Bad Manners a la Gruta'77

I el dia arriba.
El dia de tornar a veure un dels grups més grans - per història, per tradició, per qualitat, per llegenda - de la història de la música ska.

Bad Manners

Molts no hi estarán d'acord. Però el que és innegable és que són molt grans. Encara a tope després de gairebé 30 anys a sobre els escenaris.

Però el mite Bad Manners té un nom propi. Buster Bloodvessel, aka Doug Trendle. L'únic supervivent de la formació inicial. I aquell dia vaig tenir la sort d'intercanviar unes paraules amb ell, doncs es trobava a la barra escrivint la llista de les cançons que es tocarien al concert. Vaig donar-li les gràcies per tants bons moments, per tants somriures que m'havia provocat la seva música en bons i mals moments. Li vaig dir que només gent com ells o com Desmond Dekker aconseguien treure un somriure de la meva cara fins i tot en els dies més dolents.

Al concert m'hi acompanyà Xantito, un profà que es va veure en un camí sense sortida degut al meu ensarronament. Però s'ho va passar bé. Ho sé. Malgrat que dies després descrivís l'esdeveniment com un grup de punkis suats pegant-se empemptes.

Jo sabia que ja no hi havia volta enrera quan va començar a sonar Echo 4+2. Jo vaig embogir. Tothom va embogir. La petita Gruta 77 era un clam. Bad Manners! De fet no recordo exactament tots els temes que tocarn, ni l'ordre en el qual ho feren. Però recordo moltes coses tanmateix, com la passió amb la qual vaig viure aquell concert.

Walking in the Sunshine ens transportà a la platja enmig de la capital madrilenya.
Lip Up Fatty, no podia faltar l'homenatge als grassos.
Les mítiques, com Wooly Bully o King Skarfa, també tengueren el seu espai.
Les fosques com Inner London Violence o l'homenatge als Specials amb Do Nothing.
I els grans clàssics jamaicans, com My Girl Lollypop o Feel Like Jumping, varen ser rebuts amb massa eufória per part del públic.
No varen deixar clàssics instrumentals i temes de la mida de Sally Brown, Skinhead Girl, Skinhead Love Affair, This is Ska, Skaville UK (que gran) o la més que mítica Lorraine!
Tampoc s'oblidaren de Ne Ne Na Na Na Na Na Nu Nu, ni de El Pussycat, homenatge als Skatalites.

I la que més em va emocionar, aquesta versió que tant em fa pensar en ELLA: Can't Take My Eyes Off of You, la versió més gran que mai no s'ha fet d'aquest gran tema!

Per acabar l'home dels bongos es va posar les esportives a les mans per donar entrada a un dels temes més populars i mítics que la banda versiona. El Can Can, que fou el punt i final a una nit inoblidable.

Només desitjo tornar-los a veure...