Història de l'SKA by Ska my Way (Part III)

Ja que estem acabem la trilogia. Visiteu Sky My Way i no us en penedireu. Entre altres perles hi podreu trobar una Història de l'Ska en català... Per a convèncer-vos, la tercera onada:

Història de l'Ska, tercera onada
by Ska My Way

Aquest període va començar a finals dels 80, quan l’ska es va anar popularitzant per tots els racons del planeta. Són tants els estils que han sorgit que quasi bé hi ha un tipus d’ska per cada persona: des del més tradicional amb Hepcat, Allstonians o Amusic Skazz Band, fins al més hard-core amb Voodoo Glow Skulls o Less than Jake.
El naixement d’aquesta tercera onada va estretament lligat al nom de The Toasters. Aquest grup va ser qui (amb Rob “Bucket” Hingley com a màxim impulsor) va popularitzar l’ska als EUA. I es clar, si alguna cosa és coneguda als EUA, automàticament és coneguda a mig món.
La fusió de diferents estils musicals és la tònica general de la majoria de grups ska actuals: ska-jazz, ska-core, ska-patxanga, ska-pop, ska-punk, ska-oi!... I això és el què fa rica aquesta música, la seva varietat i qualitat musical, amb la fusió de saxos, trombons, teclats, guitarres, trompetes... creant una densa atmosfera de música en tots els seus sentits.
En aquest període és on han sorgit amb més força els grups amb un clar esperit reivindicatiu i de compromís social, tal com és el cas de Mr. Review, Skaparàpid, The Skoidats, No Sports, Betagarri, Skalariak... Però també són molts el grups que no tracten aquests temes, o simplement no tenen lletra. Aquest seria el cas del grups que prefereixen una bona música a una bona lletra com Hepcat, New York Ska Jazz, Eastern Standard Time o Amusic Skazz Band.
S’està parlant del naixement de la quarta onada de l’ska on s’englobaria el què s’anomena “Ska Americà” o “Ska-Core”: vents durs i secs, guitarra amb raspejat fort i bateria potent. Però llavors arribem a uns extrems en els quals l’ska pot brillar per la seva absència i a on es busca més la comercialitat que l’essència de la música. I aquest és un dels punts de màxima discussió entre els “skatalítics”: els partidaris de l’evolució de l’ska cap a un so més dur i els partidaris de l’ska clàssic i tradicional Jamaicà. Qui busqui una música passatgera, una moda més, es quedarà amb els grups actuals d’ska-core; a qui realment li agradi l’ska, buscarà les arrels “d’una música que va sorgir a la llunyana illa de Jamaica ja fa força temps... a principis dels 60.”