Història de l'SKA by Ska my Way (Part I)

Navegant un troba pàgines de qualitat. Una d'elles és Ska my Way, la web d'un aficionat a l'ska que realment ho viu... Hi trobareu de tot: rànking de les millors cançons segons èpoques i estils, discografies, grups, enllaços interessants, etc. Però el més interessant és una introducció a la Història de l'Ska... Per a fer boca us adjunto una part... si us interessa aneu a la font!!!

Història de l'SKA Part I: la primera onada
by Ska my Way

Per entendre la història, primer s’han d’entendre els pensaments i els sentiments de la època. El mateix passa amb les arrels de l’ska.
La II Guerra Mundial ho va canviar tot; l’Imperi Anglès es va anar esfondrant després de la guerra i, a mesura que la població colonial anava fent pressió per la seva independència, els anglesos, com que no podien entrar en conflicte amb cap país a causa de la seva mala situació, anaven garantint la independència dels seus dominis. I aquest va ser el cas de Jamaica; el 1962 ja tenia un autogovern, tot i que encara formava part de la Commonwealth. La cultura jamaicana, i la seva música, va començar a reflectir aquest nou optimisme de les masses alliberades. En aquells temps diferents ritmes i tipus de música emergien com a sons anomenats música caribenya: mento, calypso...
A mitjans anys 50 les emissores de ràdio nord-americanes de llarg abast, com WINZ, eren sintonitzades des de la illa. En la seva programació musical s'incloïen temes de Rhythm 'n' Blues americà, temes que entusiasmaven als jamaicans.
A l’illa existien uns tractors carregats amb uns grans altaveus, anomenats Sound Systems, que feien com de discoteca mòbil, on els seus propietaris posaven aquests temes de R&B que tant agradaven a la gent. I la gran rivalitat entre dos d’aquests Disc Jockeys, Clement Dodd (Sir Coxsone) i Arthur Reid (Duke, The Trojan; que més tard va fundar la famosa Trojan Records, importantíssima discogràfica de música ska, rocksteady, reggae...), va contribuir enormement en el seu naixement. Cada u tenia un "Sound System" i, en els seus viatges a Estat Units, compraven discos per tal d'oferir un millor so a la seva clientela. Cap el 1958, però, l'escena va canviar. El R&B instrumental ja estava passant de moda a EUA, i a més hi va haver una excessiva importació de discos a Jamaica, fet que va fer perdre la originalitat d’aquesta música.
Al 1959, Chris Blackwell va fundar una nova discogràfica a Kingston, la capital de Jamaica, produint discs de mento (música tradicional jamaicana), soul, jazz i R&B. Aquesta companyia s’anomenaria “Island Records” i tindria un gran èxit, sobretot quan Laurel Aitken fes arribar al número 1 de les llistes de ràdio jamaicanes durant onze setmanes consecutives, el seu “Boogie In My Bones”.
Com que els discs de Dodd i Reid van deixar de ser rareses i veient que a Chris Blackwell li havia anat tant bé la creació de la seva Island Records, van començar a produir les seves pròpies gravacions, utilitzant un nucli de músics locals i els primers estudis de gravació de l'illa (creats per ells mateixos). Així Clement Dodd va formar el segell Studio One al carrer Brentford Road, i Arthur Reid va crear Treasure Isle.
Arribats a aquest punt ja tenim: uns segells que recolzessin a una nova música, Sound Systems per a transmetre-la i una base musical més que àmplia; només falta el més important, el ritme tant especial de la guitarra en l’ska. Hi ha moltes teories sobre qui va inventar aquest ritme de la guitarra. Totes són molt semblants, on l’únic que canvia són els noms dels protagonistes. Una de les més fidels a la realitat diu que, al 1962, Cecil Campbell (productor i músic jamaicà), més conegut com a Prince Buster, va pensar en que s’havia de buscar aquest ritme característic, i el va trobar en la guitarra: va demanar a Jah Jerry, més tard guitarrista d’Skatalites, que emfatitzés no en el “temps” del ritme sinó en el “contratemps”. Ara sí s’havia creat l’ska. Aquest “contratemps” ha quedat com a l’essencial sincopat Jamaicà.
Musicalment parlant l’ska és una barreja del ritme del Mento jamaicà amb el Rhythm & Blues, amb la bateria colpejant en el 2on i 4rt temps, i la guitarra emfatitzant en el 2on, 3er i 4rt temps. La bateria, per tant, porta el temps del blues i el swing de la música americana, i la guitarra expressa el so mento. L’ska es caracteritzava per tenir un saxo tenor, un saxo alt, una trompeta, un trombó, una guitarra, un baix, una bateria i una o dues veus. Tot i així podia ser que algun grup no tingués tants vents o que només hi hagués un cantant.
Els cantants més importants que van sorgir en aquest període van ser Laurel Aitken, Derrick Morgan, Desmond Dekker i els Blues Busters. Els grans músics d’aquest període van ser Tommy McCook (saxo tenor), Roland Alphonso (saxo tenor), Jah Jerry (guitarra), Don Drummond (trombó) i Lloyd Knibbs (bateria), entre molts. La majoria d’aquests grans músics es van ajuntar en un grup, els Skatalites. Aquest últim grup mereix una especial atenció ja que, encara que toquessin pocs anys junts (del 1963 al 1965), van ser (i són) una referència clau en l’escena ska mundial. Van estar junts només dos anys, però el seu èxit va radicar en que tots els seus membres eren uns autèntics mestres en el seu instrument (tots van ser formats en un reformatori anomenat Alpha Boy’s School, on els alumnes rebien una sòlida i avançada educació musical). Afortunadament els Skatalites no es van separar definitivament i el 1983 es van reagrupar per tal de tornar a mostrar la màgia dels seus instruments a tots els amants de l’ska. Seria molt llarg anomenar tots els músics que van sorgir en aquell període de temps a Jamaica i no tots van crear un precedent tal com ho van fer els anteriorment anomenats, però sí que van ser molts els que van contribuir a fer important aquesta música.
L’època daurada de l’ska a Jamaica acabaria el 1966 deixant pas al rocksteady (una variant més lenta i amb la inclusió d’un òrgan característic) i, més tard, al Reggae (encara més lent, i fet famós mundialment per Bob Marley).