27 de desembre 2010
14 de setembre 2010
10 de setembre 2010
Natxo Romero (1958 - 2010)
Natxo Romero, saxofonista de The Fenicians i els mítics Skatalà, ha mort.Ens ha deixat com a llegat la seva música, per forma part imprescindible de la meva vida.
Una trista notícia que m'obliga a trencar el silenci d'aquest blog.
La foto és del Pitu, el cantant d'Skatalà.
No tinc paraules. Deskansa en pau.
01 de juliol 2010
12 de maig 2010
Un mínim
Últimament com veieu tinc poc temps per a dedicar al blog...
Però esperant que arribin temps millors... Us dedico un mínim...
Un interessant enllaç del segell Moon Ska Records... Un clàssic...
Amb agenda de concerts incluida!
20 d’abril 2010
02 de març 2010
Ki Sap + Betagarri al CSO La Traba, Madrid
El passat 23 de Gener (si, em sap greu, fins ara no he tingut temps per fer la crónica) vaig anar al concert de presentació del nou disc de Betagarri a Madrid: BIZITZARI TXISTUKA. El motiu, una celebració de la CNT.
Betagarri, precedits per Ki Sap, varen omplir de bons ritmes i gent el CSO La Traba, una sala de concerts ideal, fantàstica que no trigarà a cridar l'atenció dels conservadors que odien la societat culta, educada i combativa. Millor les xonis embarassades i els yonkis a l'atur.
Betagarri va fer un concert molt potent, en el seu estil. Jo feia 4 anys que no els veia en concert i la meva decepció va ser adonar-me que em faig vell i que he perdut una mica la connexió amb el grup, sobretot perquè el disc Hamaika Gara no l'he escoltat prou i el nou disc, a més de ser nou, ni tansols he tingut la oportunitat de comprar-me'l. El que em passa amb Betagarri és que tinc la sensació de que han començat a repetir-se una mica massa... Sense crear cançons extraordinàriament originals com solien fer... Potser l'edat passa factura i fa que es perdi frescura... Queda la nostàlgia de grans temes com els dels discs Arren Erro Zaharra, 80/20 o Freaky Festa.
De totes formes queda l'essència autèntica de Betagarri, amb un Ska-Rock potent i directe. Sense més concessions de les necessàries.
Però aquell dia el que realment em va fer disfrutar de valent va ser la breu però intensa demostració de forces: els Ki Sap!
Feia anys que els volia veure en directe... Recentment he escrit a aquest blog que és un dels grups més en forma de l'estat espanyol actualment, i ho mantinc. Un grup que destaca per la seva formidable història i perfecta evolució musical. Ki Sap, amb la colaboració (freqüent) de Kati Dadà varen fer una barreja de temes del seu últim disc amb alguns temes ja mítics. Qué grans Ki Sap. Qué gran la Kati Dadà: where do you go riddim (m'encanta).
El concert va ser una demostració del que ja m'imaginava: aquest paios saben del que es tracta!
Un cop acabat el tema vaig tenir la sort de poder intercanviar algunes paraules amb l'Erik Stromberg i la Suca (o s'escriu Zuca?). A més de ser persones sencilles, son persones encantadores.
I el més fort! Coneixien el blog! Em va fer molta il·lusió! Des d'aquí els envio una forta abraçada i espero poder veure'ls aviat de nou en directe. Sobretot perquè aquell dia varen fer un concert de format curt! Si va bé, saldaré el meu compte pendent amb el País Valencià i un cap de setmana que tinguin un concert per allà m'hi deixaré caure... Així faré alhora turisme per una terra encantadora i plaer musical al mateix temps!
Betagarri, precedits per Ki Sap, varen omplir de bons ritmes i gent el CSO La Traba, una sala de concerts ideal, fantàstica que no trigarà a cridar l'atenció dels conservadors que odien la societat culta, educada i combativa. Millor les xonis embarassades i els yonkis a l'atur.Betagarri va fer un concert molt potent, en el seu estil. Jo feia 4 anys que no els veia en concert i la meva decepció va ser adonar-me que em faig vell i que he perdut una mica la connexió amb el grup, sobretot perquè el disc Hamaika Gara no l'he escoltat prou i el nou disc, a més de ser nou, ni tansols he tingut la oportunitat de comprar-me'l. El que em passa amb Betagarri és que tinc la sensació de que han començat a repetir-se una mica massa... Sense crear cançons extraordinàriament originals com solien fer... Potser l'edat passa factura i fa que es perdi frescura... Queda la nostàlgia de grans temes com els dels discs Arren Erro Zaharra, 80/20 o Freaky Festa.
De totes formes queda l'essència autèntica de Betagarri, amb un Ska-Rock potent i directe. Sense més concessions de les necessàries.
Però aquell dia el que realment em va fer disfrutar de valent va ser la breu però intensa demostració de forces: els Ki Sap!Feia anys que els volia veure en directe... Recentment he escrit a aquest blog que és un dels grups més en forma de l'estat espanyol actualment, i ho mantinc. Un grup que destaca per la seva formidable història i perfecta evolució musical. Ki Sap, amb la colaboració (freqüent) de Kati Dadà varen fer una barreja de temes del seu últim disc amb alguns temes ja mítics. Qué grans Ki Sap. Qué gran la Kati Dadà: where do you go riddim (m'encanta).
El concert va ser una demostració del que ja m'imaginava: aquest paios saben del que es tracta!
Un cop acabat el tema vaig tenir la sort de poder intercanviar algunes paraules amb l'Erik Stromberg i la Suca (o s'escriu Zuca?). A més de ser persones sencilles, son persones encantadores.
I el més fort! Coneixien el blog! Em va fer molta il·lusió! Des d'aquí els envio una forta abraçada i espero poder veure'ls aviat de nou en directe. Sobretot perquè aquell dia varen fer un concert de format curt! Si va bé, saldaré el meu compte pendent amb el País Valencià i un cap de setmana que tinguin un concert per allà m'hi deixaré caure... Així faré alhora turisme per una terra encantadora i plaer musical al mateix temps!
19 de febrer 2010
02 de gener 2010
El Retorn de Brams
Una bona manera de començar el 2010. Amb l'optimista anunci del retorn de Brams.
El ja mític grup català, el passat 30 de Desembre de 2009 iniciava la seva gira de retrobament a Palma de Mallorca amb motiu de la Diada de Mallorca, al mateix escenari on 5 anys abans feien el seu últim concert abans del concert de comiat a Berga.
Era competament inevitable. Hi havia d'anar.
I a les 21:15 començava a sonar un concert que duraría més de 2 hores.
Començaren amb Rojo Separatista, una cançó qué ara que entenc especialment des de que visc a Madrid, i allà t'encasillen aviat per poc que tinguis una visió mínimament diferent de la que tenen allà. A partir d'aquí jo em vaig animar molt i em vaig preocupar més de ballar que d'anotar l'ordre exacte de les cançons que interpretaven. El que si recordo són totes les que varen tocar.
El primer que cridà la atenció fou que varen fer dos blocs... Un primer amb temes més polítics i deixant per al final els temes que jo anomeno "més gamberros", i fent així un repàs als temes mítics i a temes més desconeguts, com és el cas de Sant Jordi 1985, una preciosa cançó dedicada a les forces de seguretat. Aixó sí, una cançó massa forta de paraules. I d'altres com les fantástiques La Diplomàcia de la Rebel·lia, o Fidels a la Utopia. Dos temes que sempre m'han encantat.
I així anàvem fent Brindis tots plegats, amb Energia contra l'Aldea Global Thematic Park, reclamant la mateixa autonomia que Portugal, donant-los les Moltes Gràcies pels seus Sants Collons. Clar que el David Rosell va tenir algún problemilla amb la guitarra a Moltes Gràcies i se la varen saltar perquè el temps passava. El millor va ser la espontanietat del Titot que va empènyer al públic a cantar, amb la música de Go West:
El que més il·lusió em va fer es sentir un temàs amb lletra renovada, actualitzada amb els desastres ecológics i culturals del moment: Som a Girona! Som a València! Som a Mallorca! ja estem igual!
Recordarem a el Massana i El President, al que té més dignitat Quan t'Imagino Cagant, i cagant-nos en els que ens volen separar en Moros i Cristians, i en els Ploramiques que mai no rebrán tot el que han estat donant.
A La Plaça, Quan surt el sol surt per tothom, inclosa la Nena de Nicaragua, sense preguntes ni privilegis. Així que quan ens varen dir, Fuig amb mi, els varem seguir. Conscients de que tard o d'hora Guanyarem!!!
En el pla més fiestero-gamberro, varen fer un dels meus himnes: Pocatraça.
Fent Goigs a Sant Hilari, recitarem la Declinació del Beure fins que l'Inici de Cástic al Fetge ja havia deixat de ser un inici. Sense que servís de precedent (tal i com Titot va dir) feren l'himne a l'amor més bonic que hi ha al món de la música en català, la Cançó d'amor a la dona més estimada dels Països Catalans. Trinxàrem el cotxe del Papa, i entre Marihana Berguedana i altres Herbes i Fermentats, decidírem ballar de nou l'Últim Tirabol.
I en la recta final del concert, anàrem De Bar en Bar, prometent deixar la beguda i tot el mal Dilluns que ve, tenint ben clar alló que tots i jo en especial Vull per a demà, i per Sempremés.
Mentre duri el setge no firmarem la rendició!
La única que realment vaig trobar a faltar va ser El Millor. Sempre m'he sentit profundament identificat amb aquesta cançó.
Un concert fantàstic per a iniciar la gira de retrobament.
(Tant de bó sigui molt llarga i duri uns quants anys!)
El ja mític grup català, el passat 30 de Desembre de 2009 iniciava la seva gira de retrobament a Palma de Mallorca amb motiu de la Diada de Mallorca, al mateix escenari on 5 anys abans feien el seu últim concert abans del concert de comiat a Berga.
Era competament inevitable. Hi havia d'anar.
I a les 21:15 començava a sonar un concert que duraría més de 2 hores.
Començaren amb Rojo Separatista, una cançó qué ara que entenc especialment des de que visc a Madrid, i allà t'encasillen aviat per poc que tinguis una visió mínimament diferent de la que tenen allà. A partir d'aquí jo em vaig animar molt i em vaig preocupar més de ballar que d'anotar l'ordre exacte de les cançons que interpretaven. El que si recordo són totes les que varen tocar.
El primer que cridà la atenció fou que varen fer dos blocs... Un primer amb temes més polítics i deixant per al final els temes que jo anomeno "més gamberros", i fent així un repàs als temes mítics i a temes més desconeguts, com és el cas de Sant Jordi 1985, una preciosa cançó dedicada a les forces de seguretat. Aixó sí, una cançó massa forta de paraules. I d'altres com les fantástiques La Diplomàcia de la Rebel·lia, o Fidels a la Utopia. Dos temes que sempre m'han encantat.
I així anàvem fent Brindis tots plegats, amb Energia contra l'Aldea Global Thematic Park, reclamant la mateixa autonomia que Portugal, donant-los les Moltes Gràcies pels seus Sants Collons. Clar que el David Rosell va tenir algún problemilla amb la guitarra a Moltes Gràcies i se la varen saltar perquè el temps passava. El millor va ser la espontanietat del Titot que va empènyer al públic a cantar, amb la música de Go West:
Rosell, compra cables bons, Rosell, compra cables bons!
El que més il·lusió em va fer es sentir un temàs amb lletra renovada, actualitzada amb els desastres ecológics i culturals del moment: Som a Girona! Som a València! Som a Mallorca! ja estem igual!
Recordarem a el Massana i El President, al que té més dignitat Quan t'Imagino Cagant, i cagant-nos en els que ens volen separar en Moros i Cristians, i en els Ploramiques que mai no rebrán tot el que han estat donant.
A La Plaça, Quan surt el sol surt per tothom, inclosa la Nena de Nicaragua, sense preguntes ni privilegis. Així que quan ens varen dir, Fuig amb mi, els varem seguir. Conscients de que tard o d'hora Guanyarem!!!
En el pla més fiestero-gamberro, varen fer un dels meus himnes: Pocatraça.
Fent Goigs a Sant Hilari, recitarem la Declinació del Beure fins que l'Inici de Cástic al Fetge ja havia deixat de ser un inici. Sense que servís de precedent (tal i com Titot va dir) feren l'himne a l'amor més bonic que hi ha al món de la música en català, la Cançó d'amor a la dona més estimada dels Països Catalans. Trinxàrem el cotxe del Papa, i entre Marihana Berguedana i altres Herbes i Fermentats, decidírem ballar de nou l'Últim Tirabol.
I en la recta final del concert, anàrem De Bar en Bar, prometent deixar la beguda i tot el mal Dilluns que ve, tenint ben clar alló que tots i jo en especial Vull per a demà, i per Sempremés.
Mentre duri el setge no firmarem la rendició!
La única que realment vaig trobar a faltar va ser El Millor. Sempre m'he sentit profundament identificat amb aquesta cançó.
Un concert fantàstic per a iniciar la gira de retrobament.
(Tant de bó sigui molt llarga i duri uns quants anys!)
11 de desembre 2009
Discs...
Discs gratuïts per descarregar abans de que el govern tanqui i bloqueji totes aquestes webs.
I aixó tenint en compte que sense aquestes webs els discos són completament impossibles de localitzar!
La anti-cultura del Ministeri de Incultura.
http://intensified-boys.blogspot.com/
I aixó tenint en compte que sense aquestes webs els discos són completament impossibles de localitzar!
La anti-cultura del Ministeri de Incultura.
http://intensified-boys.blogspot.com/
07 de desembre 2009
23 d’octubre 2009
Ki Sap at new rocker's studio
I avui sense que serveixi de precedent, toca la crítica de l'últim disc de Ki Sap, que precisament fa només uns mesos que és disponible.
Ki Sap té tots els seus discos penjats gratuïtament a la seva web
en una demostració de coherència ideológica.
Ki Sap at new rocker's studio (2009) és la següent passa lógica després d'una evolució sense massa precedents que portaren el grup de transformar power-ska reivindicatiu a un excels reggae-ragga amb pinzellades de ska formidable.
El seu últim disc com a Ki Sap, (Ki Sap meets València All Stars) enregistrat en directe i amb importants colaboracions del món de la música jamaicana i el hip-hop del País Valencià, varen decidir consagrar un parell d'anys al seu projecte instrumental (The Shake it Up's) i ara retorenen amb el depurat estil propi (marca de la casa) Ki Sap.
El disc comença recordant que el problema de les societats i relacions competitives es que Todos quieren ganar. Un reggae reflexiu. "El pez grande se come al chiquitín..." Una crítica a la societat actual... "Aquí mucho hablar pero sólo miras por ti".
El segón tema és Con mi spliff, que comença amb un sampler. Aquest és un reggae-ragga més rapidet que l'anterior. De temática marihuana. Un d'aquests temes que no et deixen estar quiet. I amb aquest tema (amb spliff o sense) qualsevol es sent ok.
I amb una intro una mica rockera, Ki Sap ens convida a ballar amb ells. Dance With Me. Un ska de mig temps (com a mi tant m'agrada dir). En un estil molt setentero-soulero que molt bé podria combinar amb The Pepper Pots.
Amb un aire de misticisme entra el reggae. El sents? Siento el reggae. Un reggae mogudet, al més pur estil d'aquesta etapa més recent dels Ki Sap.
Sé el que està passant. Un altre reggae-denúncia de la ambició, la passivitat... Una invitació a seguir lluitant a no perdre l'esperança ni la motivació. Un tall molt delicat.
Amb Police & Thieves de fons, comença la següent intro... I un sampler que demana més valor per a la gent pobre. I l'ska amb un puntejat de guitarra fantàstic comença i si t'has escoltat 3000 vegades el disc de Shake It Up's veus que el tema dels vents és el mateix que Asko Falta Alda, Pau? Però en aquest cas el tema s'enriqueix amb unes veus. I es que Si quieren guerra, Ki Sap els en donarà. Un clar atac a la classe política que són uns falsos. I a tots els elements del sistema. "I si quieren guerra, pues guerra tendrán, metidos en combate no podrán abandonar, con la fuerza de un lion te lo vengo a explicar, si no nos respetas serás el rival"
De Valencia a Trenchtown, Julian Son colabora en aquest reggae. Badman Bizzniz. Con Badman Bizzniz a mi no me vengas. Un reggae més ragga que reggae. "Si no me respetas juegas con fuego". Amb una gran influència hip-hop, un tema molt enganxós. Amb una temàtica molt suburbana.
Porque son Tiempos de Revolución. Samplers. I reggae! "Porque son Tiempos de Revolución. Se acabaron para siempre los tiempos de sumisión." Un reggae revolucionari. El cantant en un registre ragga i uns vents i una secció rítmica de llibre. Académica. Perquè no hi ha més revolució que la bona música.
"Esos fascistas se van a arrepentir. Todo su imperio vamos a combatir". Déjame vivir! Una declaració d'intencions antifaixistes amb un reggae Ki-Sap. "Libre como un pajaro me quiero yo sentir." Que no esgotin la nostra paciència!
I per acabar el disc, TRENCA amb un ska clàssic. Rompe. Bé, clàssic en la línea instrumental, perquè en el plànol de veus, el registre Ki Sap, basat en l'estil més ragga, però perfectament ajustat en aquest track a la musicalitat més ska del grup.
Un disc molt correcte, que segueix la línea iniciada amb Ki Sap meets València All Stars... Que lluny queda aquell power ska cantat per veu femenina. Ara predominen els reggaes amb veus masculines i de tant en tant algun cor femení. Per a mi, Ki Sap, és un dels millors representants de la música jamaicana a la península ibérica del moment, juntament amb The Cabrians, Dinamo...
Un dist molt agradable al que només criticaria per no tenir un tema instrumental, per ser massa curt, i per estar -potser massa- en la línea del València All Stars, necessitant alguna peça una mica més trencadora i innovadora dins de la línea evolutiva del grup. Una línea evolutiva exemplar.
21 d’octubre 2009
The Shake it up's Skaband - Ki Sap Instrumental
Per posar-me al dia de la discografia de Ki Sap, que ja vaig començar amb:- L'Horta Ska (1998)
- Ki Sap (1999)
- Rural Style (2001)
- 10 Tone (2003)
- Ki Sap meets Valéncia All Stars (2005)
The Shake it Up's Skaband
Que té un disc titulat
KI SAP INSTRUMENTAL
I no hi ha un millor moment que ara per a treure un momentet d'on habitualment no el tinc i escriure una ressenya del disc, que està disponible online a la pàgina de Ki Sap (www.kisap.org) també va ser publicat per la discogràfica d'ska basca Brixton Records.
I dic que no hi ha moment millor perquè el porto al cotxe, cada dia anant a la feina i tornant-ne deixo transportar-me al món del bon rollo i navego per les onades reggae-ska d'aquest formidable disc.
Que comença com una moto per la A2. Un ska de mig temps on els vents surfejen a sobre un ritme d'aquests que es molt rápid per ser lent, i massa lent per impedir moure't al ritme del contratemps... El tema principal a essent intepretat pels les diferents veus... Les fanfarries dels vents, la guitarra eléctrica que és l'instument més destacat del disc, i les contínues exhibicions en un magnífic primer tall... A2 (nom de la pista) es una fantástica invitació al viatge (de carretera, si voleu) que proposa el disc.
El viatge, com no podia ser d'altra manera, ens transporta pel món en BLANC I NEGRE. Un altre ska-jazz de mig temps, molt en la línea clássica Skatalites... Tema, solos, tema, solos i tancament del tema. Saxos, trompeta, saxo, ... En tema que no només serveix d'homenatge al Two Tone, sinó als mateixos Skatalites. Un tema de molt bella factura, en el que el sentiment de fusió predomina, copsant l'essencia d'un estil, d'una época.
De cop, el tercer cop ens fa sentir l'enyorança del que deixem enrera. SAUDADE. I a mi em transporta al mar... Uns primers segons de calma de cop es transformen en una inesperada tempesta skatalitica de vents i percusions... Sento la pluja, el mar que bat insistentment contra les roques. I l'enyoro. Malgrat l'inici calmat, un ska ágil es converteix en el teu guía... I tots el grup en una excel·lent comunió aconsegueix que els batecs del teu cor s'accelerin. Un ska-jazz una mica més 3a ona. El canvi de ritme em deixa sense paraules.
I el quart tall es presenta com un dels meus favorits. La guitarra hi juga un paper extraordinari. I s'entenen molt bé per al tema principal conjunt. Ultraman vs. Dr. Jau. Un títol que defineix perfectament el combat musical entre el formidable guitarra que fa vibrar totes les meves terminacions nervioses, i la contundent resposta dels vents que fa que sigui impossible balancejarme a la cadira, ja sigui de la feina, de casa o del cotxe. Un domini impecable dels canvis de ritme. Després el saxo es qui pren la paraula, però els vents tornen a dir la seva.
Corre! Ens hem de posar a cobert! Això a part del títol del cinquè tema (Run for Cover) és el que semblen avisar a l'intro del tema... Sona a perill... I clar, després ve la persecució... En un tema que també es una demostració de poder musical de la banda, que em recorda a la insoléncia del Dixie i a la negror del jazz.... Un auntèntic Ska-Jazz de ritmes rápids i algun toc veritablement jazzístic com el ritme marcat pels plats... I un cop més, una lliçó magistral per a novatos del món de l'ska, i de la música en general, de com es gestionen els canvis de ritme en un bon tall.
Ara que ja hem conseguit escapar-nos, es l'hora de moure l'esquelet. Shake it up! Mou-te nena! Un tema molt gran, que en un ritme ska de mig temps es permet el luxe de barrejar puntejats de guitarra, amb un temàs de vents, els solos que no tenen nom!, i tot condimentat amb un toc molt especial... Un domini impresionant.
Ask him!
Remember your roots!
Think with your brain, and not with your fucking boots!
Feel your heart!
Be yourself!
Go up! To the top, please!
Aquesta és la declaració d'intencions que es sent a la intro del següent tema. Continuant el nostre viatge, arriba el moment de l'autoservei. Autobeat. Preguta-li, recorda les teves arrels! Pensa amb el cervell i no amb les teves putes botes. Sent el teu cor. Sigues tu mateix. Puja, fins al límit! I el ritme s'accelera... Un ska animadet i un tema que s'enganxa com SuperGlue. Bonica superposició del baix i dels vents.
Però de cop deixem l'autopista per entrar en una carretera rural amb el nostre cotxe... Amb ritme més reagge que rocksteady entrem al NUDILLO ESTERNÓN. Un tempo elefántic que ens permet gaudir de la natura que descriuen els diferents solos que ens acompanyen en aquest fragment del nostre viatge... Un amalgama d'instruments ben avinguts.
I com no podia ser d'altra manera, ens parem a fer una visita a uns amics, mentre sona SKA4FRIENDS. Un tema per als amics, també amb un regust dixie-jazz molt ben mestissat amb la música jamaicana. "Hey brothers and sisters! Are you ready to move your feet to the ska beat ! Ska4friends is around!" I brindo amb una cervesa (sense alcohol que hem de seguir conduint en el nostre viatge pel projecte instrumental de Ki Sap).
"Enjoy the ska fever!" Are you ready for the bugaloo? Un ska ràpid que recorda a l'estil Victor Rice, que convida a aquell que l'escolta a un festival de sons i ritmes, jamaicans, i mundials. M'encanta el recolzament dels vents al ritme, impulsant-lo com un huracà que balla al ritme d'un alegre i saltarina melodia... Nens trapelles fan de les seves... El clima caribeny t'empeny a ballar sense parar. Disfruta la febre de l'ska: estàs llest per al bugaloo?
Sense adonar-te entres a un altre dels grans entre els grans temes del disc. Asko Falta Alda, Pau?. Sens el vent contra la cara... El viatge es fantàstic i esperes que no s'acabi. L'ska-jazz et poseeix. I la guitarra es decideix a reaparèixer. Què gran aquests solos de guitarra... Però els vents es posen gelosos i entren de mica en mica... El vent em torna a pentinar els cabells dins del caos. Molt gran!
I ja al final del nostre viatge, ja per descansar una mica de l'esforç i la fatiga... Un Reggae-Dub, Dub 125, amb la colaboració de Linton Kwesi Johnson. Una peça per a meditar. I encara que tinguis por, per descansar, i tornar a empendre el viatge pel món dels sons jamaicans. Un final tranquil per a un disc que no et deixarà indiferent.
02 d’octubre 2009
Lee 'Scratch' Perry
Ara fa uns mesos se'm va ocòrrer convencer la meva inskaparable amiga i companya de concerts eSka per anar a veure a Lee 'Scratch' Perry a la sala Joy Eslava. (En concret el 25 d'Abril d'aquest any, ara fa ja 6 mesos ni mes ni menys) Els dos teníem certes reticéncies, básicament perquè els dos som molt més skatalítics que reggae-dubbers, però bé, el senyor Perry es molt de senyor i a mi se'm va girar el cap. Volia veure'l encara que només fos un cop i poder ballar una mica al ritme del seu particular reggae.
De Lee 'Scratch' Perry ja n'he parlat diverses vegades en aquest blog (especialment en aquest apunt).
El fet es que eSka i jo estem molt avesats als minoritaris concerts de música ska, i
la plenísima sala Joy Eslava ens va agobiar una mica. Molta gent... Massa pel nostre gust. I a més un tipus de gent que només coneix una part de la música d'origen jamaicà i que a mi personalment en alguns casos em semblava una mica falsa. Desubicada. Com un parell de nenes de 17 anys o 18 que sembla que es sabíen totes les cançons però que la seva forma de vestir em semblava més apta per al Pachà que per al 'Scratch'.
El concert, sense entusiasmarme, em va agradar. El tio es un figura. Un showman en estat pur. Clar que la banda de belgues que l'acompanyava, amb l'ipod per als samplers semblava bastant cutre per als 25 euros que costava.
Al final va ser una experiència que va valer la pena, tot i que sense entusiasmar-se tampoc. I ara puc dir que he vist en directe a l'Upsetter de la Black Ark.
06 de setembre 2009
Skatalites a la Sala Heineken - Madrid -
Es una mica trist que hagi tardat gairebé un any a parlar de la visita, el passat 2 de Desembre de 2008 dels Skatalites a Madrid...
Al concert hi vaig anar ben acompanyat per la meva amiga eSka, unes amigues seves i un company de feina -en JO-. El concert va estar bé, amb un Lester Sterling que assumeix una mica el protagonisme després de la marxa de Lloyd Brevett del grup.
Això sí que és una llàstima... Que estiguin mal avinguts unes figures tan mítiques... Amb la meitat del grup desaparegut (Don Drummond, Tommy McCook, Jackie Mittoo, Johnny 'Dizzy' Moore finat al 2008 però que no tocava amb Skatalites des de feia dècades) és una llàstima que els pocs membres autèntics es portin malament com és el cas de el propi Moore o el genial i carismàtic baixista Lloyd Brevett que va deixar la banda tot just fa dos anys. Actualment no se'n té cap tipus de notícia.
Jo per tota aquesta història m'havia dit que no els tornaría a veure els Skatalites. Però que dimonis... Em feia massa ganes i qui sap quan s'acabarán de barallar i morir els pocs que encara queden perpetuant un llegat tan imprescindible en la meva vida... Ball of Fire. Man on the Streed, Latin Goes Ska, Guns of Navarone, Eastern Standard Time. James Bond...
Tot un seguit de temes que ja m'han marcat, que ja no hi ha volta enrera i que volia seguir disfrutant.
Obviament el grup cada vegada té més cares noves. No em sembla malament. En realitat la banda, més enllà del misticisme i la llegenda darrere de cada un dels noms propis, era un colectiu de virtuosos amb una mateixa idea de la música. I tampoc m'he de posar massa estricte si potser d'aquí a 10 anys, encara es passeja una banda llegendària anomenada Skatalites que navega pel món repartint música i enaltint una ja enorme llegenda encara que sigui amb joves promeses i noms nous... Però clar... Acabarà caiguent en mans del capital i ja sabem que el capital acaba amb moltees coses bones en pro de la imatge i els drets d'autor.
Una vegada més me n'adono de que l'SGAE es un perill per a la humanitat. I sobretot per als creadors... Quan els governants se n'adonin ja serà massa tard i la frescor de la inocència quedarà pervertida per un senyors que volen viure del cuento. Quina diferència amb Skatalites, que a la seva edat i per 15 euros o 20 encara ofereixen concerts de 2 hores demostrant que no treballen per a viure, sinó que la seva feina, la seva vida i la seva passió són la mateixa cosa.
Jo tinc a l'entrada de l ameva habitació un póster de Skatalites.
I malgrat tot, Skatalites és un mite. A veure si tornen a passar per aquí durant l'any 2010!!!!
Al concert hi vaig anar ben acompanyat per la meva amiga eSka, unes amigues seves i un company de feina -en JO-. El concert va estar bé, amb un Lester Sterling que assumeix una mica el protagonisme després de la marxa de Lloyd Brevett del grup.Això sí que és una llàstima... Que estiguin mal avinguts unes figures tan mítiques... Amb la meitat del grup desaparegut (Don Drummond, Tommy McCook, Jackie Mittoo, Johnny 'Dizzy' Moore finat al 2008 però que no tocava amb Skatalites des de feia dècades) és una llàstima que els pocs membres autèntics es portin malament com és el cas de el propi Moore o el genial i carismàtic baixista Lloyd Brevett que va deixar la banda tot just fa dos anys. Actualment no se'n té cap tipus de notícia.
Jo per tota aquesta història m'havia dit que no els tornaría a veure els Skatalites. Però que dimonis... Em feia massa ganes i qui sap quan s'acabarán de barallar i morir els pocs que encara queden perpetuant un llegat tan imprescindible en la meva vida... Ball of Fire. Man on the Streed, Latin Goes Ska, Guns of Navarone, Eastern Standard Time. James Bond...Tot un seguit de temes que ja m'han marcat, que ja no hi ha volta enrera i que volia seguir disfrutant.
Obviament el grup cada vegada té més cares noves. No em sembla malament. En realitat la banda, més enllà del misticisme i la llegenda darrere de cada un dels noms propis, era un colectiu de virtuosos amb una mateixa idea de la música. I tampoc m'he de posar massa estricte si potser d'aquí a 10 anys, encara es passeja una banda llegendària anomenada Skatalites que navega pel món repartint música i enaltint una ja enorme llegenda encara que sigui amb joves promeses i noms nous... Però clar... Acabarà caiguent en mans del capital i ja sabem que el capital acaba amb moltees coses bones en pro de la imatge i els drets d'autor.Una vegada més me n'adono de que l'SGAE es un perill per a la humanitat. I sobretot per als creadors... Quan els governants se n'adonin ja serà massa tard i la frescor de la inocència quedarà pervertida per un senyors que volen viure del cuento. Quina diferència amb Skatalites, que a la seva edat i per 15 euros o 20 encara ofereixen concerts de 2 hores demostrant que no treballen per a viure, sinó que la seva feina, la seva vida i la seva passió són la mateixa cosa.
Jo tinc a l'entrada de l ameva habitació un póster de Skatalites.
I malgrat tot, Skatalites és un mite. A veure si tornen a passar per aquí durant l'any 2010!!!!
30 de juliol 2009
Valènciaska.net i el nou disc de Ki Sap
És sempre d'agraïr descobrir llocs extraordinaris relacionats amb el món de l'ska.
Per això em va apassionar rebre una felicitació pel meu blog d'aquet grup de
Un lloc ideal per a estar al día de l'actualitat de l'ska fet a València, que té en Ki Sap el seu màxim exponent actual.
Sense cap dubte l'incorporaré a la llista d'enllaços destacat d'aquest humil blog que es manté en un llindar mínim d'activitat...
Però per compensar podreu llegir a www.valenciaska.net la gran notícia del nou disc de Ki Sap, incluent l'enllaç a la descàrrega gratuïta del disc!
Per això em va apassionar rebre una felicitació pel meu blog d'aquet grup de
Un lloc ideal per a estar al día de l'actualitat de l'ska fet a València, que té en Ki Sap el seu màxim exponent actual.
Sense cap dubte l'incorporaré a la llista d'enllaços destacat d'aquest humil blog que es manté en un llindar mínim d'activitat...
Però per compensar podreu llegir a www.valenciaska.net la gran notícia del nou disc de Ki Sap, incluent l'enllaç a la descàrrega gratuïta del disc!
12 de juliol 2009
The Slackers a la Gruta'77 - 2008
Avui us porto algunes fotos i alguns comentaris d'un concert molt vell...
Els Slackers de Dave Hillyard varen tocar a la Gruta '77 a l'Octubre de 2008. Ja fa gairebé un any.
Com sabeu jo últimament he estat de feina fins al cul i no puc actualitzar aquest bloc amb la freqüència que voldria.
Feta la petició de disculpes parlem del grup.
The Slackers, com la majoria dels grups de ska nordamericans més actuals, combina els ritmes jamaicans amb una forta presència instrumental amb les tonalitats soul que pel que es veu tant agraden als nordamericans. Justament per això hi ha tants i tants grups que tenen en el seu repertori una proposta que reflexa aquest fenòmen fidelment.
En aquest sac hi tenim Eastern Standard Time, hi tenim Westbound Train, com a grups joves de la moguda i en menor mesura però major experiència The Toasters, vertaders pioners de la música ska nordamericana. Clar que com ja he dit, the Toasters només adopten el so soul a pinzellades.
L'altra influència enorme de The Slackers suposo que es New York Ska Jazz Ensemble. I si no ho creieu escolteu David Hillyard and the Rocksteady 7.
Si en general els grups tan souleros a mi no em molen gens, val a dir que Slackers tenen un punt de qualitat addicional que els destaca sobre els altres.
Si tinc tantes fotos del teclista és per l'ESka, que es va sentir en tot moment altament interessada pel morbo que li feia el figura! :). Per als que no ho sapigueu l'ESka es una noia que m'acompanya a tots els concerts del rollo que pot.
Es la que surt a la foto amb el trombonista d'Slackers, i està com una cabra (en el bon sentit) i és la meva salvació musical a Madrid. Si la veieu enlloc tracteu-la genial! :)El concert va ser interessant, força interessant, malgrat com ja he dit la meva falta de gust per al so més soulero. En qualsevol cas, va ser una nit extraordinària i no dubtaré a tornar a veure'ls...
13 de juny 2009
Nou disc! The Pepper Pots: Now!
******************************
"NOW!", EL NOU DISC DE THE PEPPER POTS JA ESTÀ A LA VENDA
Ja està a la venda el nou disc de The Pepper Pots. Un treball on mostren la seva faceta més Soul, produït per el novayorquès Binky Griptite (Dap-Kings, Sharon Jones, Amy Winehouse…) i gravat a mig camí entre Catalunya i Nova York.
Ja podeu escoltar algun dels nous temes al nou Myspace:
D'altra banda, ja podeu veure a la xarxa el primer videoclip oficial:
http://www.youtube.com/watch?
El disc està disponible a través de la pàgina web de la banda:
http://www.thepepperpots.com/
More info:
http://www.myspace.com/
http://www.fotolog.com/
http://www.facebook.com/pages/
http://www.eventful.com/
http://www.bebo.com/
11 de juny 2009
Foto de THE FENICIANS, cortesia de BAIPPS
Aquí teniu una fotografia de "The Fenicians" del 09-06-09.
De esquerra a dreta,
Manyà - Arnau - Marc - Jaume - Natxo - Pitu - Xato
Cortesia de BAIPPS
Més informació de THE FENICIANS a:
- Myspace del Grup
- Crítica del disc
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
