Dennis Brown, The Crowned Prince Of Reggae (III)

De nou a Jamaica, malgrat tot, la illa havia donat ànims als roots davant l'exhuberància dels DJ. Brown ja havia posat una cama en aquest terreny al 1979 en un duet amb DJ Trinity. Ara el cantant tornaria a la primera línia, primer com a contributor del disc de 1983 de DJ Brigadier Jerry, Live at the Controls at Jack Ruby Sound Ocho Rios J.A., i més tard amb un Gregory Isaacs en una situació molt similar per al disc Two Bad Superstars Meet produït per Prince Jammy. L'éxit d'aquest disc demanava una sequela, i al 1985, Judge Not ho solicità. Durant aquest temps, Brown també tallà temes amb gent com Gussie Clarke, Sly & Robbie, i Starlight Productions, tots al marge d'una nova escena.

Mentrestant, l'auge dels DJ havia impulsat a un grup de veterans vocalistes a unir forces i contra-atacar amb camionades de produccions pròpies. Entre ells, Brown, Gregory Isaacs, i John Holt estaven entre els líders dels co-conspiradors. Era un pla llest, basat en la teoria que els DJ triumfaven exclusivaemnt perquè no hi havia suficient material vocal fresc al mercat. Ara el mercar estaria inundat, amb els vocalistes publicant cadascun al voltant de 6 albums l'any i tants singles com els era físicament possible.

En comparació a Isaacs (aprox. 400 álbums i no ha parat encara), Brown era força relaxat publicant sobre 100 LP i 200 recopilacions. Molts provenien del seu nou segell Yvonne's Special (en honor a la seva dona), però el cantant també edità discos per tot segell que li permetés. El corcò d'aquest pla fou que la qualitat desaparegué sota la quantitat, i els seguidors escollien amb molta cura. Malgrat tot, Brown continuà editant molt material notable durant la resta dels anys 80 i amb èxit en les llistes amb una sèria de singles viscerals.

Slow Down (1985, produït per Prince Jammy) i el següent, The Exit, son dos álbums clàssics enregistrats al començament de la era digital i demostren el talent vociferant del cantant a través de temes culturals i dins de la passió dels amants, tots editats sobre un enganxós ritme dance. Co-produint amb Trevor Bow, aquell mateix any, Brown oferí el rootsier Wake Up. L'any següent, Brown Sugar, publicat per Taxi, el segell de Sly & Robbie, recopila hits superbs i tres remixos de 12" d'aquest periode. 1986 també veié l'aparició d'un disc de col·laboració de Brown amb Horace Andy, titulat Reggae Superstars Meet, reunint dues de les millors veus de la història del reggae.

La dècada va ser acomiadada amb el gran èxit "Big All Round," un duet amb Gregory Isaacs que fou produïut per Gussie Clarke, que ajudà al trio a enregistrà l'LP No Contest, presumint de nou amb solos i duets d'amdós cantants. El mateix Clarke ajudà Brown a inaugurar la nova dècada amb l'estel·lar disc Unchallenged, que comtà amb la col·laboració de Mutabaruka i la dolça veu de Beres Hammond.

Al llarg de la dècada, bona part de les seves contibucions més interessants eren en col·laboracions amb altres artistes. One Man One Vote, (1991) una grabació d'un colectiu d'artistes liderat per Mikey Bennett, trobà la veu de Brown cantant amb Cocoa Tea i Bunny Clarke de Third World. Aquell any, també enregistrà l'excel·lent Victory Is Mine, amb el productor Leggo Beast.

Més discos que seguiren mentre Brown seguir proveïnt el dolç complement vocal al toasting dels DJ:
El disc Legit, amb Cocoa Tea i Freddie McGregor, amb solos i trios.
General, (1993), versions MOR en estil MOR.
Cosmic Forces (1993), produït per Holness i potenciat amb ritmes de Sly & Robbie en un profund estil root-like dancehall.
Light My Fire (1994) i amb presencia també de Sly & Robbie, i encara que no és tan innovador com el seu precedent, es essencial com un dels discos de la linea clàssica dels Roots Radics.
Nothing Like This (1994) coproduït per Brown i Junior Reid.
Three Against War (1994), colaboració amb Beenie man i Triston Palma.

Tornant al 1991, el cantant havia arrassat els dancehalls en companyia de Twist, Brian, and Tony Gold. L'any següent, el mediocre disc Blazing veia la llum amb un únic punt de salvació, una versió de "Fever," un duet amb Maxi Priest que també comptava amb les barrabassades de Shabba Ranks. Llavors, el 1994, el cantant també gravà un grapat de DJ importants en aquest periode, entre els quals Bounty Killer, Tiger, i Fabiana, unint forces amb Roger Robin, Peter Hunningale, i Saxon més endavant. Alhora, l'éxit de Brown en solitari continuava indiscutible a base d'un seguit d'èxits. Blood Brothers i Milk an Honey, produits per Flabba Holt aparegueren en aquella època, essent el segon molt millor que no pas el primer.

Dennis (1996), fruit d'un retrobament de Dennis amb Holness.
You Got the Best of Me (1996) del productor Musclehead, recuperava un grapat de grans èxits i rareses.
La dècada donà singles com "Tribulation" (produït per Alvin Ranglin), "Hold Tight", "Bless Me Jah", "Stone Cold World" (supervisat per the Gussie Clarke), i un calaix de discos que pretenien ser l'últim del cantant.

Potser fou per mantenir aquest ritme que Brown entrà en el món de la cocaina. L'addició i les conseqüents seqüeles físiques i mentals eren inevitables, però pocs pensaven que portarien a la seva mort el dia 1 de Juliol de 1999. El col·lapse d'un pulmó juntament amb la feblesa que les drogues havien otorgat al seu cos el mataren.

Però en queda la seva obra. I una lliçó...

Dennis Brown, The Crowned Prince Of Reggae (II)

Continuació

Arribats a aquest punt, la reputació de Brown ja estava establerta: fins i tot un impressionat Bob Marley s'hi referia, en ple èxtasi, com el millor cantant reggae al món. Fins i tot el seu propi estil de composició era ara punyet, esmolat, i tractés temes culturals o tractés problemes d'amor, les seves lletres i la música vessaven potència emocional.

Ara ja estava a punt de llançar-se en solitari - o això pensava. Durant el segúent any, la jove sensació saltà d'estudi en estudi, enregistrant un grapat de temes per gent com Phil Pratt i Sydney Crooks. Però era evident que hi havia quelcom que mancava i a final d'aquell any, Brown ja havia tornat al costat de Holness. La parella començà a gravar de nou a les primeries del 1977 i la seva química era més forta que mai. El disc Wolf & Leopard, titulat igual que un dels seus hits, recopila bona part dels singles que editaren tots dos junts, incloguent obres mestres com la punyent "Here I Come" i la pròpia "Wold & Leopard".

El segell Heartbeat ha editat tots els fruits de la col·laboració de Brown i Holness en dos pràctics discs -- Some Like It Hot i Open the Gate -- mentre que el disc doble de Cleopatra The Golden Years: 1974-1976 fa un esbòs maldestre d'aquesta col·laboració fins a 1977 malgrat el que diu el titol.

Ja en 1978, el cantant, que ja havia fet els 21, estava determinat a seguir sol i crear el seu propi segell, DEB. En aquesta època, Brown edità un bon grapat de singles propis, així com d'altres artistes i uns quants àlbums, entre els quals el seus excel·lents So Long Jah Rastafari i Joseph's Coat of Many Colours. Tot i que aquests últims foren produïts per Gibbs i Errol Thompson, el propi Brown feia els seus passos cap a la producció, i la seva feina rera la taula es pot apreciar a moltes edicions de DEB. Aquell any fou realment estelar, en el que participà al the One Love Peace Concert com a cap de cartell, i al primer Reggae Sunsplash de la història.

El tancament de DEB portà a Brown de nou a saltar d'estudi en estudi, tallant singles per a una gran varietat de productors, com per exemple Bunny Lee, Ted Dawkins, and Ossie Hibbert. I, es clar, Joe Gibbs, amb el qual no va deixar mai de produir des de la seva col·laboració en els temps del segell DEB. El 1978 el Visions de Dennis Brown contenia alguns dels fruits de la seva tasca junts, i inusualment, molts dels temes més interessants del disc eren inèdits, ajudant a que les vendes d'aquest impressionant disc volessin més i més alt

L'any següent, la ressurrecció de "Money in My Pocket" donà als dos un mega-hit que impulsà fortament el disc Words of Wisdom, que també contenia el clàssic tema "Ain't That Loving You" Al 1979, Brown ja havia passat de rey a llegenda, tot i que tot just entrava al regne dels adults. A més de la seva col·laboració amb Holness, tenia un cistell envejable d'exitoses singles a nom seu: "Man Next Door," "Cup of Tea," "Equal Rights," "How Can I Leave," "Funny Feeling" (duet amb DJ Trinity), i moltes més. I dementre els èxits no paraven de venir.

Increiblement, no fou fins al 1981 juntament amb l'interés creat pel disc Spellbound produït per Gibbs que una discogràfica de les grans s'interessà seriosament per Brown, el qual, finalment signà amb A&M i emigrà a Londres, on enregistrà els seus dos discos següents: Foul Play i Love Has Found a Way. Però pot ser que fos un moviment poc intel·ligent, perquè encara que Foul Play, en particular, contingués alguns temes roots clàssics, Brown semblava estar perdent contacte amb la seva audiència. El disc The Prophet Rides Again no canvià gaire aquesta situació, amb la cara A del vinil submergint-se, o ofegant-se en patètic i light R&B. Inevitablement això suposà el final del contracte de Brown amb A&M i de la seva relació amb Gibbs.

Continuará...

Dennis Brown, The Crowned Prince Of Reggae (I)

De nom real Dennis Emmanuel Brown, va nèixer a Kingston, Jamaica, el 1957, on la seva llar d'infantesa el va destinar virtualment a un futur a la indústria de la música. Es crià a Orange Street, el cor de la escena musical de la illa, amb la major part dels estudis de grabació a tansols unes passes. Així com les estrelles i les promeses passaven per allà per treure'n els temes que sonaven poc després no podia fer més que encisar el pobre noi. Fou realment l'atzar que el propi Brown tingués una veu que conquerís la gent dels estudis.

No costà molt de temps als productors descobrir el seu talent i quan el noi feia 11 anys ja tenia un hit a les espatlles, amb la versió dels Impressions "No Man Is An Island". Fou el principi d'una exitosa, però no exclusiva, col·laboració (Brown també triomfà amb "If I Had the World" pel productor Prince Buster). Tanmateix, Dodd fou el responsable del disc de debut de Dennis Brown, No Man Is An Island, el 1970 i de If I Follow My Heart, l'any següent.

Entrant ja en la seva adolescència, el cantant ja estava preparat per a les jornades d'enregistrament de forma regular, tallant temes amb els segell de diferents productors. L'àlbum Super Reggae & Soul Hits reuneix bona part dels seus treballs en aquesta época i presenta una selecció de versions superbes tot i ser lleugeres, així com de clàssics de pròpia factura, tots amb la producció de Derrick Harriott. El Best Of de 1975 reunia una selecció similar de material enregistrada en aquest cas per Joe Gibbs més prest en la dècada.

El 1972, el noi de 16 anys s'incorporà l'estudi Duhaney Park de Gibbs i enregistrà la cançó que més tard establí la seva reputació internacional, "Money in My Pocket". Però no fou el propi Gibbs qui supervisà la sessió, sinó un jove enginyer/productor que havia substituit Lee Perry que tot just havia abandonat el segell. Niney "the Observer" Holness, de 22 anys, havia deixat atònita la illa amb la visceral "Blood & Fire" un single clàssic del roots. Ara, però, tenia al davant un adolescent més ben conegut per les seves dolces balades i els seus talls de vessant amorosa i suau. Tot i aquesta diferència aparent, els dos joves de seguida s'entengueren i pels volts de 1973, Brown, gairebé només treballava amb Niney. La seva feina junts desafia la fe, virtualment, ja que els hits caigueren del cel mentre els dos joves redefinien el gènere roots a la seva pròpia imatge.

Potser tansols era una qüestió de temps ja que el jove desitjava deixar de banda la seva imatge de balada, i Holness oferia l'oportunitat perfecta de presentar-se en un to més madur. El jove productor, al seu torn, buscava un cantant que li permetés realitzar la seva pròpia visió musical i Brown era suficientment malejable com per a permetre-ho. O potser fou el destí.

A qualsevol esdeveniment, durant els dos anys següents Jamaica era exposada a un continu degoteig de temes viscerals, editats en la seva totalitat per Observer, el segell propi de Holness. L'encantadora "Westbound Train," la potentment emotiva "Cassandra," l'evocativa "Africa" , etc. etc. Molts d'aquests temes foren empaqutats juntament amb algunes cançons inèdites a l'àlbum Just Dennis de 1975. Brown tallà el seu últim tema ("Tribulation") amb Holness aquest mateix any.

Continuarà...

Gregory Isaacs, super-estrella Reggae

Gregory Isaacs presumeix de ser una de les super-estrelles reals de la música reggae, amb una carrera que s'exten durant 3 dècades amb legions de fans arreu del món.

El seu origen humil és Kingston, Jamaica, on nasquè el 1951. Així com molts altres començà la seva carrera com a cantant als inicis dels 70 treballant amb diversos productors i participant en algunes competicions locals de talent. Els seus primers discs notables foren a la discografica Success de Rupie Edwards.

Per tal de tenir més llibertat artística i control financer de la seva pròpia feina, Isaacs creà la seva pròpia discogràfica Africam Museum, amb una botiga amb el mateix nom a Kingston el 1973, juntament amb el cantant Errol Dunkley. Per tal de financiar la discogràfica, continuà treballant per altres productors com Winton "Niney The Observer" Holness, Gussie Clark, Lloyd Campbell, i Alvin "GG" Ranglin durant tota la dècada dels 70. Les seves primeres grabacions propiciaren el desenvolupament del seu propi estil: balades d'amor amb un particular so relaxat nasal, així com la seva facilitat per a realitzar cançons de protesta social.

Als voltants de 1980 Gregory havia esdevingut una dels principals estrelles del món del reggae, fent gires al Regne Unit i els Estats Units extensivament. Signà amb la discogràfica Frontline de Virgin Records fet que li reportà una considerable reputaciò també fora del món del reggae. Isaacs continuà enregistrant singles a la seva discogràfica African Museum a Jamaica - que al final serien recopilats per a les edicions de Virgin.

La seva pre-eminència en aquest periode era confirmada pel títol de "Cool Ruler", que li van donar tant la crítica com els fans a partir del nom d'un dels seus àlbums. Malgrat tot, a mitjans dels 80, una sèrie de problemes personals i financers el dugueren a la presó a Jamaica durant un breu període de temps. Un cop cumplida la condemna, començà a enregistrar treballs per a diferents productors, incloent alguns dels seus millors treballs per King Jammys, Bobby Digital, i Steely & Clevie.

El seu disc de 1988, "Red Rose for Gregory," i el single "Rumors" el retornà a la prominencia mundial. Des d'aleshores ha enregistrat un bon grapat de discos, singles i ha continuat girant arreu del món. Al llarg dels anys, Gregory Isaacs ha treballat dur per mantenir el seu estatus legendari i la seva reputació al món reggae.

25 Reggae Hits

• Maximum Respect: reggae-ragga interessant. Tranquil·let i amb molta base pregrabada. Del disc d'igual nom del 1996.
  
• She is not my kind: reggae típic d'Isaacs... També del disc Maximum Respect.
  
• My Heart is Bleeding: un altre...
  
• In the heart of the city: i un altre encara de Maximum Respect. A tots es nota la modernitat i comparant aquests temes amb els dels 80 es percep l'evolució de la música reggae en la seva immensitat
  

Muzik City - The Sory Of Trojan

• Bad Da: interessantíssim tema, de ritme molt partícular de clara influència reggae però sense ser un reggae canònic com els altres que sol fer aquest artista. Destaca la presència de la guitarra i l'absència gairbé total de vents. Fantàstica interpretació plena de lirisme de Isaacs.

The Story of Jamaican Music

• Number One: reggae tradicional, amb una elegant melodia interpretada molt clarament. I un ritme dels que realment t'entren. Reggae clàssic que de vegades fa plantejar-se si realment calien tots els sons pregravats que s'hi varen posar uns anys després. Publicada per primer cop el 1978.
  
• Night Nurse: un altre reggae tradicional però en aquest es percep ja un inici del camí que seguí el reggae fins esdevenir el ragga. Una altra interpretació única de Isaacs, en el seu característic estil. Apareguda el 1982 resultà ser el tema més conegut d'Issacs.
  
• Rumours: el reggae definitiu d'Isaacs. Els rumors que s'extenen. Del 1988. Produida per Augustus 'Gussie' Clarke. Una base pregravada però un ritme molt ballable que esdevinguè dogma i el recital d'Isaacs. Una de les que cal conèixer i tenir.
  

Alton Ellis, The Rocksteady Man (II)

Alguns discos recopilatoris on trobar temes de Alton Ellis:

25 Reggae Hits

• Baby I Love You: tema molt pausat. Rocksteady pur on es veu clarament el predomini de la veu per sobre la secció de vents que es limita totalment a portar el ritme, perdent totalment el protagonisme.
  
• Why?: tema rocksteady pausadet amb interessant acompanyament coral femení.
• The Valley Of Decision: reggae on, com és habitual, Alton llueix la seva habilitat com a vocalista.
  
• I Want You: un reggae tranquil i romàntic.
  
• Are You Mine: un reggae també lent i romàntic.
  
• Girl, I've Got A Date: d'Alton Ellis & The Flames, gravada per primer cop el 1966. Possiblement la més famosa de les seves composicions. Certament un tema imprescindible a la discoteca dels col·leccionistes d'Ska.
  
• Cry Not For Me: rocksteady de marcat toc trist.
  
• Love You For More Reasons Than One: un rocksteady més on fa gala del lirisme que tant el va caracteritzar.
  

Muzik City - The Story of Trojan

• I'm Still In Love With You Girl: un dels temes d'arrel jamaicana d'amor més ben aconseguits dels que he sentit mai. Alton aprofita la seva gran veu i el seu talent per donar un lirisme incomparable a aquest tema... Per anar de festa potser no entra, però si l'escoltes estant enamorat et promet que si que entra. Cala fons. Reggae de fons. És nota la presència de més bases pregravades, tret característic de finals dels 60 (1969).
  

Rough & Tough - The Story Of Ska 1960 - 1966

• Dance Crasher: un altre dels temes més famosos d'Alton Ellis. Llançat el 1966, poc abans que ell decidís deixar de tractar la temàtica Rude Boy. Destaca per ser un tema on encara ressalta el ritme ska... Parla d'un bèstia que anava per les discoteques buscant marro i violant noies. Fins que un dia el maten. Enregistrat per a Sir Coxsone Dodd.
  

The Story of Jamaican Music: Forward March 1958-1967

• Girl I've Got A Date: veure més amunt.
  

Trojan Beatles Tribute Box Set

• And I Love Her: interessantíssima versió de la cançó dels Beatles. Perfecta per a les seves característiques líriques. La cançó s'adapta al reggae a la perfecció!
  

Alton Ellis, The Rocksteady Man (I)

Alton Ellis era un més d'un grapat de pioners que varen fer de l'ska i el reggae la música que ara coneixem. També se'l coneix com un dels inventors del RockSteady.

Nascut a Kingston el 1939, Alton fou criat just al cor de Trenchtown. Va estudiar a l'Ebenezer School i a Boy's Town School successivament, on va practicar disciplines tan diverses com el cricket, la boxa, cant, ball i ping-pong. ¨Solia entrar a l'Escola a la nit¨, recorda Alton, "a ensenyar-me a mi mateix a tocar el piano, de vegades durant set hores seguides" .

Era company de classe de Bunny Grant, el campió més gran de boxa de Jamaica. Si Alton no va proseguir la seva carrera de boxejador va ser degut al seu cos esquifit, prim i dèbil.

Igual que moltes promeses que acabarien esdevenint estrelles, Alton disposà d'una oportunitat al programa de ràdio "Vere Johns Opportunity Hour". Tot i començar com a solista, ben aviat es juntà amb un altre jove anomenat Eddie Perkins, amb qui formaria el duo Alton & Eddie.

L'éxit arribà a Ellis amb el seu senzill debut per a Sir Coxsone Dodd, "Muriel" el 1959. En aquells temps, Alton carregava bosses de ciment per guanyar quatre rals. "Muriel" esdevinguè un hit instantàniament i tres setmanes més tard llançà "My Heaven" que continuà amb l'èxit del primer. La seva esposa Pearl, el gran amor d'Alton Ellis, fou la inspiració per aquesta cançó. Segons Ellis "ella fou responsable del 90% de totes les meves cançons exitoses, perquè va saber reconèixer el meu talent de seguida". Temes com "I´m still in love", "Girl, I got a date", "I'm just a guy" y "I´ll never love again", varen ser inspirats per Pearl.

Poc temps després, el seu company Eddie guanyà el concurs "A Star is born" i marxà rumb USA, amb una aparició al cèlebre programa d'Ed Sullivan. Durant els següents 18 mesos, Alton treballà en una imprempta fins que el feren fora, empenyent-lo a cantar de nou.

Amb John Holt va fer un parell de cançons Randy´s, incloent "Rum Bumper". Fou en aquest moment quan Duke Reid, propietari/productor de Treasure Island, s'hi va interessar. Alton formà un trio anomenat The Flames per que l'acompanyés en un dels enregistraments més grans dels anys 60. "The Flames eren originalment el meu germà Leslie Ellis, David ("Baby G") Gordon, i un noi anomenat Ronnie. Més tard aniria passant gent com Lloyd Charmers, i Winston Jarrett". "El primer cop que Duke Reid superà a les llistes el seu rival Coxsone fou quan vaig fer "Girl, I got a date" diu Alton tot orgullós. En aquells temps es va començar a parlar de la dura vida als ghettos, on s'estava gestant el reggae constient dels anys 70: temes com "Dance Crasher" y "Cry tough". "El tema "Dance Crasher"", segons el mateix Alton, "parlava sobre un individu anomenat Busby que solia irrompre als balls contínuament. Era un mal tipus, gran com Cassius Clay. Odiava la policia, violava dones. Però una nit el maten en un ball"

L'irrupció de la cultura Rude Boy als poblats carres de Kingston endurí considerablement els temps. Alton recorda: "soliem anar a Skipper Lawn els divendres a la nit, a la cantonada de Septimus i Price Streets, per escoltar el treball de la setmana anterior de Coxsone. Recordo a Marley i a cert DJ Jamaicà convertint-se en males persones aquells dies. Quan posaven cançons que parlen del preu de la maldat, se'ls podia veure contents i motivats. Així que vaig anar a veure a Duke Reid i li vaig dir que ja bastava de cançons anti Rude Boy, només cançons d'amor, perquè pensava que la gent al Kingston Occidental ja n'estava farta d'aquest missatge".

Els ritmes també canviaven a mitjans dels 60. L'uptempo ska, que havia dominat durant 7 anys, va patir la "institucionalització" de Don Drummond per perdre el cap i matar la seva esposa. Així la música de doble temps deixà pas al RockSteady, un so diferent, més lent, més suau que permetia la gent a sostenir les seves energies a les llargues sessions dels Sound Systems.

Amplament considerat com el rey del RockStedy, Alton Ellis va més enllà en afirmar que ell n'és realment l'inventor: "estava de gira amb Byron Lee per Jamaica. Jo Jo Bennett començava cada actuació amb la frase "People, get ready, for this is rocksteady" (Ei, Gent, Prepareu-vos, que això és Rock Steady). Aquesta frase em donà la idea per a la cançó "Get ready Rock Steady". Tot i això, anys enrera ell havia dit al periodista Al Crosdale que una nit, estant a l'estudi, el baixista Lloyd Brevett no es va presentar. Aleshores Jackie Mittoo va haver de tocar la part del baix amb la mà esquerra al piano. Però ell no podia mantenir-ho dret malgrat que tots pensàssim que la linea era molt fresca i agradable. Encara que Jackie encara anava a l'escola, ell ja era arreglador i quan aparegué Brevett, va insistir que tocàs al baix el mateix que ell feia amb la mà esquerra al piano. Així nasqué el RockSteady i així l'anomenaren aquella nit."

El 1967 Coxsone allunyà Alton de Reid per a portar-lo de gira pel Regne Unit amb Ken Boothe & The Soul Vendors. "En aquell moment es donà a Ken Boothe el títol de "Sr. Rock Steady", però jo vaig obtenir les millors crítiques. ". Alton sosté que Coxsone era el millor productor de la illa. "Coxsone obtenia un millor so, a l'estudi i als Sound Systems. Era més jove, més musical. I li encantava socialitzar. Per a Reid era estrictament negoci. Coxsone ballava; mai vaig veure al Duke fent-ho. Coxsone escollia els millors temes, els millors artistes de tots".

Després de la gira anglesa, Alton es va recloure als EUA uns mesos. Un any després es mudà a Canadà on restà tres anys i mig. "Allà hi vaig tocar Soul, estrictament, sovint durant cinc o sis hores en una nit. Em vaig prendre totes aquelles nits cantant en aquell lloc com una pràctica i instrucció per al que "realment m'agrada cantar". Després d'uns pocs mesos a Jamaica, Alton es va mudar a Anglaterra, lloc on resideix avui en dia. Corria l'any 1973.

Un dels grans moments a la carrera d'Alton Ellis vingué de la ma del massiu Sunsplash Festival al Bob Marley Centre de Montigo Bay, el 1983, quan va realitzar un retorn triomfal cantant novament a la seva terra natal. L'any següent es complien 25 anys de dedicació d'Alton al món de la música, i en un parell d'àlbums que celebren les seves noces de plata amb la música, expliquen perquè moltes de les cançons considerades fonamentals al repertori de l'Illa són d'Alton.

Desde 1989 en endavant, es dedica a editar complicacions en el seu propi segell anomenat "Alltone", fins i tot engegistrant "Man from Studio One" un nou 12" per a Coxsone el 1991.

És un dels grans caballers de l'ska i del reggae.
Alton Ellis és un cantant increible, un dels grans regals de Jamaica per al món.

Pato Banton' Reggae Revolution

Pato Banton és un cantant i compositor de Reggae britànic... Va arribar a les meves orelles en un d'aquests BOX SET que porten 4 CD per 12 euros. Aquest en qüestió és el "25 Reggae Hits". Al final hi ha una llista de les cançons de Pato Banton en aquest BOX SET. Però mentre farem una biografia...

Pato Banton és el nom artístic de, Patrick Murray nascut a Birmingham, Anglaterra, als anys 60. A finals dels 70 començà a fer de MC al V-Rocket Reggae Sound System del seu pare adoptiu. A la mateixa època s'uní al grup "Crucial Music" que actualment s'anomena "Buffalo Shoulder" i és una banda de tribut a Bob Marley. Poc després iniciava la seva carrera en solitari sota el nom artístic de Pato Banton: el sobrenom de Pato li va posar el seu pare adoptiu per un savi mussol de Jamaica que roman tota la nit despert dient "Patoo Patoo" i un "Banton" és un DJ molt pesant

Als anys vuitanta Pato va guanyar un concurs de talents en el qual Ranking Roger, cantant de The Beat n'era el jutge. D'aquí nasqué una interessant amistat que portà a la gravació, el 1982 de la cançó "Pato & Roger A Go Talk" que aparegué al disc "Special Beat Service" de The Beat.

El 1985 Pato grava el single "Hello Tosh" produit per Ranking Roger. Aquest tema fou emprat per a la campanya publicitària de Toshiba del mateix any i arribà al nombre 3 de les llistes de reggae independents del Regne Unit. Però el 1985 va ser un any molt productiu per a Pato. Augmentant el seu currículum de col·laboracions, gravà amb UB40 la cançó "Hip Hop Lyrical Robot" pel disc "Baggariddim" d'UB40 i juntament amb Mad Professor gravà l'àlbum "Mad Professor Captures Pato Banton".

Al 1987 Pato treu el seu primer disc en solitari, "Never Give In", acompanyat per la Studio Two Band. Per a aquest disc compta amb la colaboració de Ranking Roger en el tema "Pato & Roger Come Again" i la del grup Private Domain al tema "Absolute Perfection", que arribà a ser nombre 1 de les llistes al Perú.

Al 1989 Pato grava "Visions Of The World" i actuà de teloner en el tour Nord-Americà de Ziggy Marley. L'any següent edita l'àlbum "Wize Up! (No Compromize)". En la cançó que dóna nom al disc Pato compta amb la col·laboració de David Hinds d'Steel Pulse. La versió d'una cançó de Police, "Spirits In A Material World" fou el primer hit radiofònic a Amèrica de Pato.

El 1991 gravà el disc en directe "Live & Kickin' All Over America" acompanyat per The Reggae Revolution Band. L'any següent gravà "Universal Love", en el qual tornà a col·laborar amb Ranking Roger a la cançó "Bubbling Hot" que arribà al top 20 al Regne Unit.

El 1994 Pato & The Reggae Revolution publicaren l'àlbum recopilatori "Collections", en el qual comptà amb moltes i variades col·laboracions. Robin i Ali Campbell d'UB40 s'apuntaren a la cançó "Baby Come Back", una versió d'un tema de Eddy Grant. Aquest tema fou número 1 durant 4 setmanes al Regne Unit, i està al top 5 a fins a 30 països més. També Sting s'apuntà al disc, en la versió de Police "Spirits In A Material World", tema que arribà al top 20 al Regne Unit i que fou curiosament inclós a la banda sonora original de la película "Ace Ventura II- Operación África". Finalment, aquest mateix any, Pato i Sting gravaren el single "Cowboy Song", una remescla d'un tema d'Sting.

El 1996 l'incombustible Pato Banton gravà el disc "Stay Positive", del qual destaca "Groovin'" que arribà al top 5 de les llistes al Regne Unit i altres països d'arreu del món.

Després d'uns anys de descans, l'any 2000, Pato & The Reggae Revolution enregistrà "Tudo De Bom - Live In Brazil" en directe i poc després "Life Is a Miracle aka Time Come". El recopilatori "Collections" assolí el disc d'or a Australia.

Després d'aquesta trepidant carrera, el 2002 creà la Music Technology School a Birmingham, dedicant el seu talent i part de la seva fortuna a la formació de nous talents, amb l'objectiu d'apartar així a la joventut dels carrers, les drogues i la violència.

Ja més recentment, el 2005 publica el DVD "Pato Banton And The Reggae Revolution".

Alguns enllaços d'interés:

Pato Banton a la Wikipedia

Pato Banton's Reggae Revolution

Pato Banton a Surfdog

Algunes cançons:

• Baby Come Back: alegre ska, en la seva versió en directe. Molt agradable i animat.
• Life Is a Miracle: tema pop místic... No és horrible, però li falta potser algun toc reggae.
  
• Bubbling Hot: interessant reggae mogudet a la frontera amb el rocksteady. Bon toasting de Pato en la versió en directe del tema del seu disc "Universal Love".
  
• Niceness: ritmes alegres prop del rocksteady i rítmic toasting per a un tema sobre l'agradabilitat.
  
• One World Is Enough: tema més pausat però de ritme molt penetrant. Amb un món n'hi ha prou.
  
• Groovin': tema més aviat soulero però això no desvirtua l'habilitat de Pato pel toasting
  
• Tudo De Bom: interessant tema amb texte en portugués inclós. Reggae que recorda al reggaeton actual. (Que el reggaeton és una versió cutre del reggae de veritat, per als que no us n'hagueu adonat encara!!!)
  
• Stay Positive: Positiu reggae de mig-temps.
  
• Jamming: elegant versió del famós reggae de Bob Marley.
  
• Now Generation: del disc Live In Brazil, místic tema en clau de reggae total.
  
• Go Pato: animat tema reggae animat d'influència RaggaMuffin.
  

Ken Khouri, from The Liquidator Fanzine

Liquidator?
Ken Khouri, pionero de la industria discográfica jamaicana
by Quique

El pasado sábado 20 de septiembre de 2003 fallecía Ken Khouri en Kingston (Jamaica) a la edad de 86 años. Su larga carrera a cargo de Federal Records le convierten en una de las personas más significativas en el inicio y posterior desarrollo de la industria discográfica de Jamaica aunque, tal vez debido a su modesta forma de ser, su papel haya quedado apagado frente al afán de protagonismo de personajes de la talla de Duke Reid, Coxsone o Prince Buster. Vamos a intentar glosar, en forma de sentido homenaje, la importancia de la inmensa contribución de Khouri a la música jamaicana.

De nombre completo Kenneth Lloyd Khouri, él mismo explicaba a David Katz : “Nací en Kingston en 1917, tuve tres hermanas y yo era el único chico. Mi padre nació en Líbano y vino a Jamaica con sus padres cuando tenía 12 años. Mi madre nació en Jamaica de padres cubanos.” Su padre tenía varias tiendas de lencería en el campo y otra de muebles en Kingston pero, en lugar de unirse al negocio familiar, Khouri se fue a trabajar para Joseph Issa, el hijo de un emigrante de Siria que también había fundado un próspero negocio de lencería. Khouri solía trabajar en la oficina, controlando el género que iba llegando. Posteriormente, también tuvo él mismo un negocio de muebles en West Street pero según sus propias palabras: “No me gustaba. Nací con inclinaciones musicales, por eso me metí en el negocio de la música.”

Khouri se introdujo en el mundo de las grabaciones discográficas en 1949 por pura casualidad, a raíz de un viaje a Miami (Florida) donde había llevado a su padre para tratar su enfermedad. Resulta que estaba en una tienda de radios cuando entró un hombre preocupado por vender una grabadora de discos portátil de marca Presto pues necesitaba el dinero para irse a California. El propietario de la tienda declinó la oferta pero Khouri, intrigado, compró la grabadora, un micrófono, un amplificador y unos veinte acetatos vírgenes por unos 350 $ y empezó a grabar las voces de la gente a 30 chelines la pieza, despertando el interés del público. Intuyendo el potencial negocio, pronto dejó las grabaciones de mensajes para fiestas de cumpleaños y empezó a grabar música: “solía ir por ahí grabando calypsos en diferentes night clubs”, recordaba. Se instaló en un club de Red Gal Ring en St Andrew y llegó a un acuerdo con la compañía discográfica Decca de Londres. Khouri les enviaba sus grabaciones y Decca prensaba las reproducciones en vinilo a 78 rpm que después remitía a Jamaica para su venta. Entonces contactó con Alec Durie, propietario de un bazar en King Street llamado Times Store, para que le ayudase a distribuir los discos y juntos fundaron el sello Times Record. Recuerda que “la primera canción que hice fue ‘Naughty Little Flea’ de Lord Flea. Durie anunció el disco en los periódicos del sábado. Esta primera apuesta fue realmente arriesgada. Pero cuando llegué a King Street el sábado, vi una cola de dos manzanas. Los agotamos en menos de dos semanas. Encargué 5000 discos más y los vendimos entre 4 y 5 chelines.”

La memoria de Khouri falla en este aspecto puesto que la canción fue editada por Capital y no por Times. De hecho este es el único 78 rpm que Khouri publicó en el sello Capital, ocupando la otra cara “Shake, Shake Sonora” también de Lord Flea (Norman Thomas). El primer disco del sello Times Record fue “Time So Hard / Old Lady”, seguido por “Solas Market / Water Come From Me Eye” y dos 78rpm más, todos ellos acreditados a Lord Flea & The Jamaican Calypsonians y grabados a principios de 1954. En cualquier caso el éxito de ventas convenció a Khouri para montar su propio estudio, Records Limited, que construyó él mismo en el 129 de King Street. En una pequeña cabaña de madera con el tejado de zinc instaló un Magnecord, el equipo de grabación mono de una sola pista y un sólo micrófono que se había hecho traer desde California. Allí grabó al menos siete 78 rpm de su amigo Hubert Porter, también junto a los Jamaican Calypsonians. Todos ellos fueron publicados por Times Record, empezando con el disco “Millie” bw “Names Of Funny Places”.

Aunque muchas de las grabaciones locales que se realizaban en Federal por esa época eran para otros sellos de mento y calypso como Lasher Disc de Count Lasher (Terence Parkins) o las realizadas por Alert Bedasse & The Calypso Sextet para el sello Chin’s de Stanley Ivan Chin, Khouri también creó el sello Kalypso para editar algunas producciones propias, como la serie de álbumes de mento que Count Owen grabó a partir de 1960 siendo el último publicado “Mento Rock Steady” en 1968. Otro de los artistas que grabó para Khouri en el más puro estilo rural del mento fue Lord Lebby aunque también hizo algunas versiones tirando más a calypso. De hecho aquella primera versión del “Naughty Little Flea” de Lord Flea que comentábamos antes, sugiere que a veces Khouri hacía que los cantantes grabaran las canciones de mento en estilo calypso. Según Paul (hijo de Khouri nacido en 1946), su padre empezó a grabar a estos cantantes de
mento que actuaban en los hoteles como Lord Fly, no por la fama o por el dinero, sino por su amor por la música.

En septiembre de 1954 Khouri constituyó la compañía Pioneer y en un viaje a Nueva York obtuvo los derechos de fabricación y distribución de Mercury Records. Compró dos estampadoras a una fábrica de California que asimismo le envió a un experto para que lo formase en el negocio de los discos. Montó una planta de estampación que gestionaba su amigo Winston Willis y de esta manera, empezó también a fabricar los discos por sí mismo en el 129 de King Street . En noviembre de 1954, Khouri ya dispuso de los primeros discos prensados en la isla. No se trató de ediciones locales sino de los discos fabricados bajo franquicia para Mercury, siendo los primeros “Skokian” de August Musurugwa, “Sh-Boom” de The Chords y “The Little Shoemaker” de The Gaylords. Unos años después, muy probablemente en 1957 aunque ni Khouri ni su esposa Gloria recuerdan el año con exactitud y podría haber sido antes, Records Limited se desplazó al área industrial situada al oeste de los muelles de Kingston, concretamente al 220 de Marcus Garvey Drive, convirtiéndose en la Federal Records Manufacturing Company Limited . Khouri posiblemente escogió este nombre pensando en la fallida Federation of the West Indies y sus posibilidades de expansión por el Caribe. Muy pronto Khouri adquirió una Ampex 350 monoaural con capacidad de reverberación y con la ayuda de Graeme Goodall , convirtió Federal Records en el primer negocio de Jamaica con un estudio de grabación profesional y con capacidad para la estampación de discos.

Al poco tiempo también empezó a trabajar allí otro hijo de Khouri, Richard (nacido en 1943) . Ken Khouri no pudo mejorar Federal con una grabadora de dos pistas hasta 1963, vendiendo su antigua Ampex a Coxsone quien la utilizó para crear su propio estudio, el Jamaica Recording & Publishing Studio Ltd, más conocido por el nombre del sello Studio One.

Uno de los primeros temas de R&B autóctono editados en Jamaica y distribuido comercialmente fue “Silent Dreams” de Bunny & Skully , grabado a 78 rpm en Federal y producido por Ken Khouri en 1957. A partir de ahí, fue también el propio Khouri quien presionó a la RJR para que estableciese una cuota de difusión de temas locales frente a la supremacía de éxitos estadounidenses, en función de los volúmenes de venta registrados. Viendo los beneficios que les podía reportar hacer sus propias versiones de boogie y R&B con músicos locales, los propietarios de los sound sytems como Coxsone y Duke Reid, empezaron a alquilar el estudio de Ken Khouri para grabar a sus artistas. Allí eran ayudados por Graeme Goodall quien participó como ingeniero de sonido en casi todas las grabaciones de R&B y Ska hasta 1962. Las sesiones se realizaban principalmente por la noche para evitar que el ruido del tráfico diurno se colara en las grabaciones puesto que eran en formato monoaural y todo se tenía que grabar en una sola toma. Los temas se grababan en directo, utilizando tan sólo un simple micrófono y una sola pista. De esta manera, cuando un cantante estaba grabando y llegaba el turno de un solo instrumental, el cantante tenía que apartarse rápida y silenciosamente del micro para dejar sitio al solista. Otro problema añadido, era la ausencia en Jamaica de una empresa capaz de realizar los masters. Federal, que tenía el monopolio del prensado en la isla, enviaba las grabaciones realizadas sobre acetato o ceras blandas a Nueva York donde eran masterizadas y devueltas a Jamaica para ser prensadas. Esto representaba una pesadilla logística para los productores independientes.

El sonido de las grabaciones en el producto final tampoco resultaba demasiado satisfactorio. Lo cierto es que el sonido a refrito de muchos discos no era tanto un defecto del prensado debido a la mala calidad del vinilo como un problema del entorno. Hay que tener en cuenta que Federal Records carecía de aire acondicionado y que, cuando el calor era insoportable (algo muy frecuente en el Caribe), se abrían las ventanas para dejar circular el aire. Cuando soplaba viento de la costa, arrastraba consigo el fino polvo hasta las zonas más limpias de la isla. Khouri se puso en contacto con los expertos de USA y decidieron cerrar Federal hasta que pudiesen adquirir un equipo de aire acondicionado con los filtros adecuados.

La banda de sesión más utilizada en el estudio de Khouri entre 1958 y 1961 fue los Blues Blasters. La banda era liderada por el bajista Cluett ‘Clue J’ Johnson junto al saxo tenor de Roland Alphonso. El trombonista Rico Rodriguez y el guitarrista Ernest Ranglin fueron otros de los habituales entre los Blasters, como también lo fue el pianista Aubrey Adams. Esta formación básica solía ser aumentada por Ken Williams, Arklam 'Drumbago' Parks o Poppa Son a la batería, Keith Stoddart a la guitarra, Lloyd Mason al bajo y los pianos de Herman Sang, Theophilus Beckford y Monty Alexander.

Son infinitas las carreras musicales que se iniciaron en Federal Records y muchos de los temas que marcaron el comienzo de una nueva etapa musical en el sonido jamaicano se gestaron allí. Clancy Eccles sostiene que “Freedom” (grabada por Coxsone en Federal en noviembre de 1959) fue el primer tema ska que se hizo en Jamaica. Otros afirman que la primera vez que sonó el ritmo ska fue en el “Easy Snappin’” de Theophilus Beckford, otra de las primeras grabaciones que Coxsone realizó en Federal en 1959. Derrick Morgan también grabó en Federal uno de sus primeros grandes éxitos, ‘Fat Man’, a inicios de 1960 para el sello Smith’s del productor Simeon L. ‘Little Wonder’ Smith y acompañado por el sexteto del saxo tenor Trenton Spence . El cantante Jimmy Cliff y el productor Leslie Kong se iniciaron también en el negocio musical a raíz de que Kong preparase una sesión en Federal junto a Derrick Morgan y Owen Gray. Éste último grabó “Darling Patricia”, Morgan “Be Still” y “Sunday Monday” y Jimmy Cliff, “Hurricane Hattie”, escrita por Derrick Morgan. Morgan recuerda que “todas fueron un éxito y así empezó el sello Beverley’s.”

Theo Beckford también creó su propio sello King Pioneer a raíz de unas sesiones grabadas en Federal en 1962. De ellas salieron temas de Beckford como “Old Flame” (con Toots Hibbert como cantante solista), “Mr.Downpressor” (en referencia a Coxsone) o “Streets Of Glory”, cantada por Basil Gabbidon. La primera grabación de Derrick Harriott como solista tras la separación de The Jiving Juniors también tuvo lugar en Federal, el 17 de mayo de 1962. De las cinco canciones grabadas, la primera en ser publicada fue “I Care”, una balada de estilo doo wop que triunfó en los charts de la RJR y la JBC. Hacia finales de 1962, Coxsone tuvo a Lee Perry metido de lleno en Federal para producir las tres primeras grabaciones de un joven muchacho de sólo 14 años y llamado Delroy Wilson: “If I Had A Beautiful Baby”, “Better Believe It” (ambas en Rolando & Powie) y “Emmy Lou” (Muzik City), todas editadas en 1963.

También fue grabado en Federal “Behold...How Sweet It Is”, el primer LP de The Blues Busters junto a Byron Lee & The Dragonaires. Producido por Tom Dowd (técnico de Atlantic) y Richard Khouri y editado por Sunshine en 1964, contenía éxitos como “I Don’t Know”, “Soon You’ll Be Gone”, “You’re No Good” o “Behold”, que vendió unas 100.000 copias cuando los grandes hits no superaban las 30.000. En 1964, Ken Khouri produjo los singles “My Daily Food” bw “One Look” del trío The Maytals y “In The Garden” bw ”Too Late” de Eric ‘Monty’ Morris, ambos publicados bajo el sello Kentone. Ken Khouri fue también quien organizó la reunión en Federal entre Byron Lee, Edward Seaga (del Jamaican Labour Party y entonces Ministro de Cultura, Bienestar Social y Desarrollo Económico), el abogado neoyorkino Paul Marshall y Ahmet Ertegun, dueño y presidente de Atlantic Records. El objetivo era enviar un grupo de músicos a promocionar el ska en la World’s Fair que se iba a celebrar el mes de agosto en Nueva York. Los artistas jamaicanos que finalmente actuaron en el Singer Bowl ante unas 30.000 personas fueron The Blues Busters, Jimmy Cliff y Millie Small acompañados por Byron Lee & The Dragonaires y un grupo de bailarines entre los que estaban Ronnie Nasralla y Sheila Khouri (hermana de Ken y futura esposa de Byron Lee).

Ken Khouri también tuvo su parte protagonista en uno de los temas que suelen citarse entre los primeros representativos del rocksteady, el “Take It Easy” de Hopeton Lewis. Al parecer la canción tomó ese ritmo pues Hopeton no era capaz de cantar la letra a la velocidad del ska, según afirma el teclista Gladdy Anderson que participó en la grabación. Hugh Malcolm no pudo asistir a la primera sesión pues se hallaba en Miami y fue substituido por Ossie Scott, batería de Byron Lee. A Ken Khouri no le gustaba nada como estaba quedando la batería así que dijo: “OK, dejemos el ritmo como está. Cuando vuelva Malcolm, haremos que regrabe la batería.” Así es como nació el tema definitivo y como Malcolm pasó a ser considerado por muchos como el creador del ritmo rocksteady.

Hay quien afirma que “Do The Reggay” de Toots & The Maytals y producida por Leslie Kong, fue la canción que marcó la evolución hacia el reggae. Otros opinan que fue “Nanny Goat” de Larry Marshal y Alvin Leslie, producida por Clement Dodd y también grabada en Federal en 1968 como la anterior, pero Frank Khouri, otro de los hijos de Ken, sostiene que fue el “Games People Play” de Bob Andy, grabada en Federal en 1969. Durante la primera mitad de los 70s, el cantante Ernie Smith obtuvo grandes éxitos a ritmo de reggae con temas grabados en Federal y producidos por Richard Khouri como “Bend Down”, “Pitta Patta” o “Life Is Just For Living”, escrita inicialmente para un anuncio de Red Stripe. Ya en 1967 un joven Ernie Smith se había presentado en Federal con una letra bajo el brazo y Ken Khouri decidió grabarlo el mismo día. El single, producido por S. Mitchell y K. Scott y editado por Merritone, contenía la balada “I Can’t Take It” en la cara A y el soul “Wait” en la cara B pero no tuvo ningún éxito. Curiosamente la cara A vendió más de un millón de copias en 1975 al ser publicada por CBS, retitulada “Tears On My Pillow” y versioneada por Johnny Nash, quien también grabó más de una docena de temas en Federal durante la primera mitad de los 70s, incluyendo algunas versiones de Bob Marley como “Stir It Up” o “Guava Jelly”. La segunda mitad de la década también reportó grandes alegrías a Ken Khouri con éxitos producidos por sus hijos o grabados por otros productores en Federal, pero no vamos a entrar en ello por entender que esta parte de la historia se aleja demasiado del interés general de los lectores.

A finales de los años 70, Ken Khouri vendió Federal Records a Rita Marley quién rebautizó los estudios como Tuff Gong International, utilizando el mote que se había ganado su marido Bob en su juventud. Rita recordaba los días en que les era negada la entrada en Federal Records: “Estábamos allí fuera durante horas intentando ser escuchados por Mr. Khouri o alguno de sus hijos. Y un día Mr. Khouri nos dijo que sólo le gustaba Judy Mowatt. No creía que pudiésemos trabajar allí,” explicaba con una sonrisa. “Nunca pudimos entrar hasta que conocimos a Johnny Nash que era amigo de los Khouri... Johnny Nash y Danny Simms vinieron y nos contaron que querían grabarnos en Federal. Nos pusimos a gritar Federal! Federal!,” exclamaba entre carcajadas. “...Cuando me enteré que estaba en venta, decidí ir a por ello,” acababa diciendo Rita . En cierta ocasión y a instancias de Danny Simms , Ken Khouri organizó un reencuentro para que Bob conociera a la familia de su padre blanco, una de las más acomodadas de la isla. Dicha reunión nunca se produjo pues la familia Marley exigía que Bob se cortase los dreadlocks y renunciara públicamente a la fe Rastafari a lo que él siempre se negó.

Para algunos artistas Ken Khouri fue una especie de explotador de los barrios altos que se aprovechaba de la gente del gueto que quería salir de la miseria grabando algún disco. Sin embargo y a diferencia de su rivales más directos como Edward Seaga o Chris Blackwell, entabló muy buenas relaciones con los propietarios de los sound systems. Solía ir a visitarlos para ofrecerles negocios razonables, prensando las primeras ediciones sin cobrarles hasta que las hubieran vendido. Incluso fiaba el estudio a los artistas que se autoproducían y no les cobraba hasta tener los discos editados y aún así, si no podían pagar toda la edición que habían pedido, Khouri les guardaba el remanente hasta que pudiesen hacer frente a la deuda. Nunca tuvo matones como otros productores, sin embargo tenía una curiosa manera de recaudar el dinero: se sentaba en una mesa a la entrada de su local con una especie de babero con grandes bolsillos colgando de su cuello; exigía de manera brusca el precio convenido, golpeaba la mesa con su mano llena de anillos para indicar que la deuda se había cancelado y se metía el dinero en uno de esos bolsillos. En Jamaica es casi una ofensa no regatear un precio pero Khouri se negaba a ello aduciendo que los suyos eran los más baratos. Al fin y al cabo, Khouri era un hombre de negocios y para negociar en el gueto tenía que ser tan duro como el que más.

Entre las opiniones reflejadas en su funeral son destacables las de dos personajes poco dados a las adulaciones como Prince Buster: "Sin Ken Khouri, la música jamaicana no hubiese nacido. No hubieran existido ni Desmond Dekker, ni Bob Marley, ni Prince Buster... en mi libro, él es un héroe nacional" o Coxsone, que describió a Khouri como un buen chico: "Yo y él solíamos ir juntos, pues fui una de las primeras personas que grabó en sus estudios. Como teníamos tan buena relación, la gente decía que yo era su pequeño hijo negro. El caso es que tenía los derechos de sellos como Decca, Capital y Brunswick y antes de editarlos para el público, me dejaba arrancar las galletas lo que me daba ventaja sobre mis competidores en el mercado," explicaba Coxsone en el Observer. Además de ellos también asistieron al funeral Olivia "Babsy" Grange, portavoz de Cultura e Información del JLP (representando a Edward Seaga, líder de la oposición); los cantantes Ernie Smith y Derrick Harriott; Byron Lee, el veterano productor y cuñado de Ken Khouri; Winston Blake, propietario del Merritone (uno de los primeros Sound System de Jamaica) y el promotor de conciertos Stephen Hill, que llegó a ser manager de Marvin Gaye.

En los últimos años, la labor Ken Khouri había sido reconocida con diversos premios y galardones como en enero de 2001, cuando fue uno de los 25 personajes caribeños que pasó a formar parte del Hall of Fame del Centro de Desarrollo Caribeño de las Artes y la Cultura, en la ceremonia de 'Premios a la Excelencia' celebrada en la Kings House de St. Andrew. También fue honrado con el premio Tribute To The Greats “A toda una vida de dedicación”, reconocimiento anual a los pilares de la música jamaicana, que le fue concedido el sábado 2 de agosto de 2003 en la Curphey Place en Kingston. Por desgracia y debido a su delicado estado de salud, Khouri no pudo asistir a la ceremonia que organiza King Omar Productions de Kingsley Goodison desde 1998. Finalmente fue galardonado a título póstumo con una medalla de plata Musgrave por su contribución al desarrollo de la industria musical jamaicana. La medalla fue recogida por su hijo Richard en la ceremonia que se celebró el 8 de octubre de 2003 en las oficinas del Institute Of Jamaica de East Street en Downtown Kingston.

Paul, hijo de Khouri, explicó a Michael Garnice de Mentomusic.com que a sus 86 años, a su padre todavía le gustaba poner los discos muy altos, volviendo loca a su esposa y Richard, otro de sus hijos recordó en el funeral que sólo un día antes de su muerte, Ken Khouri estuvo cantando el clásico de Frank Sinatra, "My Way". Son sólo dos pequeños detalles más que complementan la historia de un hombre que acostumbraba a decir que la música era su primer amor y que su mujer Gloria de 67 años era el segundo!

Fermin Muguruza enllesteix nou disc a Jamaica

A continuació reprodueixo el comunicat que podeu trobar en múltiples idiomes a la pròpia pàgina de Fermín:

http://www.muguruzafm.com/

COMUNICAT 029 de MuguruzaFM

Aupa companys:

Des de primers d’any estic instal·lat a Kingston, on estic realitzant
la gravació del meu nou disc. En aquesta nova aventura, m’acompanyen Jon Elizalde, Xabi Solano i Xabi Pery, amb els quals vaig anar polint durant el 2005 els temes que composaran aquest nou treball. A més d’aquests 4 músics bascos, també han participat els següents músics jamaicans a les sessions de gravació que vam realitzar als estudis TUFF GONG international :

Bateria: Wayne "C#" Clarke (Steel Pulse, Shaggy)
Baix: Daniel "Axe Man" Thompson (Black Uhuru)
Guitarra: Wayne Armond (Jimmy Cliff)
Teclats: Franklin "Bubbler" Thompson (Black Uhuru)
Percussions: Uzziah "Sticky" Thompson (Sly&Robbie)
Saxofon: Dean Frasier (Rita Marley, Luciano)
Trompeta: David Madden (Skatalites)
Cors: Keisha Patterson (Sinead O'Connor), Leba Hibberts (Toots&The Maytals), Pam Hall (Fab5)
Tècnic de so: Errol Brown
Productor: Clive Hunt
Cors en dos temes de I-Threes: Rita Marley, Marcia Griffiths, Judy Mowatt

Kortatu - A Frontline Compilation

De cara al mercat internacional, i degut a la gran expectació creada per la música basca, es va editar el recopilatori A Frontline Compilation dels sempre polémics Kortatu. A dins es poden trobar interessants explicacions de la pròpia banda de les diferents cançons i els motiu que tenen al darrera. Aquesta és la llista de temes que el composen tots dels dos primers discs.

1. Don Vito Y La Revuelta En el Frenopàtico (1: Kortatu)
2. Tolosa Inauteriak (1)
3. Nicaragua Sandinista (1)
4. Zu Atrapatu Arte (1)
5. Sarri, Sarri (1)
6. Desmond Tutu (1)
7. Hernani 15.IV.84 (1)
8. A la Calle (2: El Estado de las Cosas + A la Calle)
9. La Línea del Frente (2)
10. Hotel Monbar (2)
11. 9 Zulo (2)
12. Jaungoikoa Eta Lège Zarra (2)
13. Cartel en el Casco Viejo de Bilbao (2)

Així que és interessant com a recopilació, en dos o tres dics tenir :

A Frontline Compilation
Kolpez Kolpe
Azken Guda Dantza

Trojan Label Series (I) by Liquidator and Fanzine

Liquidator

Trojan Label Series (I)

Para abrir boca y como es una propuesta de lo más recurrente, desmenuzar el sello Trojan, el más famoso de todos los “grandes sellos” que sirvieron como trampolín al reggae original, servirá para ir entrando en materia. Sin entrar de nuevo en la historia de su origen, ya que esto está de sobra tratado en libros, fanzines y CD’s, pasaremos directamente a analizar algunas de sus ediciones, así como los prefijos y referencias utilizados.

Normalmente cuando se hace una revisión de los singles editados por Trojan, se suele hablar de las ediciones realizadas desde el año ’67 hasta el año ’73 (aunque se han seguido editando singles hasta hace unos pocos años), siendo éste considerado su periodo de oro y en el que se distinguen tres grandes series. No obstante, y de propina, intentaremos esbozar alguna información adicional sobre el resto.

El 28 de julio de 1967 apareció el primer single editado en Gran Bretaña por Trojan, dando lugar a la famosa y buscada serie “000”: “Judge Sympathy” (TR-001) por los Duke Reid’s All Stars. A pesar de
que, por algún despiste, se diga en algún reputado libro que son once los singles que componen esta serie, realmente fueron un total de doce discos numerados del TR-001 al TR-015 pues los números 12, 13 y 14 simplemente no existen. Un pequeño inciso para apuntar que los números “no editados” es algo bastante frecuente en la discografía de cualquier sello, bien sea porque el disco en cuestión aparece finalmente en otro sello, o bien por cualquier otra causa difícil de comprender, entre las que está no ser editado realmente. Los doce singles son en su totalidad producciones de Duke Reid, y básicamente son delicias de rocksteady, entre las que resaltan “Ain’t That Loving You” (TR-004) y “Why Birds Follow Spring” (TR-009) de Alton Ellis, el súper stomper “It ’s Raining” de los Three Tops (TR-003), “This Is A Lovely Way” (TR-006) de Phyllis Dillon (editado también en Treasure Isle), la versión de Curtys Mayfield “ Dedicate My Song To You” (TR-007) por The Jamaicans, o “Love Is A Treasure” (TR-010) de Freddie McKay, aunque es más conocida quizás la versión DJ hecha posteriormente por Lizzy.

Además de por la numeración, se distinguen estéticamente estos discos por su galleta, completamente naranja con una corona de cuatro puntas en la parte superior y la leyenda “A Duke Reid Production. Jamaica” debajo. El inicio de Trojan con esta serie se hizo cuando ésta pertenecía a Island y la explicación al hecho de que en ella no aparezcan los grupos punteros de Duke Reid, véase Techniques o Paragons, se debe a que éstos serían licenciados en Treasure Isle, también dedicada a producciones de Duke Reid y así mismo perteneciente a Island. La “diferencia” reside en que, generalmente, las ediciones de Trojan proceden del sello jamaicano Duke Reid, y las de Treasure Isle, de su homónimo jamaicano.

Enero del 68 será la fecha en que se edita la última referencia (TR-015), ya que coincidiendo con el “cambio de propietarios” de Trojan y con la transformación del sello en compañía discográfica de la mano de Lee Gopthal, se dará lugar, ya en el verano del ’68, a la mítica serie “600” que se conforma como la más clásica y famosa. En ella fueron editados un total de noventa y ocho discos, del TR-601 al TR-699, manteniéndose en las cuarenta primeras ediciones la misma estética de galleta que en la anterior, aunque perdiendo enseguida la leyenda “Duke Reid Production”. Algo que no es de extrañar ya que, a diferencia de la anterior etapa, se licencian temas de otros productores; la conocida como “segunda oleada de productores” (tras Duke Reid y Coxsone), entre los que se encuentran desde Lee Perry a Byron Lee, pasando por Harry Johnson, Clancy Eccles o (como no) Leslie Kong. A partir de la mitad de la serie, el sello adopta su diseño más conocido, con la galleta dividida en blanco y naranja con el casco troyano en la parte superior (en lugar de la corona) y las palabras ”Trojan Records” circundándole.

Referido al tema de los productores, sirva como ejemplo el hecho de que la primera referencia, “Donkey Returns” (TR-601) de Brother Dan All Stars (la banda de estudio de Robert ‘Dandy Livingstone’ Thompson), es producida por el propio Livingstone, así como los dos siguientes singles. Una pequeña muestra de esta serie la compone el volumen uno de la determinante colección “Tighten Up” (TTL-1), editado a principios del año 69. Una colección importante en el sentido de que, al editarse a bajo precio, supuso un medio ideal para la difusión del reggae, y que tomaba directamente la fórmula de otras compañías, como Island, que solían recopilar en álbum sus mayores éxitos y así de paso amortizar su inversión inicial. En este LP, con un único tema que no pertenecía a Trojan (“Ob-La-Di, Ob-La-Da”, WIP 6051, o sea Island) encontrarás entre otras joyas el “Tighten Up” (TR-613) de The Untouchables, “Place In The Sun” (TR-616), “Angel Of The Morning” (TR-622) de Joya Landis, “Mix It Up“ (TR-627) de The Kingstonians, “Fat Man” de Derrick Morgan -versión del mismo tema del año ’70 y que servirá de base para todos los temas “pop-a-top”-(TR-626) o el relajado “Watch This Sound” de The Uniques (TR-619). Apuntar la curiosidad que del LP “Tighten Up 1” hay dos ediciones que se distinguen exteriormente por llevar impreso en la carátula o no “With all the best sounds from the West Indies”, e interiormente, por ser la galleta completamente naranja, o bien la blanca y naranja (posterior edición).

Dentro de la serie 600 también podríamos destacar “Stir It Up” de Bob Marley & The Wailers (TR-617) por lo que ello comporta respecto al enorme coleccionismo que gira entorno al difunto, pero especialmente llamar la atención sobre algunos clásicos de early reggae, como el super-western-reggae “Hang Em High” de Richard Ace (TR-654), el enérgico “Time Marches On” de los poco conocidos Race Fans (TR-637), el clásico de clásicos skinhead “Ali Baba“ de John Holt (TR-661), ”Long Shot Kick The Bucket” (TR-672) de The Pioneers, el cual tiene dos ediciones con los dos tipos de galleta mencionados anteriormente, “Bangarang Crash” (TR-647), “Constantinople” (TR-648) y “Fattie Fattie” (TR-658) de Clancy Eccles, con mención especial para la cara B ”Last Call”, “Moonlight Lover“ de Joya Landis (TR-641), o “No More Heartaches” de The Beltones (TR-628). Esta última es una de esas cosas extrañas que ocurren con los sellos y de las que ya hemos hablado, ya que en realidad era una edición del sello Blue Cat (supuestamente la BS-142) aunque publicada por Trojan, manteniendo el número de matriz original correspondiente a Blue Cat grabado en el vinilo. Algo parecido, aunque a la inversa, sucede con el memorable “Liquidator” y otro instrumental, “Spyrone” de Harry J All Stars, ya que aunque ambos se editaron finalmente en el subsello Harry J, mantenían el prefijo de Trojan, o sea TR-675 y TR-694 respectivamente.

Azken Guda Dantza - Kortatu

Per acabar passarem per sobre el directe.
(1) vol dir del primer disc Kortatu
(2) és del segon disc, El estado de las cosas.
(3) de Kolpez Kolpe

Comença amb força After-Boltxebike (3), per seguir amb Oker Nago (3) i Etxerat! (3) el públic, de fons, es sent entregat tot i ser tres cançons recents (en aquell moment). La primera antiga, Equilibrio (2). Després es concatenen Mr. Snoid Entre Sus Amigos Los Humanos (1) amb sampler anti-OTAN inclós, i La Línea del Frente (1) per a que es noti que el públic hi és 'presente'. La memória històrica de Gernika 37-87 (3) no podia faltar en un disc que repassa la trajectória de tot un disc. Makurtu Gabe (3), per saber el que es necessita per no donar-se mai per vençut. Hotel Monbar (2), un dels Himnes per a mi, de Kortatu, tampoc no podia faltar. El record a Barrionuevo, el que ens fa a tots Sospechosos (1)... A la merda. Cal que sortim tots A la calle (2), que seguim l'exemple de lluitadors com La família Iskariote (1), i que no ens refiem de Desmonds Tutus (1).
I portem 13 temes i tot just ens adonem que acabem d'entrar a la segona meitat del disc.
Platinozko Sudurrak (3) ens n'avisa. Aizkolari (2) també. I Jimmi Jazz (1), versió de The Clash, és aclamada. Segueixen Denboraren Menpe (3) i Zu Atrapatu Arte (1). La música que sents et deixa tot de sentiment Tatuado (1), et recorda la Nicaragua Sandinista (1), et recorda que Hay Algo Aquí que va Mal (2)... I sents A.E.K. 'Ko Beteranoak (3). I la sents. I després et passa el mateix amb Jaungoikoa eta Lege Zaharra (2). I penses que està a punt d'arribar el moment de El Último Ska (1) i saps que malgrat tot hauràs de seguir lluitant Kolpez Kolpe (cop a cop) (3).

Un bon disc si busqueu una recopilació dels millors temes de Kortatu. Potser en falten alguns d'interessants que no hi son, però per a aixó hi ha Kortatu: A Frontline Compilation.

Kortatu - Kolpez Kolpe

L'any de la dissolució de Kortatu per acabar formant Negu Gorriak, 1988, apareixen dos discos, en estudi Kolpez Kolpe i en directe Azken Guda Dantza. Kolpez Kolpe suposa el treball de maduresa real del grup i potser fou una sàvia decisió donar l'etapa per acabada i iniciar un nou projecte. En el disc destaca l'abandó definitiu de l'ska (només una reminiscència reggae al tema que dona nom al disc) i la consolidació del so rock-punk. Ah! I per cert, l'únic disc de Kortatu íntegrament en euskera.

Kolpez Kolpe

1. After-Boltxevique: tema roquero amb una lletra que fa una comparació irònica de la història - real o fictícia - del País Basc, amb la de Rússia, amb uns divertits noms pseudo-russos que amagen - malament- els noms reals a que es refereixen. Un tema relativament mític.
2. Etxerat!: Una crítica clara a la classe política amb un original ritme: txeki txeki txeki txek. Interessant incorporació d'una secció de vents.
   
3. Gernika 37-87: Suggerent cançó al voltant del record del bombardeig de Gernika. Altament reflexiva. I és que sovint penso que no fa tant de temps de la guerra civil... Encara que no l'haguem viscut. Rock-power.
   
4. Denboraren Menpe: Una cançó-reflexió sobre la subordinació de les persones al temps. Una cançó profunda i també, com tot el disc, suggerent. Com suggerent és el ritme rock que la conté.
   
5. A.E.K.'Ko Veteranoak: Una cançó-reivindicativa... Un pel estranya la lletra... Fregant l'anada d'olla. De ritme dur i enganxós. Rock d'aquells que intuïen el futur estil NeguGorriakà.
   
6. Kolpez Kolpe: sens dubte la meva preferida del disc, i potser de Kortatu. M'encanta el ritme que s'acosta al reggae, sense arribar-ho a ser. I la Intro, els cops de pilota basca que es senten. I el tio que diu amb veu molt greu: Kolpez Kolpe. M'agrada molt. Cop a cop, cal lluitar.
   
7. Oker Nago: tema al voltant de la confusió. Però amb un ritme directe i un so furiós. Fonamental. Més rock en el disc més roquer de Kortatu. En aquest cas alterna lleugermanet amb un mig-reggae ràpid en la intro.
   
8. Ehun Ginen: trista cançó sobre el pròxim orient. Tan proxim i tan calent. Eren cent, ara son dos. Un tema de profunda sonoritat. Interessantíssim.
   
9. Platinozko Sudurrak: crítica de la situació política basca al 87. Tripartits i ostres. Ens sòna? Massa coca. Ritme alegre roquillo... Recorda els temes més gamberros dels dos primers discs...
   
10. Makurtu Gabe: rock directe que s'ha convertit en la meva segona cançó preferida d'aquest disc després de Kolpez Kolpe. Descriu, recompta l'inventari de queviures necessaris per a guanyar aquesta guerra... La guerra quotidiana. Encara que ens tallin les cames... Ja en sortiran de noves.
    

Kortatu - El Estado de Las Cosas + A la Calle

El segon disc de Kortatu, El estado de las cosas, reeditat en CD juntament amb un Maxi-single posterior, A la Calle. En aquest es redueixen les cançons intrascendents (cançons gamberrada) i prenen força les reivindicatives i de lluita. També disminueix la presència de l'ska-reggae i augmenta la sonoritat rock-punk. Finalment també cal remarcar que augmenten progressivament les cançons en basc:

El estado de las cosas

1. La línea del frente: rock de la línea del frente, cançó que crida a la lluita activa, en primer pla.
2. El estado de las cosas: un altre rock. L'estat de les coses.
3. Aizkolari: més rock, més en basc. Una reivindicació de les tradicions basques i denúncia de la seva persecució per l'estat espanyol...
4. Hotel Monbar: fantàstic tema rock-punk... Un dels que més m'agraden de Kortatu... Critica la política de la lluita anti-terrorista dels GAL.
5. 9 zulo: tema en basc, un tema amb reminiscències reggae sobre la injustícia de morts amb 9 forats...
   
6. Equilibrio: reggae-rock. Entre el tema gamberrada i reivindicatiu: "deja de beber tanta cerveza y lucha".
7. Jainkoa eta lege zarra: un tema anti-clerical, anti-cristià... Amb uns tocs populoides molt interessants.
8. Cartel en el casco viejo de Bilbao: tema roquero que demana a la gent que demostri rebuig a les forces policials i militars.
9. Nivel 30: tema roquero també reivindicatiu en aquest cas de complicada lletra en contra de la droga.
10. Esto no es el oeste, pero aquí también hay tiros (A Billy the Kid): curiós tema, mescla d'influències, fregant el tema-gamberrada... Però més profund del que pot semblar en un primer instant.

Maxi-Single: A La Calle

1. Hay algo aquí que va mal: tema que remarca una de les principals influències del grup, The Specials. En aquest cas una personal versió del tema It Doesn't Make It Allright. En to de reggae, com no podia ser d'altra manera.
   
2. A la Calle: rock reivindicatiu i crida a la lluita en el mateix to que La línea del frente.
   
3. Desmond Dub: Dub del tema Desmond Tutu del primer disc.
   

Kortatu (I) - Kortatu

El 1985, com a conseqüència inevitable del moviment pro-basc, i amb la notable influència de l'escena punk-ska britànica dels anys 78-84 va aparèixer el primer disc de la mítica banda Kortatu, creada per Fermín & Iñigo Muguruza: Kortatu. Després vindrien El estado de las cosas (1986), Kopez Kolpe (1988) i el directe Azken Guda Dantza (1988), i la recopilació de grans èxits per al mercat internacional "postuma" A Frontline Compilation (1995). Sempre polèmics, creient en tot moment en el dret de la llibertat d'expressió. Jo personalment no estic d'acord amb algunes de les coses que diuen, peró crec que tenen el dret d'expresar-les.

Kortatu:

1. Don Vito y la revuelta en el frenopàtico: ska-gamberrada. Una cançó divertida i absurda que mostra el caràcter festiu de la banda.
2. Jimmy Jazz: versió en clau d'ska d'una de les bandes mítiques de l'esmentada escena britànica punk-ska -The Clash- que en la seva versió original porta el mateix títol.
3. La cultura: un altre ska, amb una curiosa melodia de trompeta. Segurament parla d'alguna reforma educativa del govern espanyol d'un tal revilla o algo així...
   
4. Nicaragua Sandinista: aquest ska sí... Un dels Himnes de Kortatu. Una invitació dels Kortatu als Nicaraguencs a la revolució promoguda per Sandín...
   
5. Zu Atrapatu Arte: Un altre Himne, en aquest cas en contra de la burgesia. Tirant a punk.
   
6. Tolosa, Iñauteriak: Una altra cançó ska gamberrada... De Carnavals, polis i la óstia.
   
7. Hernani 15/6/84: Polémica cançó sobre el problema basc. Dura però interessant. De ritme profund i lent.
   
8. Sospechosos: Un tema dedicat al llavors ministre Barrionueva i el seu pla Zona Especial. Segur que no li fa cap il·lusió. Punk.
   
9. Sarri, Sarri: Més que un Himne, una versió d'un tema dels Toots & The Maytals (Chatty, Chatty) que relata la fuga real de dos presidiaris d'una presó basca. Hi col·labora el Ruper Ordorika.
   
10. La familia Iskariote: No acabo de saber qué era la familia Iskariote, però segur que no té res a veure amb un grup d'Ska fundat el 2001 a Palència... Mes aviat és una banda de la època. Un punk gamberro, també.
    
11. Tatuado: Estranya cançó reggeosa-lenta, sobre un tatuatge amb la única dona que ha estimat. La seva mare. Una metàfora potser?
    
12. Mr. Snoid entre sus amigos los humanos: un punk-gamberrada breu... Sense comentaris.
    
13. Desmond Tutu: una de les grans d'aquest disc. Un tema que no va dedicat al Desmond Tutu, premi nobel de la pau mentre el Mandela estava tancat en una cel·la. Aquest tema va dedicat al Mandela! Reggae.
14. Mierda de Ciudad: versió d'un tema de The Bussiness que també és tot un Himne. Una queixa sobre la monotonia de la vida quotidiana.
    
15. El Ultimo Ska de Manolo Rastaman: i per acabar el disc, l'últim ska del disc és l'últim ska de Manolo Rastaman, que es matarà de bé que s'ho està passant. Un ska-gamberrada.

En definitiva un disc que alterna la cançó gamberrada amb cançons d'un compromís molt alt amb la causa basca i d'altres causes mundials significatives. Un còctel.... Un còctel... Un còctel molotov per a la Correcció Política.

¡Nunca más! de Canallas

Del grup canallas poc us en puc dir... Poc els conec. Però un dia va caure a les meves mans un disc del grup que portava per títol ¡Nunca más!. Ara només us puc dir que es va disoldre el grup. Els altres discs són totalment desconeguts per a mi... Bé menys el directe, que per curiositat el vaig escoltar a l'FNAC i, a pesar meu, no tenia cap -o gairebé cap- tema del rollo ska, així que no el vaig adquirir.

Us vull recomanar ¡Nunca más!, si us agrada l'ska guitarrer i el punk-rock castís perquè és d'aquells discs amb valor afegit. Es tracta d'una recopilació de temes de lluita ja de la guerra civil, de la post-guerra o d'altres lluites (pro-esquerranes/socialistes/comunistes/anarquistes, es clar) d'arreu. Totes les versions, aixó si amb un toc punk-rock-ska molt alegre i sovint força encertat, que fan de ¡Nunca más! un disc molt bo per ensenyar als amics del rollo. I veureu per què:

1. Si Me Quieres Escribir: potent versió ska -m'encanta- d'aquesta cançó que, va ser cantada a la guerra civil pels dos bandos amb diferent lletra, es clar, i que sembla ser que té el seu origen en una cançó que es va cantar a la guerra d'Africa de 1920. Obviament la versió de Canalles és la que cantaven els rojos. Destaca la combinació de la melodia d'una de les guitarres i els cors sobre l'insistent i ràpida guitarra rítmica.
2. Pase del Ebro: tirant més a rock, apareix aquesta versió d'una cançó popular del segle XIX (¡Ay, Carmela!) que cantaven els guerrilers espanyols que lluitaven contra les trobes de Napoleó el 1808. Durant la guerra civil es va cantar en diferents versions. La que canten Canalles fa referència a la Batalla de l'Ebre.
3. Bella Ciao: a ritme ràpid ska entra Bella Ciao, aquesta coneguda cançó de la guerra feixista italiana de Mussolini.
4. La Tarara: una cançó infantil "de corro". Un punk-rock bastant bastant ok.
   
5. En el Pozo Ma Luisa: El Pozo María Luisa, a Ciaño, és el més emblemàtic de tots els pous miners asturians, tant per la seva història com per aquesta cançó minera, molt popular a tota la conca minera Astur-Lleonesa. Un tema lent, com la tristesa de la seva lletra.
6. Bandiera Rossa: popular cançó proletaria entre les masses de classe treballadora, estendart dels anti-feixistes en moltes guerres, com la civil, la italiana o la de russia. Un rock'n'roll amb un toc ska. Original i reeixit amb molt d'éxit en aquesta Canallada.
7. Himno de Riego: versió amb la lletra popular de l'himne de la segona república. Punk-rock. L'Himne fou declarat himne de l'estat en 7 d'Abril de 1822 pels liberals! i fou cantat per liberals, republicans i fins i tot el propi Fernando VII.
8. L'estaca: versió rock-ska de l'himne anti-franquisme de la postguerra ideat i popularitzat per Lluís Llach. Poques cançons de lluita gaudeixen d'una vigència tan atemporal, i tanta força intergeneracional. Bona versió en la qual col·labora curiosament Loquillo, un cantant que fins fa poc es negava completament a cantar en català. (Val a dir que en l'últim disc que li conec hi tè una cançó que té un tros en català i està molt bé).
9. Hasta siempre: "Aprendimos a quererte, desde la històrica altura, donde el sol de tu bravura, le puso cerco a la muerte..." Hasta Siempre comandante. Cançó de lluita i de reivindicació de la figura del Che Guevara, escrita i interpretada originariament per Carlos Puebla. Aquesta versió em posa els pels de punta. Segurament la millor del disc, almenys per a mi.
10. El pino verde: Federico García Lorca, poeta espanyol i homosexual assassinat pels feixistes durant la Guerra Civil espanyola es dedicava a recopilar, musicar i cantar diferents tonades populars, algunes fins i tot amb lletra pròpia. Es veu que aquesta és una d'elles. Un punk-rock... Ok.
11. En la Plaza de mi Pueblo: Tema rock també pres del repertori de García Lorca.

Un bon disc, d'aquests que contribueix a mantenir la memòria històrica i de pas, fa un parell d'aportacions al món ska.