L'any 1970 fou el del primer tour de Delroy Wilson al Regne Unit, on aprofità també per enregistrar tot un seguit de temes per a Trojan. De nou a Jamaica, Wilson prosseguí amb les rondes pels diferents estudis i productors, incluint el seu mentor Dodd. Peró les seves produccións més memorables d'aquesta época foren sota la supervisió de Bunny Lee.
L'any 1971, la colaboració de Wilson i Lee produí "Better Must Come", un tema d'un patidor que demana millors temps, que fou aprofitat per la campanya del partit People's National Party. El tema, una descripció de l'época, ajudà el PNP a obtenir la victoria electoral, a més de ser el títol del següent disc de Wilson. El cantant a continuació edità la igualment memorable "Cool Operator" (1972), també amb Lee.
Wilson continuà tallant temes excel·lents per a Lee, així com per a altres productors consolidant-se com un dels intèrprets reggae més estimats de l'escena jamaicana. Entre aquests productors hi havia Pottinger, Dodd, i Hudson, del qual cal destacar "Addis Adaba". Treballà amb Niney Holness, amb el qual tallà éxits com l'himne "Rascal Man" i la superba "Half Way Up the Stairs"; feu enregistraments fabulosos amb Joe Gibbs incluint "Mash Up Illiteracy" i "Pretty Girl"; l'impressionantment creativa "Ain't That Peculiar" amb Douglas Williams; "Have Some Mercy", un dels grans hits tallats per a A. Folder; així com els igualments excel·lents treballs amb Gussie Clarke (“Love”), Harry J Johnson (versió de “Ask the Lonely” dels Four Tops). També treballà amb Phil Pratt i Vincent Chin, entre molts altres.
L'any 1976 portà un altre impactant éxit, una versio sublime de “I'm Still Waiting" de Bob Marley, supervisat per Lloyd Charmers. També el 1976 veieren la llum dos discos nous, un estelar Sarge i el Greatest Hits produït per 'Prince' Tony Robinson. I els éxits tot just continuaren succeint-se. Entre ells, "All in This Together", “Halfway Up the Stairs” i "Come in Heaven" per a Gussie Clarke, i una tirallonga de singles estelars per a gent com Jack Ruby o Bob Andy entre altres.
A principis dels 80, la carrera de Wilson es veié considerablement truncada per l'auge dels DJ. Només publicava esporàdicament i sense gaire ressó temes dels quals només destaca la popular “Let's Get Married” per a London's Fashion Records. Malgrat tot, a l'era digital ressorgí amb "Don't Put The Blame On Me"/“Stop Acting Strange” (1987), tallats per a King Jammy, i la també exitosa producció de Lee "Ease Up" (1988) amb la famosa base de “Rumours”. Phil Pratt supervisaria el seu disc Looking For Love (1986) mentre que Earl "Flabba" Holt ho faria amb Which Way Is Up (1987, Blue Mountain).
El 1994, el llegat durador de Wilson a la música de la illa fou reconegut per una placa especial commemorativa del govern Jamaicà i inaugurada pel Primer Ministre Patterson. Tot i que el cantant continuà enregistrant esporàdicament als 90, la seva salut anava caient en picat com a conseqüència dels seus freqüents excessos amb la beguda. Tràgicament, la veu de Delroy Wilson s'apagà: el cantant morí de cirrosi el 6 de Març de 1995.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada