DECIBELIOS I un passat neo-nazi... Es pot canviar?

Avui he descobert quelcom que em desconcerta.
La banda Decibelios, un estandard del moviment skinhead (apolític), que té alguns discs que a mi personalment m'agraden molt, tenen una certa relació amb l'espanyolisme neo-nazi.

Veure aquest enllaç: http://www.libreopinion.com/members/decibelios/

Però pel que es veu, aquesta afinitat especialment traduida al seu cantant, era quelcom dels inicis i va anar canviant amb el pas del temps. I es va convertir en un moviment anti-sistema simpatitzant amb el que hom anomena adesiara causa basca i causa catalana. Així i tot, em queden les següents preguntes:

- S'ha de jutjar una banda pels inicis, o s'els ha de permetre redimir-se del passat i viure només l'actualitat?

- Fins a quin punt podem estar segurs que les lletres dels grups de música són una imatge de la seva ideologia real, i no una excusa per fer diners (com és el cas també de la banda Ska-P).

- Fins a quin punt hem de jutjar els grups de música més enllà de les lletres i l'estil musical que ofereixen? Fins a quin punt ens hem de preocupar del que pensen realment, si l'important és el que transmeten?

Algú vol opinar?

Anthony Johnson (II): Una biografia

Nascut i educat a Trench Town, Jamaica, el cantant i artista internacional de roots reggae Anthony Johnson es va fer conèixer inicialment com a integrant del trio vocal Mystic Eyes, amb els que va aconseguir un gran éxit, “Perilous Times” (produït com a 12” per Greensleeves al Regne Unit). Aquest tema fou un gran éxit al final dels anys setanta.

Com a solilsta, treballà amb productors consagrats com Jah Thomas, Linval Thompson i Prince Jammys, els quals han produït tots els seus grans clàssics, tant Roots Radics com High Times Bands. Fu Jah Thomas produí el també gran éxit internacional, hit parade del Dancehall, ‘Gunshot’ (produit pel segell britànic Greensleeves). Més endavant reaparegué com a Sound System Dubplate titulat ‘Soundclash’, i qualsevol Sound System que es respectès no podia faltar-li una de les seves seleccions.

Altres éxits d'Anthony Johnson són ‘Dancehall Vibes’, el primer produït per Jammys (a més d'un àlbum pre-digital, A Yah We Deh); ‘Life Is not Easy’, ‘Africa’ e ‘Know the Truth’ produïda per Linval Thomson; i molts altres com ‘Woman Woman’, ‘Reggae Feelings’, ‘She Affi Come A Me’, ‘Sitting in the Park’...

Anthony es va instalar a Londres als anys vuitanta i després d'un període de silenci als estudis, va tallar temes amb Jah Warrior, Rootsman i per l'etiqueta del seu vell amic Mike Brooks, ‘Teams’. A més va enregistrar un remake del seu clàssic ‘Africa’ enregistrat per Jah Warrior amb el ritme de ‘Declaration of Rights’, inclós al seu disc ‘Nu Shoots Inna Roots’. Aquest inclou una importantíssima nova versió del seu himne ‘Gunshot’ amb Rootsman i el seu single ‘I’m the One’ va rebre una gran acceptació al món dance.

Per acabar, cal remarcar la importància de la seva reinterpretació de ‘Gunshot’ a l'àlbum ‘Garage Dubs’ (FRS002), un two step-ragga-garage enregistrada amb el productor londinenc ‘Raggage’ ‘Charjan’, que permet Anthony conquestar un nou públic amb el seu missatge d'invitació a deixar les armes. Hom podria dir que aquest tema, quan sona, encén literalment la pista de ball.

Al decurs de la seva carrera ha publicat 5 albums i molts singles que l'han regalat fama i fortuna. Els darrers anys ha vist com Anthony retornava gradualment a enregistrar talls amb segells com el veterà Channel One. En parcitular el Febrer de 2002 veié el primer de diversos concerts per promocionar la publicació del recopilatori 'Nu Shoots Inna Roots', acompanyat pels selectors FRS i editors del recopilatori Smart Monkey i Bimble en un grapat de dates al voltant del Regne Unit. FRS va seleccionar els temes i melodies mentre que Anthony elevava els concerts en balls d'estil J.A. navegant sense esforç a sobre qualsevol ritme, nou o vell que li llancessin a sobre.

Un dels testimones que ens en queda és el disc Togetherness editat pel segell Prestige Records. I d'aquest disc, 3 temes es varen incloure al recopilatori "100 Reggae Hits": Togetherness, Suspicious Minds i Sweet Inspiration, de les que ja en parlarem...

Anthony Johnson (I), un artista infravalorat

1. Anthony Johnson, un artista infra-valorat

Si ja vàrem dir fa dos anys a aquest blog que Roland Burrell va ser un vocalista menystingut, d'Anthony Johnson podem dir exactament el mateix. Suposo que cal agrair a Prestige Records per exposar al públic general artistes tan infravalorats com Anthony Johnson, Roland Burrell, Devon Russell, i altres. Això ho va dur a terme durant els anys 90 (la segona meitat dels anys 90) mitjançant la reedició de discos gairebé oblidats dels anys 70 i 80 sobretot.
Anthony Johnson ha donat al món una sèrie de tendres cançons d'amor amb els bons ritmes reggae antics i ja passats de moda (per a alguns).



A 'Togetherness' (Prestige Elite, 1994) s'hi pot trobar una bona mostra d'aquestes cançons: "Goodbye" i "If I Follow My Heart" són, possiblement, les millors de les seves cançons d'amor, mentre que "Togetherness" i una versió de "Wildflower" de New Birth (al disc anomenat She's Faced the Hardest Times) són també molt agradables.

Malgrat tot, la millor cançó a Togetherness pot be ser la seva versió de "Suspicious Minds" d'Elvis Presley, una tonada sensacional, un tros de vida amb un cavernós ritme early dancehall. Per norma general, artistes obscurs justament publicats per Prestige valen molt la pena tenint en compte el preu relativament baix de l'àlbum: el disc és barat, però el contingut no té preu. Com molts altres artistes i en general com la tasca de reedició de discos de Prestige Elite, l'he descobert de la forma més curiosa.

Un dia em vaig comprar un recopilatori de 100 grans temes del Reggae a un preu molt assequible (Eren 12 Euros?)... I realment no m'en penedeixo, perquè de la mateixa manera que amb Anthony Johnson, el preu del recopilatori està bé, però els temes que conté no tenen preu.

Dijous Paella es renova i fitxa per Propaganda pel Fet

Segons informa Propaganda pel Fet:

Dijous Paella s´incorporen a Propaganda pel fet!

Dijous Paella després de l’èxit del seu anterior disc “Vol. I” entra a l’estudi per portar-nos el seu segon llarga durada, la rumba més genuïna pren formes, aquest cop abandonat la cobla i reforçant les percussions, el disc que sortirà a començament d’any, es presentarà als nostres escenaris de la mà de Plural produccions i Sinergies Management (marca de la casa), estigueu atentes que aquest estiu ve ple de musclos, gambes i tantes tasses d’arròs com gent siguem.

La notícia del 2009: The Specials 30 Years

The Specials varen "sorprendre" a tothom l'any passat anunciant una reagrupació amb gira amb motiu del 30è anniversari de la formació de la banda. Tots els membres originals (amb l'excepció de Jerry Dammers) formarán part de la gira: Terry Hall, Neville Staple, Sir Horace 'Gentleman' Panter, Roddy 'Radiation' Byers, Lynval Golding i el bateria John Bradbury. En qualsevol cas, Jerry Dammers, que és el que encara conserva els drets de la banda i de la majoria de les cançons, ha donat el seu vist i plau i es manté en bons termes de relació amb la resta de la banda.

Cal recordar que una discussió entre Dammers i Roddy Radiation va ser el detonant de la separació de la banda el 1982, tansols 2 mesos després que un tema seu arribés per primera vegada al capdamunt de les llistes d'èxits: la impressionant i genial Ghost Town.

Al Facebook s'ha creat un grup "The Specials" on s'informa periódicament de totes les novetats de la gira. Fins ara es sap que hi ha 12 o 15 dates programades a l'Abril i al Maig i absolutament tots els tickets ja estan esgotats. A GIGSANDTOURS es pot veure aquesta informació.

De moment totes les dates són a Anglaterra. Tan de bó s'animin aquest estiu i passin per la península ibérica. Si s'animen a muntar més concerts per Anglaterra faré tot el possible per anar a veure'ls... És una oportunitat fantàstica per a tots aquells que adorem la banda britànica que va revolucionar la música als principis dels 80...

*************************************************************************

Afegit Dilluns 12/01/2009 a les 13:00 hores
Com podeu veure als comentaris, es veu que el lloc on havia vist que comptaven amb el vist i plau de Dammers no és ben bé així. Pel que sembla hi ha un pique considerable entre Dammers i la resta del grup. Pel que es veu la reunió l'han dut a terme a esquenes de Dammers i no li han permés formar-ne part. Dammers alega que ell somiava des de feia temps en la reunió 'com cal' de la banda i segon ell ara es troba amb que 'han entrat a casa seva (fent referència al grup del qual en fou el fundador), l'han fet fora (ja que diu que no li han permés participar en la reunió malgrat la seva voluntat de fer-ho), i a sobre 'tenen la barra' de dir que 'té la porta oberta a formar-ne part quan vulgui'.

En detriment seu, però recordaré que en moltes entrevistes Dammers ha renegat de l'ska i del 2-Tone referint-s'hi com un producte de la seva adolescència. Molts pensen que el seu caràcter dominador i controlador forma part del problema...

En qualsevol cas és molt trist que no siguin (tots plegats) prou madurs i capaços de reconduir aquestes discrepàncies i permetre als fans gaudir de nou de la formació original...

Bon Nadal i Bon Any

Bon Nadalypso!
I que tingueu un Reggae Any Nou!
Que el rocksteady ompli les vostres vides...
I que no falti mai un ska somriure!

Xavi Sarrià publicarà el llibre ‘Històries del Paradís’

Propaganda pel Fet! informa

Després de temps treballant entre casa i la furgoneta del grup, el cantant d’Obrint Pas ja té a punt el llibre ‘Històries del Paradís’. Són 24 històries curtes de ficció que ens parlen, com si fossin lletres de cançons, sobre situacions personals i polítiques, espais, conflictes i vivències de gent d’arreu del món. Històries actuals que es viuen dia a dia (i en alguns casos des de fa massa anys) des de Finlàndia a la jungla sud-americana. Reflexions des de la joventut a la vellesa i fins i tot des dels animals a les màquines. El 10 de novembre ja el podreu trobar publicat per Edicions Bromera.

New York Ska-Jazz Ensemble en la Gruta'77

Després de 2 anys torno a tenir la oportunitat de veure una de les bandes més grans d'Ska Jazz després de Skatalites.

Si Skatalites mostraren el camí des de Jamaica.

Si Rico Rodrigues amplià el camí cap a Europa entre els Jazz Jamaica i els Specials.

Si Tokio Ska Paradise Orchestra representen l'ska asiàtic.

Si a Europa grups com Jazzbo, com Amusic Skazz Band, i com molts d'altres continuaren el camí...

Als EEUU els màxims representants del Ska Jazz són sense cap dubte els New York Ska-Jazz Ensemble.

I l'anunci del seu doble concert a Madrid només va servir perquè jo i la meva amiga Skanskin n'agafessim unes entrades per gaudir del concert.

El concert fou a l'altura de les circumstancies. I fins i tot ens permeterem el luxe de fer-nos unes fotos amb el líder i saxofonista del grup 'Rocksteady' Fred.

El grup va oferir tot el seu repertori de cançons mítiques, de les que a mi m'agrada especialment Buttah...

Tocaren temes de tots els seus discos, i en concret del seu últim, que aprofitaven per presentar en societat.

Reggae, rocksteady, ska... Pràcticament instrumental al 100%.
(Alguna de cantada si que tenen).

La música dels NYSE es d'aquelles perfectes per acompanyar d'herbes i fums.

Però malgrat no fumis, és d'aquesta músic que et sumeix en una espècie de nirvana, sobre la que naveges... El ritme jamaicà com pures ones colpint les roques.

Com podeu veure visc a Madrid i enyoro la mar.

I enyoro la Sala Apolo, tot i que la Gruta'77 és ben digna.

Per sort em queden moments com els concerts de NYSE.

Kortatu precursor...

Kortatu fue sin lugar a dudas el precursor de los rapados vascos, lo suyo era la sencillez y la honestidad musical. En 1985 sale su primer disco con influencia de The Clash y un sonido cercano al ska. El euskera fue ganando terreno al igual que el compromiso político, siempre tuvieron problemas con la censura. Fue una banda comprometida hasta su disolución en 1989. Esta línea política y comprometida fue la que siguieron muchos de los primeros skinheads en E.H que vibraban al grito del:

“Redskinsen kantua txeki txeki txeki txek txek…”

(Canción Etxerat del álbum Kolpez Kolpe de Kortatu)

Extret del Dossier del Movimiento SkinHead en Euskalherria

...las raíces del movimiento antifascista y de izquierdas...

...las raíces, las causas del nacimiento del movimiento antifascista y de izquierdas dentro de la escena skinhead son bastante particulares, fruto de una unión que va más allá de fronteras y que une a jóvenes de distintos lugares y procedencia, en un mismo ambiente y bajo un referente tan particular como es la clase trabajadora.

Extret del Dossier del Movimiento Skinhead en Euskalherria

El Dossier del Movimiento Skinhead en Euskalherria

Aquests dies estic publicant alguns fragments interessants d'un document que ha arribat a les meves mans últimament. El document en qüestió es un dossier anomenat MOVIMIENTO SKINHEAD EN EUSKAL HERRIA. Que en citi alguns fragments no implica que jo estigui d'acord totalment amb tot el que s'hi diu. Una altra cosa és que jo opini que els comentaris són interessants i dignes de reflexió i que tenen una notable relació amb el món de l'ska i la seva història a Europa.

Esper que aquests apunts serveixin per animar comentaris i opinions i que ningú no es senti ofés. També esper que tot comentari al respecte es tracti amb respecte i tolerància. Ja que al cap i a la fi l'anti-feixisme que tots compartim i l'anti-racisme es resumeixen en la tolerància.

Com diuen alguns,

L'ÚNIC QUE NO TOLER ÉS LA INTOLERÀNCIA

PS: Una de les tesis que defensa és que no es pot acceptar l'apoliticitat com una opció. Però a mi això em sembla intolerant. Jo personalment l'únic que em sembla nociu per a la humanitat és el feixisme reaccionari, i el racisme.

RASH

RASH nace con una clara voluntad de implicar políticamente a todos los skins que se sienten más identificados con una visión militante del movimiento y responde a los skins apolíticos que la política forma parte de nuestras vidas. Los apolíticos son skins que rechazan tomar parte de la lucha, pero que quieren formar parte del movimiento, aún sin importarles que esa unidad se cree a expensas de la existencia de fascistas que usurpan nuestra identidad.

Frente a la latente politización del movimiento, aparece a mediados de los 90 una tendencia iniciada en Europa, que preconiza un retorno a los orígenes, entendiendo como orígenes el culto a la estética y la música. La aparición en el año 1991 del libro Spirit of 69. A Skinhead Bible (Espíritu del 69, una biblia skinhead), escrito por un skin escocés llamado George Marshall, supuso sin ninguna duda el punto de partida para una visión despolitizada de la escena skinhead original, viviéndose un retorno, más bien retroceso, al pasado que tuvo como fuente referencial único el libro de Marshall. En todo momento la idea principal sobre la que se fundamenta el libro, es que la política no ha hecho más que crear problemas y divisiones dentro de esta cultura, lo cual les sirve a los apolíticos/as para tomar como ejes tres vertientes: la música, la vestimenta y el “way of live”. Así que bajo una idea básica del apoliticismo, se adscriben skins que rechazan la presencia de la conciencia política y la militancia antifascista dentro del movimiento, agarrándose a unos ejes tan banales como los mencionados.

Extret del Dossier del Movimiento Skinhead en Euskalherria

De SHARP a RASH

...en 1986, se crea en New York el primer núcleo de lo que se conocería como SHARP (Skinheads Against Racial Prejudice), como respuesta al alcance mediático que tuvieron las apariciones de miembros de WAR (White Aryan Resistance), popularizando el estereotipo que vinculaba a los skins con el fascismo. El encargado de importar esta idea a Europa en 1988 fue Roddy Moreno, cantante del grupo The Oppressed. Los postulados base del SHARP eran la oposición frontal a cualquier forma de expresión racista o fascista, la reivindicación del auténtico origen del movimiento y la no violencia. Rápidamente la idea se extiende por gran parte países europeos. Allí donde la presencia fascista era más fuerte fue precisamente donde SHARP apareció con más fuerza.

Cabe subrayar un elemento que no podemos obviar a la hora de explicar la irrupción del SHARP en Europa: a diferencia de las secciones existentes en los EEUU, únicamente valedoras de un apoliticismo antirracista, las secciones SHARP europeas se difundieron mediante núcleos de skins implicados políticamente con la izquierda, sobre todo en Italia y el Estado español, factor inexistente en EEUU, lo cual explica el desmembramiento posterior de SHARP, debido a que muchas de sus secciones comenzaron a desempeñar actitudes difusas que ayudaron a romper el consenso que existía en la organización.

Esta crisis de identidad surgió alrededor del año 1999, a raíz de la politización a la cual se vio sometida la SHARP por parte de muchas secciones de skinheads (hay que tener en cuenta que SHARP en los Països Catalans, contaba entre 10 y 15 secciones, la mayoría de ellas ligadas a la izquierda independentista, así como en Euskal Herria) confrontados con aquellas/os que se autodenominaban SHARP y rechazaban toda vinculación con el comunismo. El hecho detonante fue la aparición en un fanzine de una fotografía de dos miembros de SHARP Noruega, donde uno de ellos lucía una camiseta que ponía: “Smash communism” (Destruye el comunismo). Este hecho hizo recapacitar a muchos redskins que se agrupaban entorno a las siglas del antiracismo, de continuar en una formación que más que nunca hizo suyo el lema de: “Neither red, nor racist” (Ni rojo, ni racista). Esta fue la ruptura final en SHARP, que desde entonces dejó de ser un referente válido para muchos redskins a causa de su extremado y descarado apoliticismo.

Frente a esta situación, a inicios de 1993, miembros de la desaparecida May Day Crew (Grupo del uno de mayo, desaparecida crew de redskins de New York) junto con el apoyo de otros grupos de skins de Ottawa, Minneapolis, Chicago, Cincinnati y Montreal, hacen una llamada a la creación de una red internacional de skinheads de izquierdas. Así fue como nació la RASH, Red and Anarchist Skin Heads. Precisamente uno de los detonantes fue un ataque homófobo por parte de un grupo de miembros de SHARP New York.

Extret del Dossier del Movimiento Skinhead en Euskalherria

Fascismo

"Fascismo. El fascismo ha sido una lacra continua en el movimiento skinhead. Conocemos la historia, los orígenes, así que no nos reiteraremos en ello. Y con ello estamos concienciados/as. Concienciados de la lucha que implica el pertenecer a este movimiento y la importancia que se le otorga en él a nuestra música: al ska, al skinhead reggae o al Oi!
Sabemos que es el altavoz del movimiento y debemos procurar que se mantenga con buena salud. Firme. Que no deje un ápice de terreno en sus letras ni melodías al fascismo, al racismo, el sexismo o la homofobia. Aquí en Euskal Herria y fuera de ella."

Extret del Dossier del Movimiento Skinhead en Euskalherria

Jesus is My Friend (Genial)

Desorden Publico a la Gruta 77

Doncs molta il·lusió em feia després de viure intensament Venezuela durant dos o tres mesos era escoltar en directe un dels grups més populars del país.

Perquè si hi ha una cosa que envejo a Venezuela és que un grup d'ska sigui un dels grups més populars del país. Clar que els amants de l'ska clàssic no ho veuran com un grup d'ska. Però pel que a mi respecta ja està bé.

Jo vaig descobrir Desorden Público gràcies a un dels millors recopilatòris històrics d'ska. L'United Colors of Ska de la entranyable discogràfica alemanya Pork Pie. (Per cert acab de veure que fa un any en va aparèixer el quart volum i jo sense saber-ho!!!!).

En els últims mesos també per motius laborals havia establert intenses amistats amb alguns venessolans, fet que donava més interés a l'esdeveniment. Per llàstima la persona amb qui vaig anar al concert va resultar no valer la pena com a persona. Però això és una altra història.

El concert va començar amb els tel·loners Oferta Especial. Un grup punk local bastant dolentet pel meu gust.

Però va ser un preu just per a poder presenciar el fantàstic recital dels Desorden Público, davant un públic venessolà en un 90% i totalment entregat.

Així varen revisitar la major part dels temes mítics de la banda més alguns temes dels últims discs. Res fora de l'habitual. El concert em va agradar força. Varen sonar (entre altres) temes clàssics i boníssims de la mesura de Combate, Latex, Truena Truena, Hay Cosquillas Que No Dan Risa, Cachos de Vaca...
Desorden Público ofereixen un interessant mestissatge molt pop de música llatina, rock on predomina clarament la influència jamaicana de l'ska i del reggae. És una banda que porta més de 20 anys a sobre els escenaris i que hom la vincula a Chávez... Peró això no els impedeix enamorar a un públic de 400 persones "exiliades" del seu país. (La majoria d'ells no afins a l'esmentat polític).

I així continuaren sonant temes com Vaivén, Skápate Conmigo, Gorilón, Tiembla, Canto Popular de la Vida y Muerte, DP, Simón Guacamayo, La Danza de los Esqueletos, El Racismo Es Una Enfermedad, Mal Aliento, Valle de Balas, Allá Cayó o la muy buena Políticos Paralíticos.

Va ser un concert molt interessant! Segur que em costa d'oblidar.
Als que us agradi l'ska mestissatge, vos recoman que escolteu coses d'aquest grup. En especial, el disc "En Vivo En El Teatro Teresa Carreño".

WONDERBRASS - MySpace i Web

ELS WONDERBRASS informen que JA TENEN MySpace i Web.

www.wonderbrass.info

www.myspace.com/wonderbrass4

Els ex-components de la Gran Orquesta Republicana, (Nacho-saxo, Nestor-trompeta i PepLluís-percusió) continuen amb la seva banda de Dixieland i humor.

No vos perdeu els vídeos al MySpace...

Webclip de la Gira japonesa de The Pepper Pots

Pepper Pots a Enderrock

Mor Alton Ellis

Des de NBC Producciones, com agencia oficial de l'artista a l'Estat Espanyol, ens informen lamentablement de que Alton "Mr.Rocksteady" Ellis va morir a la matinada de Dissabte 11 d'Octubre a les 4 a.m. a la ciutat de Londres. Un càncer irreversible, que ja va generar els primers rumors falsos sobre la seva mort el passat dijous 9 d'Octubre, ha pogut definitivament amb el veterà artista jamaicà.

Rest in Peace Alton.
Alton Ellis, Mr. Soul of Jamaica

Considerat com l'incontestable rei del rocksteady, Alton Ellis va nàixer a Kingston, Jamaica l'any 1940 o 1939. Present a la història del reggae durant més de 40 anys, aquesta veterana estrella va començar la seva carrera artística com a ballarí quan tenia només 16 anys. No fou fins a finals dels anys 50 quan va començar a interessar-se pel cant, i aviat va formar el duo "Alton y Eddy" amb el cantant Eddy Perkins. Amb ell, el seu major éxit va ser "Muriel" per als llegendaris Studio 1 de Sir Coxsone Dodd.
Quan Eddy es traslladà als EEUU, Alton va formar el grup "Alton & The Flames", amb els que va treballar durant una temporada per a Coxsone, tot i que aviat començaria a treballar per al segell Treasure Isle del també mític Duke Reid, on va produïr els seus millors temes i provocà que molts artistes deixassin l'Studio 1 per intentar emular l'éxit d'Alton amb Duke Reid.

Entre 1965 y 1966, el rocksteady va explotar a Jamaica, moment que fou aprofitat per Alton per a crear ritmes i melodies inmortals que el feren apoderar-se del títol de "Rei del Rocksteady", que ostentará per a l'eternitat, a la vegada que guanyava nombrosos premis. Quan la música reggee va començar a extendre's per tot el món, Alton Ellis es va convertir en un dels artistes més populars poguent encantar a tot tipus de públic amb els seus temes més coneguts, el seu estil inequívoc i la seva elegancia natural a l'escenari. Alton Ellis era, de fet, un dels artistes més solicitats a festivals i sales de tot el món. Gràcies a la seva massiva contribució a la música reggae, el govern de jamaica li va concedir l' “Order of Distinction”, una de les condecoracions més prestigioses i importants de l'illa.

Alton Ellis es indubtablement reconegut com un dels artistes pioners de la història de la música reggae, estil nascut directament de la música rocksteady de la qual en fou un dels màxims estandards. Avui en dia, els ritmes i melodies d'aquella época resisteixen encara amb la seva producció en múltiples estudis jamaicans. De fet, Alton Ellis no és només conegut com “Mr. Rock Steady” i “Mr. Soul of Jamaica”, sinó que també ha estat apodat “The Godfather of Reggae”. Alton també ha produït, escrit i inspirat moltes composicions per a importants artistes jamaicans durant la seva llarga carrera, essent un dels músics més respectats a Jamaica. Seria humanament impossible narrar la història de la música reggae sense mencionar Alton Ellis.

Enllaços relacionats:

Alton Ellis, The Rocksteady Man (I)
Alton Ellis, The Rocksteady Man (II)