia fessin la seva contribució a la història d'aquesta cançó, molt abans, fou un éxit de The Paragons als anys 60. I no s'han de confondre amb els seus homònims americans.

Formats a Kingston, Jamaica, The Paragons estaven composats inicialment per Garth "Tyrone" Evans, Bob Andy, Junior Menz i Leroy Stamp. L'any 1964, just abans de que la seva popularitat esclatés a Jamaica, Holt substituí Stamp, i Howard Barret substituí Menz (que deixà el grup per incorporar-se'n a un altre grup vocal jamaicà, The Techniques). El so primerenc de The Paragons estava influenciat en gran mesura per la música soul americana mentre que les veus segueixen el familiar so armoniós i tibat dels trios i quartets jamaicans de principis dels 60.

L'any 1964, el grup captà l'atenció del legendari productor Coxsone Dodd que immediatament se'ls emportà al famós Studio One i sota els observadors ulls i orelles de Duke Reid (que esdevingué el mentor del grup) tallà, un rera l'altre, tot un seguit de singles que obtingueren gran popularitat. Estem parlant de talls com "Love At Last" i "Good Luck and Goodbye" pel segell Treasure Isle de Reid.

No molt després d'aquesta primera ràfaga d'éxit, Bob Andy deixà el grup i The Paragons deixaren d'enregistrar ja que John Holt (que a hores d'ara havia emergit com el líder del grup) decidí que el grup havia de suavitzar el seu so soulero i provar una aproximació rocsteady més propera al roots profund. Doncs resultà una bona idea, ja que The Paragons esdevingueren el grup vocal rocksteady més popular de la illa i del Regne Unit. Però problemes econòmics, en particular discussions sobre per què el grup no era ric després de tants éxits (més d'una dotzena de números 1 a les llistes locals) comportaren la separació de la banda, l'any 1970. Possiblement és interessant destacar el tema "Happy Go Lucky Girl" o la versió de "Blackbird singing" dels Beatles enregistrada juntament amb Rosalyn Sweat l'any 1973 en una reunió puntual. Tampoc podem oblidar "Wear you to the ball" que consta de tres versions: la original de The Paragons, una versió DJ de The Paragons amb U-Roy (de vegades acreditada com Holt & U-Roy) i una última de Holt en solitari (sense tenir en compte la versió dels Specials).

Dels seus membres només John Holt continuà amb una carrera en solitari significativa (que havia començat paral·lelament a l'activitat amb The Paragons). Barret posteriorment s'uniria als The Gaylads. L'any 1983 el trio Holt-Barrett-Evans es reuní per a grabar alguns temes.

Aiximateix, els temes de The Paragons, des de "The Tide Is High" en endavant, són algunes de les espurnes més sublims en la història de la música pop jamaicana.

Bé, com tots els grups, The Paragons, (o almenys un grup sota el mateix nom) es tornaren a juntar (no sé amb quina formació, si algú ho sap que m'informi!!!) als 90 per editar un parell d'álbums nous, en solitari o en col·laboració amb d'altres artistes, com Yellowman (1996, Yellowman meets The Paragons). En qualsevol cas, sembla que d'aquest 'Paragons revival' Holt no en formà part, ja que ell estava immers en la seva carrera en solitari...

Almenys això sembla a la portada del disc Heaven & Earth (1996), amb dos únics components i cap d'ells s'assembla a Holt. Aquesta és la ressenya que acompanya el disc:

"Sobre ritmes d'autoria desconeguda completament, els quals deuen haver estat reciclats dels anys de la banda amb Duke Reid (encara que la majoria sonen més recents que aixó) i amb una versió del trio que sona com si el mateix Holt hi fos present, aquest disc ofereix mitja hora de roots sólides i calentes juntament amb lovers reggae, incuint una denúncia de la vida moderna anomenada "The Madding Crowd" (o, com figura a la coberta del CD "The Modelling Crowd"), un excel·lent himne d'encoratjament cultural i religiós anomenat "Positive Movement" (AKA "Positive Moments") i temes tan densament romàntics com "The First Time I Saw You" i "Come a Little Closer". Tot aixó interpretat en l'estil propi 'de marca' Paragon, de cremoses melodies. La producció del disc és sorprenentment bona. És altament recomanable"

Demá els comentaris dels temes ressaltats en color vermell. Els ressaltats en color blau ja han estat comentats a la secció de John Holt i no els repetirem. Ens veiem!