Jamaica esdevingué independent el 1962. La banda sonora original d'aquesta era fou l'upbeat (sincopat) i energètic SKA - la primera música realment moderna de Jamaica. Basada en el contratemps, l'Ska mesclava, mestissava l'animada música Rythm & Blues americana amb la música indígena-tradicional jamaicana com el Mento en un original i únic so.
Els Studio One i la música Ska són pràcticament (virtualment) sinónims. Tot i que Studio One va publicar diversos estils de reggae en el decurs dels seus 40 anys d'història (rocksteady, roots, dancehall, dub i tota la pesca), l'ska va ser la primera que va publicar i la que realment donà la seva pròpia identitat a la música jamaicana per tot el món. La inspiració pel ritme característic de l'ska provingué dels discs de Rythm & Blus sureny americà que Coxsone Dodd va descobrir quan treballava com a temporer immigrant a granges de Florida als anys 50. Va ser allà on va decidir muntar un Sound System en tornar a Jamaica. Un cop a casa va començar a importar discs de R'n'B que aviat esdevingueren la música essencial i imprescindible per a qualsevol festa o discoteca de Kingston (capital de Jamaica). Alguns dels artistes de R'n'B destacats de l'época que definitivament influiren als jamaicans hi ha Roscoe Gordon, Wynonie Harris, Amos Milburn, Fats Domino i Louis Jordan. Re-escoltant aquests discs es poden percebre les arrels de l'aleshores nou so jamaicà.
El segon element essencial de l'ska era el jazz, música amb la qual i en la qual l'escola de música Alpha Boys School preparava als futurs músics de la illa i que definitivament marcà el nou so jamaicà. Roland Alphonso, Don Drummond i Johnny Moore - els vents de primera línea dels Skatalites - havien estat tots ells alumnes de l'Alpha Boys School. Entre molts altres grans músics com Joe Harriot, Rico Rodríguez i Wilton Gaynair, els joves aprenien música clàssica, música militar i jazz sota l'estricta supervisió de les monges católiques que dirigien l'escola. Un dels directors musicals fou Lennie Hibbert que, ell mateix, acabaria gravant temes per Studio One. Els líders de les grans orquestres jamaicanes com Eric Deans, reclutaven molts dels seus nous membres quan aquests sortien dels Alpha Boys: Don Drummond, Tommy McCook, Roland Alphonso i Johnny Moore tocaren a la Deans Orchestra.
Don Drummond, el músic que més progressà dels que assistiren a l'Alpha, desafortunadament, fou també el més problemàtic, fins al punt que sovint es sometia voluntàriament a cura psiquiatrica. La complexa personalitat de Drummond, malgrat tot, tingué una influència molt positiva en els Skatalites: la major part de les cançons més conegudes del grup les escriví ell, que s'inspirà molt freqüentment en la seva fe Rastafari així com en el nou jazz modal d'Amèrica. Johnny Moore recorda que Drummond aprengué tot el seu estil modal per correu, en un curs a distància dels Estats Units.
Tot i ser estrictes, les monges animaven els músics. La germana Ignatius, que dirigia l'escola, encoratjava els músics a tocar i fins i tot tenien, a l'escola, una discoteca per a que els joves poguessin ballar ska!
Al finals dels 50 els Sound Systems dominaven la escena musical de Kingston. A més del Sound System de Coxsone n'hi havia d'altres com els de Duke Reid "the Trojan", King Edwards i molt més. La música era estrictament R'n'B i jazz americans. A mesura que la competència per aconseguir temes exclusius per punxar, Coxsone comença a gravar discs per punxar únicament al seu propi Soundsystem Downbeat. La música que va gravar primer de tot fou una interpretació jamaicana del R'n'B americà per a la qual contractà músics com Cluett Johnson i The Blues Busters i els Herman Hersang's City Slickers, gravant als diferents estudis dels voltants de Kingston com els Federal Studios de Ken Khouri's. Molt aviat, Coxsone prengué consciència de la gran audiència potencial d'aquesta música i a finals dels 60 llançava discs comercialment en un ampli catàleg de companyies de discs, totes propietat seva: Worldisc, Supreme, Cariboo, Coxsone, Sensational, Musik City, Rolando & Powie i moltes més.
Al 1963, Coxsone obrí el seu propi estudi, que anomenà Studio One (així com la seva nova discogràfica) i es proposar definir el futur so de la música jamaicana.
Coxsone ara podia estar-se tant de temps a l'estudi com volia. Sovint un tema es gravava en un dia i de seguida s'imprimia en un disc d'acetat i punxat la mateixa tarda per a poder observar la reacció de la gent. Depenent d'aquesta els músics tornaven a l'endemà per a realitzar canvis. La radio jamaicana rarament emetia música jamaicana, la qual cosa implicava que l'ambient natural per la música era el ball (i la cultura Dancehall és ben igual avui en dia).
De forma similar a Berry Gordy i Motown als EEUU, Coxsone veié la necessitat d'establir el seu propi grupúscul d'artistes. Començà a desenvolupar la carrera d'artistes com The Wailers, The Ethiopians, The Maytals i Delroy Wilson. Tots ells començaren les seves carreres gravant temes ska per Studio One. En Bob Marley, especialment, Coxsone veiè un gran potencial. Amb el permís del seu guardià, Marley es mudà a una habitació propera a l'Studio One. Més endavant feu el mateix amb Peter Tosh i Bunny Wailer dels Wailers. Els artistes aprenien moviments de ball, se'ls feien vestits i els músics més vells els ensenyaven l'ofici. Alguns dels més joves fins i tots foren enviats a l'escola com a part del arranjament dels seus pares amb Coxsone. En un determinat moment el logotip de Studio One lluia una inscripció que deia més o menys: The Sound of Young Jamaica, El So de la Jamaica Jove, imitant el lema de Motown que resava The Sound of Young America (El So de l'Amèrica Jove).
Coxsone dona feina als músics amb un sou semanal per a que composessin noves cançons i creesin nous ritmes. Començaren amb una gravadora de K7 d'una sola pista la qual cosa suposava gravar tots els temes en directe. Quan l'equip millorà i incorporà dues pistes, els músics gravaven tota la setmana, i els cantants apareixien les tardes i els caps de setmana. Els músics d'estudi propis de Studio One incluien molts dels que serien components de Skatalites, els quals no s'autoanomenaren així fins al 1964. Els Skatalites eren Tommy McCook, Roland Alphonso (saxos tenors), Lester Sterling (saxo alt), Don Drummond (trombó), Johnny Moore (trompeta), Jackie Mitto (piano), Jah Jerry o Ernest Ranglin (guitarra), Lloyd Brevett (contrabaix) i Lloyd Knibb (bateria) i esdevingueren la banda d'estudi i de suport pròpia d'Studio One. Els Skatalites dominaven l'ska. A més de tocar a tots els discs gravats a l'Studio One en aquells temps, també ho feren per a altres estudis i productors com Duke Reid (Treasure Isle Records) i Justin Yap (Top Deck). Degut al contracte en exclusiva que tenien amb Studio One, aixó suposava que canviessin alguns dels membres de la banda o que ho fessin sota un nom diferent.
Els Skatalites aportaren una ampla varietat d'influències a la música. Així, l'ska podia incloure jazz, pop, R'n'B, westerns i altres bandes sonores, easy listening i fins i tot música clàssica. A més, Don Drummond, Johnny Moore i Roland Alphonso regularment tocaven al campament Rastafari de Count Ossie als turons de Kingston.
Els Skatalites, però eren potser quelcom massa bó com per durar. El 1963 el govern Jamaicà envià una delegació a la Fira Mundial d'America per a promoure la música Jamaicana, específicament l'ska. La visita fou organitzada pel ministre Edward Seaga, que escollí Byron Lee & The Dragonaires en comptes dels Skatalites. El fet que Byron Lee, burgés de classe mitjana de la part alta de la ciutat, no tenia cap connexió amb l'ska era evident per a tots els involucrats en l'escena, i The Skatalites es sentiren rebutjats per l'establishment. Però el que fou més dramàtic fou l'assassinat de la seva xicota, la cantant i ballarina Marguerita al 1965 per part de Don Drummond que tot seguit s'entregà a la policia.
Aquests esdeveniments, juntament amb el fort caràcter dels membres del grup, causà la dissolució dels Skatalites el 1965 a la cima de la seva carrera. La música Ska aviat s'esvairia ja que estava canviant la tónica músical del país. Les multituds dels Dancehall trobaven que l'ska era massa energètic per ballar tota la nit i aixó va facilitar l'arribada del nou Rocksteady, que tenia un ritme més pausat i lent influit per l'emergent música Soul d'artistes americans com Curtis Mayfield. Els membres d'Skatalites formaren dos nous grups: The Soul Brothers (que esdevingueren la banda d'estudi de Studio One) i Tommy McCook and the Supersonics que es passaren al nou estudi del rival Duke Reid de Treasure Isle. Jackie Mittoo, que es decantà pels Soul Brothers també es convertí en un arranjador/productor de la casa a Studio One. I encara que els Skatalites s'havien esvait, Studio One continúa ascendint i la segona meitat dels anys 60 seria de lluny el seu periode més exitós.
L'Ska, de totes formes, havia deixat la seva marca i havia fet despertar l'interés per la música jamaicana a tot el món. I malgrat la brevedat de la seva existència com a un únic grup, The Skatalites ens han deixat un esfereidor conjunt de temes clàssics.
TEMES DEL DISC
- EL BANG BANG - Jackie Mittoo -
- ARTE BELLA - Ken Boothe & Stranger Cole - Tema clàssic dels Dancehall
- (I'M GONNA) PUT IT ON - The Wailers -
- ADDIS ABABA - The Skatalites - Genial composició de Don Drummond
- PRESIDENT KENNEDY - Roland Alphonso - Basat en un ritme cubà popularitzat per Mongo Santamaria i pel mod britànic Georgi Fame.
- (I'M THE SONG) MY ENEMIES SING - Joe Higgs - Inspirada per Kahil Gabran.
- BEARDSMAN SKA - The Skatalites -
- I WANT JUSTICE - Delroy Wilson -
- SAMPSON - Tommy McCook's Orchestra -
- I'M GONNA TAKE OVER NOW - The Etiopians -
- FREEDOM SOUNDS - Tommy McCook -
- MARCHING ON - The Maytals - Gospel Ska
- EXODUS - Skatalites - Basat en una banda sonora
- LOOK AWAY SKA - Roland Alphonso -
- DON COSMIC - Don Drummond -
- SCAMBALENA - Roland Alphonso - Tema melacólic instrumental.
- YOU'RE WONDERING NOW - Andy & Joey -
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada