Història de l'SKA by Ska my Way (Part III)

Ja que estem acabem la trilogia. Visiteu Sky My Way i no us en penedireu. Entre altres perles hi podreu trobar una Història de l'Ska en català... Per a convèncer-vos, la tercera onada:

Història de l'Ska, tercera onada
by Ska My Way

Aquest període va començar a finals dels 80, quan l’ska es va anar popularitzant per tots els racons del planeta. Són tants els estils que han sorgit que quasi bé hi ha un tipus d’ska per cada persona: des del més tradicional amb Hepcat, Allstonians o Amusic Skazz Band, fins al més hard-core amb Voodoo Glow Skulls o Less than Jake.
El naixement d’aquesta tercera onada va estretament lligat al nom de The Toasters. Aquest grup va ser qui (amb Rob “Bucket” Hingley com a màxim impulsor) va popularitzar l’ska als EUA. I es clar, si alguna cosa és coneguda als EUA, automàticament és coneguda a mig món.
La fusió de diferents estils musicals és la tònica general de la majoria de grups ska actuals: ska-jazz, ska-core, ska-patxanga, ska-pop, ska-punk, ska-oi!... I això és el què fa rica aquesta música, la seva varietat i qualitat musical, amb la fusió de saxos, trombons, teclats, guitarres, trompetes... creant una densa atmosfera de música en tots els seus sentits.
En aquest període és on han sorgit amb més força els grups amb un clar esperit reivindicatiu i de compromís social, tal com és el cas de Mr. Review, Skaparàpid, The Skoidats, No Sports, Betagarri, Skalariak... Però també són molts el grups que no tracten aquests temes, o simplement no tenen lletra. Aquest seria el cas del grups que prefereixen una bona música a una bona lletra com Hepcat, New York Ska Jazz, Eastern Standard Time o Amusic Skazz Band.
S’està parlant del naixement de la quarta onada de l’ska on s’englobaria el què s’anomena “Ska Americà” o “Ska-Core”: vents durs i secs, guitarra amb raspejat fort i bateria potent. Però llavors arribem a uns extrems en els quals l’ska pot brillar per la seva absència i a on es busca més la comercialitat que l’essència de la música. I aquest és un dels punts de màxima discussió entre els “skatalítics”: els partidaris de l’evolució de l’ska cap a un so més dur i els partidaris de l’ska clàssic i tradicional Jamaicà. Qui busqui una música passatgera, una moda més, es quedarà amb els grups actuals d’ska-core; a qui realment li agradi l’ska, buscarà les arrels “d’una música que va sorgir a la llunyana illa de Jamaica ja fa força temps... a principis dels 60.”

Redemption Songs (Bob Marley), Oh! Vell Barrabàs (Skatalà) i Cançons lliures (Inadaptats)

Tres en un. Tres grans versions d'una enorme cançó. Clar que com l'original no n'hi ha cap... Però de vegades és molt interessant observar la diferent reinterpretació de cada cançó.

"Redemption Song" és una llastimosa, gairebé Dylanesca cançó espiritual acústica (tot i tenir una versió amb la banda, l'acústica és la més famosa). Segons Rita Marley, "quan la cantava posava l'expressió d'un nen juganer, però la seva veu contenia l'autoritat d'un patriarca Bíblic".

Melodia universal, és una altra cançó de Bob Marley que ha esdevingut un estandard.'Redemption Song' és com l'últim mot d'una carrera, la culminació de tots els temes, ideologies i pensaments que havien fet a Bob Marley.

En podeu trobar una seriosa versió acústica concloent l'àlbum Uprising, mentre una versió en directe enregistrada en una actuació a Pittsburgh (Pennsylvania) el 23 de Setembre de 1980, curiosament l'últim concert que Marley va fer, apareix a Songs of Freedom.

"Hi havia el sentiment que tota una era estava arribant a un climax. Tothom sentí que ell sentia que havia de passar alguna cosa," diu Rita Marley.

Redemption Songs (Bob Marley, lletra i música / traducció JG)
Old pirates yes they rob I               /    Vells pirates, si em robaren
Sold I to the merchant ships           /    i em veneren als vaixells marxands
Minutes after they took I                  /    Minuts després que em prenguessin
From the bottom less pit                   /    del forat sense fons
But my hand was made strong           /     però la meva mà va ser endurida
By the hand of the almighty                   /     per la mà de l'omnipotent
We forward in this generation                  /     sobrevivim en aquesta generació
Triumphantly                                         /     De forma triumfant

All I ever had is songs of freedom            /      Tot el que mai he tingut són cançons de llibertat
Won't you help to sing                            /      No pots ajudar a cantar
these songs of freedom                          /       aquestes cançons de llibertat?
Cause all I've ever had redemption songs  /  Perquè tot el que he tingut mai: cançons de redempció 

Emancipate yourselves from mental slavery /   Emancipau-vos de l'esclavitud mental
None but ourselves can free our minds      /  Només un mateix pot alliberar-se la ment
Have no fear for atomic energy                 /  No temeu l'energia atòmic
Cause none of them can stop the time       /  Perquè cap d'ells pot parar el temps
How long shall they kill our prophets        /  Fins quan mataran els nostres profetes
While we stand aside and look                 /   Mentre ens ho mirem distants
Some say it's just a part of it                  /  Alguns diuen que forma part del joc
We've got to fulfill the book                    /   Que tot està escrit 

Won't you help to sing, these songs of freedom  /  No ajudaràs a cantar, aquestes cançons de llibertat
Cause all I ever had, redemption songs            /  Perquè tot el que mai he tingut, cançons de redempció 

Bé, deixant ja el mestre, dos grups mítics d'aquí, Inadaptats i Skatalà, oferiren dues molt particulars versions d'aquest classic. Inadaptats, incorporant-hi una genial adaptació per part d'Alex en un tema que comença amb l'arrel reggae per trencar el ritme a cop de punkore... Aquesta versió també em fa posar els pels de punta:

Cançons lliures (Inadaptats)

Tancades a dins de les gàbies
o expulsats molt lluny d'aquí
decidint deixar la llum
amagats dins la nit

Cercant la llibertat de tots els pobles
sabotejant el poder dels rics
regalant el més gran tresor
l'amor de mares a fills

S'escolten al vent
les cançons lliures
que s'estan escrivint
amb les seves vides

I quants somnis ens negaran companys?
quant de temps ens oblidarem?
Ningú pot fer sentir-te lliure
has de fer-ho per tu mateix

Una abraçada per tots els que s'amaguen
clandestins entre tanta gent
A trenc d'alba l'amor creix
resistiu sempre més

S'escolten al vent
les cançons lliures
que s'estan escrivint
amb les seves vides

Crec que no calen comentaris... On si calen comentaris és a la versió d'Skatalà, en la qual la lletra gira considerablement de temàtica, atacant frontalment els feixismes descrivint la desgràcia del Vell Barrabàs. L'estil també muda de pell, l'Oi! substitueix el reggae marlià. Com a últim comentari, recordar com la introdueixen al directe In concerto:

- De unos fillios de putana fascista que han assassinato un travesti en BCN i han apallisato a demas genti.
- O pirates yes they rob I
- Oi music: forever against nazism, forever against racism

Oh! Vell Barrabàs (Skatalà)
(lletra: J.O.Moregó - E.Gallart)

Sense feina, dona i casa
I gran set de vi barat
Bruts carrers els que camina
Sempre amb el nas pel davant

Massa temps de ser honrat
Li ha fet créixer el cabell
Dura insacietat brutal
La que el fa dormir al fred vent

Oh! vell Barrabàs
Amb el nas morat

No vols morir apallissat?
Això mai t'ho preguntaran
Els que estan plens d'ignorància
I força armats al teu costat

Ulls cansats de vida insana
Només li faltava això
Acabar els seus tristos dies
A cops de peu i de bastó

Oh! vell Barrabàs
Amb el nas morat

Sense feina, dona i casa
I gran set de vi barat
Ulls cansats de vida insana
Dura insacietat brutal

Vol cremar la ciutat sencera
Emulant al boig Neró
Amb un misto a la boca
I apestant-li l'alé a alcohol

Oh! vell Barrabàs
Amb el nas morat
Oh! vell Barrabàs
T'han trencat el cap

Westbound Train & Toasters a KGB

Minicrítica.
La KGB a mitja-baixa entrada s'anava omplint esperant un cop més el concert de The Toasters. Per a obrir boca, els inèdits (a BCN) Westbound Train havien de fer els honors. I a les nou i mitja puntualment es varen disposar a fer-ho. Varen animar aviat a les primeres files amb una versió molt MOLT convincent de Freedom Sounds, tema molt conegut dels Skatalites. La resta, més o menys, varen ser temes propis. La banda, procedent de Boston, mesclava els temes més ska-reggae amb alguns tocs més souleros. Una impressionant secció de vents, formada per un trompeta, un saxo tenor?, i un trombonista que també cantava (no sé com li bastava l'alé). La veritat és que va sorprendre positivament a tothom. Es veu que tenen dos discos ja al mercat. Una proposta interessant.

Però a les 22:30 s'esperava l'actuació estrella: The Toasters. Una banda que ja té la seva edat, però no per això disminueix el ritme dels temes que toquen. Varen oferir un concert breu (hora i deu) i es varen trobar a faltar un o dos temes (East Side Beat). Però va ser una gran nit. El meu amic Angel, em va voler acompanyar (mira que és bon home) i també s'ho va passar bé.

De les que recordo, varen tocar (a més de un parell de temes del nou disc que encara estan preparant) Don't Let the Bastards Grind You Down, Social Security, Decision at Midnight, Matt Davies, Shocker, Weekend in LA, I'm Running Right Though The World, Run Rudy Run, Pool Shark, Two Tone Army i I wasn't gonna call you anyway...

Un bon concert. Simplement.

Mesclat al Psg. del Born

Curt però intens concert de Mesclat ahir al Born. No recordaré exactament l'ordre de les cançons però si totes les que van tocar... Mesclat ofereix un estil de mestissatge on hi són molt presents l'ska i el reggae, i on tots els temes estan impregnats de tradició. Entenc que els amants de l'ska pur i clàssic no us interessi. Però si voleu noves sonoritats, originals, punt d'encontre de mil músiques, cultures, idees.

El concert va començar amb El rei vol corona. D'això si que m'en recordo. I varen anar alternant cançons dels dos discs del grup: Els funerals del porc, Tall de rel (que va ser de les últimes), Au! Jovent, Serà cumbia o havanera?, El burgés, Tot explota, Fel, També per tu, el Canon de la Terra, Pastís de Llima, Qué volen aquesta gent?, No és aixó companys, Mesclat,

I per acabar, una de les millors cançons del grup (segons el meu parer): Viure!
Un interessant concert a molt bon preu: no va costar ni un duro.

DISC: Luz rebelde, Skalariak

Avui mateix he adquirit Luz rebelde, de Skalariak i després d'escoltar-lo 3 cops ja m'atreveixo a fer una ressenya per als que us pugui interessar.
Luz rebelde és el cinqué disc d'Skalariak: el primer fou Skalariak (1997), un disc salvatge i ple de potència que prometia molt. Acte seguit el grup va iniciar una trilogia (com ells mateixos diuen) amb tres discs que volien ser un reflexe de la gent: de la gent del Klub Ska (1999), de l'ambient que hi ha En la Kalle (2001), i del que sona a la Radio Ghetto (2003). Tres discs combinen el seu estil ja consolidat amb contínues experimentacions sonores, rítmiques i d'estil i de plasmar la gent mitjançant unes crítiques i adequades lletres. Ara ja trencant amb la trilogia aquesta apareix Luz Rebelde, on en moments s'allunen lleugerament de la música jamaicana i on les lletres rebosen rebel·lia i anti-poesia. Una nova interessant proposta.
Més endavant ja introduirem els discs antics. Avui toca Luz rebelde.

1. Sarrera V: cada disc una Sarrera (Introducció). Cinquè disc, cinquena sarrera. Estil ska-jazz amb cinc o sis versos a mode de declaració de principis del disc. Al més pur estil Skalariak.
2. Global musik: a un ritme característic del Two Tone britànic aquesta cançó que escoltant-la només 3 cops ja m'ha arribat al cor. Dins de la temàtica general del disc, Música Global, Música Rebel, Revolució. Ritme contagiós, tant o més com la melodia dels vents. Típic tema Skalariak.
   
3. Corazón Rebelde: el primer single del disc és realment una obra d'art segons el meu parer. És de les que s'allunyen una mica de la música jamaicana per abraçar - amb una tendra abraçada skalari - la música celta. Música també de lluita. Interessant introducció de la gaita gallega. Una curiositat molt ben trobada per al meu gust. També és una bona elecció de cara al single ja que demostra la obertura de mires i fronteres de la música ska i la gent que la practica, ja sigui composant, interpretant o escoltant i ballant.
4. Anti-canción: si abans he esmentat l'anti-poesia d'aquest disc, cal escoltar aquesta cançó per entendre el que vol dir aquest concepte. A ritme de ska, amb uns bons canvis de ritme. Bons vents. Bon tema.
5. Rude control: retrocedint al final dels anys 70 on uns interessants The Clash feien de les seves, i es convertien en un dels primers grups que introduïa elements de música jamaicana en la cultura musical britànica... Aquesta cançó és una versió d'una cançó d'aquests The Clash, de qui segurament també parlarem algun dia. Una mica d'aire punk setentero.
   
6. Ale: un ska rapidet dels que s'enganxa... Lletra més clàssica dins el món skalari. I un missatge molt clar: go on, ale, vamos, aurrera, endavant, ale. Sense vents!
   
7. Luz rebelde: el tema que dóna nom al disc. Un ska lentet amb un toc de salsa ara si amb vents enganxosos i una lletra d'aquelles que s'apren. És una tónica de tot el disc de tant en tant un vers, una estrofa, una paraula en anglès, o en català. La veritat és que Skalariak agermana en gran mesura a molta gent... d'un estat que no compren.
   
8. Hartu: bonic tema en basc. Cantat per Hiart Leitza. Amb un estil molt proper al funk.
9. Queremos más: personalment crec que aquest tema no destaca especialment al disc. Molts tocs de diferents estils i una lletra crítica amb el consumisme i el capitalime. Però no per això és dolent.SImplement no em crida l'atenció.
10. Maldito: una història massa habitual. Sheriffs maleits. També s'allunya dels estils més jamaicans...
    
11. Segapotoen Lurraldea: un altre tema en basc. També salsós peró una mica ska.
12. Oil bombs: Ska en contra de les bombes i de les guerres pel petroli. Bon tema
13. Preso del sábado: rock-reggae amb canvis de ritmes interessants. El dissabte és una presó!
    
14. Dónde está la luz: reggae ràpid en busca de la llum. Interessant.
    
15. Sarrera V (Reprise) : represa de la introducció per marcar un final cíclic. Tornem on hem començat. Llum rebel!
    

Skarabajos

Molts de vosaltres potser no els coneixereu... Molts de vosaltres tansols no coneixereu La Gran Orquestra Republicana (ja en parlarem, no passeu ànsia)... Però el que si puc dir és que un parell dels de la Orquestra abans de la Orquestra tocaven a un grup conegut com

Skarabajos

Un grup d'Ska divertit però amb sonoritat més clàssica que la Gran, que varen arribar a editar un disc a Sock It Records, i participaren en un recopilatori de la mateixa, Latin Ska Years amb tres cançons: China Ska, Intro i La plantación.

Skandol Dub, Skatalà, Tio Manel & In concerto

Un altre tema sol·licitat al google... Però en aquest cas intentaré currar-m'ho una mica... Una mica de culturilla. Skandol Dub és una versió d'un tema força antic i força versionat conegut en la seva versió original com Shame and Scandal in the Family.

El cantant de calypso de Trinidad Sir Lancelot va escriure "Shame and Scandal in the Family" per a una película de Hollywood anomenada I Walked with a Zombie (1943). A la película, la cançó comporta la xafarderia local sobre una família prominent en una illa del Carib, seguint així la tradició dels calypsos sobre escàndols de la classe alta. Lancelot va grabar "Shame and Scandal in the Family" a finals dels 40 i va ser posteriorment versionada pels intèrprets de música tradicional Burl Ives and Odetta.

A principis dels 60, Lord Melody també intèrpret de calypsos de Trinidad va composar una nova versió de la cançó. La composició d'aquest últim, basada en un vell acudit i la melodia i la tornada (estribillo) de la cançó original de Lancelot va ser inicialment anomenada "Wau, Wau," tot i que ràpidament va ser coneguda popularment com "Shame and Scandal."

La composició de Melody esdevingué immensament popular. Tal fou la seva popularitat que els músics jamaicans de l'época la versionaren moltes vegades... Essent-ne la versió de Lord Tanamo la més coneguda. I així fins arribar a Skatalà. Un gran camí. El 1991 fou versionada en alemany per El Bosso & Die Ping Pongs i ja el 2005 va arribar l'esperat retorn de Madness amb el seu The Dangermen Sessions Vol. 1, disc de versions del qual Shame & Skandal en fou el primer single.

Aquesta lletra és més o menys la de la cançó. Ho he fet una mica de memòria perquè no tinc a mà cap de les versions així que si la coneixeu i detecteu algun error, deixeu un comentari i ho arreglaré.

Skandol Dub
A Trinitat, allà al mig del Carib
A Trinitat, hi vivia una gran familia
Hi havia la mama, el papa i el gran fill hereu
Tenia 40 anys i no el casava ni Déu!
Però que dius!!! Shame and scandal in me family!
Però que dius!!! Shame and scandal in the familia!
Un dia troba una noia que estava força bé
Li diu a son pare: -Aquesta és la que em convé!
- Ostres fill meu, ostres no pot pas ser
Es la teva germana, la mare no ho sabé!
Però que dius!!! Shame and scandal in me family!
Però que dius!!! Shame and scandal in the familia!
El pobre noi torna tot trasbalsat
Li diu a son pare: mira què és el que ha passat.
A la plantació havien agafat
50 nenes del poble del costat


ondia pobre xaval
n'hi ha que neixen estrellats
son les teves germanes i ta mare no ho sap
Skandal Dub, Skandal Dub, Skandal Dub

El noi indignat??
se'n va a dir-li a la mare tota la veritat.
La mare es fot a riure i diu: -Noi, quin pringat!
Ton pare no és ton pare i ton pare no ho sap.

I pels que volgeu disposar de la lletra de la versió original:

Shame and Scandal
(Donaldson, Brown)

In Trinidad, there was a family,
with much confusion as you will see.
There was a mama and a papa, and a boy who had grown,
who wanted to marry and have wife of his own.

He found him a girl who was suiting him nice.
He went to his papa to ask his advice.
The papa said, "Son, I've got to say no.
That girl is your sister, but your mama don't know."

Woe is me!  Shame and scandal in me family.   [ Chorus ]
Woe is me!  Shame and scandal in me family.

The weeks went by and the summer came down,
and soon, the best cook in the island he found.
He went to his papa to name a date.
His papa shook his head and to him he did say,

"You can't marry this girl; I've got to say no.
That girl is your sister, but your mama don't know."

Woe is me!  Shame and scandal in me family.   [ Chorus ]
Woe is me!  Shame and scandal in me family.

He went to his mama, he covered his head,
and told his mama what his papa had said.
The mama she laughed, she said, "Go man, go!
Your daddy ain't your daddy, but your daddy don't know!"

Woe is me!  Shame and scandal in me family.   [ Chorus ]
Woe is me!  Shame and scandal in me family.

Història de l'SKA by Ska my Way (Part II)

Fa uns dies ja vaig dir lo interessant que és Ska my Way, una web dedicada al món de l'Ska on s'hi pot trobar de tot. Per animar-vos a visitar-la us adjunto la segona de les tres parts d'una de les millors seccions que té: la Història de l'Ska.

Història de l'SKA Part II: segona onada "Two Tone Era"
by Ska my Way

A finals dels 60, mentre a Jamaica l’ska perdia la seva popularitat, aquest nou so estava començant a arribar a la Gran Bretanya.
I va arribar gràcies als immigrants jamaicans que buscaven a Anglaterra la feina que no aconseguien trobar al seu país. La majoria d’ells eren Rude Boys i entre el poc que portaven hi havia la seva col·lecció de discs ska. A l’arribar a aquest nou país van començar a relacionar-se amb els hard-mods i hi va començar a haver un intercanvi cultural i musical; d’aquí sorgiria el moviment skinhead. Els anglesos van afeccionar-se a aquesta música, però tot i així l’ska era exclusiu de grups jamaicans, no hi havia cap grup anglès que es posés a tocar aquest estil encara. Va començar a ser conegut com a “El Blues jamaicà”. Però més tard, es va crear la discogràfica “Blue Beat”, la qual va ser la primera a Anglaterra a distribuir discs ska; així doncs es va anar coneixent com a la música “Blue Beat” (com ha passat molts cops que una marca comercial concreta ha agafat el nom del producte, com Kleenex o Cola-Cao).
També es va popularitzar molt entre els skinheads una variant de l’ska més lenta, l’anomenat skinhead reggae, amb grups com Symarip, Desmond Dekker o Derrick Morgan com a més importants (tots ells jamaicans).
El primer gran grup ska anglès no va sorgir fins al 1979 quan Jerry Dammers va formar The Specials i va treure al carrer un single (“Gangsters”) el qual va tenir molt bona acceptació. Llavors va crear la seva pròpia discogràfica: 2Tone Records. Van tenir un gran èxit, barrejant l’ska amb punk, i a partir de llavors es va anomenar com a 2Tone tot el relacionat amb l’ska anglès (substituint, ja definitivament, el nom Blue Beat). Es tractava d’un ska més ràpid i fort, normalment substituint els vents per un teclat. Els grans grups d’aquella època van ser The Specials, Madness, The Beat i The Selecter. Sobretot els dos primers són qui han popularitzat més l’ska arreu del món. Madnnes, però, no feia un so tant dur com Specials, sinó que va agafar el costat més pop de l’ska. Aquests grups ja començaven a introduir lletres reivindicatives en les seves cançons, parlant de la situació de la societat, del racisme i del feixisme, entre molts altres temes

DISC: En moviment, Obrint Pas II

Bé ara vaig per feina. Ressenya del disc En moviement d'Obrint Pas.
Enganyen els 25 tracks del disc ja que és una petita trampa comercial... Sembla que hi ha 25 cançons però hi ha 4 tracks que no són precisament cançons sinó curiositats extres... Ja ho veureu. Com deia Jack 'el Destripador' anem per parts.

1. Fuster 82/02. Sampler que ja apareixia al disc Terra, suposo que en homenatge a Joan Fuster, escriptor valencià en llengua catalana i responsable, per exemple, de la popularització del terme Països Catalans al seu assaig Nosaltres els Valencians (1962).
   
2. Ara. Tema potent també del disc Terra, bona manera de començar. Ple d'energia... I ja es veu la qualitat de la gravació del concert... En els directes no sempre sol ser òptima... En aquest cas ho és... Gran combinació de rock combatiu amb reeixides tonades de la dolçaina.
3. El foc i la paraula. En aquest cas del La flama, començen a aparèixer els ritmes jamaicans... Tambors.... Vents. I la melodia que tan s'enganxa de la dolçaina. Tan caracteística... Canvis de ritme ben trobats i bona combinació de rock-ska.
4. La flama. També del disc homónim. Ska característic Obrint Pas. Gralla, vents i raspejat estil Two Tone. I una lletra que s'enganxa molt. Bon tema.
5. Esperant. De la Flama, un reggae accelerat en ocasió del directe on hi col·laboren les components de Soul Atac, donant-li un toc femení que afavoreix molt aquest altre bon tema.
6. No hem oblidat. De Terra. També ska característic d'OP. Bó.
7. 1939. De Terra. Avís: només és un fragment dels vents. Interessant... Però d'un minutet.
8. Avui com ahir. De Terra. També ska característic... Bó, també.
9. Quatre vents. De La Flama. Reggae pausat tirant a cúmbia... No sé si per la lletra o la música.... No és un dels meus temes preferits... Potser n'hi ha d'altres que no apareixen al concert que m'agraden més... Però ja se sap. Amb la col·laboració de Joan Garriga (Dusminguet) a l'acordió i veu i de diferents components de La Gossa Sorda en les percussions i dolçaines.
10. Des de la nit. De Terra. Interessant ska, en particular els ritmes que van canviant de forma magistral. Peculiar però amb el segell OP. Bona lletra.
11. Novembre. De La Flama. Tan fosca com bona és aquesta cançó. Retornant a l'estil més guitarrer... Punk-Rock.
12. No hi ha demà. De La Flama. Reggae ràpid? És d'aquestes que no acabes de saber... Però no per això és pitjor...
13. La Revolta de l'Ánima. De la maqueta homònima. Reversionat reggae, amb un afortunat acompanyament d'scratch i samplers que la millora... Si és que això és possible. Una demostració més de que cal reinventar-se de tant en tant a un mateix. Per a mi un dels temes estrelles del disc.
14. Caça de Bruixes. De La Flama. Acompanyats per Carles Belda a l'acordió, i per un public entregat als cors... Una altra cançó particular que recorda més ritmes tradicionals que no pas l'ska... Us pot agradar o no el grup. Però si d'una cosa no se'ls pot acusar és de poc originals en quant a plantejaments... Aixó si... De vegades es repeteixen. Potser els caldria fer un o dos temes més experimentals...
    
15. Sant Antoni. De Propiedad Privada. És la melodia de la dolçaina que hi ha abans de...
16. Cada Cop. De Propiedad Privada. Una de les cançons guitarreres que més m'agrada d'OP.
    
17. Telefeixisme. De Propiedad Privada. Amb la col·laboració d'Alex d'Inadaptats, recuperen aquest gran tema que precisament recorda tant als Inadaptats. Essencial. Hardcorish.
18. Trencar el silenci. De Propiedad Privada. Ska característic... Un més. Què se'n pot dir que no s'hagi dit ja. Gran diàleg entre la dolçaina i els vents.
19. Els crits de la terra/Bella Ciao. De la maqueta. Ska típic. El més conegut i popular i de fet diria que és el que els va popularitzar. Magnífica cançó, essència dels Obrint Pas més festius. Culminada amb Bella Ciao. Brillant dolçaina.
20. A Guillem. Parlament en record de Guillem Agulló, assassinat per neo-nazis espanyolistes al País Valencià a càrrec de Betlem Agulló, la seva germana (a qui vaig conèixer, per cert, al 1994).
21. No tingues Por. De Propiedad Privada. També un excel·lent tema guitarrero, amb bocins reggae... Gran tema també. Dels meus preferits.
22. Del Sud. De Terra. Si aquesta cançó és bona ja de per sí, uns Miquel Gil i Borja Penalba la introdueixen increiblement, amb l'estil cantautor que els caracteritza. Cada dia em sorprenen més... Però això és un altre tema.
23. A València. D'una de les maquetes autoeditades. Diuen que és la primera cançó d'OP. Per què em recorda tant a Kortatu? Em fa il·lusió haver-la aconseguida. Ara, si els nois d'OP llegeixen aixó els voldria dir una cosa: per quan un disc de rareses, que inclogui les cançons de les tres primeres maquetes autoeditades, i altres colaboracions i temes que no estiguin als discos 'oficials'?
24. Som. De La Flama. Excel·lent cançó punkilla, distorsionada però positiva. També de les meves preferides... Vaja...
25. I per acabar no podia ser d'altra manera... No seria real... El cant dels maulets, que ja apareixia a Terra, amb la col·laboració dels d'Al Tall i del Titot de Brams.
    

Si esteu pensant en comprar-lo... Espero que això us pugui servir de guia. Jo no m'en penedeixo... Ara la gira. A veure quan venen per BCN o per les Illes!

DISC: En moviment, Obrint Pas I

Hi ha coses que no es discuteixen... Obrint Pas no fa ska clàssic... Fa un ska molt modern, barrejat amb els tocs folklòrics o tradicionals que li dona la dolçaina que segurament no us agradarà si sou fanàtics de l'ska clàssic.

Personalment a mi m'agrada tot (o gairebé tot) el que conté influències de l'ska, el reggae, el rocksteady i ragga/dancehall (sound systems etc.). I per això m'agrada Obrint Pas...

D'Obrint Pas en parlaré poc a poc durant les pròximes setmanes. Però per variar començarè per l'últim disc que han tret: un CD/DVD enregistrat en directe i titulat EN MOVIMENT.

Aquest és el quart treball del grup de l'Horta. El primer va ser una maqueta o mini CD (després de 3 maquetes autoeditades) que els va fer donar el salt i els va donar a conèixer a tot arreu. En particular corria el 1998... La Revolta de l'ànima també suposava la revolta de la música reivindicativa cantada en català.

El primer disc de llarga durada aparegué al 2000 i no tenia nom. Alguns el coneixen com Obrint Pas; els altres el coneixem com "Propiedad Privada Prohibido El Paso" qué és el que està escrit en una senyal trencada que apareix a la fotografia de la portada. Un disc que brilla més pel hardcore-oi-punk fosc que no pas per l'ska. Però personalment m'encanta.

El segon va ser Terra (2002) on l'ska i el reggae recuperaren la seva presència sense deixar de banda les aportacions dels estils més guitarrers. Aquest disc va suposar la consolidació del grup a nivell de tot els PPCC (per aquells que creguin que existeixen) o dels territoris per on fan la major part dels seus concerts.

L'últim disc en estudi abans del directe va ser La Flama (2004), amb el qual s'han consagrat i reivindicat com un dels grups de brega més populars d'aquests moments... Moments en els que la dissolució de mítics grups de brega com Brams o Inadaptats els ha facilitat el camí, però no tot és mérit dels altres.

Bé... M'he allargat. Continuará:

Ara no és temps, 1d9 & Llunàtics, Skatalà

ARA NO ÉS TEMPS
(lletra: J.O.Moregó / música: J.Fdez.Peña - J.Manyà)

Ara no és temps per celebrar no res,
Ni d'aplaudir fort i amb optimisme
Ara no és temps de copets al clatell
Ni d'arrencar cap fingit somriure

Ara no és temps per anar de vacances
I respirar l'aire pur dels Balcans
Ara no és temps de viure cap més drama
Ni de Davids que rematen gegants

Ara no és temps, ara no és temps, ara
Ara no és temps de viure cap més drama
Ara no és temps, ara no és temps, ara
De viure cap més drama

Ara és el temps de prometre i mentir
De reduir a pols moltes curtes vides
Ara és el temps de la mort en directe
Temps de dinar amb el patir dels veïns

Ara és el temps dels politics tendres
Portant les calces per sota les turmells
Temps dels feixos de bitllets a l'ullet
Que les ciutadans donen en agraïment

Ara és el temps, ara és el temps, ara
Ara és el temps de prometre i mentir
Ara és el temps, ara és el temps, ara
De prometre i mentir

Ara no és temps, ara no és temps, ara
Ara no és temps de viure cap més drama
Ara no és temps, ara no és temps, ara
De viure cap més drama

De viure cap més drama
De viure cap més drama
Ara no és temps
De viure cap més drama

Joe Higgs, LIQUIDATOR i FANZINES

Un dels noms interessants al món de l'SKA estatal és LIQUIDATOR, un segell discogràfic que exerceix d'associació cultural skatalítica: a més d'editar discs, de distribuir-los i vendre'ls organitzen concerts i editen un FANZINE-SKAZINE, una espècie de revista digital gratuïta amb articles interessantíssims sobre el món de l'SKA, el REGGAE, etc. Per que en tingueu un exemple aquí us reprodueixo un article dedicat a Joe Higgs, aparegut la Primavera del 2000:

Joe Higgs: 3 Junio 1940 - 18 Diciembre 1999

Fue el profesor de canto de Bob Marley.
A finales de los 50 se unió a Delroy Wilson para formar el duo Higgs & Wilson . En el 59 grababan su primer single Mammy Oh para el político/productor Edward Seaga, consiguiendo un éxito rotundo. A principios de los 60 trabajaron para Coxone Dodd obteniendo unos cuantos éxitos como How Can I Be Sure y There’s a Reward. Por su parte Higgs apadrinó un grupo de jovencitos llamado The Wailers presentándoselos a Dodd, quien lanzó en su carrera.
A mediados de los 60 decidió seguir su carrera en solitario y seguir grabando para Coxone incluyendo Change of Plans y Neighbour Neighbour.
Durante los 70 Higgs grabó para unos cuantos productores siendo canciones relevantes de este período The Wave of War y The World is Spinning Round para Harry J, Burning Fire para Rupie Edwards, More Slaver y para Jack Ruby y su autoproducción Creation. En 1975 finalmente vió publicado su primer álbum Life of Contradiction siguiéndole posteriormente otros álbumes como Unity is Power ( 1985 ). Unas letras que dan que pensar y una voz expresiva han hecho de él uno de los artistas más singulares que han aparecido en Jamaica .

Toni Face

Joe Higgs estaba considerado como el padre del reggae y falleció a los 59 años, víctima de un cáncer. No sólo dejó una huella indeleble en el estilo de Bob Marley, sino que además, ejerció como su tutor y guía espiritual. La historia de la música popular contemporánea está llena de personajes en la sombra que la hicieron posible. Y, en este sentido, Joe Higgs fue uno de ellos. Teniendo en cuenta que movió sus acordes y su pensamiento en el contexto de unos ritmos mesiánicos. Peter Tosh, Bunny Wailer, Bob Andy... Aparte de Marley, buena parte de las figuras que luego escribieron los mejores estribillos de la música rasta pasaron alguna vez por su casa en Trenchtown. Allí se encontraba el refugio donde alguna vez fueron a parar aquellos chavales de los guetos jamaicanos que aspiraban a redimir su posición social, guitarra en mano.

Nacido en 1940 Joe Higgs ganó estatus de cantante profesional cuando, durante la década de los 60, formó duo reggae con Delroy Wilson. Aún así, su estilo nunca fue valorado lo suficiente fuera de Jamaica. Porque, durante sus años de carrera , Higgs se condujo siempre bajo la idea de que el reggae , en tanto que música de conexiones religiosas, podía cambiar al menos su pequeño mundo. Higgs aprendió a cantar con su madre, integrante del coro de su iglesia local, antes de cosechar sus primeros éxitos con poco más de 20 años. Hasta 1973 no grabó su primer
disco en solitario, Life of Contradiction, a partir de unas cuantas canciones coescritas con Peter Tosh y coincidiendo con una gira americana de los Wailers, grupo al que, por entonces, reorganizó.
Instalado en Los Angeles, Higgs ha ejercido en las dos últimas décadas su magisterio acústico espiritual con las últimas generaciones de rastafaris jamaicanos. Incluso recientemente, cuando su lucha contra el cáncer comenzaba a ser desesperada, participó en la grabación de unas sesiones musicales entre instrumentistas celtas, de reggae y jazz, en los estudios dublineses del grupo U2.
Le sobreviven doce hijos”.

Maurilio de Miguel

(extraído de El Mundo 21-12-99).

Joe Higgs había sido el primer rasta musicalmente reputado sometido a la brutalidad policial, golpeado y detenido por fumar ganja, y arrestado y encarcelado más tarde en los disturbios políticos de Trenchtown en 1.959, lo que le había granjeado el respeto de rastas y rude boys. Ese mismo año, el sello WIRL de Edward Seaga había vendido más de 30.000 copias de su single Manny-O con el duo Higgs & Wilson, del que él era compositor y cerebro. La presencia de Higgs en Rema y Trenchtown comenzó a aglutinar a los jóvenes del barrio, hasta que se decidió a empezar un particular “clinic” en su casa de Third Street, donde enseñaba a los candidatos a estrellas del ska, las técnicas de armonías, control de la respiración y teoría musical. Con grandes conocimientos de jazz, calypso y blues, R&B y pop americano, solía usar discos de Major Lance, Nat King Cole, Lord Kitchener y otros para ilustrar sus puntos de vista, aunque instaba a sus pupilos a escribir su propio material. Hasta 1.960, el duo de Joe Higgs era el principal activo de Seaga en la Isla, siempre obligados a competir en los shows con los Blues Busters hasta que Roy Wilson se marchó a Inglaterra, Seaga entró definitivamente en política y Higgs se acercó entonces a la esfera de Coxone. Eran tiempos en que los discos de ska arrinconaban definitivamente el tibio mento, desde que Laurel Aitken había llegado por primera vez al nº 1 en la isla con un número de ska Boogie Rock...”

Carlos Monty
(de su biografía de Bob Marley)

Visiteu LIQUIDATOR

Dr. Calypso (7a part)

I l'últim treball d'estudi, del 2003 era una invitació a conèixer un senyor feliç: Mr. Hapiness.

No és un disc exempt de bones cançons, però, això sí, abandona lleugerament la predominància de l'ska per centrar-se més en ritmes més lents, com el rocksteady. Això sí, també es reflecteix l'augmentant influència del soul a la banda.
Let's Try Again, és un clar exemple d'aquesta influència. Soul, amor, tot mesclat amb el toc d'arrel jamaicana empeltat amb gràcia barcelonina. Un bon tema.
I l'Himne d'aquest disc.... O un dels Himnes. El meu himne aixó sí: Club Ciclista Cent Peus. Perquè el transport privat també pot ser ecològic!
El cop als polítics que Se'ns Pixen és el tercer track. O un dels cops.
Tres ska-jazz en aquesta ocasió. La primera Rufufú... No tinc paraules. En aquesta ocasió ells tampoc.
Dolça sensació, amanida amb un arranjament per a corda, l'enamorament adolescent. Fantàstic mig temps.
Un altre bon tema, Mr Happiness. Mig temps i dóna nom al disc.
La versió de l'ocasió: genial. Music to Watch Girls By.
Un tema que no em fascina... Tot i que no hem de estar sempre Frenètics.
La segona instrumental és Rulmood.
Més soul a Lovesick.
Homenatge a l'alcohol (especialment al vi) a Nebulosa.
Un ska ràpid a Txapapote Ska. Està bé... Però té el problema de tots els temes que parlen d'un tema molt marcat en el temps: els desastres ecològics del Prestige,
I l'últim ska-jazz, Space Choco.

Potser no m'estenc més perquè aquest disc no m'entusiasma com d'altres. Definitivament no és EL seu disc. Bé... Algun cop ha de passar. No sempre pot ser tot bó (o tot del meu gust). I evidentment aquest disc és el que menys m'agada. Però aixó sí, té alguns grans temes gens menyspreables.


I per acabar amb el tema, la discogràfica GROVER Records ha editat a nivell europeu un recopilatori: The Best Of Dr. Calypso.

Comentem breument les cançons escollides i les que no hi són:

5 de Mr. Happiness : Let's Try Again, Mr. Happiness, Music to Watch Girls By, Se'ns Pixen i Dolça Sensació.
3 de Barbarossaplatz : Brigadistes Internacionals, Cinecittá, Return
3 de Tòxic Sons: The Power Of The Latin Soul, Not Understanding, Toxic
5 d'Original Vol. I: Slow boat to Trinidad, Blow Up The Bank, Aquesta nit, Pole Man, Magreb Ska

Bé, com que l'últim disc és el que personalment menys m'agrada trobo que 5 de 16 cançons són excessives, i que no reflexen realment la carrera d'aquest grup. Si volien atènyer unes 16-18 cançons l'esquema més apropiat hauria sigut:
1 dels singles: Mr. Farlops o My Avocado
4 del 1r (Original Vol. I): Pole Man, Ruleta Russa o Blow Up the Bank, Filmoteca o Aquesta nit, Slow boat to Trinidad. Bé en aquest cas la selecció coincideix bastant. Res a dir. Magreb Ska també m'agrada.
6 del 2n (Toxic): trobo a faltar Plan 10, 2300 Milions, Sense Sostre i Camí Fàcil. Potser treuria Not Understanding.
4 del 3r (Barbarossaplatz): Return, Tu Rostro, Cinecittá i Brigadistes. Només 1 diferència: Tu Rostro.
3 del 4t (MrHappiness): CCCP, Music to Watch Girls By, Mr. Hapinness.

Una opinió més.

Història de l'SKA by Ska my Way (Part I)

Navegant un troba pàgines de qualitat. Una d'elles és Ska my Way, la web d'un aficionat a l'ska que realment ho viu... Hi trobareu de tot: rànking de les millors cançons segons èpoques i estils, discografies, grups, enllaços interessants, etc. Però el més interessant és una introducció a la Història de l'Ska... Per a fer boca us adjunto una part... si us interessa aneu a la font!!!

Història de l'SKA Part I: la primera onada
by Ska my Way

Per entendre la història, primer s’han d’entendre els pensaments i els sentiments de la època. El mateix passa amb les arrels de l’ska.
La II Guerra Mundial ho va canviar tot; l’Imperi Anglès es va anar esfondrant després de la guerra i, a mesura que la població colonial anava fent pressió per la seva independència, els anglesos, com que no podien entrar en conflicte amb cap país a causa de la seva mala situació, anaven garantint la independència dels seus dominis. I aquest va ser el cas de Jamaica; el 1962 ja tenia un autogovern, tot i que encara formava part de la Commonwealth. La cultura jamaicana, i la seva música, va començar a reflectir aquest nou optimisme de les masses alliberades. En aquells temps diferents ritmes i tipus de música emergien com a sons anomenats música caribenya: mento, calypso...
A mitjans anys 50 les emissores de ràdio nord-americanes de llarg abast, com WINZ, eren sintonitzades des de la illa. En la seva programació musical s'incloïen temes de Rhythm 'n' Blues americà, temes que entusiasmaven als jamaicans.
A l’illa existien uns tractors carregats amb uns grans altaveus, anomenats Sound Systems, que feien com de discoteca mòbil, on els seus propietaris posaven aquests temes de R&B que tant agradaven a la gent. I la gran rivalitat entre dos d’aquests Disc Jockeys, Clement Dodd (Sir Coxsone) i Arthur Reid (Duke, The Trojan; que més tard va fundar la famosa Trojan Records, importantíssima discogràfica de música ska, rocksteady, reggae...), va contribuir enormement en el seu naixement. Cada u tenia un "Sound System" i, en els seus viatges a Estat Units, compraven discos per tal d'oferir un millor so a la seva clientela. Cap el 1958, però, l'escena va canviar. El R&B instrumental ja estava passant de moda a EUA, i a més hi va haver una excessiva importació de discos a Jamaica, fet que va fer perdre la originalitat d’aquesta música.
Al 1959, Chris Blackwell va fundar una nova discogràfica a Kingston, la capital de Jamaica, produint discs de mento (música tradicional jamaicana), soul, jazz i R&B. Aquesta companyia s’anomenaria “Island Records” i tindria un gran èxit, sobretot quan Laurel Aitken fes arribar al número 1 de les llistes de ràdio jamaicanes durant onze setmanes consecutives, el seu “Boogie In My Bones”.
Com que els discs de Dodd i Reid van deixar de ser rareses i veient que a Chris Blackwell li havia anat tant bé la creació de la seva Island Records, van començar a produir les seves pròpies gravacions, utilitzant un nucli de músics locals i els primers estudis de gravació de l'illa (creats per ells mateixos). Així Clement Dodd va formar el segell Studio One al carrer Brentford Road, i Arthur Reid va crear Treasure Isle.
Arribats a aquest punt ja tenim: uns segells que recolzessin a una nova música, Sound Systems per a transmetre-la i una base musical més que àmplia; només falta el més important, el ritme tant especial de la guitarra en l’ska. Hi ha moltes teories sobre qui va inventar aquest ritme de la guitarra. Totes són molt semblants, on l’únic que canvia són els noms dels protagonistes. Una de les més fidels a la realitat diu que, al 1962, Cecil Campbell (productor i músic jamaicà), més conegut com a Prince Buster, va pensar en que s’havia de buscar aquest ritme característic, i el va trobar en la guitarra: va demanar a Jah Jerry, més tard guitarrista d’Skatalites, que emfatitzés no en el “temps” del ritme sinó en el “contratemps”. Ara sí s’havia creat l’ska. Aquest “contratemps” ha quedat com a l’essencial sincopat Jamaicà.
Musicalment parlant l’ska és una barreja del ritme del Mento jamaicà amb el Rhythm & Blues, amb la bateria colpejant en el 2on i 4rt temps, i la guitarra emfatitzant en el 2on, 3er i 4rt temps. La bateria, per tant, porta el temps del blues i el swing de la música americana, i la guitarra expressa el so mento. L’ska es caracteritzava per tenir un saxo tenor, un saxo alt, una trompeta, un trombó, una guitarra, un baix, una bateria i una o dues veus. Tot i així podia ser que algun grup no tingués tants vents o que només hi hagués un cantant.
Els cantants més importants que van sorgir en aquest període van ser Laurel Aitken, Derrick Morgan, Desmond Dekker i els Blues Busters. Els grans músics d’aquest període van ser Tommy McCook (saxo tenor), Roland Alphonso (saxo tenor), Jah Jerry (guitarra), Don Drummond (trombó) i Lloyd Knibbs (bateria), entre molts. La majoria d’aquests grans músics es van ajuntar en un grup, els Skatalites. Aquest últim grup mereix una especial atenció ja que, encara que toquessin pocs anys junts (del 1963 al 1965), van ser (i són) una referència clau en l’escena ska mundial. Van estar junts només dos anys, però el seu èxit va radicar en que tots els seus membres eren uns autèntics mestres en el seu instrument (tots van ser formats en un reformatori anomenat Alpha Boy’s School, on els alumnes rebien una sòlida i avançada educació musical). Afortunadament els Skatalites no es van separar definitivament i el 1983 es van reagrupar per tal de tornar a mostrar la màgia dels seus instruments a tots els amants de l’ska. Seria molt llarg anomenar tots els músics que van sorgir en aquell període de temps a Jamaica i no tots van crear un precedent tal com ho van fer els anteriorment anomenats, però sí que van ser molts els que van contribuir a fer important aquesta música.
L’època daurada de l’ska a Jamaica acabaria el 1966 deixant pas al rocksteady (una variant més lenta i amb la inclusió d’un òrgan característic) i, més tard, al Reggae (encara més lent, i fet famós mundialment per Bob Marley).

Els Discípulos més familiars a La Sagrera

Ahir els Discípulos més que un concert varen fer un regal als que vàrem anar fins a La Sagrera per veure'ls tocar. El concert, que va canviar d'ubicació pel risc de pluja, es va fer a la Nau Ivanovv... Hi havia unes 200 persones aprox. I va ser un bon concert.

Començaren amb el ja habitual Tormantos Ska. Potser no recordo perfectament l'ordre perquè estava més preocupat de ballar i passar-m'ho bé que no pas de recordar l'ordre de les cançons. Però més o menys hi són totes les que varen tocar...

Després de Tormantos varen tocar una de les antiguetes bones, No hay color (Africa!!!!!!!)... Aquí el concert ja estava calent, calent... I jo encara no sospitava les sorpreses que ens esperaven. També desfilaren Losing Papers, HIG, Frutos Prohibidos, El guateque...

Va arribar el torn a la primera sorpresa: un tema nou que possiblement estigui al proper disc. Home... Així de cop no vaig reaccionar. Aixó sí, té bona pinta. Té bona pinta. Crec que es deia Hombre desnudo en la plaza Tetuán.

Bé, que varen anar tocant les més habituals i els grans himnes... Buen Viaje, Fofó, Perfect Day, Jackpot, Adrián el mutante... Sempre deixant lloc a alguna mítica, com Monstre Bú.

Peró mal els pesi als Discípulos, la gent va embogir amb el seu regal... Justament en un concert tan familiar com aquell. Després que molta gent els demani que tornin a tocar cançons antigues que no tocaven des que es varen separar Discípulos y Los de Otilia, varen fer un mix de cançons antigues, començant per Animal Racional, seguint per Y tan Panchos, passant per La Cabra Ska i acabant per Verde Hipocresia. Un mix que va fer embogir a tots. Tot un detall!!
I per marcar el final del concert, Beer Friends, In the Basement, The Satellites, Cilinder Man (en la que un ex-guitarra dels Discípulos va pujar a tocar), Punky's Flight (on l'ex-guitarra abans esmentat i el fundador del grup, que ja no hi toca varen pujar a cantar) i el punt i final en Ska Zone!

En resum, un concert familiar i intimista... Amb sorpreses i regals. Una demostració més que els Discípulos és un dels millors grups en directe del moment.

2300 milions, Toxic Sons & On Tour, Dr. Calypso

CALELLA DE LA COSTA UN GUANYADOR
D'UN SORTEIG EL MILLOR
QUI SAP QUÍ? L'AFORTUNAT
ON ESTÀ? ESTÀ OCULTAT.

CALELLA DE LA COSTA S'HA LLEVAT
UN COP DE FORTUNA MASSA GRAN
BONA NOTICIA DE PORTADA
TOTA LA PREMSA S'HA EXAURIT

PERIODISTES I BANQUERS
INFORMADORS I TAFANERS
CATALÀ O BE AFRICÀ?
ES LEGAL O NO TE PAPERS?

DE SOTA LES PEDRES VAN SORTINT
MICROS I "WALKMANS" APUNTANT
PREGUNTES, EMPENTES I MOLTS CRITS
LA BANCA SOSPIRA PER UN TROS DEL PASTÍS

2.300 MILIONS EN UN SOL FULL DE PAPER
RIUS DE TINTA ESCAPMATS PEL CARRER
NO SABEM QUI ÉS DONCS HA TOCAT EL DOS
COM UNA BOLA DE FUM

BUSQUEN BUSQUEN
L'HOME MÉS RIC
PER TREURE'N PROFIT
BUSQUEN BUSQUEN
L'HOME MÉS RIC
PER TREURE'N UN PESIC

TREBALL AL CAMP O ES PESCADOR?
EN LA MADUIXA O EL CLAVELL?
ALT I FORT O BAIX I PRIM?
ES CASAT O BE SOLTER?

LA SORT A VEGADES FA PATIR
CALMA PRUDÈNCIA VAL MÉS QUE SI
TENS TOTA LA VIDA PEL DAVANT
ESPERAT NO HO CANTIS TAN AVIAT

14 de Novembre, Nou disc d'Obrint Pas

Obrint Pas, el grup valencià de Ska i Punk ha anunciat que el seu proper disc, En moviment, un CD/DVD en directe surtirà a la venda el proper 14 de Novembre!
Au idò!

Dr. Calypso (6a part)

I arribem al directe On Tour. Disc amb directe, tot Himnes... Potser en trobo a faltar algún però a canvi bones sorpreses.
Return de Barbarossaplatz
Pole Man de l'Original.
I tres de Tòxiques: Kaspa, Sense Sostre i Camí Fàcil.
Fins ara ningú podia esperar un concert millor.
I Special Girl, una cançó que varen versionar al single Maria, apareix per a deleitar als amants de les rareses.
Més Tòxic que The Power of the Latin Soul no hi ha res.
Una soulera The Snake també apareix com a novetat d'aquest disc, seguida d'Inna Babylon, un molt bon reggae també novetat d'aquest disc.
Tòxic de Tòxic, Brigadistes de Barbarossaplatz, i Aquesta nit d'Original.
Cinecittá el toc jazz-skà Barbarossaplatz.
Maria també del single del seu propi nom.
Blow Up d'Original. 2300 Milions de Tòxic. Anti-Ska d'Original.
I per acabar la genial i trepidant Plan 10 de Tòxic.

Així he posat els discos dels quals provenen per si sentiu curiositat per més referències.

Laurel Aitken, una llegenda

El dia 17 de Juliol del 2005, a les 8 del matí, Laurel Aitken va morir a la Royal Infirmay de Leicester. La mort es degué a una insuficiència cardiorespiratòria causada pel deteriorament que havia patit en el decurs dels últims anys.
Hi ha una campanya benèfica per tal d'ajudar en les despeses a Sandra, la seva vídua. Qualsevol tipus d'aportació serà ben rebuda.
Per més detalls visiteu Liquidator Music.

El dia que vaig descobrir l'SKA: III part, els primers passos

Després de descobrir el nom d'aquells ritmes, d'aquells vents que em posseïen... Vaig començar a fixar-me més en aquella música... I un dia... En un lloc... Dues noies... Un k7...
Toxic Sons de Dr. Calypso va estremir el meu cos i la meva ànima. Va canviar el rumb de la meva vida. Fins i tot vaig regalar-ne un exemplar al Bohemi, que en aquella època era el meu millor amic... No sé si li va agradar massa.
Els següents a caure varen ser Brams, que em va ensenyar el mateix Bohemi.
Després ja no ho sé... Skatalà, Discípulos, Bad Manners, Specials, Toasters, NYSJE, Skarface, Oprimits, Syphosis, i jo què sé. I jo què sé!!!!!
Un dscontrol, Skatalites, Desmond Dekker, Toots & the Maytals, Kortatu, Skalariak, Betagarri, Obrint Pas, Komando Moriles, Selecter, Madness, The Beat...

Dr. Calypso (5a part)

Dr. Calypso es preparava per al nou mileni (2000) amb Barbarossaplatz: Soul, Reggae, Rocksteady, Ska. Un àlbum plagat d'Himnes, a diferència de l'anterior, Toxic Sons, que tot l'àlbum era un Himne.

Al més pur estil calypsonià, el tema inicial és Return, un tema deliciós. L'espera d'un retorn. Perquè les necessitem... AI! Com les necessitem. HimneSka.
Rocksteady amb influència hiphop/ragga? Curtcircuit! Abaix la llosa audiovisual!
Si 'vienes de donde ya estuve', si 'siempre cruzas mi camino'... Mai no oblidaré, Tu rostro. No sé que té aquesta cançó que sempre m'ha posat els pels de punta. Sempre m'ha emocionat. Sempre em va venir ganes de saltar... Per a mi, un Himne que sempre em recordarà a Piercing.
Instrumental ska-jazz. L'àlbum s'aprecia. I com!!!!! Magnífic Tribut a Tommy McCook, 'soci'-ccofundador dels Skatalites, un "HIMNE-grup". :-)

El Vell Joe és un home que viu amb poc. Amb res ja fa. Viu a Jamaica de les restes de l'altra gent i el seu jardinet. I així va passant. I així anar tirant.
The Modern Despot, el dèspota modern, critica la celeritat i la falta d'igualtat de la vida... Sovint no ens deixa ser feliços. Però cal lluitar pel que és just.
I sempre el cinema. Tornem al cinema. Tornem al cinema i viatgem a Cinecittá, estudis de gravació italians fundats el 1937, bombardejats durant la 2a Guerra Mundial i on importants películes (moltes d'elles americanes) foren filmades. (Exemples: Ben-Hur, Gangs of New York...). Una altra esplèndida ska-jazz instrumental.
El Soul i l'Ska es fusionen en el següent tall del disc: She. Genial tema sobretot si estàs enamorat. Consulteu el vostre farmacèutic, i no ho proveu a casa sense la supervisió d'un adult.

Per què no ser lliures? Siguem lliures. Por favor. Una altra cançó amb certes influències hiphop. I una tornada d'insomni. Per ser lliures sense sentir-se malament. Per estar sols i que no res ens deixi indiferents. Per fer quelcom que no ens faci delirar. Només viure, i que simplement sembli normal.
I com s'aprecia aquest disc que no en té una, sinó que en té 3 d'instrumentals ska-jazz. I la tercera és Barbarossaplatz.
Defugim la Ignorancia altiva, oblidem que l'hem coneguda!
Encara que sigui trist, Princep Blau té una temàtica molt actual. Promeses i promeses i promeses... però a l'hora de la veritat cops i maltractaments. Ature-m'ho. Que Blau no fa referència al color restant després d'un cop!
Per Himne, un record a la injustícia de la història, que l'escriuen els que guanyen i obliden detalls... Com que milers de persones de tot el món vingueren a Espanya per enfrontar-se a l'obscuritat del feixisme. Van perdre... però no del tot mentre quedi el record dels Brigadistes Internacionals.
I el disc demostra que aquesta banda va nàixer per sentir-se viva, Born to be Alive, la versió corresponent a aquest disc. La original és de Patrick Hernandez, tema discotequero del 1979. Una altra oportunitat per comprovar la gran talla d'aquest grup.
I per acabar, el que jo anomeno tema gamberro. Si en recomanacions d'altres grups havia introduit el meu concepte de "gamberro". Doncs si no us va quedar clar o no ho acabeu d'entendre escolteu la última cançó d'aquest disc:

La increible travesía de puerto hurraco a la cueva del Dr. Freud

(Si és que amb el títol no en teniu prou).

Dr. Calypso (4a part)

I si Original era original... Original i únic és el següent conjunt de cançons, de sons. Uns sons que enfilaren Dr.Calypso al més amunt del panorama. Que portaren Dr.Calypso a ser punxats fins i tot a moltes discoteques! de Catalunya. Que segellaren un estil, una idea, un doctor.

TOXIC SONS

Corria l'any 1996. O almenys això diuen! Un any abans havien tret un single amb tres cançons, Mr. Farlops (que també apareixia a la Maqueta); Maria, una oda a la marihuana; i Special Girl, una versió de no sé qui; I el seu següen pas va ser un disc per a la glòria.

La glòria que va tenir Plan 10. Trepidant instrumental que va recòrrer la geografia catalana, incloent diverses discoteques (personalment la vaig sentir, emocionat, al 1999 a alguna discoteca). " Para pa pa pa Para pa pa pa Para pa pa Papara Parapapa". :-)

La glòria d'una trepidant Tòxic, ska ràpid que posa el crit ecologista al cel amb una interessant sàtira nuclear. "Quiero ser terminator, i tu el sucio T1000, conmigo confi tio que estoy hecho de rica miel".

La glòria del protagonista de 2300 Milions història d'un guanyador de la loteria de Calella de la Costa que va mantenir en vil a tota la població, començant pels depredadors dels mitjans de comunicació, i acabant pels depredadors dels banquers, passants pels curiosos. Perquè ja sabem que "busquen, busquen, l'home més ric, l'home més ric, per treure'n profit!"

Perquè Gordo "es el que enguye sin saber que comer és un sinfin", i molt es mengen tota la merda que els dóna la tele.
Perquè hi ha noies com la Júlia, que en un maltret món no volen renunciar a si mateixes.
Perquè kasposos n'hi ha molts. Hi ha molta Kaspa.

La versió del disc, breu però impecable, Try me (one more time).

I el power calypso del disc, el power is The power of the latin soul. Un tema que s'ha guanyat a pols el títol de "All-time favourites".

Perquè hi ha molts Sense sostre que "són d'aquest part i part de la ciutat, igual que l'asfalt i la resta de la gent...".
Perquè no sempre és fàcil escollir el Camí Fàcil, però sempre "la resposta depen de tu, la sortida que tu has triat..."
Perquè sovint els homes ens trobem Not understanding les dones i els seus jocs.
Perquè som uns Reggae lovers.
Perquè vivim rodejats de Neon Lights.

Perquè el disc és tan impressionant, tan bo, tan complet, que les paraules sobren.
Si heu pensat mai comprar-ne un de Dr.Calypso, aquest és el més adequat.

Ah! Per cert, recentment s'ha reeditat en un doble CD els dos primers discs, l'Original Vol. 1 i aquest (Toxic Sons), juntament amb 8 bonus tracs, els 4 de la Maqueta; Maria, del single abans esmentat; i tres remixos extrets d'un Mini-CD aparegut al 1997.

El dia que vaig descobrir l'SKA: II part, S K A

Amb uns inicis amb Beatles, Rolling, Ossifar, Inhumanos, Tenessee, Clàssica i Emilio Aragón... La cosa no? pintava bé. Però tot podia empitjorar?.
Nirvana va entrar a casa meva com els lladres, per la d'un veí. I evidentment va ser una de les marques de la meva adolescéncia, marcada també per altres músiques guitarreres com Green Day i sobretot Offspring. Era l'época dels Dookie i Smash, Basket Case i Self-Steem. Clar que hi havia una cançó dels Offspring que m'agradava d'una altra forma... Que em posava de bon humor. Que s'encomanava... Que era diferent: What happened to you?.
Acte seguit em va entrar l'edat... L'edat tonta... Bé, no se si va ser ANTES o DESPRÉS.... Si! Sí! Va ser ANTES. El que NO sé és ANTES de què. Bé... Va durar un anyet: la música disco. Technopop, House, Trance, Hardcore-House (tralla)... Tot. Ho vaig escoltar tot. Streamlines, La cabra, Ibiza Mix, Lo mas duro, blanco Y negro... M'agradava la música amb ritme... La música per ballar. No patiu. Només era un INDICI més del que realment portava a dins meu... De les meves arrels.
I l'últim pas, l'últim graó en la meva ascenció a la música caribenya-jamaicana i hereus va ser el mal anomenat Rock Català. En particular avui toca esmentar ELS PETS . Ja que hi havia també, com en el cas d'Offspring una cançó que em transportava, més pels ritmes que per la lletra, per la secció de vents que modulava la meva respiració, per uns contratemps que marcaven el ritme del meu cor. No n'hi ha prou amb ser català és el nom.
I per acabar... la paraula. Aquesta paraula que ara em fa girar. La paraula que és una sílaba dels grups protagonistes d'aquest bloc. SKA.

Un dia, en un autobús vaig posar una cinta d'ELS PETS a petició popular. Vaig posar la del concert. I quan va sonar No n'hi ha prou amb ser català un noi em va dir.

---"Ostres, no sabia que ELS PETS fessin SKA".

No recordo el seu nom. Ni la seva cara. Ni recordo res més d'aquell dia. Només recordo aquesta frase i que aquelles tres lletres es gravaven al meu cervell. Acte seguit vaig lligar caps. Offspring i aquella cançó... Els Pets... I tot... Una gran conspiració.