Al concert hi vaig anar ben acompanyat per la meva amiga eSka, unes amigues seves i un company de feina -en JO-. El concert va estar bé, amb un Lester Sterling que assumeix una mica el protagonisme després de la marxa de Lloyd Brevett del grup.Això sí que és una llàstima... Que estiguin mal avinguts unes figures tan mítiques... Amb la meitat del grup desaparegut (Don Drummond, Tommy McCook, Jackie Mittoo, Johnny 'Dizzy' Moore finat al 2008 però que no tocava amb Skatalites des de feia dècades) és una llàstima que els pocs membres autèntics es portin malament com és el cas de el propi Moore o el genial i carismàtic baixista Lloyd Brevett que va deixar la banda tot just fa dos anys. Actualment no se'n té cap tipus de notícia.
Jo per tota aquesta història m'havia dit que no els tornaría a veure els Skatalites. Però que dimonis... Em feia massa ganes i qui sap quan s'acabarán de barallar i morir els pocs que encara queden perpetuant un llegat tan imprescindible en la meva vida... Ball of Fire. Man on the Streed, Latin Goes Ska, Guns of Navarone, Eastern Standard Time. James Bond...Tot un seguit de temes que ja m'han marcat, que ja no hi ha volta enrera i que volia seguir disfrutant.
Obviament el grup cada vegada té més cares noves. No em sembla malament. En realitat la banda, més enllà del misticisme i la llegenda darrere de cada un dels noms propis, era un colectiu de virtuosos amb una mateixa idea de la música. I tampoc m'he de posar massa estricte si potser d'aquí a 10 anys, encara es passeja una banda llegendària anomenada Skatalites que navega pel món repartint música i enaltint una ja enorme llegenda encara que sigui amb joves promeses i noms nous... Però clar... Acabarà caiguent en mans del capital i ja sabem que el capital acaba amb moltees coses bones en pro de la imatge i els drets d'autor.Una vegada més me n'adono de que l'SGAE es un perill per a la humanitat. I sobretot per als creadors... Quan els governants se n'adonin ja serà massa tard i la frescor de la inocència quedarà pervertida per un senyors que volen viure del cuento. Quina diferència amb Skatalites, que a la seva edat i per 15 euros o 20 encara ofereixen concerts de 2 hores demostrant que no treballen per a viure, sinó que la seva feina, la seva vida i la seva passió són la mateixa cosa.
Jo tinc a l'entrada de l ameva habitació un póster de Skatalites.
I malgrat tot, Skatalites és un mite. A veure si tornen a passar per aquí durant l'any 2010!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada